jueves, 5 de julio de 2018

10 ANYS DEL MEU BLOG I 350.000 VISITES!

Una de les coses bones que he fet al llarg d'estos anys de curses i vivencies es fer-li cas a un amic quan em va dir de fer un blog i guardar-ho tot...quin encert! Gràcies Lluis Gomez.

D'aqui uns anys ( quan correré només per aseure'm al sofa ) podré pasar llargues tardes de lectura, una lectura agraïda, on podré reviure grans i bonics moments, també de no tant bons, moments emotius, etc,etc.

Fa 10 anys que vaig crear este blog personal per tal de guardar, explicar i compartir totes i cadascuna de les meves vivencies, ara,  després de tant de temps puc comprovar que li he tret rendiment...( 950 cróniques ) i molts de vosaltres també ( 350.000 visites ) gràcies! ja que en part a vatros l'hi he donat continuitat.

No se per quin capitul vaig, però estic pel final...es nota! de moment però seguiré escrivint, explicant i compartint, tot i saber que un dia escriure la paraula FIN.



lunes, 2 de julio de 2018

Fredes - Paüls

Si per una prova em sento identificat, esta és, sense dubte, la Fredes - Paüls.

Quan vaig començar pel 2002 amb això de les curses de muntanya, una de les coses que recordo són unes paraules del meu estimat Martí Cartoixà: "Albert, has de fer la Nocturna!" "La nocturna?"Ni idea de què era....però al llarg d'estos anys he experimentat i bé el que és esta marxa, després de fer-la 9 vegades.

La nocturna és una travessa de prop de 50km de muntanya on l'ambient i el recorregut són lo millor, com també veure la lluna a les rases en vistes a Alfara....jo no l'he vist mai crec, jeje.

La setmana prèvia vaig dir-me que volia tornar-la a fer! Sí, una vegada més, difícil explicar com pots tenir ganes de córrer una prova així d'un dia per al altre, sense planificar res, però és la Nocturna, és la Uec, és Fredes i és Paüls. Amb això, ho he dit tot.

Vaig marxar cap a Fredes amb la moto (no volia molestar a ningú a portar-me) i encara esta allí...l'aniré a buscar ehh, però ara estic en festes jeje.

 A l'arribar a la plaça de Fredes ja vaig notar aquell ambient tant especial, difícil no notar que és un moment únic. Sense nervis, ni pressió sortim direcció Paüls a les 18h en punt.

No estava segur de mi mateix a l'hora de plantejar-me la travessa. No sabia si marcar un ritme i fer-la sol o anar acompanyat que és molt més agraït ( fer-la sol des d'un principi és durillo ) però com de cap vaig prou bé....gassss i avant!

Vaig arribar a Caro on m'esperava la família amb 2h13. No era un mal temps, però ja sabia que la segona part se'm faria molt llarga. Unes punxades al genoll van fer que la baixada final sigues un calvari on passaven els minuts com si res (12 minuts més que el meu millor crono en este tram...) però sense utilitzar molt el frontal ens presentem a Paüls amb 4h22 min. Allí m'esperava el meu fill que volia pujar al braç per trencar la cinta, clar que sí!

Penso tant amb aquelles sàvies paraules del 2002... si hi penso de vegades! Diràs que encara el veig a la taula tots dos fent la inscripció el 2003, on vaig poder guanyar per primer cop. 15 anys després he pogut repetir, em diu molt este fet, em diu que tinc una bona salut i que per properes edicions medite seriament vore la LLUNA que diuen que és molt xula. Ens animem Tere per l'any que ve?

PD: El premi ( un pernil ) no es quedarà a casa! El vull compartir amb la gent de la Uec Tortosa, així vaig dir-ho i així ho vull. Sobretot m'agradaria que estiguen aquells que vam començar (Pepes, Pepe Sole, Carlos, Mauro, Isa, Perales, Lo Manso, Elena, Pako, Xasky, etc etc ) i  entre rises i anècdotes, pot ser ens faltarà un altre pernil i tot jeje.

Deixarem un seient buit, ja que ell també hi voldria estar, Martí Cartoixà. Va per tu amic!






martes, 5 de junio de 2018

Ramon Ferrer ( Monrasin )

Hi ha persones que passen per la vida i ningú se n'adona. N'hi ha d'altres que apareixen i desapareixen. I hi ha un petit grup de gent, però, que la seva imatge o nom ressonen amb molta força, tanta que no li cal aconseguir victòries com a altres, perquè ja tenen la pròpia de ser com són. Un cas d'aquests és per mi i per molts: Ramon Ferrer (conegut també com Monrasin )

Fa molts anys que el coneixo, als inicis amb la UEC Tortosa, Ramon ja venia amb nosaltres. Recordo grans trobades on ens reuníem tots, menjàvem i rèiem a parts iguals! Malauradament, d'aquella època alguns han marxat, com el gran Martí Cartoixà, i d'altres seguim aguantant com podem.

El nom de Ramon Ferrer té la capacitat de ressonar entre els grans, com el de Luis Alberto Hernando, campió del món. Menos mal que Ramon no ha guanyat cap mundial, ni crec que el guanye (jejeje). El seu carisma, bon humor, bondat, fotos i blog personal (corriendo por la sierra )  són únics. M'atreviria dir que el seu blog és el millor blog de trail running d'Espanya! Allí es pot trobar informació sobre les curses i també les seves cròniques, les quals estan escrites d'una manera autèntica.

Ramon és d'aquelles persones que t'omples quan dius que ets amic d'ell. És tant el que ha fet per aquest esport i per les "nostres curses" que sols la seva presència et pot  elevar la cursa fins un altra dimensió. El bo d'ell és que igual pot estar a una cursa local com a un campionat d'Europa o del Món i això el fa ser molt especial entre tots els corredors i organitzadors.

Aquest any no l'hem tingut al km vertical Roquetes ( si veiésseu la seva agenda...) ha sigut per força major! Però, la seva no-presència no ha fet més que recordar-nos la seva important figura.

Tothom el vol a les seves curses. Cosa normal. Si li hagués de donar un consell,  seria que es regulés, perquè el volem durant molts i molts anys al món del trail running.

Sempre he dit que els reconeixements a les persones s'han de fer en vida. Doncs aquí tens el reconeixement del meu club, TRAIL ROQUETES,  i el meu propi.

Gràcies per tot el que fas Ramon, el trail runnig et deu molt!

En nom del Trail Roquetes i de la nostra prova KMV Roquetes et farem arribar aquesta medalla, ja que persones com tu representen el nostre esport.  GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES.




domingo, 3 de junio de 2018

Km vertical Roquetes ( Copa Espanya )

El que es va viure  ahir va ser increïble. Un orgull immens forma part del Trail Roquetes.

El Km vertical fa mesos q ja anava prenent força, ( aquest any Copa Espanya )  l'última semana és molt intensa i l'últim dia és ja de locos. Per sort, per a este últim tram tenim molta gent que es desviu pel color "groc". Gràcies infinites, ja que sense cadascú de vosaltres això no seria possible.
Tinc també molt clar que aquest any quan el nostre president (Albert Segura) ens cride per anar a l'assemblea per presentar els comptes ens dirà: "hem tornat a perdre diners". Aquell dia, però, li contestaré: "Ben perduts, Albert!" Tinc clar que mai en guanyarem (dinar i sopar, begudes, inflables, fireta, kmv kids amb medalla per tots, i una bossa del corredor poc freqüent) Amb això l'únic que guanyarem és el carinyo i l'afecte de la gent i no cal ni dir que això és molt més que diners! Almenys sé que per nosaltres és així.
Vull parlar_vos sols a nivell corredor, ja que com a col.laborador i voluntari podria no ser parcial.
Aquest any li tenia ganes, sí moltes ganes. Volia demostrar-me que podia fer-lo, i bé, ja que segons la prova d'esforç de dimecres m'ha baixat el rendiment un 10% en tres anys (V02max). No em van esfonsar al dir-m'ho. Tot el contrari! Me vaig dir a mi mateix que amb el CAP i mooolt de sufriment equilibraré i compensaré aquesta baixada física. Ahir ho vaig aconseguir, ja que vaig fer el meu millor temps al kmv:  59:41
Vaig sortir decidit per agonitzar un hora! Al final me van sobrar 19 segons😂😂 però sí que vaig acabar agònic sí...
Aquesta vegada, una més, l'actitut va guanyar a la realitat...i sabeu? No serà l'última!

PD quan vaig al metge vaig en temor. Espero que mai arribe el dia que m'hagi de de dir que el meu cap no funciona, ja que sobre el rendiment desgraciadament m'ho aniran dient any rere any😂.

Amics i companys del Trail Roquetes, gràcies infinites. Com a corredor, valoro, i molt, el treball, entrega i dedicació perquè tots els corredors ens trobessen com a casa. No ha sigut una cursa, ha sigut tot un dia genial.

lunes, 14 de mayo de 2018

Ultra trail Estels del sud ( Campionat de Catalunya d'Ultres 2018 )

Tenia esta prova entre cella i cella. A més, un gran amic meu sempre em deia: "et deus una estels del sud" i sincerament, crec que tenia raó, ja que per unes coses o altres mai havia pogut competir-la.
Aquest any tenia l'atractiu de ser Campionat de Catalunya i li donava un toquet més..i sense dubtar-ho gens va passar a ser un dels objectius principals de l'any.
Feia molt temps (anys) que no feia un ultra de més de 100km, li tenia molt de respecte a tot plegat ( distància, desnivell, climatologia, menjar, etc ). El cap, però, estava al lloc.
Vaig estudiar-ho tot, no volia fallar amb res i amb l'ajuda de Juanmi (un amic que va fer d'això i molt més ) i el suport del meu pare que estaven a tots els controls em van facilitar tot perquè el meu rendiment no baixés amb els km i sigués sempre l'adequat. Menos mal  del TUCSON de Mercè (la presidenta del Trail Roquetes ) que si no, no arriben, jeje.
Vam sortir a les 7h dek matí d'Arnes direcció a Beseit. Abans, però, al toll del vidre ja vaig trobar-me Juanmi i el meu pare. Hi vaig omplir aigua i van dir-me "vas el 30!"
Arribo a Beseit , km 21, primera parada, bocata de nutela, plàtan, gel i..."vas en 17ª posició!". Marxo cap al refugi de Font Ferrera i veig que atrapo corredors amb molta facilitat, però sense accelerar gens amb el ritme. Això m'agrada, però també he de dir que és  el resultat a molt patiment previ. Arribo al refugi, km 42, juntament amb dos corredors més amb 7ª posició, un d'ells, Gil Lopez qui ja seria company de cursa fins a meta. Sí, ho he posat bé, company, mai va ser per mi un rival. L'ajuda mútua, els detalls i la companyia, per mi, tenen més valor que una posició i així li vaig dir i fer saber.
Després del segon bocata de nutela i del plàtan marxo amb la seva companyia cap a Caro. En este tram, però, vaig notar que no estava "super". Això ja és més difícil d'explicar.. jo em conec molt bé i tot i corre-ho tot fins al final, em faltava aquell puntet...
En aquell tram va passar-nos un corredor, Israel Mercadé (carrerón el que va fer) per acabar 2n. BRAVO!
A l'arribar al control de pas de casetes velles va canviar el temps i, tot el sol que vam tenir fins allí, seria tempesta ja fins al final ( boira, fred, vent, pluja, llamps i fins i tot petita pedra). Això poc em preocupava, sincerament, sabia que era algo que havia de passar i l'estava esperant, jeje.
Arribem a Caro, km 63, parada important. Canvi de roba i mentre ens adverteixen de les adversitats del clima, em menjo un plat de pasta cantant la canya! Ens diuen que anem 5è i 6è i que el 4t va no molt lluny. Marxo amb desició i sobre el km 70, abans de Clotes, l'atrapo! Era Victor del Aguila, molt bona cursa la seva per ser la primera ultra (5è al final) i ser tant jove! Quina enveja sana jeje.
Després de la baixada infernal de l'espina i en tot moment junt amb Gil Lopez arribem a Paüls, km 84 allí estava a més dels de sempre ( Juanmi i pare ) la meva dona Tere, Pol i l'amic Lluís. Tots m'ajuden en l'avituallament i m'animen, també ens diuen que anem 4t i 5è i que portem al 3r a pocs minuts i que va "mort".
 Gil m'avisa que marxa. Mentre, jo acabo de menjar i em despedeixo de la família. Estos dos/tres minuts  van fer que el perdés de vista. Quedaven 21km per meta i no em trobava "super" però sí que em veia per pujar la Gilaberta caminant/corrent. Això va fer que atrapés el corredor que anava davant nostre, però no a Gil, que ja l'havia passat, per tant sabia que havia d'estar a prop, ja que vaig pujar prou ràpid al coronar.
Vaig tirar-me avall per aquell sender que pareixia un riuet de tanta i tanta aigua, i corrent i arriscant més del previst, l'atrapo al control de les Roques d'en Benet, km 97. Allí ni paro, per 8km.... Jeje Dins als Estrets, però, Gil va començar a pujar el ritme i jo ja no podia córrer més ràpid, però sí més estona. Va acabar merescudament amb 3a posició, i jo arribava 4t i més sencer del que m'esperava.
Content, content per les sensacions, content perquè avui surtiré a entrenar, content per fer amics nous i content de poder-vos-ho contar. I també agraït, agraït a Juanmi per fer-me d'assistència, agraït al meu pare pel que representa la seva presència, agraït a Mercè pel cotxe, agraït a la meva dona, fill, sogre i amics pel vostre suport i agraït a tots aquells que estàveu als avituallaments i controls.

Felicitar a l'organització per dur a terme un ultra tant béstia, als fotògrafs (com no) i als àrbitres per prendre desicions que pareixen dures però son toves....GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES.

lunes, 7 de mayo de 2018

KM VERTICAL ALFARA ( COPA ESPANYA )

Dissabte vaig anar a Alfara per fer el km vertical. Aquest any formava part de la Copa Espanya ( 1ª prova ) i era una bona manera d'examinar-nos. A més, tenia ganes de ser-hi!
Qui ha vist i qui veu la Cursa de Panxampla....content del seu èxit no, lo següent! Recordo les dificultats que van tenir amb les primeres edicions, a vegades em deien:
-Albert, en què podriem millorar per atreure als corredors?
Jo sempre els hi deia que amb res, que ho tenien tot  muntanyes, tracte i ..molta il.lusió, que era qüestió de temps i el temps els ha donat la raó.
Quan dissabte em van dir que erem més de 400 corredors vaig sentir una felicitat interna, com si formés part d'aquella organització. Enhorabona! Vos ho mereixeu per la il.lusió i l'empenta que heu mostrat amb els mals moments, que és quan es demostra.
Pel que fa a les sensacions que vaig tindre, pues beee, que hem de dir! Sortia dels ultims corredors, deien que deixaven els bons per al final i això em preocupava un poc. No els hi volia fer de tap pujant jeje i vaig pujar sempre amb l'ull al darrera no sigues cosa que m'atropelles algú.
Vaig sortir casi a les 12 del migdia, en decisió i en busca del cim però... en menys d'un quilometre ja m'havia passat un corredor! em vaig quedar gelat, déu n'hi do com pujava. En fi, em vaig dir : "Albert.. tranquil i no camines!" i així ho vaig fer fins al final que em va atrapar l'Oscar Casal ( guanyador de la prova ) i guanyador de la primera prova de la copa del món..entre d'altres mil i una cosa.
Estava content amb mi mateix, sabia que havia pujat bé ( 42 min 07 ) l'any passat l'amic Pol Vilà havia guanyat esta prova amb 42:09 però el nivell de copa Espanya es un altre. Al final 9è i tercer abuelete que, per mi, ja m'esta be.

PD aufarencs i aufarenques enhorabona, gràcies i molt content de tot el que heu aconseguit, agraït pel tracte i un aplaudiment per al vostre poble pel convit que ens tenieu preparat en arribar a la carpa.

Ens veiem prontet amics...ESTELS DEL SUD  m'espera.

lunes, 26 de marzo de 2018

UT Llastres 2018




                                Llastres. Tres dies de cursa, amb tres etapes diferents, però,
                                                       igualment, dur. Comencem!

Participava a esta dura Ultra amb unes expectatives molt baixes, però... sóc d'aquells que es claven les agulles del dorsal i, llavors ja és "pete qui pete". Sóc molt concient que estava "verdet", però... hi havia algo millor que Llastres per anar madurant? Els veterans tenim este puntet d'experiència que fa que a la nostra marxeta no féssim mai tard.

UT Llastres em va recordar molt a UT de les Fonts. Em recordava tant aquell 2011, quan vaig debutar amb un format de tres dies corrent (això sols ho havia fet al Sables, Sàhara). Ho pensava i per moments creia que estava per les "nostres muntanyes" però...no! Les nostres muntanyes no són tant salvatges, no bufa el vent a més de 100km per hora (o almenys no és el més normal) però la gent, el tracte, el format, els corredors, això sí em va recordar i molt a l'exitosa UT de les Fonts.

Començaré per divendres, etapa de 17,5km i 400+, on l'objectiu era arribar a meta com si res. Lluny d'aquell 2011 a les Fonts on l'objectiu era dinamitar la prova des del primer metro,  vaig arribar a meta descansadet amb un crono d'1h 28min on m'esperava el meu amic d'infància, Santi Garcia (aquest any farà la Titan!) que em va acollir a casa seva i em va cuidar com un rei. Gràcies!

L'etapa de dissabte eren paraules majors 54km i 4400+. I qui m'havia de dir que el pitjor no seria ni la distància ni el desnivell, sinó el vent i la pluja. M'havien parlat del vent del mestral però fins dissabte no vaig poder "tastar-lo". Déu n'hi do! Vam patir-lo i gaudir-lo, ja que un cop estàs en"marxa" ja no hi ha volta enrera, la majoria som així. Personalment en cap moment en vaig veure en perill, a la muntanya li tinc molt respecte, però no por.

Vaig sortir l'últim, com no. A la meva marxeta, intentant caminar poc, anava atrapant corredors i totalment desconnectat del cap de cursa fins que, arribant a les antenes, vaig trobar-me a un dels grans protagonistes del cap de setmana: Aleix Todà (guanyador absolut de la prova i amb molta autoritat!) Al veure'l em va estranyar i li vaig preguntar:
- "Com va, quants portes per davant?"
I la sorpresa és quan em diu
- "Vaig bé. Vaig segon!"
- "Cooom? això vol dir que vaig tercer?"
Em trobava bé. De seguida vaig pensar que podia fer algo bonic, vam afrontar aquelles ràfagues de vent de més de 100km junts mirant-nos en incredulitat.
Anàvem passant els km i seguíem anant junts. Ell baixava molt suelto i jo pujava caminant poc, això va fer que anéssem junts fins al km 33, moment en què ell se'n va anar poquet a poquet fins a meta, on va arribar sent el just vencedor. I jo content per aquella segona posició.

Quedava l'última etapa que constava de 26km i 1900+ i on les forces ja no són el que un vol. L'etapa preciosa. A més, el temps va cedir un poc i fins i tot vam gaudir del sol arribant a meta. Vaig acabar patint molt dels abductors però, hi ha algú que no va patir d'algun lloc? Això va inclòs amb el preu de la inscripció!!

Felicitar a tots els finishers de Llastres, ja que no era un ultra fàcil i als que per uns motius o altres no ho vau aconseguir no deixésseu que us ho conten. Ens veiem a LLastres 2019!
Per acabar, deixaré el més important, i no és el resultat, no. El més destacable d'aquest cap de setmana són persones com:

Ramon Ferrer:  Fotògraf i mil coses més.
Conrad Solé: Director de cursa
Marc Fernàndez: Alma de la cursa
Jordi Santacana; Fotògraf
Blanca de la Sotilla: Fotògrafa
A tots i cadascun dels voluntaris repartits per estes muntanyes en avituallaments, encreuaments i qualsevol indret per fer de nosaltres millors corredors: GRÀCIES A TOTS. Personalment, i crec que podria parlar en nom de tots, heu fet un gran treball que farà que UT LLASTRES sigue un èxit com en el seu dia ho va ser UT DE LES FONTS.

Fins la propera amics, ens veiem pel "monte"!


martes, 20 de febrero de 2018

Duatló de Garcia

Diumenge, i unes hores després de fer la social de Vinaròs, vaig anar juntament amb part de la família a Garcia per fer aquesta duatló. L'any passat ja la vaig fer i aquest any no me la volia perdre. La "novetat" és que la faria en la modalitat d' equips.
I qui seria la meva parella? Doncs, el meu fillol, sí, potser massa petit (14 anys ), però era una prova curta on podia aprendre coses (escoltar, observar i sobretot disfrutar d'aquell moment...) jo així ho vaig fer.
No el vaig "atabalar" gens ni mica, prou nervioset estava ell, simplement li vaig dir:
-Arriba a l'ermita, en la posició que sigue! pero no em deixis allí dalt sol😁
Ell havia de fer primer 13km en una forta pujada fins l'ermita amb la btt, allí estaria jo per fer 10km de muntanya a peu per després donar-li de nou el relleu i amb la btt baixar de l'ermita fins Garcia (12km més) però amb dos pujadetes que no et deixaven relaxar.
Estàvem a l'ermita esperant l'arribada dels corredors i "fent números" quan inesperadament....m'arriba tot envalat el meu fillol en una més que meritòria 8a posició (a poc més de 6 minuts del primer). Em dóna el relleu i ...Albert cóóórre que l'esforç realitzat per Marc s'ho val, i sí, vaig córrer els 10km i 600+ tot el ràpid que vaig poder per arribar a l'ermita de nou i donar-li l'últim relleu en 2a posició.
Em va donar temps per dir-li:
- Coneixement!!!
Sí, coneixement perquè sabent com baixa tot i tenir 14 anys no volia que arrisqués
 pressionat per la posició, però... dir-li "coneixement" quan havia caigut baixant per esgarrapar 4 segons i vaig arribar a l'ermita en les pulsacions als núvols... pues com a que bon exemple no ho sóc!
Com no podia ser d'un altra manera tot va sortir bé i tot i agafar-li calambres al final va poder mantenir la 2a posició.
El més important per mi? que ni que sigue poc, hagués aprés alguna cosa, això li serà la millor riquesa per al seu futur.

Felicitar a l'organització i col.laboradors per superar-se (i molt) respecte l'any passat. L'any que ve més companys! Enhorabona.



lunes, 19 de febrero de 2018

Social de Vinaròs ( challenger comunitat Valenciana de ciclisme )

Dissabte passat, amb el meu germà, vam anar a córrer aquesta cursa ciclista a Vinaròs. Ell ja va anar corrent l'any passat més d'una cursa d'aquestes, però per mi era tota una "novetat", perquè des de l'època juvenil que no em ficava dins d'un pilot en més de 200 ciclistes (pareixia més be un infantil per l'estatura, ja que per DNI era tot un màster 40!).
He de dir que abans de sortir no estava molt preocupat, sabia que allí anava a patir, no hi havia un altre objectiu que no fos acabar.
La veritat és que vaig patir, sí, però més d'estrés i nervis que físicament. No recordava la tensió que es viu dins d'un pilot tant gran (frenades, accelerades, cops, disputes per avançar una posició, etc) no m'atrevia ni agafar el bidó per beure per no soltar la mà del freno...déu n'hi do! També he de dir que no esperava que pogués aguantar aquell alt ritme ( mitja de més de 40 km/h ) pensava que hagués patit més.
El fet d'aguantar i que la cursa tingués el final a l'Ermita de Vinaròs va fer "envalantonar-me" una miqueta i a cop de colze em vaig fer un "huequet" per arribar a l'últim kilometre en posicions avançades per entrar en una 20a posició i 3r màster 40. Bé, no ho esperava pas.
El meu germà, més fort en bici que jo, es va deixar anar a l'últim kilòmetre al ja no arribar ben posicionat. Les curses a voltes no les guanyen els més forts, sinó els més....

El bo va ser el meu fillol al saber que m'havia apuntat a fer esta cursa el dissabte la tarde, i el diumenge al matí havia de fer amb ell el duatló de Garcia... i em pregunta: "Cal anar-hi? Demà no podràs!"

lunes, 29 de enero de 2018

Cursa del Pastisset

Ahir vam començar la temporada de veritat, a Benifallet, amb la seva cursa del Pastisset. Déu n'hi do quina manera de començar... 28km i 1700+. Me van fer mal, suposo que com a tots.

Objectiu clar: acumular km, tot i que clavar-te les agulles d'un dorsal, ja sabem tots el que comporta jeje,

Vaig sortir tranquilet, com sempre, per anar de menys a més, com a mi m'agrada. Anava pujant i atrapant corredors fins la creu de Santos. Fins allí em vaig trobar prou bé, inclús vaig començar a baixar ràpid, ja que veia corredors per davant meu que els podia atrapar, però a partir dels 20km vaig fer un "de més a menys!" Allò que tant detesto i que et deixa en males sensacions, però que és la realitat del teu estat de forma. Tot i això, content, ja que cada dia em trobo millor i els objectius estan més a llarg plaç. Al final vaig arribar 7è i aquell caldet d'olla barrejada em va reanimar per fer un reset i ja pensar amb la propera parada: Duatló de Garcia.

Gràcies com no a l'organització per fer de Benifallet i les Terres de l'Ebre un lloc on 500 persones van gaudir de l'esport i la muntanya i també als fotògrafs, sense ells no tindríem els records que tenim ( Ximo Barberà, Ramon Ferrer, Ebreactiu, etc etc)

lunes, 15 de enero de 2018

Cursa de les II Torres Campredó 2018

Bueno, ha passat molt temps sense escriure una crònica. Bona senyal o mala senyal? Doncs no ho sé, però el nostre pas per la vida no pot ser només per escriure batalles competitives per allí i per allà, lo bo es que ens cuidem i ens mantenim prou bé 30 anys després de clavar-nos el primer pitrall al pit.
Aquest any vull fer un poc més de competició, no vull acomodar-me! Al ser veterà m'he dit a mi mateix: "Albert, no et relaxis que ja no arranques ehhh" A més ens puja el meu fillol com un coet i retenir el nostre "status" familiar fa que tan el meu germà com jo apretéssem les dents. Això sí, ens queden quatre telediaris, mai millor dit i al meu germà tres...jeje.
Aquest diumenge ja vam començar l'any 2018 amb una cursa, tot i que volia esperar un poc més, però Campredó mereixia un esforç i nosaltres ( Tere, Pol i Jo ) vam apuntar-nos per fer costat a aquest poble i a la seva gent, ja que han passat per dies molt dolents (un accident de trànsit va robar la vida a dos persones molt joves i estimades d'este poble )
Volia guanyar, no vos enganyaré, tenia pensada una bonica dedicatòria, però Lluisma Mas està molt fort i va ser el just vencedor. Felicitats! Reconec que eren pretencions molt elevades per un veterà que ja córre el que córre...
L'alegria me la va donar la meva dona, ja que va entrar 2ª dona! Ja sabem tots que tan a nivell masculí com femení hi faltaven molts corredors qualificats, però amb això no se li han de treure els merits d'un o una quan arriba en segon lloc. Felicitats! si es vol, es pot...normalment!
Mira si estava contenta que quan va arribar a casa em deia que volia anar a fer la marató de NOVA YORK...de saltar 4 marges a la marató de Nova York, en fi, el que deia, si es vol es pot, normalment...

Bueno, res més, espero escriure més aviat i salut per tothom.

PD No vaig guanyar, però ara, amb la calma i tranquilitat, sense restar-li el protagonisme al guanyador ja que serà un dia d'estos faré el que tenia pensat fer.

bye bye

lunes, 24 de abril de 2017

Un tomb pel Montsant

Ahir, dia de Sant Jordi, vaig anar a córrer aquesta cursa de muntanya, una cursa molt  xula,  ja que tenen un lloc privilegiat i una gent ( Trail Tarraco ) que són especials i bona gent!
Feia temps que tenia al cap fer aquesta cursa, entre altres coses per la gent que l'organitza, ja que ells sempre s'han portat molt bé amb mi ( Valentí, Xavi, Bea, Arturo) . Ara diria que ja tots els seus membres, que en són moltíssims, i sobretot, gràcies, Arturo per deixar-me participar.

Tenia al meu pare, fillol i germà a Montroig que disputaven el Campionat de Catalunya de pista ( el meu pare no eh...) i la meva idea era al finalitzar la cursa anar cap allí per veure'ls. Ara bé, el resultat de la meva cursa no ho va fer possible, perquè després de tot no podia marxar sense recollir el premi. Al meu fillol i germà tampoc els hi van fer falta els meus ànims ( Campió Catalunya Màster el meu germà i Sub-Campió Catalunya infantil el meu fillol ). Quina diada de Sant Jordi més productiva!

Pel que fa a la cursa vaig sortir a l'expectativa, "no estic bé" i al tenir molèsties múltiples (que ja penso que son més de l'edat) va fer que m'ho prengués així, en calma. Es va sortir molt ràpid i al no saber si Victor aguantaria aquell ritme fins al final vaig decidir anar amb ell. Vam fer la baixada i primera pujada a bon ritme, un cop dalt Victor em cedeix el pas per afrontar la segona baixada, jo no volia passar-lo! Anàvem prou bé, és més, si hagués anat tirant i marcant el ritme fins al final no li hagués disputat la victòria de casa seva (i no ho dic ara perquè he guanyat, ho hagués complert!) Baixant al posar-me jo al davant es va quedar i llavors ja no vaig parar a esperar ningú (per mi li va faltar més confiança amb ell mateix ) qualitat la té.

Vaig arribar a La Morera del Montsant amb un somriure i gaudint del moment. Gràcies a tots els voluntaris pel gran treball realitzat i pel tracte a tots els corredors.

Per finalitzar voldria dedicar aquesta victòria a una persona que sempre ha tingut bones paraules per a mi, m'ha animat, felicitat i ajudat amb els meus reptes i que entre altres coses ha parit a un fill d'una categoria descomunal. Sé que ara no pasa pel millor moment i és per això que li envio aquest missatge. ARTURO NERIZ GARCIA, sé fuerte y a darlo todo!!! un abrazo muy grande campeón!



lunes, 13 de marzo de 2017

Marató de Barcelona de 2017


Ahir vaig córrer la marató de Barcelona, sí,  la vaig córrer ja que no ho tenia gens clar. Després de passar els últims 15 dies sense entrenar i passar-me l'última setmana d'una camilla a un altra, al final vaig sortir a vore què.....aquí vull agrair i molt el treball de vàries persones: Jesús Roig, Alba, Joana Gil, Carlos Ferré, Dr Guash.

Surto de casa i faig el primer trotet per comprovar sensacions. Al notar la molèstia a l'abductor, ja vaig treurem la taula de multiplicar del 42 ( aquell dolor per 42 km ) sabia que seria un infern, tot i això, lo positiu de tot( que es molt!) és que el dolor no es va intensificar al pas dels kilometres.
Vaig sortir com si res passés. Tot en ordre, em vaig dir a mi mateix. Vaig fer el primer km  al ritme que creia que podia fer la marató ( 3.49 el km ) i així vaig anar fent, passant la mitja marató en 1h 20 min, temps que tenia previst. He de dir que tenia al cap i crec que a les cames poder baixar de 2h 40min, però això es va escapar a falta de 15 dies.
Al final vaig treure forces de no sé on per acabar allò que vaig començar fa més de 6 mesos i que era una autèntica pena que


 "voles" a falta de res...o sigue que amb un temps no molt superior a l'esperat ens vam presentar a la meta el 63è de no sé quants mils i que tv3 en directe va poder captar. Content, molt content! això sí, ho tornaré a provar! Segur que tinc millor marca i l'anirem a buscar jeje, pot ser València, Sevilla, o l'any vinent a Barcelona. Ara, però, aparcaré l'asfalt i tornaré al monte. Tinc ganes de monte! Això de l'asfalt no és lo meu, tot i que he disfrutat patint tots i cadascun dels entrenaments.
Gràcies Eva LLopis i Carlos Ferré pel seguiment, també a la meva dona i fill que corrien per la vorera quan els passava pel costat.





jueves, 9 de marzo de 2017

Prèvia de la Marató de Barcelona

Ja estem a l'espera del dia, un dia que per mi serà diferent, on de veritat em posaré a prova. Sigue quin sigue el resultat estaré content, molt content! Tot el camí recorregut fins avui s'ho val.
Ha sigut un camí llarg, molt llarg (8 mesos). D'estar tranquilament a casa sense un objectiu clar, a proposar-me fer marca en marató i tenir la il.lusió d'un principiant (després de 30 anys competint), canvia molt.
Estos mesos m'han fet treure el millor de mi. He de reconéixer que, tot i que al principi només feia que trepitjar_me la llengua, al final  ja m'ho passava bé i tot (tret d'estos últims 15 dies, ja veureu per què).
Començaré amb ordre, per intentar no deixar-me res, agraint a tots aquells que m'han donat suport.
Gràcies a la meva dona i al meu fill per deixar-me fer. Tot i estar al vostre costat, algun ratet de de família m'he perdut , però el vostre consentiment sempre em feia seguir endavant.
A nivell laboral el fet de fer jornada intensiva, m'ha facilitat els entrenaments i també el descans.
Al grup "los leones del ebro", ja que ells han aconseguit que, d'arrastrar-me i ni poder parlar, passés a poder acompanyar-los parlant per baix de 4 el km. A més, han fet que els dies durs siguen menos durs. La companyia per preparar una marató és bàsica. Entre ells, voldria destacar a Youssef. Amb ell és amb qui he compartit més hores d'entrenaments des d'un principi i mútuament ens hem ajudat molt.
Recusport i Carlos Ferre, gràcies per facilitar-me les coses, aconsellar-me i sobretot mimar-me les cames de iaia que un dia em vas dir que tenia i mai ho oblidaré...
Al meu club, Trail Roquetes, que defensar-los sempre és un orgull i lo màxim per a mi.
Durant la marató tindré a Valentí  en ment i, a més, a la samarreta que correré estarà Centro Albe. Me donareu força, la mateixa que has tingut tu per tirar endavant, campió.

No vull parlar de números, ja sé que s'han fet moltes apostes i que s'estan fent,  però heu de saber que porto els últims 15 dies sense entrenar, uns problemes d'abductors amb una inflamació i sobrecàrrega fa que a dia d'avui estigue en mans de fisio i no sé si inclús podre acabar_la. Si així és, igualment estaré content, ja que ho he donat tot. Aquest serà el peatge que em tocarà pagar quan s'afina tant. He entrenat sense escatimar res, quan un fa això ha d'estar tranquil i jo ho estic!
Fa 10 anys estava en una situació similar i vaig voler anar a Àustria ( Marató de Viena ) per fer marca en marató. Vaig preparar-la moltíssim, com ara, i al km 5 estava parat entre dos cotxes fent necessitats (pel canvi d'aigua).  Dic això perquè mai saps lo que pot pasar el dia X.
Tinc clar que arriscaré. Sortiré amb la intenció de no guardar res, i, sí, puc fallar, però ...i si no fallo? I si em trobo bé? Prefereixo quedar_me amb la sensació d'haver-ho provat tot fins al final a la de: "hagués pogut fer més".
Res més, dir-vos l'important que arriba ser proposar-te i marcar-te un repte, no només esportiu, per tenir il.lusió constant a la vida.

Ferran de Torres, per tu deixo les últimes paraules, molt senzilles. Gràcies! I si no és lo dia, ho tornaré a provar, és l'únic que tinc clar.

PD L'asfalt no és lo meu.

lunes, 27 de febrero de 2017

DUATLÓ DE GARCIA


Ahir vaig anar a fer un duatló de muntanya. No era el millor entrenament 15 dies abans de la marató de Barcelona, és la recta final i no puc distreure'm gaire, però tenia ganes de desconnectar i retrobar-me amb la meva "salsa": la muntanya.
Dies abans vaig anar amb Victor Hugo a fer el reconeixement del circuit, però no va servir de gaire, ja que el dia de la cursa no vam passar pels llocs reconeguts dies abans, jejeje.
Ens vam presentar al duatló amb unes btt que s'assemblaven més a bicis de carretera ( sense amortiguació ni davant ni darrera )ja que pensàvem que faríem sols pista i molt poc sender i....no va ser així exactament. He de dir que pel que fa a mi el resultat no varia per a res, almenys això penso.
Vaig arribar a Garcia i sorpresa! fotia un fred que no em notava ni les mans. Tremolava tot! Mentre la gent escalfava, jo estava al davant d'una barrica amb foc que hores després van utilizar per fer la rustida amb la clotxa. Que gustosa!
Donen la sortida i enfilem cap amunt per fer 14 km en btt fins arribar a l'ermita de Sta Magdalena. Allí es va trencar tot. Les rampes tenien un desnivell que més d'un cop vaig baixar de la bici, no sé si me patinaven les rodes o realment el que patiava era jo...
A l'arribar a l'ermita anava segon i em diuen que porto el primer a dos minuts. Arrisco un poc corrent i l'atrapo abans de fer l'última pujada a peu, però ja no em va deixar marxar, es va pegar detràs meu i va fer una molt bona pujada fins l'ermita. Entrem els dos junts a la transició final i ja només quedava baixar fins a Garcia, 12 km btt. Vaig aguantar amb el que seria el vencedor fins arribar al sender llarg que hi havia. Després de dos "sustos" vaig començar a pensar en la marató. Pel darrera l'enorme Joan Farnos va atrapar-me arribant al poble. Vam entrar junts, bonica manera d'acabar el duatló, vaig disfrutar molt!!!

Ara ja sí que a pensar i cuidar-me molt fins la marató.
Felicitar a l'organització, els voluntaris i els participants per oferir-mos un gran dia

lunes, 13 de febrero de 2017

Mitja marató Barcelona

Dissabte vaig marxar cap a Barcelona amb bus i solet, les meves ganes de fer marca d'una vegada per totes en mitja marató requerien esta descansadet. Amb això sacrificava un dia de família...durillo, però quan busques algo amb tanta tenacitat, et toca renunciar a altres.
Vaig arribar per la tarde per recollir el dorsal i quan l'havia recollit em truca Gerard Morales que estava allí perquè ell també correria l'endemà. Ens trobem per fer un cafè i parlem una estona abans de marxar. Jo cap a casa Cinta ( una amiga de la colla ) que va deixar-me quedar a casa seva per estar en les millors condicions possibles i Gerard cap a Moià.
Vaig a dormir d'hora i pel matí em preparo i agafo el metro, no esmorzo res de res ( ni els 7 dàtils aquest cop) i cap a la sortida.
Escalfo poc ...però amb la convicció que era el dia. Si aconseguia la meva millor marca seria pujar la moral pensant en la imminent marató de Barcelona, i... donen la sortida.
 De sobte, trobo que tothom em passa, però es clar, entre 18.000 persones hi ha de tots nivells i jo estava tranquil, sabia que anava bé, km 1 el passo en 3.27 i ja regularment fins a meta.
Segons tots els corredors, van sortir 400 mts mes de distància però, tot i això, igualment vaig fer marca: 1.16.52. Al passar pel km 21.097 el meu rellotge marcava 1:15:45 content i molt i amb confiança per d'aquí un mes poder fer el mateix a la marató!





lunes, 23 de enero de 2017

30km Tarragona

Ahir em vaig desplaçar a Tarragona per fer  un test serio per la marató de Barcelona: 30km a ritme marató ( sobre 3:50 el km ). Dies abans vaig estar parlant amb Ferran de Torres, per vore si el podria acompanyar, volia fer 2h37 a la marató i pels temps podria anar amb ell.
Per als que no el coneixeu, Ferran és un home de 50 anys amb una voluntat d'un professional de 30 i unes cames d'un xaval de 20....m'he explicat, no? Tan de bo, amb 50 anys pugue trotar la meitat de ràpid que VOSTÈ! jeje
Vaig sortir sense esmorzar...."ligeret"! Bueno, sí, amb 7 dàtils, tenia la intenció i mentalitat de no escatimar esforços en cursa. Per mi era un entrenament de qualitat, és per això que molta estona anava al davant del grupet i si de passo podia ajudar ni que fos un 1% al Ferran em recomfortava encara més (tot i que ell ni fred ni calor, és més, està tant entrenat que va sortir sense rellotge i ni un sol cop em va preguntar al ritme que anàvem). En canvi, jo si que sabia el ritme que volia portar i fins al km 30 que va durar la meva cursa, vam anar al ritme que m'havia dit ( 3:46 )
He de dir que el terreny no era pla del tot i que el vent molestava un poc, amb això vull dir que el meu temps em dóna confiança i em puja la moral. Em queda un mes i mig d'entrenaments i crec que ho porto bé. El temps que va acabar fent Ferran 2h36. Amb aquell circuit i vent em semblen descomunals. A més, el fet que a l'acabar em digués que tenia cames de 2h40 buffff em va asustar i jo sols puc dir que lluitaré per un bon número. Córrer per asfalt em costa moooolt.

Quedava per mi el millor del dia, l'arribada de la meva dona i fill que van venir després amb tren (jo vaig marxar molt pronte) i anar a dinar amb uns amics especials: Valentí, Bea, XAvi i Bel que han passat unes setmanes molt dolentes (per un problema molt greu de salut de Valentí) però podem dir que les coses a poc a poc tornen a la normalitat. Moments així et fan adonar que els amics és el millor trofeu que recollirem al llarg de la nostra vida esportiva. Gràcies pel dinar però sobretot per la vostra amistat.

La força de voluntat del Valentí és una motivació més per mi. Gràcies per la teva força i lluita, gràcies per viure! És per això i per oferir-me la teva amistat, sense coneixer-me de res, que aquest any a la meva samarreta del trail Roquetes em posaré CENTRO ALBE. M'ajudarà.

lunes, 9 de enero de 2017

Cursa de les II Torres

Ahir ens vam desplaçar a Campredó per córrer aquesta cursa. Aquest any no forma part del circuit Terres de l'Ebre, no per això deixaré d'anar-hi! És de ser agraït recordar aquells que sempre t'ajuden i animen durant l'any.

Circuit nou, menys km, menys desnivell però el mateix tracte als corredors.  Com ens cuideu! Fins i tot, tenir graelles diferents i carn de pollastre per a què tota la gent pogués menjar em va semblar increíble. De veritat!A l'igual que tots els regals i la bossa del corredor, ah i també els trofeus, que tot i no fer-los natros jeje, no em costa gens dir que eren xulíssims! Feliciteu de part meva al creador.

Pel que fa a la cursa, Youssef i jo vam sortir amb la idea d'anar fent, sense agobiar-nos, com un dia d'entrenament serio, i així va ser durant tota la cursa. Tot i que el fet de que últimament no entrenem gaire per muntanya, va fer que caigués varies vegades i per un moment pensés que era com un patet que debutava en una cursa de muntanya. La tonteria es va acabar passant la tarde al hospital posant-me dos puntets a la cama. En fi, ...

Per la resta bé, vam córrer a bon ritme i vam xalar molt per aquells corriols. Quan faltaven dos kilometres li vaig dir:
-No arribarem junts, mos ho jugarem a l'esprint i... Esprinta!!!
En aquell moment i amb el meu idioma li estava dient que guanyaria ell.

Gràcies amics de Campredó i, si déu vol, fins l'any vinent!



                                          PD: A la foto de l'esprint li sobren els comentaris

miércoles, 21 de diciembre de 2016

10 KM TARRAGONA

Diumenge ens vam desplaçar a Tarragona per córrer els 10 km de la mitja marató ciutat de Tarragona, amb l'objectiu de seguir amb el preparament de la marató.
Vaig entrenar tota la semana amb normalitat com si la cursa de diumenge fos un entrenament més de qualitat, sense escatimar esforços durant la semana, tot i això em vaig presentar a la sortida amb l'intenció de fer la meva millor marca en 10 km....RES!!! Ens vam instala.lar a primera línea de sortida ( Youssef i jo ) ens vam desitjar sort i.... gas, sabia que ell faria marca personal sí o sí, 34.43 no estava acord amb la seva qualitat, tot i que el circuit no afavoria gaire per fer grans marques ( puja, baixa i un poc d'aire..). Sabia que faria millor temps i al final 3er absolut en 33.24.
Jo vaig sortir amb ganes i fins al km 6 anava amb temps per millorar la meva marca, ja que anava a un ritme mig de 3:30, però d'allí a meta se'n van anar 30 meravellosos segons que em van portar al 35.30. Content, sí, molt content, ja que vaig pulint segons i cada dia em trobo millor.

jueves, 15 de diciembre de 2016

Mitja marató de Vilanova

Diumenge passat vaig anar a córrer aquesta mitja marató. Per tots aquells que no ho sabeu, el meu proper objectiu és intentar millorar la meva marca amb marató, d'asfalt, que fins ara és de 2.48.25 (any 2008 a Barcelona). És per això que des de fa uns mesos estic entrenant per llocs i a ritmes molt diferents als que estava acostumat.
He de donar gràcies als "galgos" per acompanyar-me, estos marroquins que tant xalen a estos ritmes, ritmes que jo vaig trepitjant-me la llengua per poder-los seguir! Fins i tot, son més constants que jo sense tenir un objectiu fixat.
Gràcies a ells vaig millorant dia a dia i entre tots millorem la qualitat dels entrenaments.

Sobre la mitja del diumenge, vaig sortir decidit a arriscar! A la primera mitja que feia, ja volia millorar la meva marca 1.17.35. Per fer això havia de córrer a 3.39 el km i després de 7 anys sense fer una mitja d'asfalt ja són ritmes a tindre en compte, almenys per a mi és clar! Per a Youssef, per exemple, és anar a trotar....
Em poso a primera fila de sortida, com si d'una milla es tractés. El primer km a 3.33 i els 1200 corredors estirant-se com a cucs i jo que entro últim d'un grupet de 7, tenia dos opcions: anar a un ritme forçat o anar sol. Primera opció: havia anat a arriscar! Com no, amb estos ritmes al km 10 el rellotge marcava 36:00. La cosa anava bé, però..."Aguantaré? Si aguanto faré una gran marca"
Tot segueix igual fins que al km 15, un corredor del grup de 7, que continuava intacte, (entre les posicions que anaven de la 8 a la 15) li diu a un altre: "Como vas ?  Muy bien! Pues ahora es el momento".  Momento??? llavors, tenia clar de que allò significava encara més gas! Allí es va trencar el grupet de 7 que ja vam arribar d'un en un.
Vaig perdre el ritme als ultims 6 km pel fet d'anar sol i perquè anava sense gaires forçes, però vaig arribar a meta amb el ritme que m'havia proposat: 3.39 el km. El fet que el Garmin marqués 21.220 km va fer que per 13 segons em quedés sense marca, però amb un somriure d'orella a orella.
Anem bé, si segueixo així aconseguiré l'objectiu al mes de març que serà a Barcelona.


lunes, 7 de noviembre de 2016

Cursa cami de Sirga ( Mora d'Ebre )

Si hi ha un lloc on no hi vull faltar, és a esta cursa, ja sigue per la gent, pel tracte, per amics, pel recorregut i per mil coses més.
Com diria un conegut: "Gent de Móra d'Ebre, sou collonuts!"
També vos diré que volia provar-me un poc. Després d'entrenar en continuïtat, volia saber el resultat, i aquest va ser que em vaig trobar de cine. Bones sensacions! Tenia clar en tot moment que a Pere Aurell no li podia fer ni sombra, ell va dominar la cursa en tot moment.
Jo vaig fer la meva cursa sense agobiar-me gens, això va ser determinant, ja que al passar pels controls em deien que tenia a Pere molt prop,  però sabia que no era la meva guerra, que Pere tenia més marxes per posar...segur!
El recorregut m'agradava molt: pujar, baixar, crestes, muntanya....així que snomés havia d'aprofitar-ho.


Ara em centraré en fer bé la marató de Barcelona, tinc ganes de fer una bona marca. Canviaré un poc el xip.. m'he demostrat que amb entrenament segueixo competitiu i disfruto de la muntanya, però ara l'aparcaré per saldar coses. Tenir una bona marca em marató m'il·lusiona i això funciona així d'il.lusions, motivacions, reptes, etc.
Després de passar per totes les categories aleví, infantil, cadet, juvenil, sub 23, senior, ...   si algo tinc clar és que després de tants anys em vull moure per il.lusions i no per obligacions i abans de que sigue massa tard...o de que em "jubile" vull tenir un bon temps en marató.

PD vaig a carregar el garmin i mirar ritmes una temporadeta......




domingo, 2 de octubre de 2016

Marató del Priorat

Feia dos anys que m'invitaven a fer aquesta marató i per unes coses o altres no hi havia pogut anar. A més, no vaig als llocs simplement perquè m'inviten....Aquest any he estat desaparegut i no es recordaven de mi (jeje) i sense pensar-m'-ho dos vegades, quatre dies abans, decideixo apuntar-me.
El director de cursa em va dir abans la sortida: "Este any que no t'invito, va i vens!"
Vaig fer el que no aconsello a ningú: fer una marató de muntanya, després de molta inactivitat. Però no m'aniré a descubrir ara...jo sóc així.
Parlant amb Yousseff, que és ell qui m'està posant en forma, li vaig dir que aniria a fer un bon entreno llarg i que seria genial fer unes 4 horetes, d'esta manera dilluns podríem entrenar en normalitat. Si feia menys de 4 hores, llavors  posava en risc l'entrenament de dilluns. Ahir quan li vaig dir el temps, em va dir: fins la semana que ve!!!
De la cursa diré que una marató amb un desnivell positiu de 1530 mts ha de ser rapideta, però d'aquí a que es surte a mil per hora, que es com es va sortir, canvia molt. Al km 4 anava 7è, a un ritme mig de 4.10 i vaig treure gas. Sí, vaig afluixar, sabia que no era el ritme. Poc a poc anava reduint distàncies en corredors capdavanters, simplement anant al meu ritme. Vaig atrapar un grupet de 3 corredors al km 8; entre ells el gran Ronald Fargas que no li passen els anys. Amb ells vam anar fent fins al km 17, momento que començava una pujada per un corriol. Allí vaig tirar cap endavant amb l'únic objectiu de no caminar a les pujades.
Vaig seguir molt constant amb el ritme i això va fer que atrapés al tercer i segon classificat el gran Pedro Ortega (crec que 2h31en marató). Llavors en aquell precís moment, vaig mirar el rellotge (km, ritme, temps, etc ) i vaig pensar: "Au, fill meu, que ja l'estàs liant"
Tot i això, no vaig obsessionar-me i vaig seguir igual, a la meva marxeta, fins que a l'arribar al km 25, al punt de control, em diuen que porto el primer a poc més de dos minuts. En aquell moment, venia una pujada forteta i veig el corredor cap de cursa, guanyador de l'any passat, que pujava caminant. Tenia clar que l'atraparia, ja que jo anava pujant al trotet. i sí, així va ser.
Des d'allí fins a meta, vaig tenir l'honor de ser acompanyat per un grup de voluntaris que anaven amb btt i que se'm van portar de luxe (gràcies un cop més!).
Arribant a meta i sabent que la victòria no es podia escapar, vaig pensar amb el meu fill, dona, pare i sogre que havien d'estar al km 10 per portar-me dos gels....i els vaig trobar a meta ja (la seva versió es que anàvem molt rapids i quan arribaven a un poble de pas ja havíem passat...jeje) En fi, tot va anar millor de l'esperat i no va faltar-me de res.
Gràcies als organitzadors pel gran espectacle que teníeu allí preparat per a tots (menjar, beguda, música, etc )


No voldria deixar passar per alt a l'entrega de premis quan l'speaker (ho feia genial) crida el meu nom i em diu:


-Albert Giné Cid, de Roquetes, però Roquetes d' Andalusia o Roquetes de Tortosa?
Amb un somriure, li vaig contestar: ROQUETES de ROQUETES!!! jeje

lunes, 29 de agosto de 2016

KILOMETRO VERTICAL ROQUETES

De nou amb un dorsal al pit, i en quin número...

Entre altres coses, el fet que l'any passat  competigues tant, ha fet que aquest any no trobés el dia X per començar de nou.
Clar que per començar, el primer pas era posar-me a entrenar, ja que ni això feia! En part gràcies a Youssef porto del juliol entrenant (després de les festes de Roquetes) o sigue que ni dos mesos després ja ens hem "clavat les agulles" he de confessar que este moment és màgic.
El fet de començar al km vertical de Roquetes no és altre que prefereixo anar poc a poc, 6km per al primer dia de competició és suficient.
Els amics del club ho han bordat de nou. El trail Roquetes és molt GRAN vore-ho de dins (com a corredor) és diferent i t'adones de la gran tasca desinteressada per part de tanta i tanta gent. Els corredors estem cuidats fins a l'últim detall. Xapó i no ho dic per ser corredor del Trail Roquetes!
A nivel competitiu, puc dir que vaig arribar al cim en 1.04,45. no és un temps extraordinari però tampoc buscaré justificacions, poquet a poquet miraré de retrobar-me en mi mateix i buscaré temps per poder donar-li continuïtat als entrenaments i si això es dóna ja millorarem i si no es dóna pues cap problema, l'any vinent li sumarem uns minutets més a este 1.04 jeje.
Vull destacar la gran animació que vam/vaig tindre a la sortida de la cursa, estos menuts mos van posar l'adrenalina als núvols. Gràcies! Bon moment per a tots els participants.
Felicitar als guanyadors i també a tots aquells que amb la seva aportació fan possible el km vertical de Roquetes.

Fins la propera.



lunes, 23 de mayo de 2016

Zegama...JA HEM FET ZEGAMA!!!

Ha estat un cap de setmana llarg i curt a l'hora, llarg perquè hem sortit 5 dies de la rutina i això avui per avui és molt, moltíssim; i curt perquè ha sigut per anar a córrer a Zegama.
Tenia clares les coses pel que fa la cursa: DISFRUTAR, XALAR I CÓRRER.També tenia clar que acompanyaria a Sandra, ella estava il.lusionada amb la cursa i tenia ritme competitiu. Jo en canvi no.
Si no ho feia així, posava en perill poder disfrutar, xalar i córrer....(vaig fer un pacte amb mi mateix)
A ella, això ni fred, ni calor, ja que  es val per si mateixa, en això vull dir que d'ajuda ninguna! Ella i només ella va fer Zegama, jo prou feina vaig tenir en fer la meva Zegama.
La sortida amb la música ja ens deia que estàvem a un lloc diferent, es palpava, era l'escenari d'una gran cursa (com quan sona la música abans de cada partit de champions )
En aquell moment sols li vaig dir que disfrutés el moment.
Durant la cursa va haver-hi moment de nervis, tensions, de fred, de pluja, inseguretat, etc però sempre anàvem avançant mentre intentàvem triar la millor solució.
Era el km 8 quan vaig pegar-me "l'ostia de la Zegama 2016" perquè crec que allò no va poder superar-ho ningú. Vaig rodolar i pegar voltes de campana bosc a baix fins que nostre senyor va digue dir:
-Aquest amb això ja entendrà el que és Zegama! Ja en té prou.
Sandra i la resta de corredors, que formaven aquella grupeta, es van asustar molt, ja que en uns segons vaig desaparéixer per aquell bosc avall. Després de tot, vaig pensar que vaig tenir sort, ja que per uns moments això de disfrutar, xalar i córrer pensava que s'havia acabat al km 8...
Vaig tranquilitzar la situació ràpidament i vam seguir sense haver perdut ni un sols segon, ja que  vaig pujar cap amunt i els vaig dir : "Estic bé, estic bé!" Després vaig recapacitar i vaig pensar que només m'havia entés Sandra. En aquell moment pot ser un "ESTOY BIEN" era més apropiat.

Vam començar a pujar el primer gran pic, Aratz, el fred i la pluja va aparéixer i allí vam prendre la primera gran decisió: li vaig dir a Sandra de posar-se el paravent, ella va dubtar un poc, però mirant dalt la muntanya com s'havia posat, seria lo millor, era el moment, i...  sort, ja que la que es va liar dalt va ser tremenda! 

Ara que ha acabat tot, puc dir que vaig patir la de déu, se'm van inflar els dits de la mà tant i tant, que l'anell de la mà estava enfonsat dins la pell, no entrava en calor. Però havia de marcar les pautes i no perdre la calma, és més, era llavors quan sabia que Sandra més em necessitava i li deia:
Tu tranqui, no t'agobies, coronem i més a baix tot això canviarà, ara es quan s'ha de patir!

Després era baixar un poc i pujar el mític Aizkorri, abans però l'avituallament que es veu a la foto de St. Spiritu.
Val a dir que lo de la gent és anormal, nosaltres patint com en poques ocasions i ells "de parat" aguantant aigua, fred, vent, etc durant hores i sempre en un AUPA, AUPA, increíble!!! Allí estava Òscar (l'homenet de Sandra jeje) que segur que va patir més que nosaltres. Vore'l allí i tota aquella gentada va envalantonar a Sandra que me va sortir derrapant de l'avituallament i no va ser pel fang, jo de seguida li vaig dir:
- No t'emociones que és molt llarg. Disfruta-ho!

Pujant Aizkorri el mateix que Aratz o pitjor diria, la cara que feia la gent al cim era ja un poema i com he llegit per algun lloc el refugi pareixia un hospital de campanya d'un camp de batalla.. En això, tot dit.

Nosaltres, però, a la nostra i sense deixar-la parar massa dalt a l'avituallament d'Aizkorri, lo suficient per beure ràpid ( jo la mirava dient-li vaaaa) ja que era perillós està un segons més del compte. Ara i després de tot, pot ser entendrà més la meva agonia als avituallaments dels cims, allí no es pot parar o t'hi pots quedar....

Quedava la guinda del pastel: tot lo crestall banyat i enfangat abans de baixar direcció a Zegama. Allí sí que la vaig veure patir, era perillós, així ho veia, pot ser amb el dorsal invertit i competint-la m'hagués soltat, no dic que no! però ho veia des d'un altra perspectiva, llavors simplement tranquilitat i bones paraules: no t'agobies, vas bé, no competim contra ningú, etc. Ho va fer genial i no era fàcil.

Ja de baixada i després de pujar l'últim coll, Andraitz, vam arribar a l'avituallament del km 32 i alli li vaig dir que tires que ja tot era baixada fins Zegama i que res la podia aturar. Jo tenia un poc de calambres i no és broma! A més, allí hi posaven un caldet...buaaa i la vaig liar un poquetet.
- Me puedo sentar?
- Siéntate claro, siéntate. Me puedes traer un caldo?
- Claro, como no, y dos! 
Pues me puedes traer otro?
-Si claro, te gusta? Si si esta buenísimo.
-Pues ya era hora que alguien me lo dijera porque todos pasan a toda leche! y lo he hecho yo...
Pues me puedes traer otro?
- Claro que si hombre!
Seria abusar si le pido otro? (em recordava al caldo que a vegades faig després d'un entrenament dur al rest. pous de la neu a l'hivern ) 
-Tu eres de pueblo no? em diu...
Miraaaa vaja risa em va fer entrar. Si, si li dic mentre ja me l'estava servint. Me l'acabo i em dic "o m'aixeco o em fotran fora!"
Em despedeixo amb un "gracias por todo" i penso:
-l'he liat, a Sandra ja no l'atrapo!
Començo a córrer com un poseït per intentar atrapar-la i disfruto durant lo camí de la baixada fangosa fins Zegama i quan faltava poc més d'un kilometre amb un crit li he dit:
- ja soc aquiiii 
L'arribada, aquell moment,  amb aquella gentada, la família, el fet de superar les adversitats, el saber que Sandra estava o tenia que estar contenta va fer que pugues dir:

HE DISFRUTAT, XALAT I CORREGUT PER LA ZEGAMA-AIZKORRI











sábado, 28 de noviembre de 2015

Festa i entrega de premis del circuit terres de l'ebre.

Ahir era el dia de recollir els fruits a una temporada molt enriquidora. El trail Roquetes va organitzar la festa final amb un altre éxit organitzatiu, un més! nosaltres, els corredors, vam gaudir dels millors reconeixements de la nit a  l'esforç de tot un any.
Esperem que el proper any pugue ser també un gran any tot i que jo m'acomformo amb tenir salut, la resta ja depent de mi.

Vaig fer un petit discurs intentant recordar que gràcies a altres tot això es possible, aqui vol deixo.

 CIRCUIT CURSES DE MUNTANYA DE  LES TERRES DE L’EBRE 2015 
BONA NIT A TOTHOM

 Com el tema protocol no el porto gaire bé i no voldria que ningú s’enfadés, començaré aquest petit discurs saludant a tots aquells a qui considero els artífex de l’èxit d’aquest circuit, un Circuit admirat i valorat per totes les Terres de l’Ebre i arreu del país.

En primer lloc, Bona nit  VOLUNTARIS!

Vatros heu estat sempre ajudant als organitzadors, ja sigue amb fred, plovent, fent sol,o fent vent, sempre amb un somriure i facilitant les coses als corredors. Ara, en nom de tots els corredors, gràcies per cuidar-nos tant.

 En segon lloc, Bona nit  ORGANITZADORS!

Cadascún dels pobles que heu organitzat una cursa de muntanya heu fet o heu intentat fer que la vostra cursa sigue la millor. Entre els organitzadors pareixia que es rivalitzes per veure qui ho feia millor, qui donava més! Aquest esforç  el valorem i l'agraïm molt els corredors.
.
Seguiré amb un: Bona nit  COL.LABORADORS!

Amb la vostra aportació ja sigue a nivell econòmic com material, heu fet possible cadascuna de les 21 curses que formen el circuit. Res seria possible sense vosaltres, són moments difícils econòmicament  parlant i per això valorem encara més el vostre esforç. Gràcies.

Fotògrafs, Bona nit!

Amb un “click” ens heu tret molts somriures  i heu fet que tinguem records per sempre de cadascuna de les curses. Immortalitzeu moments i sempre d’una manera altruista i és això el que li dóna encara més valor a estos clicks. Entre tots els que sou, en destacaria un:  Ximo Barberà. Em sento un poc culpable d’haver-lo introduït a este món i robar-li tants i tants caps de semana. Aquest any has fet per segon any consecutiu tot el circuit, enhorabona i gràcies un altre cop .

Corredors, Bona nit!

Amb tots vosaltres comparteixo la mateixa afició  i nosaltres li donem sentit a tot aquest enrenou. Espero que puguem seguir disfrutant de les nostres muntanyes molts i molts més anys.

No voldria deixar passar per alt la feina que fan els alcaldes i regidors de la majoria de pobles. Natros tenim la sort que el nostre poble no és una excepció. Gràcies Paco i regidors.  

Tampoc m’oblido d’un grup d’amics que són la junta del circuit, liderats pel seu president i amic Jordi Bort. Tots ells amb molt de treball han aconseguit que a dia d’avui es parle del Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre per tot arreu. També m’agradaria  mencionar a Enric Colomé, ja que va ser ell qui va començar a posar-li fil a tot això.

Com a esportista i amant de la muntanya que sóc, m’agradaria recordar que a la muntanya no se li ha de tenir por, però sí molt de respecte. L’esport i la muntanya  ens fa millors persones, ens regala centenars d’amics, ens dóna salut, vitalitat, i ens allibera de tantes i tantes tensions que la majoria de nosaltres tenim amb el nostre dia a dia. Per tant, respectem-la i alhora cuidem-la.  Personalment he intentat fer que hi hagi sempre companyerisme, solidaritat i humilitat. Li hem de donar més importància a estos valors que no pas als resultats. Penso que és això el que ens fa i ens ha de seguir fent diferents.  

Per anar acabant, unes altres gràcies a la gent de la UEC TORTOSA, pel fet d’ensenyar-me el camí  i de guiar-me, tothom té un inici i el meu va ser amb vosaltres.  Martí, allí on estigues, viu este moment com si fos teu.

Al meu club, el Trail Roquetes, un grup humà increïble que m’han donat l’oportunitat de poder defensar el meu poble, hem crescut molt, nois!  Sabeu que per mi defensar i donar a conéixer Roquetes és lo més gran.

I per finalitzar dedicar els reconeixements d’aquesta nit i els que he anat recollint durant l’any al meu pare. Intentaré sempre amb l’ajuda de la meva dona, ja que sense ella tampoc estaria ara parlant aquí, transmetre al nostre fill el que tu i la mama m’heu ensenyat: LLUITA, TREBALL I SACRIFICI. Només així podré arribar, allí on em propose.


 MOLTES GRÀCIES I BONA NIT A TOTHOM