miércoles, 12 de septiembre de 2018

L'essència de sentir-se viu. Ironman de Niza.



Qui no ha experimentat el fet d'estar a la zona de comfort? Jo últimament bastants cops. S'hi està tan bé i és tan bonica, que surtir-ne, se'm fa difícil.

Son molts anys que porto voltant amb un dorsal per aquí i per allà, amb bicicleta o corrent. Sóc conscient, però, que arribarà un dia que per uns motius o altres deixaré de posar-me'l, o bé perquè ja no voldré o perquè ja no podré. Fins llavors continuaré suant fins l'última gota i no em deixaré portar per la monotonia.

La monotonia és un dels motius pel qual molta gent diu PROU, ja que tot resulta molt rutinari fins a tal punt que et pots presentar a una cursa i saps quin quedaràs, a qui et trobaràs, etc. La veritat no vull que em passe això, vull algo que em mantingue alerta, amb la il.lusió, motivació i la perseverància que he tingut sempre amb la competició. I, per què no, també busco l'adrenaliinaa que et dona tot allò que et resulta nou.

I com ho faig?

Doncs, m'apunto a un Ironman a 10 mesos vista (ja que  no sé nedar correctament), pago la inscripció i l'hotel i, de sobte, tinc una sensació dintre meu que feia temps que no tenia, un formigueig, mil preguntes sense resposta,etc. En fi, algo s'està movent.

El primer pas, que no és altre que apuntar-me a natació, ja l'he fet. No cal que vos digue que faig una pinta amb aquell gorret i ulleres... i tampoc cal que us digue que he de parar cada 25m piscina😥  Acabo de començar, però ja estic xalant. Amb això me sento viu i vital.

Durant este temps patiré i gaudiré a parts iguals i el dia de l'Ironman per mi ja serà el de menys. Em serà indeferent el resultat i el temps emprat. Simplement em quedaré amb allò que hauré viscut durant este curt però llarg viatge de 10 mesos.

Em pregunto què passarà després...