lunes, 31 de agosto de 2020

REPTE NONSTOP ASSOLIT

Recuerdo hace mucho tiempo cuando salió el tema del Banco de los Alimentos. Aquel día se habló de hacer un reto para esta gente, pero... de lo que se habló a lo que realmente se hizo, no tenía mucho que ver. El formato fue propuesto por un loco de Roquetes, ya que lo quería NONSTOP. Además, este mismo loco quería que el final del reto fuese en su pueblo. Creía que un reto tan exigente merecía acabar en un sitio donde pudiéramos recibir el calor de la gente y conociendo a su gente y la gente de les Terres de l'Ebre, Roquetes tenía que ser el destino final. 

Recuerdo, también, el día que estábamos dando una charla en Roquetes sobre el reto, incluímos ( Marc y yo ) a una integrante más, Elena Ferreres. Ella aquel día venía para escucharnos y se fue aceptando el reto de 600km non stop... Tuvo dudas hasta el día antes de empezar, pero si nos fijamos con sus bailes el día de llegada no se arrepiente de acompañarnos en este viaje. Lástima de Cesar, su marido, que el riesgo que tenía con el tema covid lo dejó fuera del grupo de asistencia. Sé, porque lo conozco bien, que se lo hubiera pasado genial.
 
Un largo camino de dificultades hasta llegar el 23 de agosto a Sant Martí d'Empúries, ya que el COVID quería quitarnos nuestras "vacaciones" y de paso quería amargarnos nuestro día a día. Al final gracias a quien sea ( no creo en dios ) estuvimos 13 personas y sus asistencias en Sant Martí d'Empúries para emprender el viaje, un viaje llamado CAMINO DE LA ESPERANZA.

La salida era de 3 grupos que irían avanzando, de manera que cada uno de ellos gestionaba el descanso, el dormir, el ritmo, etc. para poder llegar el sábado por la tarde en Roquetes. Pero al poco tiempo empezaron los problemas, muchas pérdidas, el calor y el ritmo que teníamos que llevar hacía imposible llegar el sábado en Roquetes (tengo mis dudas ,y allí queda en dudas, si mi compañero Albert, yo mismo y alguno más hubiéramos llegado a tiempo).

La situación era extraña, ya que la gente recondució el reto para llegar a tiempo haciendo relevos y mientras "LOS ALBERTS" seguíamos haciendo km en solitario. La situación nos hizo reflexionar, eso de correr unos individualmente y otros por relevos, nos hizo detener a los dos. Queríamos ser como todos, no era reto para demostrar nada a nadie, era un reto de todos, no se trataba de ver quién llegaba a tiempo y quién no, por eso, al km 200 decidimos parar y unirnos a los relevos. I que gran decisión! En aquel momento, unimos fuerzas y fuimos indestructibles. Es más, nos unimos con un único objetivo: LLEGAR TODOS!

Las dificultades y problemas como reto exigente que era seguían apareciendo, pero como gente madura y solidaria que somos los íbamos reconduciendo y así hasta el final. Dice mucho de la gente que formábamos el reto que 13 personas tan diferentes en opinión, ritmos, comidas, descansos, llegaran juntos de la mano para ofrecer unos bailes de felicidad en acabar tan dura travesía.

En cada "movida" entran personas nuevas en mi vida, el camino de la esperanza no es una excepción, de este reto me llevo amigos, sí, amigos! Sé con quién volvería hacer una locura llena de solidaridad. Tenemos que estar contentos por lo hecho, hicimos algo grande! Hoy hay gente que, gracias a nosotros y vosotros, vivirá con menos angustia y eso es lo más bonito. Vamos a ayudar a mucha gente, nos dieron la virtud de correr, la salut para correr, la solidaridad para correr, pues... corramos señores!!!!
No destacaré a nadie de forma individual, este reto es de todos, asistencias, corredores, colaboradores, ayuntamientos, clubs, gente, fotógrafos, prensa, etc etc.

Como dijo Dani espero que haya una segunda edición. Marc lo empezó todo, nosotros le seguimos y ahora nos toca entre todos que tenga continuidad, porque la tienen que tener. Ahora necesitamos descanso, relax, liberar las mentes, cargar energía y compensar a nuestras famílias nuestras ausencias. Pero lo dicho, cargamos pilas y sin prisas ni agobios nos reinventamos de nuevo. Yo no sé si podré estar como corredor, asistente, colaborador o fotógrafo pero allí estaré de alguna manera, al igual que mi gente, mi club y mi pueblo.
 
Hoy soy un poco más feliz que ayer y esa es mi filosofía de vida, aportar, sumar, tener claro que nunca nos recordaran por nuestras victorias, pero seremos eternos con nuestros actos. He querido llevar siempre la bandera de mi pueblo por todos los rinconcitos del mundo, es una manera de compensar lo agradecido y orgulloso que estoy de ellos, mis retos son sus retos y entre ayuntamiento, família, Trail Roquetes, gente y yo mismo formamos un equipo donde solo gana uno: ROQUETES.

viernes, 21 de agosto de 2020

Ha arribat el dia

Doncs ja ha arribat el dia, aquest cop "només" seran 6 dies i 600km...però, nonstop! He portat uns mesos entrenant a diari (110 dels ultims 120 dies)per afrontar en garanties este repte, que no és altre que fer ressò i donar a conéixer el perque del nonstop aliments. Sempre que afronto un repte intento que el motiu sigue molt més gran que el repte físic (que sé que no és poc!). 

Els companys d'aventura deixarem escapar una setmana de les nostres vacances per afrontar 600km i uns no menys importants 22000 mts de desnivell positiu. Per nosaltres serà un camí ple d'esperança, d'il.lusió i de valentia per poder ajudar a les necessitats bàsiques que altres necessiten. Som conscients que per alguns serà una simple bogeria o un "sense sentit", tot és respectable, però vull pensar que d'aquests hi ha son pocs, ja que aquest perfil de gent tampoc es solidaritza amb ningú i és un "sálvese quien pueda". 

La majoria dels que ara llegim aquesta crònica no hem patit mai gana i obrir la nevera per poder escollir el què menjarem fa impensable pensar amb aquesta situació que pateixen altres. Jo tampoc n'he patit mai, però a la Marathon des Sables, enmig del Sahara, sí que en vaig patir i fins i tot vaig haver d'agafar restes de menjar que un altre havia llençat... Aixo sí, esta sensació només em va durar quatre dies i quan la recordo, la multiplico pels 365 dies de l'any i és llavors quan em dic: "Allà vaig, ho hem de fer!". M'agrada pensar amb els altres, de l'afortunats que som, de la família que tenim, dels pares que hem tingut i tenim i de la vida que ens han donat i, sobretot, de la salut que tenim. Ara bé, el dia a dia fa que no acabéssem de ser agraïts amb tot això, però ens hem d'esforçar i ser-ho i hem d'agrair tot allò que tenim. Hi ha gent, però, que sense buscar res, s'ha vist envoltat de tristesa, de falta de recursos i mancances a tots nivells i, molts d'ells, tenen fills i és aquí quan se'm fa un nus a la gola. No puc deixar de pensar que no pugues complaure un fill en les seves necessitats bàsiques. Ha de ser molt bestia! No puc evitar deixar caure alguna llàgrima quan hi penso. I no cal anar a l'Àfrica o altres països per veure això, ja que això ho tenim aquí, sí, a Roquetes, Tortosa i atot arreu!. És per això que vaig decidir emprendre el camí, no puc estar assegut si penso això, també sé que no solucionarem la vida de ningú, però em recomforta saber que almenys si aconseguim 10.000kg de menjar es quedaran tots a Roquetes. Entre tots podem ajudar a la nostra gent! 

Gent, hem d'aconseguir estos 10.000kg sí o sí! La nostra vida no canviarà gens després de deixar uns kg de menjar per als altres, però a ells, a ells sí que els ho millorarem, siguem humans! Estos dies he pensat molt amb la meva mare. Ella, mentre va estar entre nosaltres, es va desviure pels altres (sobretot per mun germà i per mi) pels seus amics o per la gent que li va demanar ajuda. Des de fa uns anys que faig "cosetes d'estes" i sé que actes i reptes com aquest m'apropen a ella i també sé que ella avui és molt feliç veient el que fem. 

Per acabar, i abans de marxar, dir-vos que teniu fins al dia 30 agost per deixar la vostra aportació ( uns kg de menjar de llarga durada) al Bar de la Lira de Roquetes. Ja posats feu un beure allí, a la terrassa de la lira i mentre esteu asseguts penseu que acabeu de fer un gran gest per gent que pot ser son coneguts o amics vostres. 

Confio plenament amb la gent, empreses, entitats, clubs de les nostres terres. Som diferents, som especials! ah... i tambe confio amb les meves cames, ja que elles em portaran PEL CAMÍ DE L'ESPERANÇA 

Fins la tornada amics!

miércoles, 5 de agosto de 2020

Repte solidari nonstop aliments

A menys de 20 dies per emprendre una nova aventura, aquest cop acompanyat de 15 esportistes més d'arreu de Catalunya i País Basc, és l'hora d'anar enllestint coses i deixar-vos deures per aquí per anat fent. Nosaltres, els 15 corredors d'aquest repte, ja els tenim de fa temps, ja que tenim per endavant 600 km nonstop de Sant Martí d'Empúries fins a Roquetes en ple mes d'agost, tot amb un objectiu concret: fer el ressò i reclam per sensibilitzar i solidaritzar la gent. Quan vaig acceptar formar part d'aquest repte, vaig proposar poder acabar a Roquetes. Per què? us preguntareu i no a Tortosa, Amposta, o Deltebre i fer de punta a punta de Catalunya? o un altre lloc, ja que som 15 corredors de diferents llocs. Sense voler ofendre ningú intentaré explicar el millor que pugue el perquè finalitzem aquest repte a casa, a Roquetes! A Roquetes sempre he tingut molt recolzament per part de tothom, Ajuntament, el meu club, Trail Roquetes, entitats, família i amics. L'Ajuntament de Roquetes sempre m'ha facilitat tot del minut 1 sense entrebancs i directes, i això és un luxe. El meu club, que aquest any ens hem quedat sense poder organitzar el KMV i poc podrem fer a nivell de competicions, sempre ha estat exemplar organitzant events i també a nivell participatiu i solidari. És per això que confio tant amb vosaltres! Entitats del poble que quan ens necessitem ens ajudem, sí ajudem! Allò que costa tant... Aquí quan es fa un crit, tots som un! La LIRA ROQUETENSE per posar un exemple s'ha implicat com si fos un corredor més del repte, allí es farà la recollida d'aliments a Roquetes i serà el lloc de "fer bullir l'olla". Sé d'altres que ja tenen caixes d'aliments o ANTENA CARO que ha dissenyat el cartell i difondrà el repte, etc. Amics, companys, coneguts, gent, sé que us implicareu i tindrem un motiu més per poder explicar millor un altre cop el perque a casa, a Roquetes! Roquetes és un molt bon lloc per fer acabar esta bonica aventura, sé que tindrem el recolzament necessari i que nosaltres, els corredors, només ens tindrem de preocupar d'això, de córrer, lo altre no ens pot distraure gaire. I ara, per acabar, vos deixò els deures: Trail Roquetes, entitats, amics, gent, Terres de l'Ebre, voldria que només aqui es recaudés lo de tots 10.000 kg de menjar. Sí, suposo que vos serà difícil però no menys que a nosaltres fer 600km NONSTOP. Diuen que els d'aquí baix som diferents, pues donem-los-hi un motiu més! Posaré un petit exemple perquè la muntanya sigue un simple castellet d'arena. Roquetes per exemple té uns 8000 habitants, 1kg de menjar de llarga durada pot costar cèntims d'euro. Només pel fet que cadascú aportes 1kg, ja casi ho tindríem. HO PODEM FER! PD: A partir d'avui tenim dos reptes! Els aconseguirem els dos? Com a roquetero que soc, el fet que tots els aliments recaudats a la Lira de Roquetes es queden aquí al poble, per als roqueteros i roqueteres més necessitats/es m'emociona i em dona la força que necessito per fer els 600km nonstop. Gràcies per endavant!