jueves, 29 de abril de 2010

Com "xalo" entrenant

Abans de sortir a entrenar tot eren rises, després comentaris i al final una mica de cansament.
Pujant cap a la font del Fanga ens hem fet aquesta foto però sense parar eeeeeeh

Fa uns dies que ja entreno més o menys amb normalitat, ritme baix però anant sumant, lo que no és normal en mi és el tema de la càmera de fotos.

Surto a entrenar i m'enduc la camara, faig fotos, grabacions i tot mentre estic entrenant (això és inusual en mi, però xalo)
Ara no em pressiono gens entrenant, vaig fent, han quedat atràs els dies de " rellotge " i de patiment, ara surto a entrenar i em dic:
Què afortunat que sóc de poder entrenar! i ningú m'ha de dir fes això o has d'anar a este ritme o tantes hores, ara a disfrutar entrenant que és una sensació única.
Esta tarde aniré a entrenar amb els amics de la Uec, farem uns 12 km i quan em veuran amb la càmera diran:
-Esta mal?......o.....este és puça? pues sí! disfrutem entrenant!
Aquest migdia he sortit a entrenar amb Xavi Royo eren les 12h 15 min i la calor apretava, quan m'ha vist amb la càmera, ell mateix, m'ha preguntat:"on vas amb la càmera?". Després quan es veuran les gravacions que hem fet, segur que riurà.
L'entrenament ha sigut 61 km a un ritme mig de 30.9 km/h

Posted by Picasa

Premsa

miércoles, 28 de abril de 2010

Primer entrenament de running

Avui l'entrenament ha sigut de running, ja que des del Sables no havia corregut més de 10 km.
He sortit a ple sol, després de tot el viscut ja no em fa por, eren les 16h i la calor era considerable, bé, som-hi, això m'agrada, a patir!
Avui m'ha acompanyat Ivan que s'està recuperant d'una lesió ha vingut amb la bici i segons diu:
- "jo també he fet un bon entreno avui" . Ja sabeu és roquetero i exagera les coses.
He volgut fer la primera part de la pujada a Caro, és a dir, dels patufets de Roquetes, passant per la Raval de Crist i amunt fins la falda del port, m'ha sortit un bon ritme per ser un entrenament i amb les condicions que estic (molt fatigat) és a dir que he tornat cap a casa molt content per les sensacions obtingudes.
Ara toca la bici per als propers dies, ja que no recupero les cames, em costa recuperar, per què serà?
L'entrenament d'avui:
20 km a un ritme mig de 4.34 el km i els 10 primers km fins la falda del port a 4.28 el km.

   Gracies Ivan per la teva paciència  i la teva companyia, sense saber-ho m'ajudes.
    

Busca't un repte

Els de la Uec, n'hi falten molts però ells també estan allí sempre.

 
Els nois, els amics de sempre, els que truques i trobes, n'hi han més però estos són els de tota la vida.

Les noies, les amigues de sempre, les que truques i trobes, n'hi han més però estes són les de tota la vida.

Què difícil és sortir a entrenar després de treballar, que difícil és viure sense treball, que difícil és la vida sense reptes.
Jo vull proposar-vos algo, busqueu-vos reptes possibles.... no impossibles! i millorareu en l'esport i en la vida, tots no tenim el mateix ritme de vida, ni les mateixes condicions físiques, ni els mateixos reptes, però tothom té coses per fer, per millorar, un voldria treballar, un altre voldria millorar amb el lloc de treball, un altre voldria fer una cursa de 10 km i l'altre voldria fer un ironman etc, etc.
Si tenim en ment un repte lluitarem per ell "a muerte" sense pausa fins aconseguir-ho. És llavors quan tens esta sensació irrepetible i et dius:
- Ha valgut la pena! Quina felicitat tinc!
En canvi si no tenim res per lluitar, per aconseguir, la vida s'atura i no millora.
Lluiteu per un repte, busqueu-lo, per petit que us semble, només aixi podreu explicar estes sensacions que us parlava i que no puc explicar.


Per mi un bon repte és cuidar tots els amics, no es fàcil, pot ser ho pareix però no ho és, jo tinc la sort que són molt bons i m'ho posen més fàcil.
Ànims amics BUSQUEU-LO!!!!!
Posted by Picasa

Seguim rodant


Avui i després del "descans" d'ahir he tornat a entrenar amb bici, dic descans perquè no vull pensar el que vaig patir fent el 1r massatge post Sables.
Lo veïnat es va posar amb alerta, algo greu passava al carrer Sant Carles nº 5 de Roquetes, no era més que un massatge però segur que algú va pensar coses més greus, en fi va ser pitjor que un dia de fort entrenament.
Les meves cames estan segons el massatgiste fetes una m......
Avui i sense pensar-ho dos vegades he anat a "soltar" la musculatura i el que tenia que ser un entreno suau al final ha acabat arribant a  casa "roig com un titot".

L'entrenament d'avui ha sigut 80 km a un ritme mig de 32.1 km/h.

Aquesta és la meva bici i que duuuuuuure.

domingo, 25 de abril de 2010


Avui he quedat amb Mauro per anar a Xerta a veure els amics, la cursa de les fonts bé ho mereixia.
Hem quedat que pujaríem en bici i després faríem un seguiment de la cursa també amb la bici, el que no sabia és que Mauro estava taaant fort, al final li he dit:
-"eic, afluixa home"
I sí ha cedit i hem anat tirant.
La cursa ha estat dominada per l'amic Kiko, què gran! i juntament amb Mauro els hem anat seguint per diferents llocs, jo personalment m'he sentit bé amb mi mateix tornant molts dels anims que a mi m'havien donat dies atràs.
També vull destacar lo bocadillet que ens ha donat l'organització a l'avituallament de la font ......ja m'entens no Mauro? i la gentilesa de Mauro amb la càmara, ja que jo com sempre amb els " collons a les mans " ara ell sempre amb la camara a punt......
La meva mare a l'igual que els meus cunyats i cunyada han fet la marxa amb bones sensacions i amb ganes de tornar.
A lo tonto entre pujar a Xerta,  voltar per allí seguint la cursa i tornar  m'han sortit prop de 40 km que jo també els conto com un entrenament, i que bons estos entrenaments!

sábado, 24 de abril de 2010

Bon entrenament ciclista

Bueno avui ja he fet una tiradeta més llarga amb bici, sense estar bé, ja m'he trobat algo millor de sensacions.
Hem sortit a les 8 del matí un bon grupet de ciclistes, amb ganes de fer km, entre ells el meu germà i el meu amic Juan Perales que cada dia té el llop més prop i que està preparat per afrontar-lo.
Hem sortit de Tortosa, Aldover, Xerta, Prat de Compte, coll de Bot, Bot, Horta de Sant Joan, Prat de Compte, Pinell, Benifallet, Coll de Som, Tivenys, Bitem, Tortosa, Roquetes.
Total 107 km amb 1450 d/+ content per les sensacions i de coronar el coll de Som detràs d'un Seat Marbella d'un jubilat.
Demà aniré a Xerta amb bici per animar a companys i després aniré a córrer a Tortosa per l'esclerosis múltiple entre tots hem de sumar el màxim de km per esta gent.

jueves, 22 de abril de 2010

Doblant entrenos

Aquest mati he sortit a entrenar a peu amb Xavi Royo a un ritme baix, ens em ficat al dia de tot, el diumenge pujaré a Xerta i l'animaré, li tornaré part dels anims que ell m'ha donat a mi.
L'entrenament ha sigut 11 km a un ritme mig de 5 min el km i la veritat es que avui m'he trobat millor, no se si era per que anavem xerrant però molt millor.
Per la tarde he quedat amb Ivan per anar amb btt i sort que esta sortint d'una lesió que si no s'escapa sense poder fer res, Quina sort anar sempre amb algú que t'acompanya!!
Hem fet 40 km a un ritme mig de 22.3 km/h, bones sensacions, dema més, cada dia un poc millor.

miércoles, 21 de abril de 2010

Entreno solitari

Avui i després de l'escarment del dilluns, he sortit en bici " solet " , ja que de l'últim dia encara estic recuperant-me.
He fet el mateix recorregut, 52 km però el promig ha sigut de 31 km/h,  molt més relaxat, i he arribat a casa m'he calçat les sabatilles i........a córrer, molt suau i poc rato però la qüestió és que he sortit, al final 10 km a un ritme de 4.55 el km.

Una sessio d'abdominals ( 500 ) 15 min estiraments, una bona dutxa i dia complet.

Isa Arasa ( exkfa ) Un exemple i un mirall per a molts.

Igual com vaig fer temps atràs amb el kefe, penso que ara li toca merescudament a Isa, sé que Mauro amb la modestia i humilitat que té no ho farà per això ho faig jo, ja que primer faria la de tots menys la d'ells que són els que de veritat ho mereixen.
A qui no li ha donat una lliçó en algun moment sobre el que és el  sacrifici, la voluntat, l'entrega, la lluita, l'esforç, l'esperit de superació?
Jo no li he dit mai però jo he après molt d'ella i sap que l'admiro, tant és així que des del primer dia tinc una foto d'ella i Elena al meu blog dient: "per mi unes herois"
Tot el que fa, tot el que ha fet i tot el que li queda per fer ( ja parlarem tu i jo ) fan d'esta " xiqueta " que sigue única i especial.
Quantes i quants són els que en un moment donat han pensat:
- joder! com va la tia....i de repent ja l'havien perdut en l'horitzó.
També vull destacar amb ella que tot el que ha fet esportivament ( que no és poc ) ho ha fet tenint tres fills. Qualsevol de natros, un humà, no podria, jo amb la gosseta ja vaig de "puto culo".
Isa has compartit moltíssims moments amb natros (segur que a cadascú li ve al cap algun moment compartit amb tu) i ens has fet sentir orgullosos de poder ser amics teus.
Segueix igual i disfruta de cada moment, de cada kilòmetre i només et demano que de quan en quan ens deixes acompanyar-te, sempre podrem apendre alguna cosa.
Tot el que has aconseguit tu i no ho poso per no bloquejar l'ordinador és extraordinari i només a l'abast d'uns/es poquets privilegiats.
Una abraçada molt forta d'un més dels teus amics. Albert

martes, 20 de abril de 2010

Regal del Josef Ajram per a Tere i Paco

video

Josef va acceptar molt amablement a la meva petició, era un regal per a la meva novia i per al meu cunyat que són fans d'ell.

QUINA TORTURA!!!!!!

Ahir volia sortir a rodar un rato amb bicicleta de carretera, li vaig dir al meu germà si volia acompanyar-me i em va dir que aí. Vaig agafar-me unes barretes, lo mòbil, càmera de fotos. En fi, que de "guay" i el que tenia que ser una sortideta on pensava que em preguntaria més coses sobre l'aventura va ser una tortura en tota regla.
La càmera la vaig treure quan ja havíem arribat a Tortosa després de fer 52 km a un ritme mig de 33.2 km/h fent la volta per Benifallet, les barretes es van derritir a la butxaca del mallot, al mòbil tenia 4 trucades perdudes, pujant el coll de Som em cremava el pit i només l'orgull de no quedar-me va fer que aguantes fins dalt.
En fi, que sort que era mun germà que si no l'envio a ............
He pogut veure que he perdut molt en bici i tocarà posar-se les piles, ara que ve el bon temps sortiré més i esperem que el pròxim dia la penitència sigue menor.
Lentrenament d'ahir va ser:
52 km en bici a un ritme mig de 33.2 km/h
30 min estiraments amb 2 sessions de 15 min
600 abdominals
15 min sauna.
Aquesta nit publicaré les fotos.

Entrevista Monica Aguilera

Mónica Aguilera:
"El límite de nuestro cuerpo está mucho más allá de lo que creemos"

La deportista catalana ha ganado la carrera más dura del mundo tras pasarse siete días corriendo y durmiendo en las dunas Sáhara

Su fin de semana ideal consiste en despertarse de buena mañana y salir a correr durante todo el día por el campo y las montañas. Es capaz de hacer, de una sola tirada, un rodeo de 166 kilómetros al Montblanc. O de pasarse siete días corriendo sobre las dunas del Sáhara, a 50 grados y cargando en una pequeña mochila todo lo necesario para su supervivencia.
Esta última demostración de fuerza física y sobretodo mental le ha servido a Mónica Aguilera (Barcelona, 36 años) para subirse a lo más alto del podio de la que se considera la carrera más dura del mundo, el Marathon des Sables, con el equipo Salomon Santiveri.Pocos días después de su victoria, la primera de un español en esta prueba, cuenta sus experiencias en el desierto y su pasión por las pruebas de resistencia.
-Dicen que el Maraton des Sables es la prueba más dura del mundo. ¿Porqué se mete alguien en este lío?
-Mi trayectoria deportiva me ha llevado a hacer carreras largas y de varios días, como el ultratrail del Montblanc, que son 166 kilómetros. Te vas metiendo, te va gustando y cada vez haces más kilómetros. Te pones a prueba y lo superas. Cuando veía esta prueba por televisión siempre pensaba que me encantaría ir. Este año tocaba ir, aunque la inscripción es muy cara y todo es un sacrificio.
-¿Pero porqué se va una a correr por el desierto? ¿Hay algo de masoquismo?-La verdad es que no, porque hasta que no estás allí no ves que es masoquismo. Desde casa es todo muy bonito y cuando ves las imágenes por la tele desde el sofá de casa piensas que tiene que ser sensacional, aunque sean 250 kilómetros. Pero lo que realmente vives ahí es otra historia. Se sufre muchísimo.
-¿Es la prueba más dura que has hecho?
-Cuesta mucho de decir, pero ahora mismo diría que sí. El ultratrail del Montblanc es muy duro, pero sales un día y llegas al día siguiente. Es del tirón. El Marathon des Sables, en cambio, es un día a día. Y si un día lo has pasado mal, has pasado calor, has sufrido y te ha costado llegar a meta, pues, al día siguiente vuelta a empezar. Esto es lo que se hace duro, el día a día: si un día crees que lo has pasado mal, al siguiente es peor.
-¿Qué piensas cuando estás ahí?
-Que porqué te has metido en esto, que se acabe y llegar a meta. A mi se me hizo especialmente duro por la presión que había. Todo el mundo me decía que yo podía, que lo que estaba haciendo era muy grande, que iba a haber una española delante. El último kilómetro era sufrimiento y pensar "por favor que se acabe".
-¿Cómo logras que las piernas sigan moviéndose?
-No te puedes quedar parada, vas adelante, estás a punto de ganar… Y entonces la cabeza te da mil vueltas y a veces, gracias a Dios, se queda en blanco y sigues corriendo y no sabes cómo vas sumando… Y llegas a meta.
-¿Cómo funciona exactamente el Marathon des Sables?-Es una carrera en autosuficiencia. Son 250 kilómetros en seis etapas y siete días. Tienes que llevar lo que quieras para esos siete días. Básicamente un saco de dormir y la comida para los siete días. Lo que cargas en la mochila es lo que vas a comer, así que si quieres competir vas con lo mínimo de lo mínimo para aligerar al máximo el peso. De comida llevas lo básico para intentar recuperar y poder salir al días siguiente.
-¿Entonces no es sólo una carrera sino también una competición de supervivencia?
-Totalmente, a nivel físico y mental. La organización sólo te da el agua. Es una supervivencia de siete días en el desierto.
-¿Y después de esto sigues diciendo que el desierto es mágico?
-Claro, para mi ha sido mágico porque se ha cumplido el sueño de participar en esta prueba. Si, además, te pasa lo que me ha pasado a mi, que me he encontrado delante, pues es una cosa… increíble.
-¿Cómo es el desierto del Sáhara?
-Yo soy más de montaña. El desierto no lo conocía y sal final es todo igual. Cuando llevas media hora viendo lo mismo parece que no adelantas, luego hay lagos secos de sal que nunca se acaban y parecen interminables… Pero luego, al mismo tiempo, esas extensiones de dunas tienen un encanto especial. Es magnífico. En las noches en el campamento ves las estrellas y, de hecho, es un privilegio haberlo vivido.
-¿Qué temperaturas hacía en el desierto?
-Este ha sido un año especialmente duro. El calor ha sido extremo y hemos llegado a los 50 grados. Tu estás ahí, notas que hace mucho calor y estás sufriendo, pero cuando te cuentan que estabas a 50 grados dices "madre mía, claro que tenía calor". Se sufre. Crees que no vas bien, que llevas un ritmo malísimo y luchas contigo misma para no andar y seguir corriendo.
-¿Este tipo de pruebas demuestran que el cuerpo humano es más resistente de lo que pensamos?
-Sin duda alguna. Pones el cuerpo al límite y cuando crees que ya no puedes más… pues sí puedes más y continúas. Cualquiera que haya participado lo ha visto, se ha visto superado a nivel físico y mental y ha encontrado que el límite está mucho más allá de lo que creías.
-Si esta es la prueba más dura del mundo y la has ganado… ¿Eres la mujer más resistente del mundo?
-[Ríe] Bueno, tampoco… ¡Yo qué se! En este momento se ha dado así. Realmente dicen que es la prueba más dura del mundo, pero también es muy duro correr los 100 metros a la velocidad que lo hacen los velocistas o los 1.000 metros al ritmo que corren. Todo es duro. A mi se me ha dado bien la larga distancia y estoy encantada de haberlo podido disfrutar, estar ahí y haberlo ganado.

lunes, 19 de abril de 2010

Sant tornem-hi


Després d'una setmana on els entrenaments es pot dir que han desaparegut, avui i sense esperar més tornaré a entrenar més amb serio.

Aquesta passada setmana, els 7 dies després de MDS, he entrenat 3 dies ha un ritme baixíssim,

Dimarts : 50 km en btt amb 2 amics que volien saber més, quin plaer.

Dimecres : 8.5 km a peu amb Tere, me costava seguir-la.

Divendres : 8 km a peu amb Tere, ja algo millor.



Ara agafaré la bici de carretera que desde l'any passat, després de la cursa del llop, no l'he agafat i no tinc perdó! Aniré fent km i posant la musculatura al lloc sense "matxacar" més les articulacions.

Gran frase:

Si part dels diners de l'inscripció van per ajudar a famílies i xiquets com estos, esta claríssim que tornarem, la vida allí deixa que desitja, tu per ells ets un ídol, podem ajudar-los, tornem-hi!
"Sólo aquellos que se atreven a llegar lejos son capaces de llegar a saber lo lejos que pueden llegar”
T.S. Elliot

Como consecuencia de nuestra estancia en Marruecos durante la 23 EDICIÓN DEL MARATHON DES SABLES hemos podido comprobar in situ las enormes carencias que soportan los niños que viven en el desierto.Hemos quedado profundamente marcados por lo que denominamos “El Espíritu SABLES”, éste no es otra cosa que una mezcla de valores tales como:
SOLIDARIDAD
RESPETO A LA NATURALEZA
SUPERACIÓN PERSONAL
ESPIRITU DE SACRIFICIO
BUSQUEDA DE LÍMITES PERSONALES
ESPIRITU AVENTURERO
ESPIRITU FINISHER
Estos son algunos de esos valores, hay otros que tendrás que descubrir tú mismo…

Mirant per internet he trobat este comentari de Sables que m'ha agradat molt.

domingo, 18 de abril de 2010

Aquest home em va impressionar, amb muletes volia fer tot MDS i ho haguera fet n'estic segur, però els camells el van adelantar i va ser eliminat de la cursa, recordo que tenia uns hombros i braços anormals i un cap de ferro. La meva més gran admiració.



Amb Josef vaig fer una bonica amistat, ens vam caure bé, ell és molt mediàtic però és molt humil i bona persona, aparentment pareix una cosa però la veritat és que el tio val la pena. Pensar que per al meu cunyat i la meva novia és un ídol i jo hi vaig estar tant en contacte va ser una sensació extranya.
Posted by Picasa
Que dir d'ella!!! bona persona, que ha part es la millor corredora del pais, ho ha demostrat.


Bueno esta " maquina " es Mohamed Ahansal el guanyador aplastant del desert, es més fort i durt que els camells


Aurelio i Monica una parella unica tant dins com fora del mon de l'esport.


Per mi el millor del desert, ha sigut un espill on molts hem de mirar-mos, deportivament parlant 15º de la general, espectacular!! però la seva humiltat i el seu tracte amb els altres corredors l'han fet unic. A mi per exemple em passava l'agulla per les llagues, ja que a mi em feia cosa. Resumin un autentic CRACK es diu Toni Contesti.
Posted by Picasa

Això va ser casa meva 9 dies, quina casa més comfortable! ja,ja,ja. Tenia un legionario a la haima es nota?

L'americà Wardian 3º a la general, l'última etapa vaig poder córrer amb ell uns kilòmetres, em va donar unes lliçons amb pocs kilòmetres....ell les balises ni les mirava, la brúixola era la seva balisa, em vaig asustar del lluny que estàvem de les balises però vam fer cap a la meta amb línea recta, increïble!


Patrick Bauer, director de la cursa, un home de lo més senzill.


Jorge Aubeso...... bufffffff, com a corredor un 10, com a persona.....que va després de 10???
Posted by Picasa

fotos MDS

Aquesta foto va viatjar amb mi, les meves " reines " van estar en tot moment al meu costat donant-me molta força.

El dia de partir a l'estació del tren, estava segur d'aconseguir el repte, després vaig arribar a dubtar-ho.


Aquest home és Marco Olmo ( 62 anys ) i ara per ara un mite per molts, l'esport no té murs d'edat, aquí una prova.


Aquest ja formen part de mi, els companys de haima /la gran haima 59. El primer dia al desert.
Posted by Picasa

sábado, 17 de abril de 2010

Fotos i més fotos

Això és el tiquet que tenia cada corredor per anar a buscar l'aigua de cada etapa.



Aquí esperant que arribés algun company mentre degustàvem 1 te que ens donaven a l'arribada




Estic amb Julio i Toni a l'arribada de l'etapa marató, dos cracks 9º i 15º a la general



viernes, 16 de abril de 2010

Qui no voldria tornar al desert?

De: jaubeso@mahou-sanmiguel.comFecha: Fri, 16 Apr 2010 16:32:20 +0200Para: frosuna@terra.esAsunto: MARATÓN DE SABLES
Hola Paco:¿que tal estas?, A, lo primero, gracias por escribirnos al desierto. Nos distes muchos ánimos. Como siempre ha sido un experiencia genial y tu pupilo Albert ha realizado una carrera genial. Se marcha contento y con ganas de regresar. Tiene carácter, y la humildad suficiente para afrontar la "derrota" en positivo.
Se mereció estar mucho más adelante pero las carreras son así.
Chao. y Gracias.

Si aquest correu sigues d'algú altre que no sigues Jorge Aubeso, es podria tenir o no amb compte, valorar més o menys però sent ell qui l'escriu estic flipant i meravellat, saltant d'alegria, però que passa? estic per calçar-me les sabatilles! això no es pot aguantar.

No vull esperar més en dir-ho, tornaré al desert! he quedat amb deute amb ell. Intentaré anar més preparat amb il.lusió i ganes, sóc molt cabut i penso com Jorge, puc fer-ho millor.


He comés errors i en sóc consient, per això vull intentar corregir-los.

Moraleja: "El que no comete ningún error no puede progresar".

Més fotos

Comida liofilizada puesta en la parte de arriba de una botella de agua de 1.5 l de plástico

Els increïbles paisatges



Ja tornàvem a estar a punt per la pròxima etapa.





De matí amb l'aigua que et donaven per sortir. Segur que eren les 6.30 h i fotia un sol...