The Longest Night

Ahir va arribar el dia de "The longest night". Per aquells que no sabeu de què es tracta aquesta prova, us ho explico, que pareix senzill entendre-ho, però no tant fer-ho... És una cursa on es tracta de donar voltes a un circuit de 5,7 km i 300 més de desnivell positiu (molt millor dir 600 acumulats per volta). Per continuar amb cursa s'ha de fer la volta en menys d'una hora. Si no, eliminat. Per valorar l'esforç realitzat per cadascú dels participants s'hauria de donar una volta al circuit per poder intuir el sofriment dels corredors per realitzar-ho dintre de l'hora.  

El circuit va ser dur i tècnic i la pluja que va caure casi tota la nit ho va complicar encara una mica més. La sortida era a les 21h de la nit, amb una xafugor descomunal i normal pel mes que estem. El que no és normal és l'aigua que ens va acompanyar tota la nit i que va fer que el circuit sigués perillós en alguns punts. No m'estranya gens ni mica que només 9 dels 60 corredors passéssim la nit fent voltes, ja que el difícil era seguir d'empeu.

Passaven les hores i el circuit posava cadascú al seu lloc, fins arribar a l'hora de la veritat. Eren les 12 del migdia següent a la sortida i quedàvem 3 corredors, l'Oriol, el Javi i jo. El meu moment va arribar, després de sortir a per la volta 16 quan portàvem 89km i 4500+ o millor dit, 9000 acumulats vaig tenir clar que no podia seguir, així de senzill i simple. No cal buscar excuses, ni explicar la meva vida, cadascú té els seus límits i aquest cop els meus eren detràs d'aquests dos grans esportistes. Felicitar-los és reconèixer que han estat millor i així ho vaig fer! Posar-te excuses només serveix per fer-te mal, sobretot a un mateix...

Marc, Conrad, resta de voluntaris, col·laboradors, Ajuntament de Pratdip, poble de Pratdip, gràcies per fer-nos gaudir, sí, gaudir, ja que cadascú dels terrestres gaudeix d'una manera diferent😘🥰

Team trail.cat, un plaer compartir amb vosaltres, gràcies per cuidar-me 15h....🙏😁

Sé que estaveu preparats per cuidar-me moltes més hores, però el meu agraïment és etern.

Resta de companys Ari, Kilian i José, ser-hi ja és guanyar, les hores simplement són números, com tot a esta vida.

I per mi, el més important, la finalitat de tot, ja que era una cursa solidària on la totalitat de la inscripció 5 euros va anar al "projecte Emma", projecte al qual ja hem apostat i aportat en diferents moments. 

El preu de la inscripció no estava al nivell de la finalitat, però molt menys amb el tracte rebut. Ja vaig dir-ho abans de la prova, aportaria un euro per volta que faria. Al final en van ser 15, pues això 🤷 tot suma.

Avui no puc caminar, penso amb demà 🤦( el meu germà està de vacances ) i jo de"jefe" del taller, i sense treballadors 😁 o sigue que a patir! 

PD: Sempre m'han dit que salsa con gusto no pica, però mortifica🥰

Ens veiem pel monte amics

Finisterre - Roquetes 1600km de solidaritat

Hola amics, 

Us volia explicar el que han sigut per mi estos 13 dies d'aventura, perquè us asseguro que 13 dies fora de casa amb un objectiu fixat com el nostre donen per molt! Així que, comencem.

Primer de tot, destacar el viatge fins al far de Finisterre. Vam estar "només" onze horetes de viatge amb dos furgonetes carregades fins a dalt que pareixia que anéssim a Algecires. Que dur! Tot ens va passar, però, quan vam veure aquella meravellosa posta de sol des del far de finisterre. Quina passada! 

La matinada del dilluns envoltats d'aquell far majestuós i rodejats per un mar infinit ens feia pensar que ens enfrontàvem a un repte amb majúscules. A més, les sensacions que vaig tindre després dels dos primers quilòmetres (arribava lesionat) em feien pensar que patiria el que no estava escrit. Tot i això, vaig enfrontar el repte sense mai passar-me pel cap renunciar-hi ni fer-me cap atràs. Tenia clar que si no podia córrer, aniria amb bicicleta i, si tampoc podia, faria d'assistència. 

Tenir a la meva dona d'assistent al repte em donava tranquil·litat. Al veure-la per primer cop al km 7 després de Finisterre li vaig dir: "No podre fer-ho!" El dolor era insoportable i fins i tot li vaig dir que em preparés la bici a la pròxima parada. Quan ens vam tornar a veure, ja li vaig dir que ho podia suportar, que continuava corrent. El meu cervell, però, començava a fer números (dolor x km a fer) i em posava les mans al cap. De tot això, els meus companys sabien ben poc, no volia distraure'ls en coses meves. Quan el repte és una cosa tan gran i la finalitat tan bestia, simplement soc una peça d'aquest gran puzzle. Al final, el primer dia vam acabar fent una marató corrent i per la tarde 96km en btt.

Vam sortir de Galicia sense anar a fer un polp a la gallega, a l'igual que vam sortir d'Astúries sense menjar una favada.  Creieu-me que els primers dies eren una agonia tant per natros com pel assistents Conrad i Tere. Sempre anàvem en contrarellotge, pareixia que estéssim treballant i fins i tot, fent hores extra. 

Anaven passant els dies i sempre intentava mostrar alegria i actitud. Volia fer veure als companys que, tot i el que estàvem fent, havíem de trobar els nostres moments de complicitat i de bon rotllo. I sí cada vegada estos moments estaven més presents, sobretot a l'hora de dormir, que en lloc de descansar, no podíem parar de riure. La cosa és que ho vam passar molt i molt bé dintre les circumstàncies.

La climatologia que vam tindre va ser increïble. Per començar, arribant a Finisterre vam viure una pedregada com mai havia vist. I els altres dies estaven marcats per les inundacions, fred, boira, pluges descomunals, sol, molt de sol, i també algun dia ennuvolat. 13 dies donen per molt!

La finalitat que ens feia avançar tan decididament era el Projecte Emma i el Banc dels Aliments. La nostra motivació diària era mirar quan pujaven les aportacions de la gent fins al punt que vam fer apostes entre nosaltres per veure qui s'aproximava més a l'import recaudat. Això li donava sentit al nostre esforç diari. 

Els companys de viatge aquest cop han sigut set (quatre corredors més jo i dos assistents). D'ells, voldria que sapigueu això:

Conrad Solé: 13 dies assistint-nos. Ens has doblat en km, però tu amb cotxe! Has estat implacable, sempre disposat, sempre atent a que no faltés res, has hagut d'acabar "tocat", ja que sé que amb l'ímpetu que t'ho has pres no és per menys. Ara descansa, t'ho has ben merescut! Gràcies mil pel que has fet per nosaltres, gràcies també a la teva dona, Lolita, sempre al costat d'un bon home hi ha una gran dona, tu la tens i ho sé. Ens veiem aviat amic.

Tere Also: la meva dona, la meva assistent, la meva vida! Ella no suma, ella multiplica! jo només sé treballar i córrer una mica, la resta és tot ella. Dit això, queda tot dit, gràcies per tant, gràcies per tot.

Jose Escribano: Dos anys seguits coincidint amb dos reptes, el Nonstop de 600km de l'any passat i ara el de Finisterre - Roquetes. Això ja et qualifica com a persona. Una persona que sempre estàs atent, fent costat al més débil, aportant i motivant. La teva companyia ha sigut inspiració per seguir avançant en moments delicats. Ets enorme, no canvies, ets especial.

Isabel Pelegrina:  la xica del grup. També va venir al repte de l'any passat. Amb ella acabaré ràpid amb una frase que tots així entendreu. Quan es va lesionar ( va seguir igual amb bicicleta ) va dir-nos: "Companys jo em quedo, no marxo! Si no puc ajudar corrent, ajudaré assistint-vos" I vaja si ho ha fet.

Estes coses son les que marquen a la gent i tu a natros ens has marcat i molt. 

Antonio Esquinas: Em va superar amb tot, pot ser no té l'aparença d'un corredor de Trail, però és que ell és molt més que tot això, corredor, cuiner i humorista, tot en un. M'has guanyat per sempre! La teva noblesa es descomunal i el teu cor és enorme. Fas màgia, amic, sempre estaràs al meu equip.

Marc Fernandez: "El cervell del grup" l'ideòleg de tot. Es pot dir que ho ha fet tot ell ( ruta, tracks, reserves, llocs per dormir, mitjans de comunicació, etc.) Tot un líder de cap a peus, amb la vessant futbolística series el capità. Tens un cor gegant, no deixes mai de pensar i quan penses amb reptes, pensa en mi. Amb tu fins al final.

A part d'estes persones n'hi ha hagut d'altres per mi importantíssimes que s'han unit un, dos o tres dies, depenent del que han pogut (no el que han volgut, perquè si no haguéssin estat des del primer dia). Ells ens han aportat molt bon rotllo, positivisme, companyia, han fet de cuiners, fotògrafs, corredors i el que ha fet falta en el seu moment. Gràcies: Miquel Sanchez, Mikel, Elena Calvillo, Josep Gibert, Ramon Ferrer, Sandra Riba i Jordi Santacana,

Conclusions: som uns autèntics afortunats de tenir salut i poder ajudar als altres. Això ens recompensa enormement. També hi ha coses que no podem controlar i que segurament ens hem equivocat. Som humans, sempre les coses es poden millorar i si així no ho creguéssem, no podríem avançar

Quan hi ha gent que fa coses altruístament i sacrifica vacances, treball, família, amics i molts diners intentes transmetre que la vida esta més enllà d'un mateix.

Resultats del repte: finalment han sigut algo més de 4000 euros per al projecte Emma i també més de 1000kg de menjar per al Banc dels Aliments. Estem satisfets? Sí, molt. 

Amics, ara toca recuperar. Estaré pendent per quan soni el mòbil i em pregunten: "Estàs preparat?" I sí he d'estar-ho🤷🙏

Roquetes, Trail Roquetes, Tivissa, Vandellòs, mitjans de comunicació, trail.cat, amics, companys, col.laboradors, clubs, entitats, amics de viatge, família, gràcies un cop més per formar part del repte, un repte de tots.

The Peaks of the Sun

Molt temps sense escriure una crònica. Pot ser massa, ja que esta lectura serà l'única que recordaré d'aquí uns anys sobre el meu pas per les curses i muntanyes. De fet, este blog el vaig fer per això, per tenir un "llibre" de lectura, quan el córrer ja em serà història i m'hagi d'entretindre repassant batalletes... 

Una travessa, The Peaks of the Sun, que no tenia previst fer. És més, tenia un altre compromís amb un  event a les Terres de l'Ebre, al qual vaig haver d'excusar-me, per poder estar el dia 1 de maig a la línia de sortida de la platja de l'Almadrava. Una de les coses, per les quals vaig acceptar la proposta de Marc Fernández, va ser el format i finalitat de la inscripció: cada participant havia d'aportar 10kg d'aliments per destinar-los al banc dels aliments. A esta entitat el Marc deu ser com Déu, ja que son moltes les vegades que ha organitzat coses per ajudar-los. Gràcies Marc per sempre tenir pensaments cap als altres.

Sense pensar molt ni amb distàncies, ni desnivells, ni tracks, ni roadboks, ni res de res, em presento a les 6 del matí del dissabte a l'Almadrava. Abans, però, vam tenir una reunió d'equip, per parlar de la nostra aportació de menjar. Creiem que 10 kg eren molt poc per equiparar-los amb l'esforç organitzatiu que l'event suposava. Hi havien molts voluntaris, col.laboradors, fotògrafs, pobles sencers, amics i molta gent anònima que dies abans ja s'estaven desvivint perquè l'event fos un èxit. La reunió va ser curta, ja que vam arribar molt ràpid a un acord. L'equip Trail.cat vam acabar aportant 700kg de menjar dels 3000kg que es van recollir entre tots els corredors!!❤️❤️ Este equip, el qual s'ha empenyat en nombrar-me "capità", va buidar tots els aliments de la furgoneta de l'Aitor i allí es van pronunciar unes paraules amb les quals no hi podia estar més d'acord: "The peaks of the Sun ja té 60 herois, perquè han multiplicat per 5 o per 6 els kg de menjar demanats. Nois i noies, ja hem guanyat abans de sortir, així que ara només queda una cosa: disfutar".

Per temes varis (protocols covid, etc.) es va donar la sortida uns minuts més tard del previst. El sol no el veiem enlloc😁, només una fina pluja que ja ens acompanyava de bon matí. Al poc de donar la sortida em sorprèn que erem molt pocs per allí davant i pensant amb el que havíem de fer, ja em va fer pensar que serien pocs els que arribarien al final. El rellotge el portava per mirar l'hora 😁, ja que tenia clar que havia d'anar amb l'Albert Herrero (campió d'Europa d'orientació). Aquells que em coneixen bé, ja saben que els tracks i jo no ens portem gaire bé, per tant, en el cas que no pugués seguir a l'Albert, sabia que em tocaria patir més del compte. I, no, no el vaig poder seguir! Al km 40 vaig dir a l'Albert i Aitor que tiressen, no volia fer-los-hi perdre ni un segon per mi, això havia de passar per mi sense involucrar ningú. 

 Fins al pròxim control que tenia a l'Argentera, ni jo sé les vegades que vaig tirar avant, atràs, avant, atràs, fins que vaig fer cap a una carretera que al cap d'uns km em va deixar al poble on ja estaven Tere i Pol i tota l'assistència del trail.cat. Estava bé per tirar endavant sense parar més de 2 min, però coneixent-me vaig voler esperar-me a l'arribada d'un altre corredor per marxar amb ell. I esperant, esperant vaig estar més de mitja hora. Això sí, vaig aprofitar per menjar molt (algo bo havia de treure). Com veia que no arribava ningú i posava en perill arribar dintre del temps, vaig decidir marxar sol cap al Coll de la Teixeta i l'Ermita del Puigcerver. A l'arribar a l'ermita, em trobo l'Aitor que també havia passat per un mal moment i esperava que vingués alguna mare de déu per "sostovar-lo" d'allí. I este, era jo🤣🤣 

 Baixem de l'ermita i trobem a la família i al Team Trail per avituallar-nos. Allí, a part d'insistir a Aitor que ho havíem d'acabar sí o sí (ell en aquell moment pot ser hagués pres un altra decisió), vam fer números (km/temps) i vam veure que anàvem justos però que teníem temps suficient. A l'Arbolí, ens diuen que queden 14km per al final, fins allí el meu rellotge em marcava 80.2km (això és el que tinc descarregat a l'strava perquè a partir de llavors ja em vaig quedar sense bateria). A partir d'allí Dani Buyo, manager de l'equip, ens va fer-nos de gps per missatges de whastapp (jajaja, som un cas!). Ens va dir per on havíem de seguir, però tot i això, ens vam despistar en algun lloc concret, i vam acabar anant per algun lloc que no era i, inclús, no vam passar per algun lloc que era necessari passar per verificar el nostre pas.🤷🙏 La qüestió és que vam arribar per un altre lloc... això sí, vam arribar!!! El que no sé és com 🤦, ja que si amb el track era difícil, imagineu-vos sense...un miracle. 

 A l'arribar a Prades quedaven 3km de crono escalada fins al Tossal i al dir-me que aquell tram sí que estava senyalitzat em va entrar la risa. El meu cos es va posar a córrer com un posseït i em giro i veig al meu fill que va decidir seguir- me. Dos segons que vaig caminar a una rampa  em diu: "Va, papa, no camines que és una cronoscalada" Me volia morir, però a l'hora menjar-me'l❤️ 

 Tere detràs preocupada perquè pensava que Pol no m'havia pogut seguir el ritme i que s'havia perdut. El que menys s'esperava és que s'havia "picat" amb el seu pare... vaja dos jajaja. 

 I, per fi va arribar el moment del dia: tocar la campana del Tossal, dient d'alguna manera "He arribat. Ja soc aquí" 

 Gràcies a tots i cadascuna de les persones que van aportar, sigue amb la tasca que sigue perquè The Peaks Of the Sun sigués un èxit, del qual molta gent se'n beneficiarà. Al dia següent, Marc Fernandez "la mente maravillosa " de l'event va dir-me que havia guanyat la crono escalada ( els ultims tres km de Prades fins al tossal de la Baldasana). El premi era del Decatlhon, però com ja li vaig dir, no vull el premi si no he fet tot el recorregut tal com es demanava. És molt simple, no soc mereixedor d'aquest premi per molt que em digue que vaig ser el mes ràpid. Si Marc s'empenya en fer-me'l arribar, com ja m'ha dit, jo li faré arribar al que per mi va ser el millor de tota la travessa, no dels ultims tres km! I ell és l'ALBERT HERRERO. Enhorabona campió! 

 I mentre alguns mitjans s'empenyen en escriure heroicitats de si sols van acabar un, dos, o tres...nosaltres ja pensem amb el proper "viatge" (Finisterre-Roquetes) 1500km col.laborant de nou amb el Banc dels Aliments, entre d'altres. 

 Un especial agraïment a: 

Dani Buyo, gràcies mil. El teu amb la tecnologia és un altra història, molt diferent a la meva... 

Oscar, ets un tio que es fa estimar molt fàcil. Gràcies per tot. 

Resta del team trail, gràcies pel vostre esforc, suport i solidaritat. 

Voluntaris, feu màgia. 

Col.laboradors, gràcies per fer-ho possible.

Fotògrafs, gràcies per estos albums i fer que tothom els puguem gaudir.

Marc Fernandez, per finalitats solidàries em trobaràs sempre. Per la resta no sé jo..  

Aitor, gràcies per decidir arribar, decisions que marquen un destí. 

Tere i Pol, gràcies per ser-hi sempre.❤️ 

Fins aviat! No deixaré passar tan de temps sense escriure. Este blog, per mi, és com un llibre amb molta història.