miércoles, 21 de diciembre de 2016

10 KM TARRAGONA

Diumenge ens vam desplaçar a Tarragona per córrer els 10 km de la mitja marató ciutat de Tarragona, amb l'objectiu de seguir amb el preparament de la marató.
Vaig entrenar tota la semana amb normalitat com si la cursa de diumenge fos un entrenament més de qualitat, sense escatimar esforços durant la semana, tot i això em vaig presentar a la sortida amb l'intenció de fer la meva millor marca en 10 km....RES!!! Ens vam instala.lar a primera línea de sortida ( Youssef i jo ) ens vam desitjar sort i.... gas, sabia que ell faria marca personal sí o sí, 34.43 no estava acord amb la seva qualitat, tot i que el circuit no afavoria gaire per fer grans marques ( puja, baixa i un poc d'aire..). Sabia que faria millor temps i al final 3er absolut en 33.24.
Jo vaig sortir amb ganes i fins al km 6 anava amb temps per millorar la meva marca, ja que anava a un ritme mig de 3:30, però d'allí a meta se'n van anar 30 meravellosos segons que em van portar al 35.30. Content, sí, molt content, ja que vaig pulint segons i cada dia em trobo millor.

jueves, 15 de diciembre de 2016

Mitja marató de Vilanova

Diumenge passat vaig anar a córrer aquesta mitja marató. Per tots aquells que no ho sabeu, el meu proper objectiu és intentar millorar la meva marca amb marató, d'asfalt, que fins ara és de 2.48.25 (any 2008 a Barcelona). És per això que des de fa uns mesos estic entrenant per llocs i a ritmes molt diferents als que estava acostumat.
He de donar gràcies als "galgos" per acompanyar-me, estos marroquins que tant xalen a estos ritmes, ritmes que jo vaig trepitjant-me la llengua per poder-los seguir! Fins i tot, son més constants que jo sense tenir un objectiu fixat.
Gràcies a ells vaig millorant dia a dia i entre tots millorem la qualitat dels entrenaments.

Sobre la mitja del diumenge, vaig sortir decidit a arriscar! A la primera mitja que feia, ja volia millorar la meva marca 1.17.35. Per fer això havia de córrer a 3.39 el km i després de 7 anys sense fer una mitja d'asfalt ja són ritmes a tindre en compte, almenys per a mi és clar! Per a Youssef, per exemple, és anar a trotar....
Em poso a primera fila de sortida, com si d'una milla es tractés. El primer km a 3.33 i els 1200 corredors estirant-se com a cucs i jo que entro últim d'un grupet de 7, tenia dos opcions: anar a un ritme forçat o anar sol. Primera opció: havia anat a arriscar! Com no, amb estos ritmes al km 10 el rellotge marcava 36:00. La cosa anava bé, però..."Aguantaré? Si aguanto faré una gran marca"
Tot segueix igual fins que al km 15, un corredor del grup de 7, que continuava intacte, (entre les posicions que anaven de la 8 a la 15) li diu a un altre: "Como vas ?  Muy bien! Pues ahora es el momento".  Momento??? llavors, tenia clar de que allò significava encara més gas! Allí es va trencar el grupet de 7 que ja vam arribar d'un en un.
Vaig perdre el ritme als ultims 6 km pel fet d'anar sol i perquè anava sense gaires forçes, però vaig arribar a meta amb el ritme que m'havia proposat: 3.39 el km. El fet que el Garmin marqués 21.220 km va fer que per 13 segons em quedés sense marca, però amb un somriure d'orella a orella.
Anem bé, si segueixo així aconseguiré l'objectiu al mes de març que serà a Barcelona.


lunes, 7 de noviembre de 2016

Cursa cami de Sirga ( Mora d'Ebre )

Si hi ha un lloc on no hi vull faltar, és a esta cursa, ja sigue per la gent, pel tracte, per amics, pel recorregut i per mil coses més.
Com diria un conegut: "Gent de Móra d'Ebre, sou collonuts!"
També vos diré que volia provar-me un poc. Després d'entrenar en continuïtat, volia saber el resultat, i aquest va ser que em vaig trobar de cine. Bones sensacions! Tenia clar en tot moment que a Pere Aurell no li podia fer ni sombra, ell va dominar la cursa en tot moment.
Jo vaig fer la meva cursa sense agobiar-me gens, això va ser determinant, ja que al passar pels controls em deien que tenia a Pere molt prop,  però sabia que no era la meva guerra, que Pere tenia més marxes per posar...segur!
El recorregut m'agradava molt: pujar, baixar, crestes, muntanya....així que snomés havia d'aprofitar-ho.


Ara em centraré en fer bé la marató de Barcelona, tinc ganes de fer una bona marca. Canviaré un poc el xip.. m'he demostrat que amb entrenament segueixo competitiu i disfruto de la muntanya, però ara l'aparcaré per saldar coses. Tenir una bona marca em marató m'il·lusiona i això funciona així d'il.lusions, motivacions, reptes, etc.
Després de passar per totes les categories aleví, infantil, cadet, juvenil, sub 23, senior, ...   si algo tinc clar és que després de tants anys em vull moure per il.lusions i no per obligacions i abans de que sigue massa tard...o de que em "jubile" vull tenir un bon temps en marató.

PD vaig a carregar el garmin i mirar ritmes una temporadeta......




domingo, 2 de octubre de 2016

Marató del Priorat

Feia dos anys que m'invitaven a fer aquesta marató i per unes coses o altres no hi havia pogut anar. A més, no vaig als llocs simplement perquè m'inviten....Aquest any he estat desaparegut i no es recordaven de mi (jeje) i sense pensar-m'-ho dos vegades, quatre dies abans, decideixo apuntar-me.
El director de cursa em va dir abans la sortida: "Este any que no t'invito, va i vens!"
Vaig fer el que no aconsello a ningú: fer una marató de muntanya, després de molta inactivitat. Però no m'aniré a descubrir ara...jo sóc així.
Parlant amb Yousseff, que és ell qui m'està posant en forma, li vaig dir que aniria a fer un bon entreno llarg i que seria genial fer unes 4 horetes, d'esta manera dilluns podríem entrenar en normalitat. Si feia menys de 4 hores, llavors  posava en risc l'entrenament de dilluns. Ahir quan li vaig dir el temps, em va dir: fins la semana que ve!!!
De la cursa diré que una marató amb un desnivell positiu de 1530 mts ha de ser rapideta, però d'aquí a que es surte a mil per hora, que es com es va sortir, canvia molt. Al km 4 anava 7è, a un ritme mig de 4.10 i vaig treure gas. Sí, vaig afluixar, sabia que no era el ritme. Poc a poc anava reduint distàncies en corredors capdavanters, simplement anant al meu ritme. Vaig atrapar un grupet de 3 corredors al km 8; entre ells el gran Ronald Fargas que no li passen els anys. Amb ells vam anar fent fins al km 17, momento que començava una pujada per un corriol. Allí vaig tirar cap endavant amb l'únic objectiu de no caminar a les pujades.
Vaig seguir molt constant amb el ritme i això va fer que atrapés al tercer i segon classificat el gran Pedro Ortega (crec que 2h31en marató). Llavors en aquell precís moment, vaig mirar el rellotge (km, ritme, temps, etc ) i vaig pensar: "Au, fill meu, que ja l'estàs liant"
Tot i això, no vaig obsessionar-me i vaig seguir igual, a la meva marxeta, fins que a l'arribar al km 25, al punt de control, em diuen que porto el primer a poc més de dos minuts. En aquell moment, venia una pujada forteta i veig el corredor cap de cursa, guanyador de l'any passat, que pujava caminant. Tenia clar que l'atraparia, ja que jo anava pujant al trotet. i sí, així va ser.
Des d'allí fins a meta, vaig tenir l'honor de ser acompanyat per un grup de voluntaris que anaven amb btt i que se'm van portar de luxe (gràcies un cop més!).
Arribant a meta i sabent que la victòria no es podia escapar, vaig pensar amb el meu fill, dona, pare i sogre que havien d'estar al km 10 per portar-me dos gels....i els vaig trobar a meta ja (la seva versió es que anàvem molt rapids i quan arribaven a un poble de pas ja havíem passat...jeje) En fi, tot va anar millor de l'esperat i no va faltar-me de res.
Gràcies als organitzadors pel gran espectacle que teníeu allí preparat per a tots (menjar, beguda, música, etc )


No voldria deixar passar per alt a l'entrega de premis quan l'speaker (ho feia genial) crida el meu nom i em diu:


-Albert Giné Cid, de Roquetes, però Roquetes d' Andalusia o Roquetes de Tortosa?
Amb un somriure, li vaig contestar: ROQUETES de ROQUETES!!! jeje

lunes, 29 de agosto de 2016

KILOMETRO VERTICAL ROQUETES

De nou amb un dorsal al pit, i en quin número...

Entre altres coses, el fet que l'any passat  competigues tant, ha fet que aquest any no trobés el dia X per començar de nou.
Clar que per començar, el primer pas era posar-me a entrenar, ja que ni això feia! En part gràcies a Youssef porto del juliol entrenant (després de les festes de Roquetes) o sigue que ni dos mesos després ja ens hem "clavat les agulles" he de confessar que este moment és màgic.
El fet de començar al km vertical de Roquetes no és altre que prefereixo anar poc a poc, 6km per al primer dia de competició és suficient.
Els amics del club ho han bordat de nou. El trail Roquetes és molt GRAN vore-ho de dins (com a corredor) és diferent i t'adones de la gran tasca desinteressada per part de tanta i tanta gent. Els corredors estem cuidats fins a l'últim detall. Xapó i no ho dic per ser corredor del Trail Roquetes!
A nivel competitiu, puc dir que vaig arribar al cim en 1.04,45. no és un temps extraordinari però tampoc buscaré justificacions, poquet a poquet miraré de retrobar-me en mi mateix i buscaré temps per poder donar-li continuïtat als entrenaments i si això es dóna ja millorarem i si no es dóna pues cap problema, l'any vinent li sumarem uns minutets més a este 1.04 jeje.
Vull destacar la gran animació que vam/vaig tindre a la sortida de la cursa, estos menuts mos van posar l'adrenalina als núvols. Gràcies! Bon moment per a tots els participants.
Felicitar als guanyadors i també a tots aquells que amb la seva aportació fan possible el km vertical de Roquetes.

Fins la propera.



lunes, 23 de mayo de 2016

Zegama...JA HEM FET ZEGAMA!!!

Ha estat un cap de setmana llarg i curt a l'hora, llarg perquè hem sortit 5 dies de la rutina i això avui per avui és molt, moltíssim; i curt perquè ha sigut per anar a córrer a Zegama.
Tenia clares les coses pel que fa la cursa: DISFRUTAR, XALAR I CÓRRER.També tenia clar que acompanyaria a Sandra, ella estava il.lusionada amb la cursa i tenia ritme competitiu. Jo en canvi no.
Si no ho feia així, posava en perill poder disfrutar, xalar i córrer....(vaig fer un pacte amb mi mateix)
A ella, això ni fred, ni calor, ja que  es val per si mateixa, en això vull dir que d'ajuda ninguna! Ella i només ella va fer Zegama, jo prou feina vaig tenir en fer la meva Zegama.
La sortida amb la música ja ens deia que estàvem a un lloc diferent, es palpava, era l'escenari d'una gran cursa (com quan sona la música abans de cada partit de champions )
En aquell moment sols li vaig dir que disfrutés el moment.
Durant la cursa va haver-hi moment de nervis, tensions, de fred, de pluja, inseguretat, etc però sempre anàvem avançant mentre intentàvem triar la millor solució.
Era el km 8 quan vaig pegar-me "l'ostia de la Zegama 2016" perquè crec que allò no va poder superar-ho ningú. Vaig rodolar i pegar voltes de campana bosc a baix fins que nostre senyor va digue dir:
-Aquest amb això ja entendrà el que és Zegama! Ja en té prou.
Sandra i la resta de corredors, que formaven aquella grupeta, es van asustar molt, ja que en uns segons vaig desaparéixer per aquell bosc avall. Després de tot, vaig pensar que vaig tenir sort, ja que per uns moments això de disfrutar, xalar i córrer pensava que s'havia acabat al km 8...
Vaig tranquilitzar la situació ràpidament i vam seguir sense haver perdut ni un sols segon, ja que  vaig pujar cap amunt i els vaig dir : "Estic bé, estic bé!" Després vaig recapacitar i vaig pensar que només m'havia entés Sandra. En aquell moment pot ser un "ESTOY BIEN" era més apropiat.

Vam començar a pujar el primer gran pic, Aratz, el fred i la pluja va aparéixer i allí vam prendre la primera gran decisió: li vaig dir a Sandra de posar-se el paravent, ella va dubtar un poc, però mirant dalt la muntanya com s'havia posat, seria lo millor, era el moment, i...  sort, ja que la que es va liar dalt va ser tremenda! 

Ara que ha acabat tot, puc dir que vaig patir la de déu, se'm van inflar els dits de la mà tant i tant, que l'anell de la mà estava enfonsat dins la pell, no entrava en calor. Però havia de marcar les pautes i no perdre la calma, és més, era llavors quan sabia que Sandra més em necessitava i li deia:
Tu tranqui, no t'agobies, coronem i més a baix tot això canviarà, ara es quan s'ha de patir!

Després era baixar un poc i pujar el mític Aizkorri, abans però l'avituallament que es veu a la foto de St. Spiritu.
Val a dir que lo de la gent és anormal, nosaltres patint com en poques ocasions i ells "de parat" aguantant aigua, fred, vent, etc durant hores i sempre en un AUPA, AUPA, increíble!!! Allí estava Òscar (l'homenet de Sandra jeje) que segur que va patir més que nosaltres. Vore'l allí i tota aquella gentada va envalantonar a Sandra que me va sortir derrapant de l'avituallament i no va ser pel fang, jo de seguida li vaig dir:
- No t'emociones que és molt llarg. Disfruta-ho!

Pujant Aizkorri el mateix que Aratz o pitjor diria, la cara que feia la gent al cim era ja un poema i com he llegit per algun lloc el refugi pareixia un hospital de campanya d'un camp de batalla.. En això, tot dit.

Nosaltres, però, a la nostra i sense deixar-la parar massa dalt a l'avituallament d'Aizkorri, lo suficient per beure ràpid ( jo la mirava dient-li vaaaa) ja que era perillós està un segons més del compte. Ara i després de tot, pot ser entendrà més la meva agonia als avituallaments dels cims, allí no es pot parar o t'hi pots quedar....

Quedava la guinda del pastel: tot lo crestall banyat i enfangat abans de baixar direcció a Zegama. Allí sí que la vaig veure patir, era perillós, així ho veia, pot ser amb el dorsal invertit i competint-la m'hagués soltat, no dic que no! però ho veia des d'un altra perspectiva, llavors simplement tranquilitat i bones paraules: no t'agobies, vas bé, no competim contra ningú, etc. Ho va fer genial i no era fàcil.

Ja de baixada i després de pujar l'últim coll, Andraitz, vam arribar a l'avituallament del km 32 i alli li vaig dir que tires que ja tot era baixada fins Zegama i que res la podia aturar. Jo tenia un poc de calambres i no és broma! A més, allí hi posaven un caldet...buaaa i la vaig liar un poquetet.
- Me puedo sentar?
- Siéntate claro, siéntate. Me puedes traer un caldo?
- Claro, como no, y dos! 
Pues me puedes traer otro?
-Si claro, te gusta? Si si esta buenísimo.
-Pues ya era hora que alguien me lo dijera porque todos pasan a toda leche! y lo he hecho yo...
Pues me puedes traer otro?
- Claro que si hombre!
Seria abusar si le pido otro? (em recordava al caldo que a vegades faig després d'un entrenament dur al rest. pous de la neu a l'hivern ) 
-Tu eres de pueblo no? em diu...
Miraaaa vaja risa em va fer entrar. Si, si li dic mentre ja me l'estava servint. Me l'acabo i em dic "o m'aixeco o em fotran fora!"
Em despedeixo amb un "gracias por todo" i penso:
-l'he liat, a Sandra ja no l'atrapo!
Començo a córrer com un poseït per intentar atrapar-la i disfruto durant lo camí de la baixada fangosa fins Zegama i quan faltava poc més d'un kilometre amb un crit li he dit:
- ja soc aquiiii 
L'arribada, aquell moment,  amb aquella gentada, la família, el fet de superar les adversitats, el saber que Sandra estava o tenia que estar contenta va fer que pugues dir:

HE DISFRUTAT, XALAT I CORREGUT PER LA ZEGAMA-AIZKORRI