lunes, 31 de agosto de 2020

REPTE NONSTOP ASSOLIT

Recuerdo hace mucho tiempo cuando salió el tema del Banco de los Alimentos. Aquel día se habló de hacer un reto para esta gente, pero... de lo que se habló a lo que realmente se hizo, no tenía mucho que ver. El formato fue propuesto por un loco de Roquetes, ya que lo quería NONSTOP. Además, este mismo loco quería que el final del reto fuese en su pueblo. Creía que un reto tan exigente merecía acabar en un sitio donde pudiéramos recibir el calor de la gente y conociendo a su gente y la gente de les Terres de l'Ebre, Roquetes tenía que ser el destino final. 

Recuerdo, también, el día que estábamos dando una charla en Roquetes sobre el reto, incluímos ( Marc y yo ) a una integrante más, Elena Ferreres. Ella aquel día venía para escucharnos y se fue aceptando el reto de 600km non stop... Tuvo dudas hasta el día antes de empezar, pero si nos fijamos con sus bailes el día de llegada no se arrepiente de acompañarnos en este viaje. Lástima de Cesar, su marido, que el riesgo que tenía con el tema covid lo dejó fuera del grupo de asistencia. Sé, porque lo conozco bien, que se lo hubiera pasado genial. 

Un largo camino de dificultades hasta llegar el 23 de agosto a Sant Martí d'Empúries, ya que el COVID quería quitarnos nuestras "vacaciones" y de paso quería amargarnos nuestro día a día. Al final gracias a quien sea ( no creo en dios ) estuvimos 13 personas y sus asistencias en Sant Martí d'Empúries para emprender el viaje, un viaje llamado CAMINO DE LA ESPERANZA. 

La salida era de 3 grupos que irían avanzando, de manera que cada uno de ellos gestionaba el descanso, el dormir, el ritmo, etc. para poder llegar el sábado por la tarde en Roquetes. Pero al poco tiempo empezaron los problemas, muchas pérdidas, el calor y el ritmo que teníamos que llevar hacía imposible llegar el sábado en Roquetes (tengo mis dudas ,y allí queda en dudas, si mi compañero Albert, yo mismo y alguno más hubiéramos llegado a tiempo). 

La situación era extraña, ya que la gente recondució el reto para llegar a tiempo haciendo relevos y mientras "LOS ALBERTS" seguíamos haciendo km en solitario. La situación nos hizo reflexionar, eso de correr unos individualmente y otros por relevos, nos hizo detener a los dos. Queríamos ser como todos, no era reto para demostrar nada a nadie, era un reto de todos, no se trataba de ver quién llegaba a tiempo y quién no, por eso, al km 200 decidimos parar y unirnos a los relevos. I que gran decisión! En aquel momento, unimos fuerzas y fuimos indestructibles. Es más, nos unimos con un único objetivo: LLEGAR TODOS! 

Las dificultades y problemas como reto exigente que era seguían apareciendo, pero como gente madura y solidaria que somos los íbamos reconduciendo y así hasta el final. Dice mucho de la gente que formábamos el reto que 13 personas tan diferentes en opinión, ritmos, comidas, descansos, llegaran juntos de la mano para ofrecer unos bailes de felicidad en acabar tan dura travesía. 

En cada "movida" entran personas nuevas en mi vida, el camino de la esperanza no es una excepción, de este reto me llevo amigos, sí, amigos! Sé con quién volvería hacer una locura llena de solidaridad. Tenemos que estar contentos por lo hecho, hicimos algo grande! Hoy hay gente que, gracias a nosotros y vosotros, vivirá con menos angustia y eso es lo más bonito. Vamos a ayudar a mucha gente, nos dieron la virtud de correr, la salut para correr, la solidaridad para correr, pues... corramos señores!!!! 

No destacaré a nadie de forma individual, este reto es de todos, asistencias, corredores, colaboradores, ayuntamientos, clubs, gente, fotógrafos, prensa, etc etc. 

Como dijo Dani espero que haya una segunda edición. Marc lo empezó todo, nosotros le seguimos y ahora nos toca entre todos que tenga continuidad, porque la tienen que tener. Ahora necesitamos descanso, relax, liberar las mentes, cargar energía y compensar a nuestras famílias nuestras ausencias. Pero lo dicho, cargamos pilas y sin prisas ni agobios nos reinventamos de nuevo. Yo no sé si podré estar como corredor, asistente, colaborador o fotógrafo pero allí estaré de alguna manera, al igual que mi gente, mi club y mi pueblo. 

Hoy soy un poco más feliz que ayer y esa es mi filosofía de vida, aportar, sumar, tener claro que nunca nos recordaran por nuestras victorias, pero seremos eternos con nuestros actos. He querido llevar siempre la bandera de mi pueblo por todos los rinconcitos del mundo, es una manera de compensar lo agradecido y orgulloso que estoy de ellos, mis retos son sus retos y entre ayuntamiento, família, Trail Roquetes, gente y yo mismo formamos un equipo donde solo gana uno: ROQUETES. 

viernes, 21 de agosto de 2020

Ha arribat el dia

Doncs ja ha arribat el dia, aquest cop "només" seran 6 dies i 600km...però, nonstop! He portat uns mesos entrenant a diari (110 dels ultims 120 dies)per afrontar en garanties este repte, que no és altre que fer ressò i donar a conéixer el perque del nonstop aliments. Sempre que afronto un repte intento que el motiu sigue molt més gran que el repte físic (que sé que no és poc!). 

Els companys d'aventura deixarem escapar una setmana de les nostres vacances per afrontar 600km i uns no menys importants 22000 mts de desnivell positiu. Per nosaltres serà un camí ple d'esperança, d'il.lusió i de valentia per poder ajudar a les necessitats bàsiques que altres necessiten. Som conscients que per alguns serà una simple bogeria o un "sense sentit", tot és respectable, però vull pensar que d'aquests hi ha son pocs, ja que aquest perfil de gent tampoc es solidaritza amb ningú i és un "sálvese quien pueda". 

La majoria dels que ara llegim aquesta crònica no hem patit mai gana i obrir la nevera per poder escollir el què menjarem fa impensable pensar amb aquesta situació que pateixen altres. Jo tampoc n'he patit mai, però a la Marathon des Sables, enmig del Sahara, sí que en vaig patir i fins i tot vaig haver d'agafar restes de menjar que un altre havia llençat... Aixo sí, esta sensació només em va durar quatre dies i quan la recordo, la multiplico pels 365 dies de l'any i és llavors quan em dic: "Allà vaig, ho hem de fer!". M'agrada pensar amb els altres, de l'afortunats que som, de la família que tenim, dels pares que hem tingut i tenim i de la vida que ens han donat i, sobretot, de la salut que tenim. Ara bé, el dia a dia fa que no acabéssem de ser agraïts amb tot això, però ens hem d'esforçar i ser-ho i hem d'agrair tot allò que tenim. Hi ha gent, però, que sense buscar res, s'ha vist envoltat de tristesa, de falta de recursos i mancances a tots nivells i, molts d'ells, tenen fills i és aquí quan se'm fa un nus a la gola. No puc deixar de pensar que no pugues complaure un fill en les seves necessitats bàsiques. Ha de ser molt bestia! No puc evitar deixar caure alguna llàgrima quan hi penso. I no cal anar a l'Àfrica o altres països per veure això, ja que això ho tenim aquí, sí, a Roquetes, Tortosa i atot arreu!. És per això que vaig decidir emprendre el camí, no puc estar assegut si penso això, també sé que no solucionarem la vida de ningú, però em recomforta saber que almenys si aconseguim 10.000kg de menjar es quedaran tots a Roquetes. Entre tots podem ajudar a la nostra gent! 

Gent, hem d'aconseguir estos 10.000kg sí o sí! La nostra vida no canviarà gens després de deixar uns kg de menjar per als altres, però a ells, a ells sí que els ho millorarem, siguem humans! Estos dies he pensat molt amb la meva mare. Ella, mentre va estar entre nosaltres, es va desviure pels altres (sobretot per mun germà i per mi) pels seus amics o per la gent que li va demanar ajuda. Des de fa uns anys que faig "cosetes d'estes" i sé que actes i reptes com aquest m'apropen a ella i també sé que ella avui és molt feliç veient el que fem. 

Per acabar, i abans de marxar, dir-vos que teniu fins al dia 30 agost per deixar la vostra aportació ( uns kg de menjar de llarga durada) al Bar de la Lira de Roquetes. Ja posats feu un beure allí, a la terrassa de la lira i mentre esteu asseguts penseu que acabeu de fer un gran gest per gent que pot ser son coneguts o amics vostres. 

Confio plenament amb la gent, empreses, entitats, clubs de les nostres terres. Som diferents, som especials! ah... i tambe confio amb les meves cames, ja que elles em portaran PEL CAMÍ DE L'ESPERANÇA 

Fins la tornada amics!

miércoles, 5 de agosto de 2020

Repte solidari nonstop aliments

A menys de 20 dies per emprendre una nova aventura, aquest cop acompanyat de 15 esportistes més d'arreu de Catalunya i País Basc, és l'hora d'anar enllestint coses i deixar-vos deures per aquí per anat fent. Nosaltres, els 15 corredors d'aquest repte, ja els tenim de fa temps, ja que tenim per endavant 600 km nonstop de Sant Martí d'Empúries fins a Roquetes en ple mes d'agost, tot amb un objectiu concret: fer el ressò i reclam per sensibilitzar i solidaritzar la gent. Quan vaig acceptar formar part d'aquest repte, vaig proposar poder acabar a Roquetes. Per què? us preguntareu i no a Tortosa, Amposta, o Deltebre i fer de punta a punta de Catalunya? o un altre lloc, ja que som 15 corredors de diferents llocs. Sense voler ofendre ningú intentaré explicar el millor que pugue el perquè finalitzem aquest repte a casa, a Roquetes! A Roquetes sempre he tingut molt recolzament per part de tothom, Ajuntament, el meu club, Trail Roquetes, entitats, família i amics. L'Ajuntament de Roquetes sempre m'ha facilitat tot del minut 1 sense entrebancs i directes, i això és un luxe. El meu club, que aquest any ens hem quedat sense poder organitzar el KMV i poc podrem fer a nivell de competicions, sempre ha estat exemplar organitzant events i també a nivell participatiu i solidari. És per això que confio tant amb vosaltres! Entitats del poble que quan ens necessitem ens ajudem, sí ajudem! Allò que costa tant... Aquí quan es fa un crit, tots som un! La LIRA ROQUETENSE per posar un exemple s'ha implicat com si fos un corredor més del repte, allí es farà la recollida d'aliments a Roquetes i serà el lloc de "fer bullir l'olla". Sé d'altres que ja tenen caixes d'aliments o ANTENA CARO que ha dissenyat el cartell i difondrà el repte, etc. Amics, companys, coneguts, gent, sé que us implicareu i tindrem un motiu més per poder explicar millor un altre cop el perque a casa, a Roquetes! Roquetes és un molt bon lloc per fer acabar esta bonica aventura, sé que tindrem el recolzament necessari i que nosaltres, els corredors, només ens tindrem de preocupar d'això, de córrer, lo altre no ens pot distraure gaire. I ara, per acabar, vos deixò els deures: Trail Roquetes, entitats, amics, gent, Terres de l'Ebre, voldria que només aqui es recaudés lo de tots 10.000 kg de menjar. Sí, suposo que vos serà difícil però no menys que a nosaltres fer 600km NONSTOP. Diuen que els d'aquí baix som diferents, pues donem-los-hi un motiu més! Posaré un petit exemple perquè la muntanya sigue un simple castellet d'arena. Roquetes per exemple té uns 8000 habitants, 1kg de menjar de llarga durada pot costar cèntims d'euro. Només pel fet que cadascú aportes 1kg, ja casi ho tindríem. HO PODEM FER! PD: A partir d'avui tenim dos reptes! Els aconseguirem els dos? Com a roquetero que soc, el fet que tots els aliments recaudats a la Lira de Roquetes es queden aquí al poble, per als roqueteros i roqueteres més necessitats/es m'emociona i em dona la força que necessito per fer els 600km nonstop. Gràcies per endavant!

viernes, 21 de febrero de 2020

Reactivació i en 20 dies Marató de Barcelona!

Després d'un descans merescut, cap a finals d'anys vaig posar-me a treballar per la temporada 2020. L'objectiu era poder seguir corrent un any més, jeje, i si podia ser, en condicions més o menys òptimes.


Si somiem una mica hi ha varies coses que serien boniques, tot i que no son prioritàries, ja que poder formar i transmetre al petit de la casa m'omple més que qualsevol altra cosa.

La temporada la vaig començar amb la mitja marató de Castelló sofrint molt. Ara bé, dia que passava, dia que em trobava millor. Als 30km de la SB Tarragona ja vaig trobar una petita recompensa.
I diumenge passat a la mitja marató de Barcelona vaig poder afinar un poquet més de cara al primer objectiu de la temporada: la marató de Barcelona.
Com que aquest any tinc 42 anys i que, a més, el número 42 per mi és molt especial (el número de Haima del sables) i ja posats, per què no marcar-me 2h 42min com a temps?
Ja he dit que a estes altures no em trau el son poder o no poder-ho fer, ja que prioritats n'hi ha d'altres i molt més importants, però, seria bonic, per què no dir-ho.

Després de la marató anirem amb la família i els amics de la Haima a fer Camí de cavalls. Tere farà la distància de 27km i jo la de 58km serà un bon cap de setmana envoltats de grans llocs i grans amics.

I clar, després de tot això falta la guinda del pastel, que per mi serà el repte solidari, aquesta vegada compartit amb grans persones. L'objectiu serà recórrer 600km non stop per tal de recaptar el màxim nombre d'aliments (es parla de 10.000kg) per al banc dels aliments.

Segur que em deixo alguna cosa (algun ultra, etc.) i amb tot això anar omplint un any que pareix que promet.

jueves, 8 de agosto de 2019

"La Purito"

Aquest passat cap de setmana vam estar per segon any consecutiu (i crec que no serà l'últim) per Andorra. Vam fer la marxa que organitza aquest ex-professional tan mediàtic com és el Joaquim Rodriguez. De passo, Pol va seguir adquerint coneixements ciclistes fent "la Purito Kids", que es feia el dia abans.

No cal ni dir que Pol ho va fer molt millor que jo, ja que amb només 6 anyets es va defensar molt bé en un circuit de 800 mts, on havia de fer dos voltes, una pujada i una baixada, cosa que feia que haguessen de "jugar" amb el canvi de pinyos. Pensant en tot moment amb la seva edat, em va impressionar, ja que ho va fer molt bé. Ell, en canvi, estava tristot, va quedar el 4rt de 21 participants (jeje). El que no sap és que nosaltres, que sabem de què va la cosa, estàvem mes que contents, difícil de fer-li entendre a ell, però això ja és cosa nostra.

Nosaltres sortíem diumenge a les 8 del matí per fer els 140km i 5200+. 6 ports de muntanya per davant: 4 de 1a categoria, un de categoria especial i un de 2a categoria.

La veritat és que el recorregut és brutal. En tot moment vaig anar amb el meu amic Gerard, ell que és "vip", ja va fer-me sortir davant de tots els participants. Només teníem al davant a Purito i Perico Delgado (tela com s'aguanta tot i els anys que te...).

Vam coronar el primer coll amb el Purito que portava una "guasa" amb tothom increïble. Quina manera de disfrutar dalt la bici, el millor és que quan era professional també ho feia perquè això es transmet.

La sorpresa per mi va ser que quan portava 120km i 4000+ i ja pujant el penúltim port (el de segona categoria) vaig notar que se'm tornava a tancar l'estòmec i dalt, al coronar, vaig haver de parar per vòmits. Sí, un altre cop... i ara només amb bici. Està clar que algo al meu cos no funciona, he de fer-me analítica exhaustiva i més proves per trobar el problema, que clar està que hi és.

Vaig baixar el port i quan només quedaven 8.7 km per al final i l'últim port vaig decidir parar. No em compensava seguir amb els vòmits per acabar una marxa. Pot ser, o segur, que si hagués sigut una competició, l'hagués acabat. Llàstima que per segon any no puc arribar amb el meu amic Gerard.  Anàvem a un bon ritmet ( ell va acabar amb 6h45 i jo vaig parar amb 6h 13min). Pot ser l'any vinent, sí que l'acabarem junts..

No passa res. No em dono per vençut, ni res per l'estil. Tot el contrari, amb ganes de ficar-li fil a l'agulla. El fàcil seria plegar "pataquets", però a l'igual que tot en esta vida: "Qui algo vol, algo li costa!"

Salut i a tornar-hi!


lunes, 22 de julio de 2019

Half de Mequinença

Dissabte vaig córrer el half de Mequinença (prova de la copa Espanya). Una experiència més i un dia de competició dur, tant per les distàncies com pel desnivell i la calor. Va ser una bona prova per anar traeint conclusions de Niça i de passo fer proves tant a nivell fisic com de material.

Pareix mentida que en cosa de dos mesos hagi fet dos halfs i un Ironman. Això vol dir, entre altres coses, que he passat de banyar-me a una piscina a fer un total de 8000mts pel riu o pel mar! Sí, jo... no m'ho acabo. D'odiar l'aigua a conviure-hi.

Tampoc vaig quedar content a Mequinença, pel que fa el meu rendiment. Vaig tornar a tenir mals símptomes. Crec però que vaig descobrir el problema. Només ho crec,  perquè em falta tornar a ficar a prova per veure si és el que em penso. Ho tornaré a provar i espero sortir-me'n en la meua. Capquadrat i competidor sí que ho soc, sí.

Tot i els mals símptomes, vaig acabar el half amb estos parcials i classificació:

Natació: 1900 mts en 37:50. Com faig zigues zagues pel mar,  vaig nadar 2050mt.
Bici:    89,5 km en 1020+ en 2h 42:07 i mitjana de 32,8km/h
Córrer: 21 km en 1:34:55 a 4:31 el km

Resultat 36è absolut de més de 200 participants i 4t de la categoria a 47 seg del podi i un temps total de 4h 58:28

Els dos halfs que he fet: 4h 24min Amposta (era pla) i 4h 58min Mequinença (amb desnivell i 35º C). L'Ironman de Niça en 10h07, retallant 25km de bici (però amb 2700+) i  10km amb el córrer, sense oblidar tampoc els 37ºC i una humitat bestial. Dic això perquè tampoc és cap "catastrofe". Sé que no he estat bé, ho reconec,  però, soc un novato i, com totes les coses, necessito el meu aprenentatge. Lo bo de tot? Que ja estic posat en això, perquè sé que ho puc fer mooolt millor, ja que físicament no puc treure tot el meu rendiment. Per què no el puc treure? us preguntareu alguns. Doncs cometo algun error que fa que no pugue exprimir-me tot el que voldria. Ara bé, tal com he dit abans, crec que vaig trobar "el fallo". Si no ho és, el seguiré buscant! Ara ja és una cosa personal. Vull fer un Ironman (Niça no el comptabilitzo,  ja que van retallar distàncies) i ara, com m'hi he posat al 100%, vull fer-ho bé! Ara ja sé lo que toca:  ajustar-ho tot i en uns mesos ho provarem de nou. Abans, però, caldrà competir de nou en altres halfs o triatlons per anar traient conclusions.

Sortir del confort té això, que tot és nou i aprens cada dia. Lo fàcil seria tornar a la muntanya, però, jo encara vull tornar a l'aigua. Un cop quede satisfet en mi mateix, llavors sense cap dubte que hi tornaré. La sort que tinc és que no es mou i que sempre està. 

jueves, 27 de junio de 2019

La prèvia a l'Ironman de Niza

És moment de tirar la vista enrera i recordar com va començar tot.  Sí, va ser amb els amics de la Haima 42 que, parlant més del compte i després d'un dinar, van sortir les paraules "Ironman" i "repte". I de sobte, ja estàvem donant-mos la mà. Teníem 9 mesos per endavant.

Vaig comentar-ho als amics de sempre, ja que per mi un Ironman eren i son paraules majors. Un d'ells fins i tot es va animar, oi Guillermo? 😍 tot i que l'endemà em va trucar dient: "He reflexionat i no puc😧 en un dia, un abandono.  Pintava feo😂

Els dies anaven passant i jo no trobava el moment de tirar-me a 🏊. La gent (perquè  tot se sap) anava fent les seves quinieles. Hi havia de tot: bojos q diuen que de mi depen  anar a Hawai; i els que apostaven que no ho podria fer ( suposo que pel 🏊🏊). Evidentment que tot és respectable, faltaria més!

Jo en canvi aquí he tirat de veterania i ,tot i no haver fet mai cap triatló fins fa un mes (vaig debutar en un half ), ara afrontaré un  Ironman. No em pensó capficar en cap número, el número sortirà. No busco ni 13 ni 12 ni 11 ni 10 ni 9h, sinó buscaré, a la meva manera, disfrutar dintre del sufriment.

Si hagués buscat "el número" no hagués anat a Niza ( 2000+ al tram de bici i 30°C o més de calor). Tampoc soc tonto! Es una manera de dir que no busco un temps, sinó el repte de fer-ho, d'estar amb uns meravellosos amics fets d'un altra competició ( Sables 2012 ) i dir-me a mi que puc 🏊 3800mts  que a vegades i com més gran et fas, costa sortir de la zona de comfort.

He de dir que a mi no m'ha costat gaire dir allà vaig, ja que amb tot el que faig li fico sempre molta passió i dedicació, independentment del resultat, tot i que soc molt competitiu. No per quedar el 500 a una prova deixaré de fer-la, això no va en mi. Puc dir que he provat moltes distàncies i disciplines, en unes vaig millor i en altres pitjors però sé fer més o menys un poquet de tot. Altres s'encasillen amb una modalitat o disciplina i d'aquí no surten, cosa molt respectable, perquè cadascú es un món.

Molta gent m'ha donat consells, molta! Gràcies a tots, amics d'entrenaments! Gràcies també al millor company d'entrenaments, el meu germà, com mos estovem...sort que només fa bici!!!

Com jo sempre dic: " escoltant  sempre aprendràs mes q parlant"  i això he fet, fins i tot avui, amb Jose L Mora encara he aprés alguna cosa sobre el nedar i estem a tres dies de la prova...Gràcies, Jose.

A Niza em guanyaran centenars de persones pero si creuo la meta serà millor q qualsevol de les victòries. Molts m'han dit: "si  nadesses millor o " Si haguesses entrenat més nadant". Jo no penso amb això, jo penso que tinc una família, un treball, salut i que soc un afortunat de la vida i del temps "lliure"que tinc perquè el puc destinar a fer disfrutar/rabiar el meu cos. Clar, i ho faig amb allò que m'apeteix que es corrent o amb bici. Pot ser més endavant aconseguim que siga nedant... jeje

Tema material, roba, bici etc, vaig desfassat, fins i tot pel que he vist  "rosant" el ridícul! Crec que una bici de 6000 euros contra la meva també pot perdre i guanyar és clar,p la diferència que em pugue treure en rendiment la de 6000 no em compensa amb l'import econòmic de diferència.

Espero disfrutar, ja que no potser d'un altra manera i aquells que han fet numeros i inclús apostes (que n'hi han! ) espero no defraudar-vos. Bueno sols aquells que han apostat en contra jeje

Farà solet... d'aquella classe de sol que alguns de veure'l ja es deriteix.....






miércoles, 19 de junio de 2019

Volta Tarragona i Nocturna

Aquest passat cap de setmana vaig participar a la Volta Ciclista Tarragona Màster, prova que consisteix en dos etapes en línea de 81 i 90 km i una cronoescalada de 4,5km fins al Castell d'Escornalbou.

Pensàvem que no hi podríem participar, ja que les inscripcions van volar, casi 200 ciclistes! Sort que tenim amics i  ens va ajudar a poder inscriure-mos per poder-hi ser.

Vaig anar juntament amb el meu germà. Ell va fer les tres etapes, jo no vaig poder fer la cronoescalada ( i mira que m'agradava....), el motiu és que després d'acabar la primera etapa vaig tornar com un llamp cap a casa i per la tarde participava a la Nocturna Fredes-Paüls (48km a peu)

La primera etapa de 81km era prou plana i es va córrer molt ràpid, almenys per a mi, ja que fer una mitja de 43,6km/h per mi es córrer i molt.
Es va fer una escapada d'uns 15 corredors. La resta de corredors en un pilot molt gruixut on hi havia molts nervis, cosa que va provocar una caiguda múltiple a 500mts de meta i que el meu germà i jo vam esquivar per intuïció.
Al final arrivem junts el 22è i 23è. Content per les sensacions i per no caure...

Ell es va quedar allí a la Pobla de Mafumet per fer cronoescalada a la tarde i jo vaig marxar per fer la Nocturna, que vaig fer amb unes amigues amb 8h 17min.
Em gitava a dormir casi a les 4 de la matinada i a les 07.30 h ja tornava a ser de peu per marxar cap a Reus per fer l'última etapa, la més dura i llarga.

Les sensacions al despertar no eren dolentes, tenint en compte el "tute" de dissabte. El que se'm va fer més dur es conduir cap a Reus amb el poc descans.

Estava clar que l'etapa seria dura, es jugaven moltes coses i amb un desnivell de 1300+ estava cantat que el pilot es desfaria en petits grupets.

Fins al km 55 es va anar ràpid però tots junts, allí, però, començava el port, i clar es va trencar tot. Vaig quedar-me en un segon grup per davant 4 escapats i un grupet de 15 on hi eren els millors, per darrera en un tercer grup amb què va entrar el meu germà i després encara hi havia més grupets.
He d'estar content, bona càrrega de km i d'hores d'entrenament per a Niza i bones sensacions. Ara a cuidar-me que la feina ja està feta.

martes, 4 de junio de 2019

Half Amposta

Per fi, sí, ja ha arribat el meu debut en triatló. M'he saltat varies modalitats que crec que s'haurien de fer abans de fer un half ( mig Ironman). Jo l'he fet de cop i el següent que penso fer ja és l'Ironman simplement per dos motius: ni tinc temps ni m'apeteix nedar mes.

Com no podia ser d'un altra manera, vaig cometre un grapat d'errors que els vaig solucionar "in situ". Cosa normal,  debutava. El primer error va ser no portar portadorsals i demanar agulles (si el que me'l va deixar, llegeix la crònica, que m'ho digue que li tornaré, pq no sé qui és, jeje). L'altre, no anar al briefing del dia abans i posar-me al dia. Uns més, no posar-me calcetins per córrer (vaig acabar tot llagat) i  no posar-me vaselina (porto coll i aixelles  llagadets). El bo és que això em servirà d'avís.

L'entrada a boxes per deixar la bici va ser per al.lucinar. Mare meva, quins avions!  Jo amb la meva bici de fa 10 anys pareixia un pringat.... Però el meu cap de seguida es va connectar i em vaig dir "l'important és el pilot Albert". Tot i que, evidentment, tot suma i tot resta...

Vaig entrar al box en la meva motxila i no es podia. Sort de l'speaker que al vore que no m'aclaria de faena va dir-me: "Porta noi ja te l'aguardo jo i afanya't en ficar-te este neopreno..."( no podia ). Al final un altre voluntari em va ajudar, merciiii

Arriba el moment. El moment que no volia afrontar però que, si vull fer un ironman, toca fer: tirar-me al riu per nedar 1900mts amb dos trams de riu amunt.

Donen el senyal de sortida i tothom a l'aigua, tothom menos jo, ja que vaig esperar-me que no quedés ningú a dalt. Llavors, més relaxadet em vaig tirar sense pensar res més que sortir de l'aigua costés el que costés. Un grapat de minuts més que la resta però vaig sortir en 36 min i el 106è. Però vaig sortir.

Transició. Tu et trauràs el neoprè? Déu del cel! Casi 3 min per fer la transició ( inexpert total!). Agafo la bici i em dic a mi mateix: "vamos piloto!" Vaig començar a avançar "avions" amb molta facilitat per acabar els 90km de bici amb 2h15min i 38km/h de mitja. Al món del triatló es pot dir que això és un notable, si pensem que era el meu debut.  Això sí,  arrastrava un suficient molt justet de l'aigua je je

Ja nomes quedava córrer. Fàcil pensareu alguns. Pos no, no vaig trobar-me bé  del tot, de cames sí, però uns problemes que arrastro de soas va fer que juntament amb l'error dels calcetins i les corresponents llagues no pugués córrer  ni comodo ni a gust. Al final 1h30 per fer els 21 km moooolt millorable! Aquí puc millorar sense massa agobios, ja que sé que no vaig estar bé.

Resumint, content amb el debut i  la gestió de la cursa. En molts d'errors però per algo es comença i crec que en un triatló encara més. Amb 4h 24min em vaig presentar a meta amb un esprint amb el meu fill.  Gràcies a la meva dona, pare, germà i amics per vindre'm a donar suport. Fins la propera.

PD: L'ORGANITZACIÓ EXCEL.LENT, VAJA DESPLEGAMENT MES BÉSTIA! ENHORABONA.

martes, 7 de mayo de 2019

Parxes Nutritape

Era obligat per mi, ara que ja han passat uns dies de Sables, parlar d'estos parxes.

Després de provar-los en diverses ocasions i utilitzar-los a Sables, puc assegurar que funcionen i aporten tot el que es diu d'ells. Podeu mirar-ho vosaltres mateix a https://nutritape.com/es/  i mirar qui, entre molts d'altres, els utilitza: Nuria Picas, Pau Capell, etc. Esta gent, creieu-me, no es fica res al cos, sinó els aporta algun benefici. A més, jo no soc dels que volen "vendre" coses,  només ho vull comentar, ja que a la resta d'equip ( Ragna Debats i Alex Fraguela ) també els va anar d'allò més bé.

Estos parxes tenen una vida de 20h, cada paquet conté dos parxes. Durant l'esforç t'aporta aminoàcids ramificats i aliment que es va absorbint a través de la pell. Et dona la sensació, i és del tot cert, que menges i beus menys. A més, quan has acabat en l'esforç físic (cursa, ultra,ironman,etc ) des del mateix moment ja fa la funció de recuperador fins arribar a les 20h!

Des de llavors no he fet més que anar fent proves. Per exemple,  aquest diumenge passat vaig voler fer una prova seria. Vaig posar-me dos parxes per cama, la qüestió era fer 160km en bicicleta amb 3000+ vaig esmorzar poquíssim ( un cafè amb llet, una magdalena i una torrada de mermelada) Durant l'entreno vaig menjar dos platanos i un bido i mig de sals i vaig acabar l'entrenament pletòric amb 5h20 min d'esforç màxim ( 160 km a una mitja de 30km/h amb 3000+ ).

Vos garanteixo 100% que funcionen, però cuidado....penseu que valen 15 euros per paquet! No us ho recomano per fer una simple cursa de muntanya, ja que us resultaria car. Son més per llarga distància, ultres, maratons, triatlons, ironman, curses ciclistes, etc, ja que et permet ingerir menys gels i aliments dels que jo dic "destrossa-estomecs"

Les coses s'han de provar, jo soc dels que no m'agrada massa sortir de les rutines, però amb aquest cas, tinc clar que els parxes Nutritape vindràn en mi per als grans reptes!

martes, 16 de abril de 2019

Resumen Marathon des Sables 2019

Esta crónica no la haré en catalán, porque así podré llegar a ciertas personas que quiero llegar que no lo entienden. Ahí vamos.



Empezaremos desde un principio y por arriba. Empezar por arriba es hablar de Patrick Bauer, fundador, creador y alma mater de la prueba. Aún así, Patrick es mucho más que todo eso, porque fruto de su trabajo y solidaridad esta consiguiendo que Marruecos sea año tras año un lugar un poco mejor que el anterior. Él  renunció a todo por este sueño (y todo me refiero a todo) y éste es su sueño. Patrick, gracias por ir siempre unos pasos por delante de todos.


Seguimos. Patrick es obvio que necesita ayuda y es entonces cuando aparece su mano derecha (e izquierda diría): Olivier Sepulchre, un hombre tranquilo, eficaz, resolutivo y involucrado al 100% con MDS. Olivier es parte de esta cadena que gira todo el año, pero que muchos sólo ven los 10 días de la carrera. Es él la persona que cierra la cadena para que todo gire perfecto. Personalmente, Olivier, te estaré siempre agradecido por darme la oportunidad de revivir estos momentos.

A su lado, se encuentra su mujer Covadonga. Sencilla, discreta, callada. Tu silencio llena tanto que no te extrañes si la gente te quiere tanto. Te quiero.



Y ahora hablaré de mis compañeros de equipo Terres de l'Ebre/Carreras de montaña. Un equipo formado, como ya sabéis, por Ragna Debats, Alex Fraguela y yo mismo. Empezaré por Alex Fraguela.


Alex nada más llegar ya nos metió un golazo por toda la escuadra. Nos dijo que era policía nacional, y, teniendo en cuenta que éramos una haima con siete catalanes y alguno que otro independentista, no estaba nada mal...  Pero afortunadamente, nada se impuso al sentido común. Demostramos ser maduros y desde el principio decidimos no hablar catalán por respeto, ya que no nos entendía. Así que hablábamos español, pero a veces sin querer nos salía el catalán y cambiábamos el chip enseguida. Ah y nada de política, veníamos a por un reto, a practicar deporte y dejamos la política a parte. Allí hubo hermandad y nos fue bien, muuuuy bieeen. Alex, empezaste con un golazo, pero con tu carisma nos ganaste por goleada, Oíste? Nunca olvidaré lo que hiciste por todos nosotros, fuiste el capitán del barco, un líder! Siempre el primero en todo, para ayudar y competir, eres bueno en todo lo que te propongas. Ha sido un orgullo para mí formar parte de este maravilloso equipo donde lo dimos todo. Tu clase se impuso de nuevo, volviste a ser el top 10, volviste a ser el mejor español. Gracias en parte a ti conseguimos lo que conseguimos. Una última cosa, no lo dejes! Sé que estas cansado pero el deporte te debe mucho, deja que te lo devuelva, ya que tu le has dado mucho. Sabes que te has ganado unos amigos para siempre y en Catalunya tienes un sitio a donde ir. Un abrazo fuertísimo y, otra vez, gracias.


La otra parte del equipo, Ragna Debats. No la iremos a descubrir ahora.... Triple campeona del mundo y debutante en Sables. Cuando por primera vez me dijo que le gustaría que la acompañara en esta aventura, mi cuerpo empezó a inquietarse. Yo ya tenía otros retos para el 2019, pero ésto se quedó en segundo plano. Ragna y Sables, era la prioridad, todo lo mío podía esperar. Hace ya muchos años que nos conocemos, ella creció a tal velocidad que se nos fue de nuestras tierras (les Terres de l'Ebre) sin darnos cuenta, pero ella nunca nos olvidó! Ella fue la que escogió que el equipo se llamara "Terres de l'Ebre" un gesto de una magnitud i gratitud enorme. Gracias! Yo sabía que le podría aportar experiencia, pero sólo éso: detalles y experiencia, ya que físicamente lo suyo es de otro mundo. Impresiona verla correr, impone! Tengo claro y muy claro que ella allí no necesita para ganar a nadie a su lado,  es puro talento y el talento junto con una dosis descomunal de sacrificios se impone y se impondrá hasta que quiera. Si quiere será recordada como lo es Mohamed Ahansal o Rachid el Morabity. Gracias mil Ragna por dejarme estar, vivir y compartir esta experiencia contigo, con el equipo y resta de amigos de la Haima.

Haima 11, quiero empezar con un GRACIAS mayúsculo. OÍSTEIS? Que bonito será recordarlo dentro de unos años... A lo mejor será en un libro que publique Ragna de su vida, donde tendremos un espacio, unas pequeñas lineas para recordar los ronquidos de Xavi, las risas tremendas de todas las mañanas, nuestros momentos de compartir, etc. Para mí, fuimos "La Haima". Unos buscan la foto, otros buscan una posición, pero yo me quedo en ésto, en que fuimos "La Haima·! Toti, David, Alberto, Xavi, Jordi entenderéis que formáis parte de un trozo de mi vida porque sabréis de mi. OÍSTEIS? No me equivoqué en elegir, os escanee bien (jeje)! Aquí tenéis un amigo para siempre. Hasta pronto, Haima 11.


De la vida siempre salen y entran personas, pues en Sables también. Una persona consiguió entrar en la mía, Marta Bacardit, fotógrafa oficial dicen. Yo no lo creo, yo creo que es mucho más que ésto, su sonrisa y cariño han traspasado aquella barrera que solo cruzan unos elegidos. Perfeccionista, detallista, siempre ofrecida, con ganas de ayudar y sumar. Todo ésto ha hecho que me ganara para siempre. Muchos te recordaran como la fotografa, ok, correcto! Yo te seguiré viendo, no te recordaré, tenemos muchos amigos en común. Casualidad? No! Algunas personas siempre acaban encontrándose. Te digo todo esto sabiendo que tu querías que en Sables fuera otra persona, otro amigo! Nos vemos en "su" fiesta.



Hay algunas cosas que un ser humano tendría que hacer por lo menos una vez en la vida. Ser padres por ejemplo y poder comprobar como se ama a un hijo, podría ser una de ellas. Para mí, además, es hacer Maraton de Sables, poder vivir una experiencia de esta magnitud te hace madurar, valorar y pensar mucho. Patrick ha llegado mucho más allá, vio en su día la riqueza que hay en un sitio donde muchos piensan que no hay nada....


Para terminar, en cada edición de Marathon des Sables siempre hay un protagonista, son muchos los que se empeñan en serlo. Para mí,  este año ha sido Ragna, pero para algunos ha sido CACTUS, un perro que se enpeñó en seguirnos y llegó, sí, llegó!






sábado, 13 de abril de 2019

C'est fini

Ja està. Ja s'ha acabat. Sables m'ha tornat a donar molt més de l'esperat. He viscut moments durs, moments divertits, moments de tota classe, però si hagués de triar-ne un em quedaria amb el moment de l'abraçada final amb la Ragna, plorant els dos com a magdalenes. Ella donant-me les gràcies infinites i dient-me que sabia en tot moment que havia de ser jo la persona que l'acompanyés a Sables. Buah, això m'ha fet sentir que he estat molt i molt útil.
Durant estos dies, per què no dir-ho, també m'he sentit un poc pressionat per estar al nivell de l'equip Terres de l'Ebre-Carreras por Montana. Com bé sabeu, l'equip estava format per dos autèntics professionals i he hagut de córrer molt i també patir molt, perquè només podia pensar en l'equip, l'equip i després l'equip. En molts moments he corregut amb dolor, sí, però sense dubte, que ho he fet per vatros, Ragna i Alex.
Crec que finalment hem quedat tercers per equips. Això significa que tenim un premi de 2.000€ a repartir entre els tres. La sorpresa que vos deia l'altre dia és que la meva part la destinaré íntegrament a la Lliga contra el Càncer de les Terres de l'Ebre. I ho faig per totes aquelles persones que ens han deixat durant estos anys (que en son moltes, i entre elles estava un dels meus pilars, la meva mare) i també ho faig per tots aquells guerrers i guerreres que es troben lluitant avui en dia contra esta maleïda malaltia. M'heu acompanyat i m'heu donat forces per seguir avant durant tots estos dies.
Per acabar, voldria donar les gràcies al Trail Roquetes i a tota la gent que estos dies ha aportat el seu granet d'arena que, segons m'han dit, n'heu sigut molts. Gràcies també a tots els que un cop més vos heu implicat en cos i ànima a una altra de les meues aventures. Una altra de vençuda. I gràcies també per tots els mails enviats, han sigut millor que qualsevol confitura.

Pd: Gràcies, Ragna i Àlex, per decidir que sigue jo la persona que es quede el trofeu per equips. Això, per mi, significa molt. 

viernes, 12 de abril de 2019

Crònica de l'etapa reina

Hola gent! 
Ahir va ser un dia dur de desert, 78 km en moltíssima calor i patint, però he de dir que vaig a més. Em sento útil i per això del meu equip em van dir : "Anem a pels francesos"! S'ha de dir que tenen molta qualitat, són professionals, però... ara els tenim a 9 min. 
Voldria demanar-vos una última cosa: podríeu enviar missatges d'ànims a tots els que formem la Haima 11? Som: dorsal 819-  Ragna Debats, 823- Totti (enguany fa 50 anys i no l'havia corregut mai, tot una màquina), Àlex - 743 (un professional); David- 249 (un triatleta collonut); Alberto - 273 (immobiliari), Xavi - 305 (fruiter roncador hehe) i Jordi (volia fer-ho millor, però no ha pogut). 
Demostrem que la gent de les Terres de l'Ebre, som diferent i generosos i envieu-los molts emails d'ànims. Això és el millor Sables, estos 5 minuts de lectura emocionant i tendra son una autèntica glòria. Tranquils que vos ho compensaré i sí, creieu-me que així ho faré. 
Tere i Pol, vos tinc ganes i moltes. Papa, germà i resta família d'aquí no res ja torno a estar aquí. 

PD: Penseu que tinc una cosa molt bonica i important per tots vatros, però serà al final. 

jueves, 11 de abril de 2019

Cròniques de la segona i tercera etapa MDS

Crònica del dilluns 8 d'abril 

Hola a tots! Estic molt bé, tot i que em pregunto què fa un serraller amb un equip pro al mig del desert. Avui quan m'han fet el control de motxilla, he tingut la grata sorpresa que la meva motxilla pesa més que el primer dia, però, em sento molt feliç de poder posar el meu granet d'arena. 
No cal dir que l'objectiu de la Ragna ja no és guanyar com a fèmina, sinó quedar entre el TOP 10 de la general. Una autèntica màquina. El problema que tinc és que entre l'Àlex i la Ragna em "pressionen" (de bon rotllo) per la posició per equips, però tinc clar que amb aquesta motxilla no puc córrer més. 
El primer dia vaig passar-lo a la Haima amb un cop de calor i no vaig ni poder escriure el correu amb la crònica. Avui, però, per les dunes pareixia un marroquí més, em sentia molt còmodo. 
Auguro que tot el bo encara estar per arribar i estic motivat per ajudar, no tant per córrer, però la meva felicitat és veure a la Ragna contenta, sobretot, el moment del pastisset. 
Tere, orgullós de tu pel temps a Berlin. Pol, fill, vos estimo molt i prontet vos donaré una abraçada molt forta, però primer tinc una missió a cumplir. 
Tots els missatges que m'envieu són molt millor que qualsevol gel que em pugue prendre. Així que ja ho sabeu. 


Crònica del dimarts 9 d'abril 

Hola! Un dia més de desert, un dia dur, però ja ho sabíem. Les coses em van bé, una cosa bona que tinc és que sé sofrir molt, ho porto de serie. Tot i que la motxilla pesa molt, avui es notava que la gent l'havia buidat molt de menjar. Enyoro totes les coses bàsiques del dia a dia: posar el cap al coixí per dormir, una esterilla, un sac, una abraçada. El bo de tot plegat és que en 5 dies ho tornaré a tindre. 
Avui la Ragna ha patit molt de l'esquena, però amb dos pastissets i la seva capacitat de recuperació, demà ja tornarà a estar al 100%. Com ja vaig dir, vol fer Top 10 absolut i crec que ho farà. Per equips estem allí, en segona posició, però un equip francès amb molt de pro va en primer lloc. No obstant això, ho donarem tot. 
Família, quines ganes d'abraçar-vos que tinc. Pol, quines ganes que té el papa de vore't i anar al camp del Reguers a "pegar xuts".
Envieu correus a la Ragna que ho necessita. Gràcies! 




lunes, 25 de marzo de 2019

10km Ampolla

Ahir, juntament amb la meva dona, vam córrer els 10 km de l'Ampolla.
Jo em presentava fatigadet, ja que queda poc per Sables i era important no saltar entrenaments, cosa que no vaig fer, inclús el dia abans vaig fer la volta als Ports en 🚲 182km i 2500+

El mateix dia de la cursa vaig anar i tornar de l'Ampolla també amb 🚲 . He de dir, però, que no va alterar gaire el temps de la cursa ni el resultat. A més,  vaig poder compartir l'arribada amb Luis F Puentes, una persona que li dona vida al nostre esport ja sigue corrent, organitzant, dirigint o ajudant.

Pel que fa a Tere aquesta vegada no es va trobar "super" tot i això va saber ser constant i sufrir per acabar 3a absoluta. Bravo! Ara mentre jo correré pel Sàhara ella ho farà a la mitja marató de Berlín, on intentarà millorar la seva marca personal.

Res, que a mi em queda poc ja per afrontar Sables. Em trobo molt bé, vaig amb l'experiència i amb gent de molta classe. Sé que disfrutaré al màxim, patint com un boig! Però això m'agrada i molt..

domingo, 17 de marzo de 2019

Mitja marató de Salou

Ahir va ser un dia d'estos complets, que les cames i el cos se'n recorden. Estos dies son necessaris si el que es pretén aconseguir son quotes altes. Sables està a prop i després Niza o sigue que " A per feina".
La idea era pujar a Salou en bici i després fer la mitja marató amb el mínim temps de recuperació. El problema, però, és que Salou esta massa prop de casa😂 i jo volia fer 120km abans de la mitja marató.
Li truco a un amic d'infància, Santi, que aquest any torna a la Titan i li comento la idea, em diu que vindrà a rebrem sortint de Montroig. Ens vam trobar a Miravet, llavors vam Fer: Tivissa, Montroig, Monbrió, Reus i cap a Salou. A l'arribar faltaven 4km però vaig tornar direcció Cambrils per fer-los. Al passar per Montroig vam parar 5min, volia saludar als seus pares, me'ls estimo molt.

Un cop fets els 120km, ja només calia menjar algo ràpid i esperar el tret de sortida de la mitja. Allí també tindria companyia (Marc Treso) ell tambe venia de fer 2h de bici i volia córrer per baix de 4 el km i....m'apunto al carro😂.

Vam aconseguir fer-la tota un al costat de l'altre i corre a 3:48 el km. Per poder arribar a meta en 1h20:11 satisfet. Sí, era necesari fer aquest entreno, jo em motivo posant-me a prova i si algo he après en estos anys és que a ningú li regalen res, detràs hi ha sempre molt sacrifi. Ahir tots els meus amics, la meva dona, fill, estaven a la nostra finca de calçotada i rustint carn, mentre jo, em menjava dos barretes....

Ahir entreno de cap, on va guanyar lo positiu. El negatiu és que no vaig riure tant com els meus amics, segur!
Pd: Gràcies, Núria, per tornar-me a casa. 😉



lunes, 25 de febrero de 2019

Duatló de Garcia

Ahir vaig estar a Garcia, un petit poble de la Ribera situat al costat del riu Ebre. Allí es va organitzar per tercer any consecutiu un duatló de muntanya fantàstic. El poble pot ser és petit, sí, però la seva gent és molt gran. Va ser tot un èxit i als corredors/es ens van fer sentir per moments millor que a casa.



Personalment no he volgut perdrem cap edició. M'agrada mourem per sensacions i, tot i que el mateix dia es disputava una cursa de muntanya al Pinell de Brai i una social ciclista a Gandesa, al final em vaig decidir pel DUATLÓ de GARCIA.



No amagaré que em feia goig guanyar, a qui no? Era una setmana especial per mi (5 anys de la mort de la meva mare). Vaig pensar i molt amb poder aixecar els dits per senyalar el cel per ella, però també per la filla de l'Òscar (vaja història també...). Al final, però, no va poder ser! Això sí, puc assegurar que van estar presents en tots i cadascuns dels minuts de sufriment de la prova.



Cada cop és més difícil estar competitiu, la joventut apreta i molt ( cosa molt lògica ). Jo tinc moltes batalletes a les cames ja, però no els hi tinc por (jeje). A més, puc estar a qualsevol lloc fent qualsevol cosa i sempre preparat per a oferir el meu esforç, ja sigue a un 10km, mitja marató, marató, cursa de muntanya, ultratrail, cursa ciclista, curses de btt, duatló, triatló i, ara prompte, un Ironman. Pot ser si em centrés bé en alguna cosa encara ho faria mig bé i tot.



La cursa va ser dura, però estava preparat! Esperava més de mi amb la btt però és que sóc molt patet.  Vaig arribar a l'ermita per fer la primera transició 4t, però a tres minuts del primer. Massa temps! Després vaig córrer prou bé i li vaig retallar 2 min 30 seg amb els 10km de cursa, però veient com anava amb la BTT sabia que seria casi impossible. Tot i això, ho vaig voler provar fins al final i ... no, no va ser possible. Al final 2n a 1min 22 seg. A destacar la caiguda amb BTT que em vaig "pegar", m'ha deixat adolorit de collo...



No dubteu que l'any vinent hi tornaré. Gent de Garcia, sou collonuts. Després de tres vegades aconseguir la segona posició, vindré amb l'esperit de competir i d'anar a per la victòria! A la quarta va la vençuda, diuen... (jeje)




lunes, 18 de febrero de 2019

10km Amposta

Ahir vam anar a fer els 10km d'Amposta, primera cursa puntuable per la running series.

Aquest cop acompanyat per la meva dona, que seria a la postre la protagonista del dia.
No acostumo a fer 10km d'asfalt i per aquesta disciplina hi ha gent rapidíssima! Es va guanyar amb un temps de 31 min!😱

Feia fresqueta al matí, però ideal per córrer. L'organització perfecta, els de Montbike saben de sobres com fer-ho. Va estar super bé, el lloc a més (Parc Dels Xiribecs) és magnífic tant per als adults com per als crios.

Vaig sortir en la idea d'anar entre 3:40 i 3:45 el km (així ho havíem parlat eh Jordi..) i sí, vaig poder fer el plantejat acabant els 2 últims km a 3:38. Bon senyal! Al final 36min 36seg, però em van sortir uns metrets de menys. Per tant, és per justificar que mereixia un 37😅

La "sorpresa", però, la de Tere, ja que es va quedar a 8 segons de la victòria, gran cursa patint com mai per fer 42:30!!👏

Ara diumenge pròxim duatló per posar-me un poc més a prova.

Gràcies pel dia ampostines/ins.

lunes, 28 de enero de 2019

30 KM DE LA SB HOTELS TARRAGONA

Ahir vam encetar el 2019 i de quina manera... corrent 30km d'asfalt i amb un fort vent.

La idea era córrer per baix de 4 el km, ho vaig aconseguir! 3.59.....jeje molt lluny del 2017 on vaig fer 1h52 a 3'45 el km i fent de llebreta al gran Ferran de Torres. Altres temps!

Ara, corrent a peu encara estic molt verdet, això de la piscina i la bicicleta fa que em faltin hores per córrer i com lo córrer va un poc de serie... ho he deixat un poc.

Vaig sortir amb un grupet que tenien previst fer-ho a 3'55 el km (Robert i Enric, Sergio ) però a partir del km 22 vaig quedar-me. Els deures no estaven fets i només aquells que els fan tenen recompensa (vaig ser l'únic que em vaig quedar d'aquell grupet tant bo).

Feia molt vent i anar sol els últims 8 km va perjudicar-me molt però al ser un bon test d'entreno, aquell airet de cara eren vitamines per més endavant!

Al final 15è absolut en 1h 59 min 29 seg. Content. Avui en bones cames per entrenar i seguir sumant que això no ha fet més que començar.

Agrair a Marc Alado i SB hotels pel tracte vip rebut. Als voluntaris per la paciència. Als fotògrafs per la dedicació. I finalment, al vent per la seva força (jeje). Sense ningú d'ells, no hagués pogut sortir un bon entrenament com el d'ahir. Gràcies i fins la propera.

PD Voldria destacar la cursa feta per Nuria Pallarés, que ahir debutava en marató, i crec que al final li va perdre el respecte a la distància i se'n va sortir!! Va arribar a meta com si res en menys de 4 hores….déu del cel!!!


lunes, 24 de diciembre de 2018

Cursa de l'Aldea i resum de l'any

Ahir vam despedir l'any 2018 a l'Aldea (13,5km i 250+ ) . Ha sigut el primer any de la categoria veterà, tot i que no miro la categoria, sinó la general. Quan competeixo penso que soc un xaval, després es quan m'adono que no! jeje

Era una cursa ideal per acabar l'any,  pocs km i poc desnivell, això va fer que a última hora s'animessen corredors i corredores dels voltants i del nostre club ( Fran, lo presi, Nuria, Llorenç, Tere ) va ser bonic tornar a veure "groguets" amb un dorsal.

Vaig acabar l'any tal com el vaig començar aquell 15 de gener a la cursa de les dos Torres 2n: darrera d'un incombustible Lluisma Mas, tot i que d'ell el que envejo més és el DNI (jeje).

Per ser una cursa molt popular he de dir que es va córrer molt i els podis no els regalen! Per poder accedir_hi vaig haver de fer els 13,5km i 250+ amb 55min, és a dir, que això de curses fàcils...

Ja que era l'última competició de l'any, faré un petit resum de la temporada 2018. He de dir que estic satisfet, ja que cauen els anys i continuo motivat,  més o menys en bona forma i amb il.lusió per continuar. Això sí, tot al meu nivell, perquè el motor ja dona el que dona....

15 GENER         CURSA DE LES DOS TORRES    2n ABSOLUT

29 GENER        CURSA DEL PASSTISET                 7è ABSOLUT

20 FEBRER      DUATLÓ GARCIA            2n ABSOLUTS ( PARELLA AMB EL MEU FILLOL )

26 MARÇ         UT LLASTRES                                2n ABSOLUT  ( TRES ETAPES )

7 MAIG            KM VERTICAL ALFARA                9è ABSOLUT  ( COPA ESPANYA )

14 MAIG          UT ESTELS DEL SUD                     4t ABSOLUT ( CAMPIONAT CATALUNYA )

3 JUNY            KM VERTICAL ROQUETES           9è ABSOLUT ( COPA ESPANYA )

2 JULIOL         FREDES-PAULS                               1r ABSOLUT

13 AGOST       CURSA L'AIROSA                            2n ABSOLUT

6 OCTUBRE   PUJADA MONTSIA                          4t ABSOLUT  ( CIRCUIT CATALA )

14 OCTUBRE  TRAIL DUEXTREM AMPOSTA      1r ABSOLUT

15 OCTUBRE DUEXTREM AMPOSTA                   1r ABSOLUT

26 NOVEMBRE  MITJA MARATÓ TARRAGONA     21è ABSOLUT

23 DESEMBRE CURSA DE L'ALDEA                      2n ABSOLUT


A més de totes aquestes curses, he corregut 4 o 5 curses amb bicicleta on he pogut cumplir prou dignament.

L'any vinent esperem tenir salut per poder allargar aquesta història que va començar ara fa 31 anys jeje

lunes, 26 de noviembre de 2018

Mitja marató de Tarragona

Moltes edicions he fet aquesta mitja marató, perquè a l''estar al costat de casa, la peresa és poca per anar-hi.

Vaig enterar-me tres dies abans i sense casi entrenament ( només vaig amb bici i nado ) vaig inscriure'm. Acte seguit, ja estava "picant" al personal del grupet de watsapp que tenim per veure què farien, qui arribaria primer, etc.

Vaig presentar-me a Tarragona amb Carles i allí ens van trobar amb Marc Treso que entrena i actua com un professional. Xapo! Anem tots tres a esmorzar ( el bocata no el perdono! ) i amb la calma anem fent hora per la sortida. En principi, volia sortir amb Marc, fins que l'aguantés. Ell volia fer menys d'1h20 però... van sortir molt ràpids per a mi (i això que jo vaig fer els tres primers km per baix de 3,40) així que... mà de calculadora i al meu ritme!

Al km 11 ja vaig veure per primer cop a Marc, em portava uns 30segons, vaig ser constant amb el ritme i al km 16 eren ja 15! Per arribar a la meta a l'esprint! 😁 ahir va guanyar-me però prometo batalla a la pròxima 😁😁

Al final 1h 19' 47''. Pel que he fet d'entrenament, molt content. Ara que fa fred i amb bici costa més, entrenaré més corrent i crec que pulirem un parell de minuts. Crec.

Gràcies a la gent i als fotògrafs que estaven donant suport, Blanca, Valentí, etc


lunes, 15 de octubre de 2018

Duextrem Amposta

Feia anys que no corria el Duextrem. Por ser massa, ja que és una prova que se'm dona força bé pel fet que combina una cursa trail i una de btt. Dos disciplines que m'agraden, encara que reconec que amb la btt no soc gens bo baixant i arriscar per posar-me amb perill no és una opció.

La meva possible participació va començar fa 15 dies a la cursa d'Alcanar quan el meu gran amic Victor Hugo, aquest any líder del circuit terres de l'ebre, em va desafiar a competir el Duextrem. Ell el va guanyar l'any passat i sabia que seria divertit i disputat. Pot ser per això vaig acceptar sense "rechistar" gaire😁.
Dijous vaig voler anar a reconéixer el circuit amb el meu germà. A l'acabar, ell que havia vist el nivell que tenia baixant ( bici pel morro varios cops) va dir-me:
"Au xaval, ja pots córrer a la cursa trail perquè etapa caurà una minutada!"
Tenia raó, sí! Ho havia vist clar, però volia jugar-me l'última carta, la meva competitivitat, ja que quan estic en cursa sempre dono una mica més.
Dissabte matí a l'etapa trail, em vaig trobar bé i no em vaig guardar res, com si m'anésla vida! Sabia que podia necessitar cada segon a l'etapa del diumenge. Al fina vaig treure una bona ventatja als que feien el Duextrem inesperadament i vaig poder aconseguir guanyar la cursa.
Diumenge ens presentem per fer l'etapa de btt. Estava preparat mentalment per sufrir, però reconec que al veure a Víctor preparat a primera fila de la sortida, vaig pensar:
"Aquest sí que es un bon competidor, ja em vol apretar des del principi!" No m'arronso gens i em faig un espai al seu costat.
Donen la sortida i ...surten a mil! Intento no perdre la seva roda però es impossible, baixen sense frenos! Em multiplico pujant per atrapar-lo de nou i sí, però..un altra baixada i..adéu! Torno atrapar-lo pujant i aixi fins al km 22. Allí després d'un llantasso perdo tot l'aire de la roda delantera, toca parar a demanar una bomba al proper corredor (no vaig agafar res😓😓 ,soc un desastre!) El problema és que no en portava😅 tot i la situació no vaig posar-me nerviós. Per sort, el proper ciclista en passar, em va deixar la seva.
Vaig inflar la roda més ràpid que qualsevol compressor! Pujo a la bici i començo a pedalar sabent ja que no el veuria mes fins la meta.
Vaig ser molt constant i no sense patir vaig presentar-me a meta en 2h19 Víctor havia arribat

feia casi 4 min, però com a la cursa trail li havia tret 11min vaig aconseguir guanyar-li el repte😁😁

Gràcies a la gent del Montbike per l'organització d'aquesta prova, dos dies de molt treball! Molts/es de vosaltres heu suat molt més que els corredors/es per fer-ho possible.

I gràcies Víctor per treure'm de la zona comfort😉
Ara però et desafiaré jo! Per quan una travessa pel mar? ( Tranquils som nedadors professionals que no ens agrada la paraula comfort😁😁)

sábado, 6 de octubre de 2018

Pujada al Montsià

Diumenge vaig anar a córrer per les serra del Montsià, concretament a la Pujada al Montsià
Tenia ganes de ser-hi, feia anys que no la corria. Per la gent que l'organitza, amics, s'havia de fer un esforçet. Sabia d'altres anys, que havia estat acompanyant amics, animant corredors, etc, que la cursa era molt bonica, sortint del Mas de Miralles i creuant tota la serra del Montsià per arribar després de passar pel punt més alt ( la Torreta ) a Alcanar.
A l'arribada ens esperaria un bon festival on regals,sorpreses, entrega de premis i una fideuà amb musclos (que ni te cuento) posarien fi a un dia meravellós.

Pel que fa la cursa, vaig arribar al Mas de Miralles on vaig retrobrar-me amb molts amics que feia temps que no trobava. Sempre és una alegria! Vaig tenir especial il.lusió de retrobar-me amb Ragna Debats, la gran RAGNA DEBATS! Avui dia ja campiona del món i tota una referència a nivell mundial d'aquest esport que ens ha vist donar el millor de nosaltres. Després de felicitar-la per tot vaig pensar:
-"avui m'apretarà"! jejeje ja que ella està a tope i jo estic torpe...

Donen la sortida i jo com sempre "escalfant" els primers km per tal d'anar atrapant corredors a poc a poc. Quan les articulacions i els musculs ja estaven més calentets, va ser quan vaig anar aumentant el ritme, al cap d'uns kilometres vaig passar a Claudio, Victor i Ragna queanaven dels primers. Al control de la torreta em diuen que vaig 4t i m'engresco! A l'última baixada, abans de l'ermita, atrapo al 3r però ja vaig sense forces, se m'escapa als ultims dos kilometres sense poder fer res (adéu al podi absolut per 23 segons ) i arribo prou senceret a Alcanar i content per poder-ho contar. AGUANTEM!  

miércoles, 12 de septiembre de 2018

L'essència de sentir-se viu. Ironman de Niza.



Qui no ha experimentat el fet d'estar a la zona de comfort? Jo últimament bastants cops. S'hi està tan bé i és tan bonica, que surtir-ne, se'm fa difícil.

Son molts anys que porto voltant amb un dorsal per aquí i per allà, amb bicicleta o corrent. Sóc conscient, però, que arribarà un dia que per uns motius o altres deixaré de posar-me'l, o bé perquè ja no voldré o perquè ja no podré. Fins llavors continuaré suant fins l'última gota i no em deixaré portar per la monotonia.

La monotonia és un dels motius pel qual molta gent diu PROU, ja que tot resulta molt rutinari fins a tal punt que et pots presentar a una cursa i saps quin quedaràs, a qui et trobaràs, etc. La veritat no vull que em passe això, vull algo que em mantingue alerta, amb la il.lusió, motivació i la perseverància que he tingut sempre amb la competició. I, per què no, també busco l'adrenaliinaa que et dona tot allò que et resulta nou.

I com ho faig?

Doncs, m'apunto a un Ironman a 10 mesos vista (ja que  no sé nedar correctament), pago la inscripció i l'hotel i, de sobte, tinc una sensació dintre meu que feia temps que no tenia, un formigueig, mil preguntes sense resposta,etc. En fi, algo s'està movent.

El primer pas, que no és altre que apuntar-me a natació, ja l'he fet. No cal que vos digue que faig una pinta amb aquell gorret i ulleres... i tampoc cal que us digue que he de parar cada 25m piscina😥  Acabo de començar, però ja estic xalant. Amb això me sento viu i vital.

Durant este temps patiré i gaudiré a parts iguals i el dia de l'Ironman per mi ja serà el de menys. Em serà indeferent el resultat i el temps emprat. Simplement em quedaré amb allò que hauré viscut durant este curt però llarg viatge de 10 mesos.

Em pregunto què passarà després...

lunes, 13 de agosto de 2018

Cursa de l'Airosa

Una setmana després de "la Purito" vaig decidir que aniria a fer la cursa de l'Airosa.
 Varios eren els motius: no l'havia fet cap vegada, era durilla, prop de casa i gent de poble organitzant-la....apuntava a èxit, i no, no em vaig equivocar!
Curses pels nens, concursos, piscina, orquestra, sopar, aperitius i el més important (almenys per mi) fet amb il.lusió i amb un somriure a la boca👌molts voluntaris, controls, avituallaments abundants, fotògrafs, etc. En fi, una cursa top!
Aquells que anem voltant, és normal que cada cop voltem menys, perquè com a casa a enlloc! Visca les Terres de l'Ebre i, en aquest cas, el Mas de Barberans i la seva gent. Molt grans!!

Pel que fa a la meva cursa sempre intento anar a més i així vaig fer-ho. Vaig coronar primer l'Airosa i vaig baixar ràpid, però després de coronar la segona pujada ja baixant en va atrapar Gerard vam fer el descens junts i l'última pujada i baixada també "mano a mano". Però dins al barranc a 2km o menys per meta se'm va escapar una metres ja insalvables, res.. Joves, el nostre futur. A vegades quan em veig tant per davant, penso on son perquè necesitem relleu😂😂.

Ja entrant a meta en feia falta la rebuda del meu fill dient-me:

"Un sprint, papa? i sense poder controlar la felicitat vaig acceptar_lo encantat.

Fins aviat!

jueves, 5 de julio de 2018

10 ANYS DEL MEU BLOG I 350.000 VISITES!

Una de les coses bones que he fet al llarg d'estos anys de curses i vivencies es fer-li cas a un amic quan em va dir de fer un blog i guardar-ho tot...quin encert! Gràcies Lluis Gomez.

D'aqui uns anys ( quan correré només per aseure'm al sofa ) podré pasar llargues tardes de lectura, una lectura agraïda, on podré reviure grans i bonics moments, també de no tant bons, moments emotius, etc,etc.

Fa 10 anys que vaig crear este blog personal per tal de guardar, explicar i compartir totes i cadascuna de les meves vivencies, ara,  després de tant de temps puc comprovar que li he tret rendiment...( 950 cróniques ) i molts de vosaltres també ( 350.000 visites ) gràcies! ja que en part a vatros l'hi he donat continuitat.

No se per quin capitul vaig, però estic pel final...es nota! de moment però seguiré escrivint, explicant i compartint, tot i saber que un dia escriure la paraula FIN.