Un dia així no s'oblida en la vida.

Això s'ha acabat però durarà per sempre a la meva memòria, ha sigut un repte que ha implicat moltíssima gent, clubs i pobles i que gràcies al meu germà i a la meva dona s'ha pogut concloure.
Esta crònica serà d'allò més positiva que és amb el que em quedo i, per sort, de coses positives n'hi ha a cabassades.
Primer de tot explicaré un poc l'etapa d'avui Flix - Roquetes.
A les 6 del matí hem arrencat des del camp de futbol de Flix. Allí ens esperaven 4 amics de la UEC, Fèlix, un noi del Penedès, i Xavi, un amic de Flix,  que ens ha ensenyat les seves terres i per últim, jo que ja no podia resistir-ho més i he fet tota l'etapa amb bici. Ah i como no  la Tere, la nostra assistència.
L'etapa s'ha fet distreta, pensant que anava Carlos, ja vos ho podeu imaginar, distret del tot. Anàvem baixant i ens anàvem trobant gent, dos xertolins (quin detall heu tingut) i Fran, el primer Trail roquetero, i d'allí fins al final gent i més gent. "OBRIDORS" que han vingut fins Benifallet (quina implicació aquest club) i després molta més gent de Roquetes. Una cosa que m'ha fet molta il.lusió es vore aquell munt de xiquets i xiquetes del club ATE i sentir com entre ells deien:
- "Qui és "puça?"
- " El de la bici" li responien els altres. Este petit detall m'ha fet sentir especial sense ells saber-ho, ojalà agafen tots ells el camí de l'esport, un món que et pot fer sentir un privilegiat, així em sento jo.
A l'arribar a Roquetes m'he trobat amb un amic de Sables que venia de Dènia, increïble! Sergio, un detall imborrable, moltíssimes gràcies! Gent i més gent que ens han fet sentir importants, gràcies a tots.
Valentí, el fisio de Tarragona, una persona que només coneixia del primer dia de la volta i que m'ha demostrat que és molt gran i no només d'altura.
Gràcies i no puc parar de dir-ho, el repte s'ha aconseguit gràcies a tots vatros i per l'implicació que li heu posat, la vostra difusió ha fet que Roquetes i les Terres de l'Ebre sonés amb força. Jo sabia que per a sentir-se no podia fer només una etapa sinó la volta a Catalunya i al final canviant el guió s'ha aconseguit.
Ha semblat com si tot sigués una història basada amb una pel·lícula, però no, era real de sentiments i d'aquestes històries no som pioners ni molt menys, n'hi han a grapats! Però desgraciadament, estes no són difoses, ven més vore assesinats, maltractes, robatoris, etc. D'històries d'esforç, solidaritat, sentiments, amistat, valors n'hi ha de sobres i segur que a la gent els hi agradarien més.
Ara vull recuperar bé el peu i afrontar UTMB amb il.lusió de fer-ho bé. A Tere li he de compensar tot el que ha fet d'alguna manera, al meu germà li dono una altra vegada MOLTÍSSIMES GRÀCIES, sé que a ell li feia il.lusió i ha pogut tindre l'oportunitat de fer algo gran. Ho mereix per tot el que ha fet per mi al llarg d'estos anys i als meus pares els hi vaig tornant el que ells m'han anat donant al llarg d'esta vida que no és més que felicitat. Ara mateix sé que ells són feliços, però estic encara amb molt de dèficit amb ells, poc a poc (pot ser un repte)

PD L'etapa d'avui amb la camiseta de la UEC, el meu club, ja van 10 anys.........
PD Entrar a Roquetes amb Tere i Javi i amb les tres banderes més significatives ha sigut molt bonic.
PD Espero contar amb vosaltres per un pròxim repte, m'heu fet sentir viu.
PD Estic amb deute amb moltes persones, ho aniré "pagant" a poc a poc.