jueves, 8 de agosto de 2019

"La Purito"

Aquest passat cap de setmana vam estar per segon any consecutiu (i crec que no serà l'últim) per Andorra. Vam fer la marxa que organitza aquest ex-professional tan mediàtic com és el Joaquim Rodriguez. De passo, Pol va seguir adquerint coneixements ciclistes fent "la Purito Kids", que es feia el dia abans.

No cal ni dir que Pol ho va fer molt millor que jo, ja que amb només 6 anyets es va defensar molt bé en un circuit de 800 mts, on havia de fer dos voltes, una pujada i una baixada, cosa que feia que haguessen de "jugar" amb el canvi de pinyos. Pensant en tot moment amb la seva edat, em va impressionar, ja que ho va fer molt bé. Ell, en canvi, estava tristot, va quedar el 4rt de 21 participants (jeje). El que no sap és que nosaltres, que sabem de què va la cosa, estàvem mes que contents, difícil de fer-li entendre a ell, però això ja és cosa nostra.

Nosaltres sortíem diumenge a les 8 del matí per fer els 140km i 5200+. 6 ports de muntanya per davant: 4 de 1a categoria, un de categoria especial i un de 2a categoria.

La veritat és que el recorregut és brutal. En tot moment vaig anar amb el meu amic Gerard, ell que és "vip", ja va fer-me sortir davant de tots els participants. Només teníem al davant a Purito i Perico Delgado (tela com s'aguanta tot i els anys que te...).

Vam coronar el primer coll amb el Purito que portava una "guasa" amb tothom increïble. Quina manera de disfrutar dalt la bici, el millor és que quan era professional també ho feia perquè això es transmet.

La sorpresa per mi va ser que quan portava 120km i 4000+ i ja pujant el penúltim port (el de segona categoria) vaig notar que se'm tornava a tancar l'estòmec i dalt, al coronar, vaig haver de parar per vòmits. Sí, un altre cop... i ara només amb bici. Està clar que algo al meu cos no funciona, he de fer-me analítica exhaustiva i més proves per trobar el problema, que clar està que hi és.

Vaig baixar el port i quan només quedaven 8.7 km per al final i l'últim port vaig decidir parar. No em compensava seguir amb els vòmits per acabar una marxa. Pot ser, o segur, que si hagués sigut una competició, l'hagués acabat. Llàstima que per segon any no puc arribar amb el meu amic Gerard.  Anàvem a un bon ritmet ( ell va acabar amb 6h45 i jo vaig parar amb 6h 13min). Pot ser l'any vinent, sí que l'acabarem junts..

No passa res. No em dono per vençut, ni res per l'estil. Tot el contrari, amb ganes de ficar-li fil a l'agulla. El fàcil seria plegar "pataquets", però a l'igual que tot en esta vida: "Qui algo vol, algo li costa!"

Salut i a tornar-hi!