- Carretera de Jesús a Roquetes
Apuntat i xala a la Cursa de Sant Silvestre!!!
17:00 - Cursa infantil
18:00 - Cursa Festa 2012
SI NO VOLS CÒRRER ELS 4,2 KM CAMINA EL TROS QUE VULGUES.
Inscripciona a:
- AquaRoquetes
- Forn Carlos Ripollés ( Jesús )
- Bar Les Piscines ( Jesús )
- InterSport FEVI
- ADAM Sport
PREU 5 € i GRATIS ALS MENORS DE 12 ANYS.
PREMIS
- 1º, 2 º i 3º Masculí i Femení
- Millor disfressa individual
- Millor disfressa de grup
- Regals per als petits
DEMANA EL TEU GORRO DE PARE NOEL AMB EL DORSAL
més info a:
https://docs.google.com/file/d/ 0Bxh_sIlydIWtNTljX094SHp5RE E/edit
lunes, 24 de diciembre de 2012
Sant Silvestre Roquetes
martes, 18 de diciembre de 2012
La meva aportació a la marató de TV3
Dissabte a les 13hores començaven les 24 hores en relleus a la Ràpita, un acte per a recaudar diners per a la marató de TV3 on aquest any els beneficiaris eren els malalts de càncer, jo hi volia col.laborar! volia ajudar aportant el meu granet d'arena a esta iniciativa i des d'un primer moment vaig intentar fer tot el que vaig poder per difondre l'event ( radio, tv, reds socials,etc) i crec que l'event va ser un èxit ja que es van poder recaptar més de 1000 euros.
En aquest acte, a més, hi volia participar fent les 24 hores cosa que no vaig poder aconseguir, ja que des d'un primer moment uns dolors estomacals deguts a una passera que portava, i que ja m'havien deixat "empotrat" al llit durant la mateixa setmana, van fer que prengués la decisió de deixar-ho, abans però volia assegurar-me que el relleu estés cobert per la resta d'hores. Confirmat que era així, vaig parar després de 16h20 min 120km i 1200 desnivell + per mi va ser gratificant, ja que durant les hores i els km m'anava dient;
-"això va per tu" "i això per tu" "i este per ell" "i este per ella" i així tragava camí, molt gratificant, com deia...
Per altra banda els meus amics i companys d'equip TRAIL ROQUETES tambe van organitzar amb molt d'èxit una caminada i el resultat és aquest:
En aquest acte, a més, hi volia participar fent les 24 hores cosa que no vaig poder aconseguir, ja que des d'un primer moment uns dolors estomacals deguts a una passera que portava, i que ja m'havien deixat "empotrat" al llit durant la mateixa setmana, van fer que prengués la decisió de deixar-ho, abans però volia assegurar-me que el relleu estés cobert per la resta d'hores. Confirmat que era així, vaig parar després de 16h20 min 120km i 1200 desnivell + per mi va ser gratificant, ja que durant les hores i els km m'anava dient;
-"això va per tu" "i això per tu" "i este per ell" "i este per ella" i així tragava camí, molt gratificant, com deia...
Per altra banda els meus amics i companys d'equip TRAIL ROQUETES tambe van organitzar amb molt d'èxit una caminada i el resultat és aquest:
Avui, a la Caminada organitzada pel Trail Roquetes i la Lliga contra el càncer de les Terres de l' Ebre, hem recollit 1000 €. Més de 250 persones.
Els nens del Peketrail corrent amunt i avall com cabretes.
La Polícia Local a tots els creuaments.
Gent gran, joves, families... fent la caminada.
Moltes gràcies a tots per la col·laboració, diu molt de vatros!!!
Adjuntem fotos i cròniques de la trobada que ens ha portat a tocar del poble per paratges per molts desconeguts.
Allí estaven la meva dona, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva cunyada i el meu fillol, tots sumant per la causa!
Vull destacar que el nostre país ha demostrat que és molt solidari a l'haver recaudat tants diners, per sentir-se com em sento, ORGULLÓS!!
viernes, 14 de diciembre de 2012
Gràcies per difondre sempre els meus reptes
No vull deixar acabar l'any sense donar les gràcies a tots estos professionals de la radio i del periodisme, gràcies pel vostre recolzament continuo, sense la vostra difusió molta gent no seria sabedora dels meus reptes.
Hi ha vegades que em quedo sorprés al vore les noticies sobre mi mateix i jo no haver parlat amb vosaltres i em pregunto;
- D'on han tret tota aquesta l'informació? qui els ho ha donat?......molt professionals!
Gràcies A TOT L'EQUIP del Diari Ebre de Tarragona i sobretot a Viky per la seva professionalitat i pel seu interés, al mon de l'esport i de la noticia falta gent com tu.
Gràcies també a TOT L'EQUIP que formen L'EBRE per estar sempre al meu costat, molts cops em sorpreneu gratament al veure la vostra eficacia i els vostres coneixements de la noticia sense haver parlat amb mi.
Gràcies a TOT L'EQUIP de MÉS EBRE i sobretot a Michel Viñas per la seva professionalitat i per tot el que dona a l'esport ebrenc mitjançant aquest diari i el seu programa de minut 91
Gràcies a TOT L'EQUIP que forma RÀDIO TORTOSA per estar sempre al costat dels meus reptes i difondre'ls.
Gràcies a ANTENA CARO pel vostre recolzament i suport amb la meva persona i felicitar a Paco Tafalla i Antolí Ortiz per estos 25 anys!!
Quan vaig tornar de la Marató de Sables una pàgina vaig ocupar en aquest diari i no vull deixar d'agraïr-ho a la persona que ho va fer possible TOTTI moltes gràcies.
Gràcies a TOT L'EQUIP que forma CANAL 21 per estar sempre al meu costat difonen els meus reptes
PD sense tots vosaltres no seria possible saber que hi han coses que val la pena llegir o escoltar GRÀCIES.
Hi ha vegades que em quedo sorprés al vore les noticies sobre mi mateix i jo no haver parlat amb vosaltres i em pregunto;
- D'on han tret tota aquesta l'informació? qui els ho ha donat?......molt professionals!
Gràcies A TOT L'EQUIP del Diari Ebre de Tarragona i sobretot a Viky per la seva professionalitat i pel seu interés, al mon de l'esport i de la noticia falta gent com tu.
Gràcies també a TOT L'EQUIP que formen L'EBRE per estar sempre al meu costat, molts cops em sorpreneu gratament al veure la vostra eficacia i els vostres coneixements de la noticia sense haver parlat amb mi.
Gràcies a TOT L'EQUIP de MÉS EBRE i sobretot a Michel Viñas per la seva professionalitat i per tot el que dona a l'esport ebrenc mitjançant aquest diari i el seu programa de minut 91
Gràcies a TOT L'EQUIP que forma RÀDIO TORTOSA per estar sempre al costat dels meus reptes i difondre'ls.
Gràcies a ANTENA CARO pel vostre recolzament i suport amb la meva persona i felicitar a Paco Tafalla i Antolí Ortiz per estos 25 anys!!
Quan vaig tornar de la Marató de Sables una pàgina vaig ocupar en aquest diari i no vull deixar d'agraïr-ho a la persona que ho va fer possible TOTTI moltes gràcies.
Gràcies a TOT L'EQUIP que forma CANAL 21 per estar sempre al meu costat difonen els meus reptes
PD sense tots vosaltres no seria possible saber que hi han coses que val la pena llegir o escoltar GRÀCIES.
jueves, 13 de diciembre de 2012
Dissabte 24 hores corrent per la MARATÓ TV3
Aquest dissabte i diumenge a moltissims pobles i ciutats del nostre territori es faràn actes solidaris per recaudar fons per la marató de tv3 que aquest any aniràn destinats a la lliga contra el cancer, a Roquetes l'equip del Trail Roquetes ( el meu equip! ) ha portat a terme una molt bona iniciativa, una caminada, m'alegra vore que també a part de moltes coses som un equip solidari.
Em sap mal no estar al seu costat però aquest cop aniré a col.laborar amb un altre acte que es fa per la marató a St Carles de la Rapita, unes 24 hores en relleus on es pot anar corrent, caminant o amb bicicleta, intentarem fer-les corrent, les 24 hores! res de números, la questió es correr per una bona causa.
Em sap mal no estar al seu costat però aquest cop aniré a col.laborar amb un altre acte que es fa per la marató a St Carles de la Rapita, unes 24 hores en relleus on es pot anar corrent, caminant o amb bicicleta, intentarem fer-les corrent, les 24 hores! res de números, la questió es correr per una bona causa.
lunes, 10 de diciembre de 2012
Javier Fran: la próxima maratón....de asfalto!
Hola amics.
Ahir vam aconseguir Javier, Xavi ( un amic que va voler viure en primera persona lo que és fer de guia a un invident a una marató de muntanya) i jo un altra fita molt bonica i difícil a la vegada: acabar la marató d'Ardenya!
En principi i segons Javier; "es fácil, los trece últimos km son pista..." ja,ja,ja vaja equivocat que anava i que em portava, ja que jo en cap moment sabia per on havíem d'anar o passar, no m'importava, ja que el meu objectiu era guiar-lo fins la meta sense importar-me res més.
Javier em deia que volia baixar de les 8 hores, este era el repte! però al km 27 i després d'enterar-nos del que quedava per meta ( tot sender tècnic per ell ) vam tenir que replantejar l'objectiu, que ja no era altre que acabar la marató tot i que fora de temps, ja que l'organització donava també 8 hores de temps.
Aquest contratemps va ser un baixón moral per Javier, ja que es va esfonsar anímicament al saber tot el que quedava. I és aquí quan ha d'aparèixer el guia!! no només ha d'estar per guiar i per desxifrar-ho tot, sinó que la motivació i fer veure la part positiva de les coses també es fonamental en moments així i amb frases com aquestes vam fer-lo reaccionar ( Xavi també feia el seu paper de guia/motivador );
- "Javier si fuera fácil no tendría sentido"
- "Hemos hecho muchos sacrificios no podemos parar aquí"
- "Si no empezamos a correr no nos esperan ni para cenar!"
i ja en plan per fer-li sortir un somriure:
- "La próxima vez me invitas a hacer la maratón de Barcelona..."
- " I según Javier trece km de pista....cómo me has engañado!
Tot això i més coses van fer que el camí fins a meta fos un "passeig" però .....quedava encara l'última prova de foc, no podia ser tot tant bonic.
Resulta que teníem previst arribar sobre les 5 de la tarde o un poc més però no a les 18:35...i no portàvem frontal, és a dir, que vam arribar tres cecs a meta, no sols un, ja que no veiem el camí i jo per no preocupar-los, ja que Xavi tampoc veia res els hi deia:
-"Como que no veis las marcas, si son reflectantes!" i Xavi em responia:
-"no vos veig per on aneu"
Vaja tela! Mentrestant Javier ni pio.....................
i després de 9h38 arribada al pavelló d'Ardenya on tots els voluntaris i gent de l'organització ens van rebre com a guanyadors, ens van tractat impressionant, la família, els amics, etc.
L'abraçada que ens vam donar els tres a l'arribada, és un moment que queda per natros i on algú/na la llagrimeta se li va escapar.
PD Gràcies Javier Fran per totes estes classes de superació personal gratuïtes que m'has donat en aquestes proves que he tingut l'honor i privilegi d'haver pogut acompanyar-te.
PD Gràcies als amics que tinc escampats per arreu del territori! Portem del dimecres fora de casa i no hem passat per cap hotel però hem estat tractats millor i com a casa. Això es el millor del camí que fas durant la pràctica de l'esport.
Ahir vam aconseguir Javier, Xavi ( un amic que va voler viure en primera persona lo que és fer de guia a un invident a una marató de muntanya) i jo un altra fita molt bonica i difícil a la vegada: acabar la marató d'Ardenya!
En principi i segons Javier; "es fácil, los trece últimos km son pista..." ja,ja,ja vaja equivocat que anava i que em portava, ja que jo en cap moment sabia per on havíem d'anar o passar, no m'importava, ja que el meu objectiu era guiar-lo fins la meta sense importar-me res més.
Javier em deia que volia baixar de les 8 hores, este era el repte! però al km 27 i després d'enterar-nos del que quedava per meta ( tot sender tècnic per ell ) vam tenir que replantejar l'objectiu, que ja no era altre que acabar la marató tot i que fora de temps, ja que l'organització donava també 8 hores de temps.
Aquest contratemps va ser un baixón moral per Javier, ja que es va esfonsar anímicament al saber tot el que quedava. I és aquí quan ha d'aparèixer el guia!! no només ha d'estar per guiar i per desxifrar-ho tot, sinó que la motivació i fer veure la part positiva de les coses també es fonamental en moments així i amb frases com aquestes vam fer-lo reaccionar ( Xavi també feia el seu paper de guia/motivador );
- "Javier si fuera fácil no tendría sentido"
- "Hemos hecho muchos sacrificios no podemos parar aquí"
- "Si no empezamos a correr no nos esperan ni para cenar!"
i ja en plan per fer-li sortir un somriure:
- "La próxima vez me invitas a hacer la maratón de Barcelona..."
- " I según Javier trece km de pista....cómo me has engañado!
Tot això i més coses van fer que el camí fins a meta fos un "passeig" però .....quedava encara l'última prova de foc, no podia ser tot tant bonic.
Resulta que teníem previst arribar sobre les 5 de la tarde o un poc més però no a les 18:35...i no portàvem frontal, és a dir, que vam arribar tres cecs a meta, no sols un, ja que no veiem el camí i jo per no preocupar-los, ja que Xavi tampoc veia res els hi deia:
-"Como que no veis las marcas, si son reflectantes!" i Xavi em responia:
-"no vos veig per on aneu"
Vaja tela! Mentrestant Javier ni pio.....................
i després de 9h38 arribada al pavelló d'Ardenya on tots els voluntaris i gent de l'organització ens van rebre com a guanyadors, ens van tractat impressionant, la família, els amics, etc.
L'abraçada que ens vam donar els tres a l'arribada, és un moment que queda per natros i on algú/na la llagrimeta se li va escapar.
PD Gràcies Javier Fran per totes estes classes de superació personal gratuïtes que m'has donat en aquestes proves que he tingut l'honor i privilegi d'haver pogut acompanyar-te.
PD Gràcies als amics que tinc escampats per arreu del territori! Portem del dimecres fora de casa i no hem passat per cap hotel però hem estat tractats millor i com a casa. Això es el millor del camí que fas durant la pràctica de l'esport.
lunes, 3 de diciembre de 2012
Marató d'Ardenya i Marató de TV3 contra el càncer ( 24h )
Primer de tot aquest cap de setmana faré de guia a Javier Fran a la marató d'Ardenya, un nou repte, ja que la vol fer en menys de 8 hores!!! segons el meu pare no sap qui està més sonat dels dos....en fin.
No veig límit a este fenòmen, a l'invident Javier Fran i jo no aniré a posar-li, més bé al contrari, jo li dic que clar que sí que ho podem fer.
El que passa és que un dia fallarem i hem d'estar preparats, ja que això es un equip i no sol fallarà ell, però de moment anem disfrutant de les vivències.
Recordo que fa dos anys va tardar més de 14 hores per poder finalitzar la marató de l'Aneto i ara vol baixar de les 8 hores amb aquesta....que si teniu 5 minuts i mireu el video es per ficar-se les mans al cap.
Som-hiiiiiiiii!!!!!!
Un bon volum per acabar l'any........
sábado, 1 de diciembre de 2012
Compartim aquest repte!!!
Hola a tothom.
No em tremolaran els dits al escriure tot el que a continuació dire ja que veien tot el que ens esta caient i el que ens caurà val la pena ficar "fil a l'agulla".
Les curses de muntanya i moltes altres ( duatlons,triatlons,ultres, etc ) estàn creixent molt, tant que cada cap de setmana hi han 3 o 4 curses per anar-hi.....buffff, però la questió no es aquesta, la questió es que al final no hi podrem participar, ja que hi han organitzadors que s'aprofiten d'això.
Se'm fa trist escoltar coses com ara; "no he vingut per què no tenia diners" o "està inscripció era massa cara, esperare a la propera cursa" o "m'agradaria fer el circuit però més impossible economicament" etc,etc.
Això es molt trist, vulguer i no poder.....i cada cop sento més comentaris com aquest! però penso que si es vol es pot sol.lucionar, al menys en part.....com?
Jo penso que alguns cops paguem un "peatge" molt elevat, a euro el km!! si, si es així, una cursa de 20 km de mitja 20 euros, una de 40 doncs 40 euros i ja no et conto si vols fer ultres, es a dir aquells corredors que fan curses de 100 o 200 km.....tenim els dies contats!!! jejeje ric per no fer un altra cosa.
Jo crec que tots els organitzadors de curses hem d'aconseguir aquest repte, el repte d'abaratir inscripcions! es fàcil dir això aqui al ordinador pensareu molts...si! rao us dono, però es una sol.lució per no pedre corredors.
Com més podem abaratir les inscripcions? ja que jo m'incloc com a organitzador/corredor seria tema camiseta que tenim armari ple.....i treballar dur entre tots! si a Masdenverge ho poden fer també ho podrem fer a altres llocs! i amb aquestes paraules no vull desmereixer Masdenverge com a poble, gent que aprecio i admiro per la cursa que fan i per tot, ja ho he dit molts cops, un exemple!
Hi hauran curses que es sentiràn més o menys identificades amb aquestes escrit però la meva finalitat es per a totes per igual.
EMPRENEM JUNTS AQUEST REPTE I NO DEIXESEM CORREDORS PEL CAMI, TOTS SOM IMPORTANTS
No em tremolaran els dits al escriure tot el que a continuació dire ja que veien tot el que ens esta caient i el que ens caurà val la pena ficar "fil a l'agulla".
Les curses de muntanya i moltes altres ( duatlons,triatlons,ultres, etc ) estàn creixent molt, tant que cada cap de setmana hi han 3 o 4 curses per anar-hi.....buffff, però la questió no es aquesta, la questió es que al final no hi podrem participar, ja que hi han organitzadors que s'aprofiten d'això.
Se'm fa trist escoltar coses com ara; "no he vingut per què no tenia diners" o "està inscripció era massa cara, esperare a la propera cursa" o "m'agradaria fer el circuit però més impossible economicament" etc,etc.
Això es molt trist, vulguer i no poder.....i cada cop sento més comentaris com aquest! però penso que si es vol es pot sol.lucionar, al menys en part.....com?
Jo penso que alguns cops paguem un "peatge" molt elevat, a euro el km!! si, si es així, una cursa de 20 km de mitja 20 euros, una de 40 doncs 40 euros i ja no et conto si vols fer ultres, es a dir aquells corredors que fan curses de 100 o 200 km.....tenim els dies contats!!! jejeje ric per no fer un altra cosa.
Jo crec que tots els organitzadors de curses hem d'aconseguir aquest repte, el repte d'abaratir inscripcions! es fàcil dir això aqui al ordinador pensareu molts...si! rao us dono, però es una sol.lució per no pedre corredors.
Com més podem abaratir les inscripcions? ja que jo m'incloc com a organitzador/corredor seria tema camiseta que tenim armari ple.....i treballar dur entre tots! si a Masdenverge ho poden fer també ho podrem fer a altres llocs! i amb aquestes paraules no vull desmereixer Masdenverge com a poble, gent que aprecio i admiro per la cursa que fan i per tot, ja ho he dit molts cops, un exemple!
Hi hauran curses que es sentiràn més o menys identificades amb aquestes escrit però la meva finalitat es per a totes per igual.
EMPRENEM JUNTS AQUEST REPTE I NO DEIXESEM CORREDORS PEL CAMI, TOTS SOM IMPORTANTS
viernes, 30 de noviembre de 2012
200.000 Visites! això vol dir que és un blog actiu
Quan arribes a estos números penses amb moltes coses però amb lo primer que penso es amb LLUIS GOMEZ, el barber de Roquetes, ell és la persona que em va dir que havia d'explicar tot el que feia i transmetre totes les meves vivències en un blog i gràcies a ell vaig "inaugurar" aquesta pàgina que avui arriba a les 200.000 visites.
El 24 de setembre de 2008 va ser el dia que va començar "BUSCANT NOUS REPTES" i aquí ho explico tot, el bo i dolent, victòries i derrotes, alegries i tristeses, reptes, etc, però sempre he intentat que aquest blog sigue una font de motivació per a la gent.
Vistos estos números em fa adonar que és molta la gent que algún cop ha visitat el blog, espero que pugue anar escrivint i si pot ser motivant a tota esta gent que fa que jo escrigue este blog.
GRÀCIES PER FER-LO POSSIBLE
El 24 de setembre de 2008 va ser el dia que va començar "BUSCANT NOUS REPTES" i aquí ho explico tot, el bo i dolent, victòries i derrotes, alegries i tristeses, reptes, etc, però sempre he intentat que aquest blog sigue una font de motivació per a la gent.
Vistos estos números em fa adonar que és molta la gent que algún cop ha visitat el blog, espero que pugue anar escrivint i si pot ser motivant a tota esta gent que fa que jo escrigue este blog.
GRÀCIES PER FER-LO POSSIBLE
jueves, 29 de noviembre de 2012
Un dia per estar feliç.....
Dintre de l'onada de males noticies que ens envolta a tots ( qui més qui menos ....) sempre van be les bones noticies, el saber que l'embraç va molt be i el fet de saber el sexe del fill que esperem, serà home! ha fet que avui sigue un bon dia, bueno un GRAN dia!!
Quan no hi ha bones noticies, busca la manera de crear-les... i així ho estem fent, ara mateix això omplirà totes les tristeses que un pugue tenir.
POL, així es dirà el nostre fill...les "males llengües" diuen que ha vingut per donar-me el relleu, jeje jo penso que no! primer li voldria ensenyar el cami, després ell decidirà el que fer, si continuar-lo o traçar-ne un de nou.
Falten 4 mesos per a que arribe però la felicitat ja fa temps que ens la dóna, el que sento ara es una felicitat enorme i una responabilitat superior a tot i nosaltres esperem estar a l'altura del que ve: un fill, POL.
Quan no hi ha bones noticies, busca la manera de crear-les... i així ho estem fent, ara mateix això omplirà totes les tristeses que un pugue tenir.
POL, així es dirà el nostre fill...les "males llengües" diuen que ha vingut per donar-me el relleu, jeje jo penso que no! primer li voldria ensenyar el cami, després ell decidirà el que fer, si continuar-lo o traçar-ne un de nou.
Falten 4 mesos per a que arribe però la felicitat ja fa temps que ens la dóna, el que sento ara es una felicitat enorme i una responabilitat superior a tot i nosaltres esperem estar a l'altura del que ve: un fill, POL.
lunes, 26 de noviembre de 2012
Final d'un gran any
Aquest any era important per mi, ja que després de tota una vida defensant amb orgull la camiseta dels meus amics de la UEC Tortosa canviava "de samarreta" i em posava la del Trail Roquetes: l'equip del meu poble....
No és fàcil aconseguir les fites que et vas marcant durant una temporada, ja que a vegades som molt exigents i és relativament fàcil fallar, però la veritat és que en general estic molt satisfet, els sacrificis m'han compensat!!
La temporada va començar mot d'hora, ja que a l'abril tenia la primera gran prova: MARATHON DE SABLES i hi vaig poder fer un gran paper ( 15è i 2n espanyol ) per mi un dels èxits més importants.
Després he anat competint en les curses de les nostres terres, però ben aviat em vaig marcar un nou repte: ISOSTAR DESERT MARATHON i aquí em vaig fotre "de morros" quina decepció! Una varietat de coses m'envia amb un abandono cap a casa, vaig sacrificar moltes coses per esta cursa i vaig entrenar molt i....cap a casa! I si em va ajudar aquesta "derrota"!!! sempre diré que he après molt més d'una derrota que d'una victòria.
Una altra alegria va ser la NOCTURNA FREDES-PAÜLS anava preparat i li tenia ganes, ja que amb aquesta cursa vaig debutar al 2003 en llarga distància i tinc molts bons records, vaig guanyar amb 4H01MIN llàstima no baixar de les 4 hores, crec que tenia cames....
La temporada continuava però jo vaig "patir" un colapse mental, moltes coses passaven pels meus voltants i jo no estava per competir, però el fet de voler estar en tots els llocs per retornar moltes de les mostres de suport que molts em donen durant l'any, feia que corrigués curses sense il·lusió, això em va fer replantejar moltes coses, no disfrutava corrent, perill!!!
El fet de fer-li de guia a Javier Fran ( un invident ) en varios reptes descomunals, em va donar tot allò que havia perdut, em van retornar les ganes de córrer, de competir, de gaudir de nou de la muntanya i el que és més important: de valorar l'afortunats que som. Javier Fran ha sigut el millor mestre que he tingut mai, les seves lliçons de superació personal mai ningú me les podrà donar.
Ja per acabar l'any he corregut varies curses de per aquí les nostres terres i he disfrutat com un xiquet patejant-les. A més d'un altra gran notícia que és l'alegria de saber que serem pares.
En definitiva, UN GRAN ANY.
PD he après molt de les "derrotes" molt!
PD gràcies a tothom pel recolzament que em doneu durant l'any
PD si no disfruteu amb el que feu, "reset" i a començar de nou
PD no perdeu mai la il·lusió de fer coses, recordeu que sou uns afortunats
10º Cursa de les 2 torres
9º Nocturneta de Xerta
7º Cursa del Frare
5º Cursa del vent
3º Marató de Motorland
3º Marató de la Fageda
2º Trail Rasquera-Tortosa
2º Nocturna Cursa dels Cocons
1º Duextrem Amposta
1º Nocturna Fredes-Pauls
1º Vandekames
1º Pujada al Puigcerver
4º Cursa Ulldecona
1º Cursa de muntanya la Serena
1º Cursa de Masdenverge
3º Cursa de les Roques
No és fàcil aconseguir les fites que et vas marcant durant una temporada, ja que a vegades som molt exigents i és relativament fàcil fallar, però la veritat és que en general estic molt satisfet, els sacrificis m'han compensat!!
La temporada va començar mot d'hora, ja que a l'abril tenia la primera gran prova: MARATHON DE SABLES i hi vaig poder fer un gran paper ( 15è i 2n espanyol ) per mi un dels èxits més importants.
Després he anat competint en les curses de les nostres terres, però ben aviat em vaig marcar un nou repte: ISOSTAR DESERT MARATHON i aquí em vaig fotre "de morros" quina decepció! Una varietat de coses m'envia amb un abandono cap a casa, vaig sacrificar moltes coses per esta cursa i vaig entrenar molt i....cap a casa! I si em va ajudar aquesta "derrota"!!! sempre diré que he après molt més d'una derrota que d'una victòria.
Una altra alegria va ser la NOCTURNA FREDES-PAÜLS anava preparat i li tenia ganes, ja que amb aquesta cursa vaig debutar al 2003 en llarga distància i tinc molts bons records, vaig guanyar amb 4H01MIN llàstima no baixar de les 4 hores, crec que tenia cames....
La temporada continuava però jo vaig "patir" un colapse mental, moltes coses passaven pels meus voltants i jo no estava per competir, però el fet de voler estar en tots els llocs per retornar moltes de les mostres de suport que molts em donen durant l'any, feia que corrigués curses sense il·lusió, això em va fer replantejar moltes coses, no disfrutava corrent, perill!!!
El fet de fer-li de guia a Javier Fran ( un invident ) en varios reptes descomunals, em va donar tot allò que havia perdut, em van retornar les ganes de córrer, de competir, de gaudir de nou de la muntanya i el que és més important: de valorar l'afortunats que som. Javier Fran ha sigut el millor mestre que he tingut mai, les seves lliçons de superació personal mai ningú me les podrà donar.
Ja per acabar l'any he corregut varies curses de per aquí les nostres terres i he disfrutat com un xiquet patejant-les. A més d'un altra gran notícia que és l'alegria de saber que serem pares.
En definitiva, UN GRAN ANY.
PD he après molt de les "derrotes" molt!
PD gràcies a tothom pel recolzament que em doneu durant l'any
PD si no disfruteu amb el que feu, "reset" i a començar de nou
PD no perdeu mai la il·lusió de fer coses, recordeu que sou uns afortunats
RESULTATS TEMP 2012
15º Maraton des Sables (2º ESP)10º Cursa de les 2 torres
9º Nocturneta de Xerta
7º Cursa del Frare
5º Cursa del vent
3º Marató de Motorland
3º Marató de la Fageda
2º Trail Rasquera-Tortosa
2º Nocturna Cursa dels Cocons
1º Duextrem Amposta
1º Nocturna Fredes-Pauls
1º Vandekames
1º Pujada al Puigcerver
4º Cursa Ulldecona
1º Cursa de muntanya la Serena
1º Cursa de Masdenverge
3º Cursa de les Roques
jueves, 22 de noviembre de 2012
Diumenge a Horta de Sant Joan
Diumenge amb la cursa d'Horta de Sant Joan arriba el final del circuit terres de l'ebre de curses de muntanya, aquest any i degut a molts motius no he pogut fer tot el circuit i poder-lo competir com altres anys però a tot arreu no hi podem ser.... Pareix pel perfil que serà una cursa "dureta" on la climatologia pot jugar un paper important ja que si plou i les baixades estan perilloses aquells corredors que baixen millor tindràn algo a dir...
Jo personalment no l'he feta mai aquesta cursa i crec que te molt d'encant ja que pels llocs que passarem els conec d'haver fet entrenaments.
Jo personalment no l'he feta mai aquesta cursa i crec que te molt d'encant ja que pels llocs que passarem els conec d'haver fet entrenaments.
miércoles, 21 de noviembre de 2012
El regal de cumple son 35km
Fa anys que quan cel.lebro anys em proposo fer els mateixos km que anys faig, es ja una manera de fer-me un regal i de passo em demostro que estic ben "viu" que passarà d'aqui 30 anys ja no ho se, però la veritat es que durant el trajecte d'ahir ho vaig pensar....
Tambe em formulaba preguntes tipo:
-Però cal fer això el dia del meu aniversari?
- Sere gilipolles? qui em mana fer això?
Preguntes sense resposta.....es ja una tradició i la seguiré fent fins que un dia les cames em diguen NO
Tambe em formulaba preguntes tipo:
-Però cal fer això el dia del meu aniversari?
- Sere gilipolles? qui em mana fer això?
Preguntes sense resposta.....es ja una tradició i la seguiré fent fins que un dia les cames em diguen NO
martes, 20 de noviembre de 2012
Avui toquen 35 km....
Cada any i més concretament el 20 de novembre de cada any, el dia del meu aniversari! faig els meus anys amb km, es la meva manera de cel.lebrar-ho...
Es a dir que avui faré 35 km, primer amb un dels premis que van donar-me la gent de Gandesa Un dinar per a dos persones al rest Ginebrals anirem a dinar amb la dona i després jo ja baixaré corrent, millor per a païr-lo.
Aquest fin de setmana he entrenat be, cada dia em vaig trobant millor i noto el progrés o sigue que endavant!! que hi ha molta feina per fer.
Es a dir que avui faré 35 km, primer amb un dels premis que van donar-me la gent de Gandesa Un dinar per a dos persones al rest Ginebrals anirem a dinar amb la dona i després jo ja baixaré corrent, millor per a païr-lo.
Aquest fin de setmana he entrenat be, cada dia em vaig trobant millor i noto el progrés o sigue que endavant!! que hi ha molta feina per fer.
jueves, 15 de noviembre de 2012
Setmana de càrrega i.....bé!
Aquesta setmana i després de la cursa de Gandesa van quedar-me bones sensacions, ho sigue que no hem afluixat gens! més be el contrari.....
Dimarts ja estava fent un entrenament dur i vaig respondre bé, es tractaba de fer 1km a 4.45 i un altre a 3.25 durant 10 km i vaig poder-ho fer, no sabia com aniria però si! abans uns km d'escalfament i després uns altres de recuperació, vaig poder-me demostrar que no he perdut tot el ritme....
Però després de fer series estàs més o menys aixi.....bufff ja no ho recordava
Dimecres entrenament suau, avui dijous vull anar a fer km pel port i aquest dissabte Cursa de Masdenverge http://www.masdenverge.cat/ entreu aquí si hi voleu anar, diumenge anire a fer la marxa del port i anar acumulant hores.
Aquesta setmana serà ja la primera d'entrenament serio i començo a notar un petit canvi fisicament a millor.
Dimarts ja estava fent un entrenament dur i vaig respondre bé, es tractaba de fer 1km a 4.45 i un altre a 3.25 durant 10 km i vaig poder-ho fer, no sabia com aniria però si! abans uns km d'escalfament i després uns altres de recuperació, vaig poder-me demostrar que no he perdut tot el ritme....
Però després de fer series estàs més o menys aixi.....bufff ja no ho recordava
Dimecres entrenament suau, avui dijous vull anar a fer km pel port i aquest dissabte Cursa de Masdenverge http://www.masdenverge.cat/ entreu aquí si hi voleu anar, diumenge anire a fer la marxa del port i anar acumulant hores.
Aquesta setmana serà ja la primera d'entrenament serio i començo a notar un petit canvi fisicament a millor.
lunes, 12 de noviembre de 2012
Gandesa té unes muntanyes amb història
Ahir vaig anar a córrer per les muntanyes de Gandesa, sabia que la gent del CEGTA (Centre Excursionista Gandesa Terra Alta) ens farien una cursa bonica, ja que ells tenen les muntanyes per fer-la, i.... sí, no van defraudar-me!
Primer, però, havia de salvar un "match ball" per poder-hi participar, ja que el dia abans tenia una boda, bueno, bodorrio diria jo!!!
Vaig disfrutar de la boda però amb un pensament en aquelles muntanyes que tantes i tantes batalles han viscut, demà n'hi haurà un altra, pensava.
Arribo a casa i preparo la bossa per poder apurar l'endemà fins l'últim minut; una volta feta ja només quedava el poder aixecar-me.
Em desperto abans de que sone el despertador i enfilo el camí cap a Gandesa, allà m'esperava un gran dia.
Arriba l'hora de la sortida amb uns km per poder sortir del poble i ja cap a la serra de Pebrer, allí començo a fer camí ja sol fins a meta, disfrutant per tots aquells magnífics paratges que em van oferir serra Cavalls, serra Pàndols, Puig Cavaller, etc. La cursa tenia els seus trams tècnics crestejant per dalt d'aquestes muntanyes on el fet d'estar el terreny banyat li posava un poquet de "salsa". Jo pujava a ritmet i baixava com un boig, sense coneixement, però sé que és on es fan les diferències.
Mirava els llocs estratègics d'on es lliuraven autèntiques batalles i em venien molts pensaments, aquelles trinxeres es conserven com si la guerra hagués sigut fa 4 dies!! QUANTA HISTÒRIA!
Després de 2h 22minuts em presento feliç i content a meta rebent un tracte exquisit i sabent que el meu nom formarà part de l'història d'una cursa de muntanya on amb els anys serà de les millors de les nostres terres.
Primer, però, havia de salvar un "match ball" per poder-hi participar, ja que el dia abans tenia una boda, bueno, bodorrio diria jo!!!
Vaig disfrutar de la boda però amb un pensament en aquelles muntanyes que tantes i tantes batalles han viscut, demà n'hi haurà un altra, pensava.
Arribo a casa i preparo la bossa per poder apurar l'endemà fins l'últim minut; una volta feta ja només quedava el poder aixecar-me.
Em desperto abans de que sone el despertador i enfilo el camí cap a Gandesa, allà m'esperava un gran dia.
Arriba l'hora de la sortida amb uns km per poder sortir del poble i ja cap a la serra de Pebrer, allí començo a fer camí ja sol fins a meta, disfrutant per tots aquells magnífics paratges que em van oferir serra Cavalls, serra Pàndols, Puig Cavaller, etc. La cursa tenia els seus trams tècnics crestejant per dalt d'aquestes muntanyes on el fet d'estar el terreny banyat li posava un poquet de "salsa". Jo pujava a ritmet i baixava com un boig, sense coneixement, però sé que és on es fan les diferències.
Mirava els llocs estratègics d'on es lliuraven autèntiques batalles i em venien molts pensaments, aquelles trinxeres es conserven com si la guerra hagués sigut fa 4 dies!! QUANTA HISTÒRIA!
Després de 2h 22minuts em presento feliç i content a meta rebent un tracte exquisit i sabent que el meu nom formarà part de l'història d'una cursa de muntanya on amb els anys serà de les millors de les nostres terres.
jueves, 8 de noviembre de 2012
Aquests reconeixements són molt millors que trofeus
Quan un amic et demana ajuda, presta-li! i més si es tracta d'una cosa tant senzilla com és aquest en cas, ja que només se'm demanava assistir-hi ...tot sigués com això!
Va ser un plaer a més poder col.laborar amb vosaltres, encara hi ha gent solidària!! vosaltres en sou un clar exemple, felicitats per la fita aconseguida.
Si l'experiència vos ha aportat tot allò que buscàveu i mai torneu a repetir aquí tindreu un amic per donar-vos un cop de mà, gràcies pel tracte rebut i per les vostres paraules.
El passat divendres
26 d’octubre vam realitzar un acte a la Discoteca Vips de Calafell Platja, l’acte
era la cloenda de la campanya Dóna’m ales en favor d’Unicef en motiu de la meva
participació a la Ultra Cavalls del Vent i organitzat per l’associació
esportiva Jo, Esportista Solidari. Van assistir una quinzena de persones que
van realitzar aportacions econòmiques per Unicef i a les que vam agrair la seva
generositat de forma pública.
Xavi Mitjans de SA, Jaume Valls i el "mendas" |
Explicant als assistens l'experiència |
Vam tenir la visita
del corredor de Roquetes Albert Giné, un corredor que també va realitzar una donació
per la causa. L’Albert té un extens currículum esportiu de nivell superior però
el vaig convidar per una causa més gran que els seus èxits esportius, per les
seves actuacions solidàries que em van servir per motivar-me a fer-ne jo,
podria dir sens dubte que és la persona que m’ha fet germinar la llavor de la
solidaritat en la meva persona i li he d’agrair profundament que m’acompanyés
en aquest acte renunciant a coses seves personals que tenia aquell dia per
fer-me costat. De l’Albert només puc dir coses bones, no el coneixia en persona
però sóc un seguidor fidel del seu bloc http://albertgine.blogspot.com.es/, ja em semblava una excel·lent persona
però després de poder compartir una estona sopant amb ell em confirmava les
meves sospites, una gran persona en el tracte humà i que espero que es sentís
bé amb la nostra companyia, ha estat un plaer Albert, aquí sempre seràs ben
rebut.
Amb el Soci i l'Albert Giné |
Fent un present a la persona que m'ha ajudat amb tot, Xavi Mitjans |
I només ens quedava
un pas, formalitzar amb Unicef el lliurament dels quasi 600 euros recaptats.
Això es va produir ahir dilluns 6 de novembre vam anar el Jaume Valls,
president de Jo, Esportista Solidari i jo mateix a les oficines d’Unicef a
Tarragona. Ens vam reunir amb la Dolors Fontana i ens vam fer la fotografia oficial
de la donació. Amb aquest senzill acte tanquem la campanya Dóna’m Ales amb la
satisfacció de la feina ben feta, però obrirem noves campanyes i nous projectes....la
solidaritat no pot parar!
Moltes gràcies a
tots!!!
viernes, 2 de noviembre de 2012
El proper repte.......GR99
El GR-99 es un antiguo camino recuperado por el Ministerio de Medio
Ambiente en colaboración con la Confederación Hidrográfica del Ebro, que
recorre el río Ebro desde su nacimiento en Fontibre (Cantabria) hasta
su desembocadura en el Par Natural del Delta de l'Ebre (Tarragona).
El Camino del Ebro suma en total 1.260 kilómetros. Los casi cuatrocientos kilómetros que tiene de más con respecto a la longitud del río se debe a que el camino se ha desdoblado por ambas orillas en algunos tramos. El recorrido ha sido estructurado en 42 etapas con una longitud media de 23 kilómetros.
Una volta "recuperat" i molts us preguntareu, de què? Doncs una saturació de coses ( curses, el vulguer estar a mil llocs, familia, empresa, etc ) m'havien fet pedre interés per competir, mai motivació per fer coses.
Sou pocs els que heu notat algún canvi en mi però no han sigut els meus millors temps, ara però estic mooolt millor!
Després de l'injecció de moral i de superació personal que m'ha donat Javier Fran ( invident que jo li he fet de guia ) ja torno ha estar activat i molt activat! i crec que es hora de fer públic el proper repte que serà prontet ( voldria acavar-ho de parlar amb dos persones ) per decidir, al ser pares al abril m'ha fet replantejar els reptes, a partir d'ara hi haurà altres prioritats...
Això de 42 etapes però es "una llegenda" ja que no tinc més de 14 dies per fer-ho, no tinc més vacances! o sigue que sortirien un grapat de km més per dia jeje.
Per aquest repte he fet les agendes esportives ja que detràs de tot l'esportiu ha d'haver-hi lo solidari, el que m'estirarà per aconseguir-ho, el recaudat amb la venta de les agendes anirà destinat a la lliga contra el cancer de les terres de l'ebre i provincia de Tarragona, aquesta serà la meva motivació per poder acabar amb éxit aquest nou i dur repte.
Properament us aniré explicant tot ja que venen dies de molta intensitat.
El Camino del Ebro suma en total 1.260 kilómetros. Los casi cuatrocientos kilómetros que tiene de más con respecto a la longitud del río se debe a que el camino se ha desdoblado por ambas orillas en algunos tramos. El recorrido ha sido estructurado en 42 etapas con una longitud media de 23 kilómetros.
Una volta "recuperat" i molts us preguntareu, de què? Doncs una saturació de coses ( curses, el vulguer estar a mil llocs, familia, empresa, etc ) m'havien fet pedre interés per competir, mai motivació per fer coses.
Sou pocs els que heu notat algún canvi en mi però no han sigut els meus millors temps, ara però estic mooolt millor!
Després de l'injecció de moral i de superació personal que m'ha donat Javier Fran ( invident que jo li he fet de guia ) ja torno ha estar activat i molt activat! i crec que es hora de fer públic el proper repte que serà prontet ( voldria acavar-ho de parlar amb dos persones ) per decidir, al ser pares al abril m'ha fet replantejar els reptes, a partir d'ara hi haurà altres prioritats...
Això de 42 etapes però es "una llegenda" ja que no tinc més de 14 dies per fer-ho, no tinc més vacances! o sigue que sortirien un grapat de km més per dia jeje.
Per aquest repte he fet les agendes esportives ja que detràs de tot l'esportiu ha d'haver-hi lo solidari, el que m'estirarà per aconseguir-ho, el recaudat amb la venta de les agendes anirà destinat a la lliga contra el cancer de les terres de l'ebre i provincia de Tarragona, aquesta serà la meva motivació per poder acabar amb éxit aquest nou i dur repte.
Properament us aniré explicant tot ja que venen dies de molta intensitat.
lunes, 29 de octubre de 2012
Avui he tornat a xafar l'accelerador
Feia temps que, degut a un colapse mental, no tenia ganes de competir, havia de canviar coses ja que competir no m'aportava el que necessitava.
Els dies passaven i no trobava motivació fins que va arribar el "moment" (sempre apareix l'inspiració) i poder ser el guia d'un invident omplia totes les meves necessitats.
Han sigut només dos cursesi un mes entre l'una i l'altra però suficient per desconnectar de la competició i valorar altres fets i coses.
L'invident Javier Fran m'ha donat unes lliçons necessàries per adonar-me que tot no és competir i la competició, i també que hi ha coses molt boniques i també molt més gratificants que un simple podi.
Ara després d'un descans mental necessari m'ha vingut de gust tornar a córrer, xafar l'accelerador! i aquest diumenge he fet la cursa d'Ulldecona on m'he exigit dintre les meves posibilitats.
Al final de cursa arribàvem 3 corredors per disputar el 4t lloc de la cursa i no he volgut disputar, la feina ja estava feta, estava feliç de tornar a tenir ganes d'accelerar!
Amb unes setmanes de bon entrenament tornaríem a estar competint bé i això és una bona notícia, no pensava que estaria tant bé.
Ara veurem cap on peguem........
Els dies passaven i no trobava motivació fins que va arribar el "moment" (sempre apareix l'inspiració) i poder ser el guia d'un invident omplia totes les meves necessitats.
Han sigut només dos cursesi un mes entre l'una i l'altra però suficient per desconnectar de la competició i valorar altres fets i coses.
L'invident Javier Fran m'ha donat unes lliçons necessàries per adonar-me que tot no és competir i la competició, i també que hi ha coses molt boniques i també molt més gratificants que un simple podi.
Ara després d'un descans mental necessari m'ha vingut de gust tornar a córrer, xafar l'accelerador! i aquest diumenge he fet la cursa d'Ulldecona on m'he exigit dintre les meves posibilitats.
Al final de cursa arribàvem 3 corredors per disputar el 4t lloc de la cursa i no he volgut disputar, la feina ja estava feta, estava feliç de tornar a tenir ganes d'accelerar!
Amb unes setmanes de bon entrenament tornaríem a estar competint bé i això és una bona notícia, no pensava que estaria tant bé.
Ara veurem cap on peguem........
viernes, 26 de octubre de 2012
Mai et podré dir que no Javier Fran
Per aqui el tindré que guiar....per què el que està clar es que l'acompanyaré!
Ahir ja li vaig dir, mai li podre dir que No als seus somnis, jo sempre que pugue estaré al seu costat, no es un sacrifici per mi!! realment ell a mi també m'ajuda a millorar com a persona i em fa valorar més l'afortunat que sóc portar la vida que porto.
El proper repte amb ell serà la Marató d'Ardenya amb menys de 8 hores, 42 .2 km amb 1650 desnivell positiu pasan per llocs d'extrema dificultat com podreu veure al video, no cal que us digue el que penso....AVANT!!!!!
jueves, 25 de octubre de 2012
Vaja despertar he tingut!!
Un tal Javier Fran m'envia això.....
Hola, 'Albert!
Hola, 'Albert!
Estoy invitado al maratón de ARdeña, por las
cercanías de Sta Cristina d'Haro. Lo estaría también quienquiera que me guiase.
¿Qué te parece?Serán cuarenta-y-dos quilómetros con mil quinientos de desnivel.,
ocho horas el límite: Cuatro o cinco quilómetros más cuantos los que en Alquézar
a cambio de unos cuatrocientos metros menos el desnivel.Calculando que
promedialmente cada metro vertical equivalga a diez horizontales, el esfuerzo
requerido sería muy similar.
El cierre de registro de tiempos sería al cabo de
diez horas pues han puesto una ultra de a sesenta quilómetros para correrla a
seis por hora pues los treinta primeros quilómetros serán muy
corribles.
Mi meta, sería bajar de las ocho en maratón de
montaña. Pienso que lo de Guara lo dejó puesto al alcance.
Por supuesto, antes de dirigirme a otro guiante
potencial alguno, loestoy haciendo a ti . A la vez, querría no saturarte y
temo que tres veces en menos de medio año te resulte excesivo. A la vez que
comprendería perfectamente que declinases la invitaciónpor ello,
por lo familiar o por otros motivos, eres quien me ha puesto
potencialmente al alcance recorrer maratones de montaña en unas ocho horas pues
contigo he rebajado hora y cuarenta minutos mi registro anterior de Alquézar.
Por todo ello, no ofrecerte/proponerte que me guiases en Ardenya Me parecería de
desagradecido y de mal amigo a la par que casi me parece abusivo el
mero proponértelo habiéndome dedicado ya muchos tiempo, esfuerzos y
recursos.
En fin, tú dirás. Hazlo con libertad total y sin el
más mínimo apuro. Completamente razonable me parecería que guiar a ciego
por carreras de montaña te pareciese asignatura aprobada,
experiencia ya cumplida y superada.
Lo que he acordado con la organizaciónes
planteártelo , ir juntos en caso de que hubieres aceptado y, si
no, colgar en las páginas de la carrera anuncio solicitando guía, lo cual
me ha funcionado en varias ultradistanciales que tenían versión para bicis
de montaña e incluso en mi primera tentativa de ultratrail.
Hemos acordado que, sabida tu respuesta, les
telefonearía durante lo que queda de semana o durante la que
viene.
Aunque se me ocurren otras alternativas
además de colgar mensaje en los caralibro y página de la carrera, lo
primero es saber qué te haya parecido la propuesta.
La invitación es el tercer año en que me la han
hecho. Hasta ahora no he conseguido acabar a tiempo el maratón de Ardenya.
Son las casi dos horas recortadas en Guara lo que me da esperanzas de que a la
tercera vaya la vencida. Incluso si lo hubiese conseguido sin guiarme tú
en persona, estarías en la base, en la raíz, del éxito culminado a la tercera.
contigo y gracias a ti y a lo que me has deparado habría alcanzado el
cambio cualitativo para ello.
Quedo a la expectativa de tu decisión.
Mi contacto con la organización se llama Kiko
(670883160). ha participado en la ultra de Guara de este año. En
seguida ha sabido quién eras en habiéndole dicho cómo te
llamabas.
¡Abrazos!
PD doncs ja espero amb inquietut la crònica que m'ha dit que està fen sobre la UTSM
lunes, 22 de octubre de 2012
Els meus ulls confirmen que van veure un miracle
Divendres a primera hora de la tarde passo a recollir a Javier Fran per l'estació de Lleida, el veig bé, però ja d'entrada em diu que ha entrenat poc.....no és possible vaig pensar, però si jo només li deia, quan ens enviàvem correus, que s’oblidés de tot, que jo me n’ocupava de tot i ell només s’havia de dedicar a entrenar, mare meva!
Abans d'arrencar de casa jo ja sabia a què ens enfrontàvem: un repte descomunal i díficilisim, però mai vaig dir-li a Javier Fran, mai, jo li deia que era un gran repte.
Al trail de Guara ja vaig poder treure moltes conclusions i sabia que seria molt complicat i si a més li adjuntem la climatologia que hem tingut ....la veritat és que encara ara estic assombrat del que "hem fet" tot i que jo em veig microscòpic al seu costat.
Divendres la nit volia tranquil·litat i rodejar-me d'optimisme i vaig decidir que aniria a veure un amic meu que té un camping a Siurana i allí passaríem la nit, Toni Arbonés. Aquell que no el coneixeu vos diré que és dels millors escaladors del món, un altre "boig" dels que m'agraden, que lluiten al límit per tot. Ell és una persona que la paraula difícil no sap el que és, però quan li vaig presentar a Javier Fran i li vaig dir el que anàvem a fer ( ell ha corregut esta cursa i l'ha guanyat ) va dir-mos: - “Esteu bojos?” Ostres, vaig pensar, si ell ens diu això...
Al matí del dissabte la mare de Toni, la Josefina, ens va cuidar com a fills preparant fora d'hores un esmorzar tal i com demanava l'ocasió, mil gràcies Josefina! i ja després enfilàvem camí de Cornudella del Montsant.
Vam arribar justets de temps al control de material, millor! ja que molta estona abans de la cursa per allí amb tothom pendents de natros no m'agradava tampoc, ja que els protagonistes de la cursa som tot aquells que hi participem, no natros.
Donen el tret de sortida i amb la companyia del meu amic Joe Rosich, fem els primers metres desitjant-nos sort i jo de broma li dic: “Tira, tira, que ja t'atraparem més avant!”
Molt aviat ens vam quedar sols ja que els primers kilòmetres de cursa són molt corredors i natros havíem d’anar al nostre ritme que no era llavors dolent ( 5.2km/h ) i així anar-lo pujant fins arribar a portar un ritme de 5.7 km/h que és un ritme boníssim per estes condicions. Detràs nostre només portàvem el que tancava la cursa, un xic molt amable que admirava el que estàvem duent a terme.
Molts de vatros us preguntareu com li desxifrava el que veia, doncs: levanta más los pies, escalón de subida, acacha la cabeza, todo piedras, etc,etc. Tot anava dintre de l'esperat fins que a la meitat de la tarde ens va començar a ploure, allò ho complicava tot molt més. Les pedres i roques patinaven moltíssim i el perill es va multiplicar en cosa de segons, un esguinç o caiguda era tant fàcil com caminar un pas més, ja que hi havia moments que no li podia dir “Cuidado levanta pies por piedra” perquè tot ho eren...
Només desitjava que parés de ploure perquè si les condicions no canviaven seria un miracle arribar a meta, teniem a curt termini arribar com fos a Cabacés km 52.2 abans del cierre de control de temps que era a les 20:40 de la nit, però el que no podia imaginar-me mai de la vida que per arribar-hi havia de passar per mig d'una boira que no em veia ni els peus, em van agafar ganes de plorar, no podia dir-li a Javier que no veia res, havia d’estar pendent del terra però també d’intentar veure les marques, que eren cintes i també mirar el rellotge per saber que anàvem en temps, van ser uns km on el meu cap pensava que m'explotava. Aproximant-nos ja a Cabacés sento uns crits que eren de la meva familia, van venir els meus pares, germà, fillol i, com no, la meva dona que en estos moments el seu suport és fonamental. Ells ens deien que faltaven 10 minuts per tancar el control els tenia al davant a dos metres però.... no els veia, va ser un moment molt engoixant i quan sols faltaven 5 minuts per tancar el control arribem, ell, Javier Fran "be" només tenia els peus tant arrugats de l'aigua que pareixien tots una llaga, jo destroçat mentalment de tant d’estrès i patir.
Sense dubtar mai en cap moment i després de menjar i beure marxem ja que al km 71 hi ha un altre control de pas i havia d’arribar-hi abans de 1:30 de la matinada entre mig 700 mts de desnivell positiu i 800 de desnivell negatiu que no sé que és pitjor! Doncs no sé com, però les condicions van empitjorar encara més, i què és pitjor de lo pitjor ? Perdoneu, però no sabria descriure-ho.
La pujada a la Figuera la vam fer en ànsia, desafiant al mon, però la baixada a la Vilella Baixa va ser molt i molt difícil tot era “fanguxeo” i la pendent era molt pronunciada, patinàvem moltíssim, no ens aguantàvem de peu, amb esquis s'hagues baixat molt millor però és al que ens havíem d'enfrontar! No tenia por, però sí que pensava amb els meus 60kg per aguantar Javier Fran per aquella baixada ensabonada. Un cop s’acaba la baixada, ens dirigim al control de temps de la Vilella Alta on arribem a la 1:10 de la matinada amb 20 minuts de sobra!!! Pareix un conte, però es real.
Faltaven 20 km per a meta, dit aixi m'entra la risa si penses amb el temps en que pots tardar normalment en fer-los però apreteus el cinturó! Al sortir direcció a Escaladei pujàvem fins dalt al poble i llavors hi havia un encreuament on hi havia una boira que veia a Javier Fran i poca cosa més i tiro a la dreta seguint les cintes que ens havien de portar a Escaladei però que ens portarien un altre cop a la Vilella Alta. Després de 40 minuts i 3km, arribem un altre cop al control i jo amb un to alt i amb un poc d'atac de nervis els hi dic: “Què cony passa si he seguit unes cintes! cap on és? què passa?” Em diuen que a l’arribar dalt on la boira era tant intensa era a l'esquerra, em quedo com un incrèdul al sentir-ho, ja que vaig anar seguint les cintes. Tornem cap a munt i al arribar a l’encreuament tiro a l'esquerra i també hi havien cintes faig aturar a Javier Fran ( el deixo sol ) i em dirigeixo a la dreta per comprovar que jo havia seguit unes cintes i, sí, hi havia cintes als dos llocs, però també he de dir que hi havia un cartró identificatiu amb una fletxa reflectant que posava cap a l'esquerra que jo no vaig vore amb tanta boira, no culpo a l'organització ni molt menys, ja que el circuit estava molt ben senyalitzat. Que quede dit!
Jo estava molt nerviós em sentia culpable d'aquell error, Javier només em repetia que no arribaríem em temps, ja que a Escaladei estava l'últim control de pas al que després de lluitar com a persones inhumanes vam arribar quan passaven 8 minuts del temps de tall horari, però gràcies al metge que hi havia de l'organització i a la resta de l'organització van deixar-nos clicar i així seguir en cursa, cosa que haguéssim fet igual, sense dubtes! En aquells moments ja no ens preocupava el temps horari de cursa, només voliem acabar aquella bonica història de superació personal.
Marxem direcció a la Morera del Montsant sabent que teníem fins les 9 del matí per arribar a Cornudella i amb la sensació que erem invencibles que res ens podia aturar, res!
Faltava, però, l'última prova, ja que la pluja es va oferir per acompanyar-nos fins a meta amb un aigua que feia temps que no veia res igual, que juntament amb la fresca de la matinada i el ritme que jo no estic acostumat a dur, feia que no entres en calor, portant un fred damunt del meu cos que algú li hagués dit un altra nom. Només pensava que Javier no em demanés molts cops de treure-li una pedra de la sabatilla, ja que no hagués tingut tacte per afluixar-li els cordons.
Baixant ja cap a Cornudella per enmig d'un riu, ja que aquell sender de baixada per natros era un riuet que ens remullava els peus fins als turmells ja no notava dolor en lloc, simplement felicitat i un orgull immens d'haver tingut el plaer d'acompanyar a aquest HEROI. Faltant un kilòmetre per meta vaig parar per donar-li una abraçada i dir-li l'orgullós que estava.
A partir d’aquí, tot el viscut queda ja dins nostre i només aquells que han fet coses de les que se senten orgullosos poden sentir el mateix que estem sentint natros ara. .
Espero que en algun moment vos haguéssiu posat dins nostre.
PD Agraïr enhormement a Ramon Morató tot el que va fer per nosaltres seguint-nos les 22 hores de cursa. Sóc home de memòria i no ho oblido.
PD Ahir vaig ser particep d'una de les millors classes de superació personal que algú pot tenir, mai la podré oblidar.
PD A tota la gent que amb el seu material ens ha ajudat gràcies: Jorcani amb les Hoka one one mafate 2, Carlos Ripollés barretes energétiques, PHQuirogel, Generation UCAN.
jueves, 18 de octubre de 2012
lunes, 15 de octubre de 2012
Dissabte UTSM
Puc dir que estic preparat per afrontar el repte, Javier Fran també! ara sols falta gaudi de la muntanya, de la soletat de la nit i de la companyia de Javier Fran.
Dur repte el que portarem a terme però amb l'ilusió que tenim contrarestarem les dificultats, el seu desitg ( ser finisher ) s'ha de cumplir! jo com a guia ficaré tot de la meva part, ell com invident ja crec que ha cumplit en creixes, només amb atrevir-se a fer l'inscripció..... a partir d'ara tot es superar-se.
Al trail de Guara entre els organitzadors van apostar si arribaria dintre de temps, doncs el que va dir que no ho fariem va equivocar-se i ara al UTSM jo no apostaria pel NO. Ho farem!!!!
Dur repte el que portarem a terme però amb l'ilusió que tenim contrarestarem les dificultats, el seu desitg ( ser finisher ) s'ha de cumplir! jo com a guia ficaré tot de la meva part, ell com invident ja crec que ha cumplit en creixes, només amb atrevir-se a fer l'inscripció..... a partir d'ara tot es superar-se.
Al trail de Guara entre els organitzadors van apostar si arribaria dintre de temps, doncs el que va dir que no ho fariem va equivocar-se i ara al UTSM jo no apostaria pel NO. Ho farem!!!!
miércoles, 10 de octubre de 2012
Javier Fran i Albert Giné Inscrits al UTSM
Després de l'experiencia viscuda al Trail de Guara on era un "entrenament" i una toma de contacte ara toca el repte de veritat l'UTSM cursa de 100 km i 4000 de desnivell positiu.
He pogut treure moltes conclusions de com plantejar la cursa, que va fallar, en que podem millorar, que portar, que deixar, etc.etc.
Tinc molta ilusió de poder-lo guiar fins la meta, tinc moltes ganes de que pugue aconseguir ser finisher i així poder demostra a molts que a la vida només li has de ficar VALOR, valor per afrontar les dificultat i demostrar-se a un mateix que res ens pot impedir l'aconseguir els nostres reptes, Javier Fran te que ser un exemple i un mirall per a molts, jo sóc el primer en incloure'm.
He pogut treure moltes conclusions de com plantejar la cursa, que va fallar, en que podem millorar, que portar, que deixar, etc.etc.
Tinc molta ilusió de poder-lo guiar fins la meta, tinc moltes ganes de que pugue aconseguir ser finisher i així poder demostra a molts que a la vida només li has de ficar VALOR, valor per afrontar les dificultat i demostrar-se a un mateix que res ens pot impedir l'aconseguir els nostres reptes, Javier Fran te que ser un exemple i un mirall per a molts, jo sóc el primer en incloure'm.
domingo, 7 de octubre de 2012
Javier Fran m'ha impactat.
Bueno tot comença en divendres la tarde, haviem quedat que el recolliria al portal de casa seva a Barbastro, d'allí ens quedarien 20 minuts fins Alquezar on haviem reservat un alberg.
La primera impressió al veure'l ( ja m'estava esperan al portal ) va ser:
-"joder vaja home" (media 1.83 i pesava 86 kg) el comparava de constitució amb Joan Tirón ex president de la Uec Tortosa.
Al coll tenia clar que per malament que anesen les coses no el podria dur....sort que no va fer falta! tot i haver-hi moments durs.
Després d'arribar i deixar els pataquets al alberg anem en busca dels dorsals, una volta recollits anem a un caixer per treure diners i una volta allí em diu:
-"tranquil treu els diners que no miraré el número secret" em vaig adonar que porta una vida de lo més normal possible dintre de lo que te i vol ser dintre les seves possibilitats el màxim independent.
Després d'això anem a sopar i allí em vaig endur una de les moltes sorpreses, vaig quedar impactat de la facilitat que te per tot, menjar, beure, tallar les coses, agafar les coses, etc, millor que qualsevol de nosaltres! es fàcil imaginar-ho però...per què no ho proveu un dia?
Després de sopar anem a dormir ja que demà seria un dia dur.
Ens despertem a les 6 del mati i començem a ordenar motxiles, ell portava una motxila molt gran o sigue que li vaig canviar per una de meva que ja portava per si de cas ( molt ligereta jeje ) "l'obligo" a ficar-se les sabatilles HOKA que li vaig aconseguir gràcies a Ramón Morató, unes hoka stinson evo com les meves i que teniem que provar de cara l'UTSM, amb molts dubtes ja que ell es fidel a unes "camperes de muntanya" ho vaig aconseguir.
Una volta tot remenat,triat,seleccionat,etc,etc ens dirigim cap a meta, allí em trobo i saludo a Ramón, el gran Ramón de Huesca que ens fa les seves fotos oportunes, que crack! i donen la sortida, eren les 9 en punt i l'objectiu era arribar abans les 6 de la tarde hora de cierre de la prova.
Va ser una cursa molt diferent per a mi, de lluita per una classificació, un crono o un altre corredor a lluita per aconseguir que un amic arribe en temps a meta i així pugue demostrar-se que amb ilusió i molt d'esforç es pot aconseguir la fita que es vulgue, ahir m'ho van tornar a demostrar, simplement es creure-ho.
Vaig tenir moments de molt d'apuro on no savia com decifrar-li tot el que veia, tot eren pedres,escalons, desnivells, senders que pareixien trialeres......bufff quina tensió! i ell depenia tot de mi.
Quan arribava a una pista per mi era com si estes prenen el sol a la platja, em tranquilitzava, però la tensió que vaig tenir durant molts moments de la prova no era aconsellable, a més el temps, si, si, el rellotge, tenia que anar controlant en tot moment per arribar dins de temps i per moments ho veia perillar.
Vaig despistar-me molts pocs segons en tot el trajecte però suficient per demostrar-me que una distracció meva era un susto per ell i això em feia estar amb uns ulls com a plats.
Quan arribavem a una pista ell volia ser independent, agafava els dos bastons i caminava sol, jo al seu costat i simplement parlava per orientar-lo millor, increible senyors! i així arribavem a meta, ell caminant per si sol amb 8h50minuts 10 minuts abans de tancar la cursa.
Ahir va ser un éxit per ell i una lliçó per mi, penso amb tot i només puc donar GRÀCIES.
PD La UTSM serà molt però que molt difícil, però lluitarem per ell, ho pot fer!
PD Les HOKA segons ell va dir-me van ser la clau per poder arribar en temps
La primera impressió al veure'l ( ja m'estava esperan al portal ) va ser:
-"joder vaja home" (media 1.83 i pesava 86 kg) el comparava de constitució amb Joan Tirón ex president de la Uec Tortosa.
Al coll tenia clar que per malament que anesen les coses no el podria dur....sort que no va fer falta! tot i haver-hi moments durs.
Després d'arribar i deixar els pataquets al alberg anem en busca dels dorsals, una volta recollits anem a un caixer per treure diners i una volta allí em diu:
-"tranquil treu els diners que no miraré el número secret" em vaig adonar que porta una vida de lo més normal possible dintre de lo que te i vol ser dintre les seves possibilitats el màxim independent.
Després d'això anem a sopar i allí em vaig endur una de les moltes sorpreses, vaig quedar impactat de la facilitat que te per tot, menjar, beure, tallar les coses, agafar les coses, etc, millor que qualsevol de nosaltres! es fàcil imaginar-ho però...per què no ho proveu un dia?
Després de sopar anem a dormir ja que demà seria un dia dur.
Ens despertem a les 6 del mati i començem a ordenar motxiles, ell portava una motxila molt gran o sigue que li vaig canviar per una de meva que ja portava per si de cas ( molt ligereta jeje ) "l'obligo" a ficar-se les sabatilles HOKA que li vaig aconseguir gràcies a Ramón Morató, unes hoka stinson evo com les meves i que teniem que provar de cara l'UTSM, amb molts dubtes ja que ell es fidel a unes "camperes de muntanya" ho vaig aconseguir.
Una volta tot remenat,triat,seleccionat,etc,etc ens dirigim cap a meta, allí em trobo i saludo a Ramón, el gran Ramón de Huesca que ens fa les seves fotos oportunes, que crack! i donen la sortida, eren les 9 en punt i l'objectiu era arribar abans les 6 de la tarde hora de cierre de la prova.
Va ser una cursa molt diferent per a mi, de lluita per una classificació, un crono o un altre corredor a lluita per aconseguir que un amic arribe en temps a meta i així pugue demostrar-se que amb ilusió i molt d'esforç es pot aconseguir la fita que es vulgue, ahir m'ho van tornar a demostrar, simplement es creure-ho.
Vaig tenir moments de molt d'apuro on no savia com decifrar-li tot el que veia, tot eren pedres,escalons, desnivells, senders que pareixien trialeres......bufff quina tensió! i ell depenia tot de mi.
Quan arribava a una pista per mi era com si estes prenen el sol a la platja, em tranquilitzava, però la tensió que vaig tenir durant molts moments de la prova no era aconsellable, a més el temps, si, si, el rellotge, tenia que anar controlant en tot moment per arribar dins de temps i per moments ho veia perillar.
Vaig despistar-me molts pocs segons en tot el trajecte però suficient per demostrar-me que una distracció meva era un susto per ell i això em feia estar amb uns ulls com a plats.
Quan arribavem a una pista ell volia ser independent, agafava els dos bastons i caminava sol, jo al seu costat i simplement parlava per orientar-lo millor, increible senyors! i així arribavem a meta, ell caminant per si sol amb 8h50minuts 10 minuts abans de tancar la cursa.
Ahir va ser un éxit per ell i una lliçó per mi, penso amb tot i només puc donar GRÀCIES.
PD La UTSM serà molt però que molt difícil, però lluitarem per ell, ho pot fer!
PD Les HOKA segons ell va dir-me van ser la clau per poder arribar en temps
viernes, 5 de octubre de 2012
Trail de Guara
Ha arribat l'hora de partir, primer cap a Barbastro a recollir a Javier Fran i després direcció Alquezar.
Estic ilusionat! tinc ganes d'ajudar i experimentar este repte, ser guia! qui m'ho havia de dir.......
Demà tindré 38 km per apendre i transmetre tot allò que veig en décimes de segons, no serà fàcil ni per ell ni per mi però quan algo vols fer difícilment pot haver-hi algo que ho empedeixi.
Treure moltes conclusions per UTSM ja que demà ens donaràn 9h per fer els 38 km si ho aconseguim crec que el repte de UTSM es factible i si no es així .....PROBLEMES!!
Li he preparat les baretes de Carlos Ripolles, les de Sables, he fabricat un bastó que ens anirà molt be, li he conseguit unes Hoka com les meves i vaig carregat d'ilusió per fer-lo disfrutar de la muntanya.
Estic ilusionat! tinc ganes d'ajudar i experimentar este repte, ser guia! qui m'ho havia de dir.......
Demà tindré 38 km per apendre i transmetre tot allò que veig en décimes de segons, no serà fàcil ni per ell ni per mi però quan algo vols fer difícilment pot haver-hi algo que ho empedeixi.
Treure moltes conclusions per UTSM ja que demà ens donaràn 9h per fer els 38 km si ho aconseguim crec que el repte de UTSM es factible i si no es així .....PROBLEMES!!
Li he preparat les baretes de Carlos Ripolles, les de Sables, he fabricat un bastó que ens anirà molt be, li he conseguit unes Hoka com les meves i vaig carregat d'ilusió per fer-lo disfrutar de la muntanya.
jueves, 27 de septiembre de 2012
Tinc ganes ja d'experimentar el que es ser un guia.
Falta poc per al dia de la prova, serà al trail de Guara on ens ficarem el "mono de treball" aquest cop serà per ser el guia de Javier Fran practicarem, entrenarem i provarem tot el necessari per al gran repte que serà el dia 21 octubre al ultra trail serra de Montsant.
Tindrem temps de sobra per poder acordar tot el que serà impresindible per al UTSM ja que per fer el trail de Guara emplearem prop de 9 hores, si es més estariem fora de control, cosa que no agradaria ni a ell ni a mi.
He tornat ha encomanar les barretes de la marató de Sables, les casolanes de Ripolles!! he preparat el bastó de carbono, una petita corda, dos motxiles i .....les Hoka!! si per Javier Fran li deixaràn unes per que les prove, quin detall! se que amb el seu pes de 86 kg li aniràn de fàbula.
Ara sols espero que arribe el dia i poder estar a l'altura del que se'm demana, ojalà tot ens vaigue be i Javier pugue assolir els seus reptes.
Javier Fran també les portarà
Tindrem temps de sobra per poder acordar tot el que serà impresindible per al UTSM ja que per fer el trail de Guara emplearem prop de 9 hores, si es més estariem fora de control, cosa que no agradaria ni a ell ni a mi.
He tornat ha encomanar les barretes de la marató de Sables, les casolanes de Ripolles!! he preparat el bastó de carbono, una petita corda, dos motxiles i .....les Hoka!! si per Javier Fran li deixaràn unes per que les prove, quin detall! se que amb el seu pes de 86 kg li aniràn de fàbula.
Ara sols espero que arribe el dia i poder estar a l'altura del que se'm demana, ojalà tot ens vaigue be i Javier pugue assolir els seus reptes.
Javier Fran també les portarà
miércoles, 26 de septiembre de 2012
Si voleu valorar l'esforç i emocionar-vos....5 minuts!
Poder llegir relats d'estes dimensions em fa adonar de l'afortunat que sóc.
La meva més sincera admiració per tots els invidents que lluiteu pels vostres somnis.
Aquesta es l'historia de Ricardo de Pedreza.
CAPITULO 1. ¿CÓMO Y POR QUÉ EMPECÉ A CORRER?
CAPITULO 2. APRENDIENDO A VER SIN LOS OJOS
CAPITULO 3. MIS PRIMERAS CARRERAS Y EL SUEÑO
CAPITULO 4. LA COMPETICIÓN: SENSACIONES Y METAS
CAPITULO 5. LA ÚLTIMA GRAN AVENTURA
INTRODUCCIÓN
Buenos días:
Me gustaría agradecer a la organización su invitación para participar en la clausura de este XI Simposio sobre Maratón y Carreras de Fondo, en el que se han dado cita algunos de los mejores del mundo del atletismo. Para mí es un gran honor encontrarme entre todos ustedes.
Fue una gran sorpresa que se quisiese contar conmigo para clausurar este Simposio pues llevo muy poco tiempo en el mundo del atletismo y no considero tener méritos suficientes como para verme aquí. Finalmente, me animé a hacerlo, no por mis logros, sino por sí alguien puede verse reflejado en mi situación y le sirve como experiencia de superación personal.
Me gustaría explicarles qué significa para mí la carrera y como, de alguna manera, mi vida se ha visto ligada a ella.
CAPITULO 1. ¿CÓMO Y POR QUÉ EMPECÉ A CORRER?
De pequeño tenía un profesor que siempre estaba haciéndonos dar vueltas al colegio, que tendría un perímetro de unos cuatrocientos o quinientos metros, era algo que le encantaba, incluso a veces teníamos que darlas en cuclillas, y eso me horrorizaba pues yo tendría unos ocho años y era, más bien, rellenito. Don Alfredo, se llamaba aquel buen hombre, que sin duda era aficionado al fondo pues de sus manos salieron grandes corredores, entre ellos, el que hoy es mi guía: Juanan.
El caso es que yo daba vueltas y mis piernas no eran capaces de ir más deprisa y cuando lo intentaba me faltaba el oxígeno, de manera que no me veía como corredor ni por asomo. Pero parece que algo quedó en mi interior del bueno de Don Alfredo pues, con el tiempo, encontré en la carrera una forma de escape y de evasión que no encontraba en ningún otro lugar.
Fue A LOS TREINTA Y CUATRO AÑOS cuando empecé a rodar los fines de semana, aunque realmente es hace poco tiempo cuando lo hice con un grupo de corredores de maratón y ellos fueron los que me dieron a probar de esa droga maravillosa que es la filosofía del maratón. Se trata del grupo SALVAJE de Talavera de la Reina. Sois salvajes ¿por qué?, le pregunté a uno de ellos. Pronto recibí la respuesta en forma de una paliza de 25 Km., sin piedad y sin beber ni un sólo trago de agua en todo el camino. Llegué con esguince de tobillo y perdido por las laderas de la PRESA DE LA PORTIÑA, que es una zona muy bonita cerca de Talavera. Su FORMA DE RECUPERARSE DE AQUELLA PALIZA no me dejó lugar a dudas respecto de su nombre: a la llegada me esperaban dos morcillas y una caja de botellines de Mahou para ir estirando y rehidratándonos, antes de tomarnos el debido café en el bar de turno.
En fin, así empecé a llevar un plan de entrenamiento y hacer series y cuestas y todo eso…
El caso es, que poco a poco, vi que esto de la carrera no se me daba mal, en PLAN POPULAR, y me lo fui tomando más en serio y esforzándome por bajar marcas personales, como cualquier otro aficionado al que le gusta participar en carreras populares.
Empecé con el grupo en el 2005 y a finales de febrero hice un buen maratón en Sevilla, acercándome a las tres horas y un 5.000 m. en tiempos muy buenos para un popular como yo, eso fue para mi una gran satisfacción.
Ese mismo año, el destino me tenía reservado algo con lo que yo no contaba: era un DÍA LLUVIOSO, DE UNA LLUVIA MUY FINA DEL MES DE MAYO, EL CAMPO ESTABA VERDE , DE UN VERDE MUY INTENSO Y LE ACOMPAÑABAN UNA INFINIDAD DE TONOS PAJIZOS, OCRES BELLÍSIMOS Y UN AZUL NUBLADO QUE QUITABA EL SENTIDO, TONOS GRISES PERLA Y GRISES MÁS PRONUCIADOS Y DE FORMA ESPECTACULAR SE COLABAN ALGUNOS RAYOS DE SOL ENTRE LOS CLAROSCUROS DE AQUEL CIELO TAN HERMOSO. EL PERFUME PRIMAVERAL LLENABA MIS PULMONES DE VIDA Y EL MP4 HACÍA QUE MI CARRERA SE FUESE ACELERANDO CADA VEZ MÁS POR AQUIELLOS IDÍLICOS PARAJES.
De repente, me encontré con una balsa de agua que se me antojó algo grande para saltar, pero las endorfinas que había generado en esos cuarenta minutos de rodaje hicieron que tomase carrerilla y volase por encima de aquel pequeño gran charco. A la mitad de mi salto, ese sol tan bello se tornó en trágico y me cegó de tal manera que no vi un cable de alta tensión que cruzaba en la meseta de mi llegada y, haciéndome tropezar en el mismo vuelo, fui a parar contra una de esas torres de alta tensión de hormigón. Mi cabeza hizo el resto y funcionó a la perfección como freno. Enseguida el chichón era tan grande como la mitad de mi cabeza, yo me sujeté con una mano y eché acorrer hacia una residencia de ancianos donde me curaron. En dos semanas la retina se me despegó por la parte de entre las tres y las nueve horas de la esfera de un
reloj. Al mes siguiente justo por el otro lado. Al siguiente de doce a seis y por último la cornea y ceguera total.
Pero, como dice el refranero español, NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA…
CAPITULO 2. APRENDIENDO A VER SIN LOS OJOS
Como decía anteriormente, NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA. Y es que realmente en mi caso es así: empecé a valorar otro tipo de cosas y a ver a la gente que me rodeaba de otra manera. Estamos acostumbrados a prejuzgar los demás por su aspecto o por el exterior, de manera que a veces erramos en un alto porcentaje de veces y con el tiempo nos damos cuenta de que una persona no es lo que parece. Pues bien, al quedarme ciego, aprendí a mirar a las personas con el corazón y con ese… no se falla.
Poco a poco fui armándome de paciencia, virtud de la que carecía pues yo era una de esas personas que siempre van a la carrera, sin tiempo para nada, es decir, sin tiempo para valorar precisamente eso: el tiempo. Tiempo que pasa y no apreciamos, vida bella que se nos va por no contemplarla en su grandeza y totalidad, tiempo perdido en el vacío existencial de algo como mejor situación social, dinero, casa, coche… y así vamos perdiendo todo eso que se nos ofrece diariamente con solo abrir los ojos con cada amanecer: un paisaje, una fragancia, el despertar de las flores en primavera… En definitiva, llegué a la conclusión de que la mayoría de nosotros no sabemos vivir.
Perder un sentido, en mi caso, ha sido ganar otros muchos. Tuve que cambiar algunas cosas en esa hoja de ruta que nos planteamos en la vida y adaptar la mayoría a las nuevas disposiciones que se me avecinaban. No fue tan difícil, quizás por las herramientas que tenía a mi favor. La familia, los amigos, la voluntad, las ganas y el esfuerzo hacen el resto.
Bueno…, por supuesto que tenía claro cual era un pilar fundamental en esta tarea: LA CARRERA.
Una de mis preocupaciones principales era cuando me iba a dejar correr el médico y eso que tenía los puntos recientes. Me moría por correr. Yo sabía que correr me daría esa fuerza para afrontar los retos que tenía por delante. Necesitaba generar esas endorfinas cuanto antes.
Lo primero que hice fue buscar por internet una buena máquina de correr, todo al mismo tiempo que aprendía a manejar mi ordenador con el programa de voz. Al principio no me dejaban solo ni para ducharme, se creían que me caería o me rompería cualquier cosa; en cierto modo llevaban razón porque me daba muchísimos golpes .
Me compré la cinta de correr y algunos pensaban que no la llegaría a usar. Claro que a cabezón no me gana nadie…
Los comienzos fueron durísimos. Tenía que estar muy concentrado, pues una de las primeras cosas que ocurren al quedarte ciego es que te mareas muchísimo y no vas recto nunca. Hay que ser una especie de murciélago y usar los oídos para centrarte. No era capaz de correr ni a siete minutos el km. “Con tesón y fuerza de voluntad se consigue todo”, me decía una y otra vez .
Así fue hasta que conseguí correr con el mp3 en los oídos.
CAPITULO 3. MIS PRIMERAS CARRERAS Y EL SUEÑO
Cuando el médico me dejó correr -¡ah no!, que no me dejaba aún- empecé a salir a correr de nuevo con el grupo Salvaje y la figura de Luis, tuvo mucho que ver pues se ofreció para llevarme de guía, sin tener ni idea de como hacerlo y con una gran valentía por parte de los dos.
Un poco antes de empezar a correr, recibí una visita inesperada en mi casa, organizada por Javi, del Bikila Toledo. Se trataba del gran JULIO REY , que llegaba de batir el record de España de Maratón en Hamburgo . Yo no le conocía de nada , pero le admiraba y eso lo sabía mi gran amigo Javi. Vino a verme para darme ánimos. ¡El tío acababa de llegar de Hamburgo! y en vez de acudir a los medios de comunicación lo que hace es coger el coche, hacerse cien kilómetros y visitar a un chico que se acaba de quedar ciego. ¡Que grande eres Julio y que grande es este deporte!
Bueno…, como me sentaría la visita que ya nos estábamos inscribiendo el Maratón de Roma sin haber empezado a entrenar.
Luis y yo aprendimos juntos a ser guía y ser guiado. Lo mejor es que algunos fines de semana ya salía a correr en el exterior de mi cuarto donde tenía la máquina y para mi eso era fantástico, aunque muy duro.
Mi primera media maratón fue la de Getafe. 21.195 metros que se me hicieron eternos desde el primer kilómetro. Me mareaba en las rotondas, era increíble, aunque guardo un recuerdo muy bonito y que me impresionó sobremanera: de pronto, ENTRAMOS EN UNA CALLE PEATONAL UN GRUPO DE UNOS VEINTE CORREDORES QUE MARCHÁBAMOS AL UNÍSONO, ERA UNA MAÑANA FRÍA DE ESAS DEL MES DE FEBRERO MADRILEÑO Y LLOVIZNABA. LA MUSICALIDAD QUE SE DIO EN ESA CALLE CON EL PISAR DE VEINTE PARES DE ZAPATILLAS AL MISMO TIEMPO, LAS RESPIRACIONES DE LOS CORREDORES Y EL SONIDO DE LAS GOTAS EN LOS
CHARCOS YA FORMADOS ERAN UN CONJUNTO DE FENÓMENOS QUE PERCIBÍ POR PRIMERA VEZ Y FUE MARAVILLOSO.
Aquí es cuando me di cuenta de las otras formas de ver la carrera: no todo era sufrimiento, es decir, cuando vas corriendo tus ojos se distraen con el paisaje, el colorido de las calles, los colores de los corredores… Cuando no ves has de encontrar todo esto para que la carrera no se te haga tan larga y tener ese aliciente que te falta.
Hasta aquí todo parecía ir bien, ya sabía correr sin ver, pero me faltaba algo muy importante para mi: LA COMPETICIÓN.
CAPÍTULO 4. LA COMPETICIÓN: SENSACIONES Y METAS
Un día estaba sentado en el tresillo del salón de mi casa viendo las paralimpiadas de Pekín, que debieron ser espectaculares, me dije “yo puedo estar ahí”. Yo aún corría sin objetivos, el caso era disfrutar de este deporte o, por decirlo de otro modo, quitarme el “ mono”. Como ya había decidido que quería estar en Londres 2012 y mi guía ya no me podía acompañar, pensé que si me quería dedicar a esto tendría que entrenar mucho y además buscarme un buen guía. ¿Quién iba a servirme de guía y se iba a prestar a tal locura?
Se me metió en la cabeza que antes de decírselo a nadie yo tendría que dar la talla de alguna manera y no se me ocurrió otra cosa que prepararme por mi cuenta la media maratón de mi ciudad, Talavera de la Reina. Mucho esfuerzo me costó empezar a hacer series y toda la metodología que lleva entrenar para una marca decente, que en mi caso se trataba de comprobar si era capaz de volver ha realizar mis marcas anteriores. Comprobé enseguida que sí era posible intentarlo y empecé a pensar en un guía de calidad que se atreviese a tal aventura.
Yo siempre he admirado a un gran corredor de mi ciudad con el que además fui al colegio. Aunque no teníamos contacto desde hacía años era conocedor de su buen corazón y de eso me aproveché. Contacté con él, le propuse ser mi guía y le hablé de ir a Campeonatos de España para probarnos. Por mi parte le prometí esforzarme al máximo ya que para mi era un honor tener un guía de tanta calidad. Juan Antonio Araujo, se llama esta excelente persona.
Corrimos la media maratón de Talavera y la terminamos en una hora y veinticuatro minutos. La verdad es que fue un éxito, pues él estaba muerto de miedo por si nos caíamos.
Juanan me hace dar siempre un poquito más de mí. Él conoce a la perfección hasta dónde puedo llegar y me revienta en cada entrenamiento, pero siempre con conocimiento de causa. A él le debo gran parte del éxito conseguido en los Europeos y en todos los campeonatos a los que hemos acudido.
Juanan me puso en contacto con el que hoy es mi entrenador:
David Rodriguez García. Los dos, junto con la otra persona que se encarga de mi salud, Javier Núñez, SON LOS ENCARGADOS DE QUE LAS COSAS VAYAN SALIENDO POCO A POCO.
Pronto empecé a saber en el lío en que me había metido: nunca había entrenado así y es que el deporte de alta competición es muy exigente, incluso hasta la extenuación.
Correr para competir estando ciego es distinto totalmente que para alguien que ve y no sólo por la parte fisiológica, que es evidente, sino más bien por la psicológica. Trataré de explicarme:
Antes cuando corría alguna carrera popular siempre lo hacía con el objetivo de intentar mejorar las marcas y para ello me servía de referencia primero el GPS para saber a cuanto marchaba el kilómetro, luego usaba lo típico en carrera: ahora voy a por el del polo rojo, o bien, voy a ver si cojo a aquel grupo que parece que marcha a buen ritmo. De esta manera vas ganando posiciones, la carrera se te va haciendo más amena y cuando te das cuenta llegas a meta. Estando ciego eso no te ayuda mucho pues pierdes las referencias visuales y debes emplear otras técnicas que vas pillando poco a poco. Por ejemplo, visualizar a los demás corredores mentalmente incluso poniéndoles cara, color de piel, traje y todos los detalles que se puedan imaginar. Escuchas su respiración y sabes como van, ves sus caras de sufrimiento incluso con el sonar de sus pisadas. Analizas incluso al propio guía y sabes qué tal anda y, en mi caso, es evidente que la respuesta es casi siempre la misma: va sobradísimo, si no es así es que se ha lesionado o algo no va bien.
Cuando corro en mi cinta, me imagino corriendo por todos los lugares que lo hice antes, equiparo las distancias en minutos a los metros que tenía. Por ejemplo, si volvía para casa y faltaban tres kilómetros, lo paso a tiempo, según al ritmo en que vaya, es decir, acabo de pasar por el chopo del canal, me quedan dos kilómetros y ya estoy viendo el cruce de la carretera de San Román, “venga, venga, sube el ritmo que lo tienes hecho”.Es increíble, pero en mi realidad virtual, veo como va pasando todo más rápidamente, la sensación del sudor sobre mi frente y esa ráfaga de viento que a veces se cuela por las rendijas de mi ventana me van dando la sensación de velocidad, al mismo tiempo que con el dedo índice le voy dando a la tecla de subir la velocidad. Muchas veces me lo paso bomba, aunque otras muchas sufro muchísimo.
Me encanta correr, no se vivir sin eso, me emociono corriendo, de tal manera que a veces se me caen las lágrimas de felicidad, se me ponen los pelos de punta y cuando esto pasa es una explosión de alegría indescriptible. Creo que esto sólo podemos apreciarlo todos los que corremos.
CAPÍTULO 5. LA ÚLTIMA GRAN AVENTURA
Este año ha sido tremendamente gratificante. A través de la Fundación Cultura y Deporte de Castilla-La Mancha, se me dio la oportunidad de poder asistir al Maratón del Sahara y formar parte junto con otros corredores con diferentes discapacidades Del grupo del RETO 2009. Tuvimos que prepararnos a conciencia, pues el Maratón del Sáhara es una de las pruebas más duras del mundo, por la temperatura, las tormentas de arena y sobre todo por la dificultad del terreno.
Para ello me estuve entrenando en una habitación de tres metros cuadrados con una temperatura media de veintinueve grados, que en la actualidad acabo de dejar, pues ahora entreno en el balcón de mi casa. La temperatura no era problema para mi, pero si el terreno. Con el fin de mejorar nuestra puesta a punto, fuimos a participar en el Cross de San Sebastián de los Reyes en pleno invierno. Aquel terreno parecía un patatal inundado y con los bordes llenos de nieve. Mejor imposible, pensamos… Fue muy divertido, patinazos, caídas amortiguadas por semipiscinas naturales, es decir charcos de barro. En fin, que pasamos un día muy divertido realmente.
La aventura del Sáhara, me brindó la posibilidad de formar parte del Club Paralímpico de Castilla la Mancha y claro está que para mi es un auténtico honor formar parte de tan gran institución. Sólo tengo palabras de agradecimiento, pues gracias a ellos he podido conseguir muchas cosas en muy poco tiempo. Una de las primeras cosas que hicieron por mi fue comprarme una cinta de correr más potente, pues la mía se me había quedado pequeña. La que tengo en la actualidad alcanza los 24 kilómetros/h. mientras que la otra no pasaba de 19, además ya me había cargado el motor de la mía y de la del gimnasio.
Gracias a los resultados que fuimos obteniendo, el seleccionador de atletismo de la Federación Española de Deportes para Ciegos nos llamó para participar en 3L Campeonato de Europa. No me lo podía creer, a los Europeos… Para nosotros era un premio muy grande, además de tener el honor de representar a tu país nada más y nada menos… ¡Esto si es una gran aventura!
Una carrera de sensaciones
La meva més sincera admiració per tots els invidents que lluiteu pels vostres somnis.
Aquesta es l'historia de Ricardo de Pedreza.
CAPITULO 1. ¿CÓMO Y POR QUÉ EMPECÉ A CORRER?
CAPITULO 2. APRENDIENDO A VER SIN LOS OJOS
CAPITULO 3. MIS PRIMERAS CARRERAS Y EL SUEÑO
CAPITULO 4. LA COMPETICIÓN: SENSACIONES Y METAS
CAPITULO 5. LA ÚLTIMA GRAN AVENTURA
INTRODUCCIÓN
Buenos días:
Me gustaría agradecer a la organización su invitación para participar en la clausura de este XI Simposio sobre Maratón y Carreras de Fondo, en el que se han dado cita algunos de los mejores del mundo del atletismo. Para mí es un gran honor encontrarme entre todos ustedes.
Fue una gran sorpresa que se quisiese contar conmigo para clausurar este Simposio pues llevo muy poco tiempo en el mundo del atletismo y no considero tener méritos suficientes como para verme aquí. Finalmente, me animé a hacerlo, no por mis logros, sino por sí alguien puede verse reflejado en mi situación y le sirve como experiencia de superación personal.
Me gustaría explicarles qué significa para mí la carrera y como, de alguna manera, mi vida se ha visto ligada a ella.
CAPITULO 1. ¿CÓMO Y POR QUÉ EMPECÉ A CORRER?
De pequeño tenía un profesor que siempre estaba haciéndonos dar vueltas al colegio, que tendría un perímetro de unos cuatrocientos o quinientos metros, era algo que le encantaba, incluso a veces teníamos que darlas en cuclillas, y eso me horrorizaba pues yo tendría unos ocho años y era, más bien, rellenito. Don Alfredo, se llamaba aquel buen hombre, que sin duda era aficionado al fondo pues de sus manos salieron grandes corredores, entre ellos, el que hoy es mi guía: Juanan.
El caso es que yo daba vueltas y mis piernas no eran capaces de ir más deprisa y cuando lo intentaba me faltaba el oxígeno, de manera que no me veía como corredor ni por asomo. Pero parece que algo quedó en mi interior del bueno de Don Alfredo pues, con el tiempo, encontré en la carrera una forma de escape y de evasión que no encontraba en ningún otro lugar.
Fue A LOS TREINTA Y CUATRO AÑOS cuando empecé a rodar los fines de semana, aunque realmente es hace poco tiempo cuando lo hice con un grupo de corredores de maratón y ellos fueron los que me dieron a probar de esa droga maravillosa que es la filosofía del maratón. Se trata del grupo SALVAJE de Talavera de la Reina. Sois salvajes ¿por qué?, le pregunté a uno de ellos. Pronto recibí la respuesta en forma de una paliza de 25 Km., sin piedad y sin beber ni un sólo trago de agua en todo el camino. Llegué con esguince de tobillo y perdido por las laderas de la PRESA DE LA PORTIÑA, que es una zona muy bonita cerca de Talavera. Su FORMA DE RECUPERARSE DE AQUELLA PALIZA no me dejó lugar a dudas respecto de su nombre: a la llegada me esperaban dos morcillas y una caja de botellines de Mahou para ir estirando y rehidratándonos, antes de tomarnos el debido café en el bar de turno.
En fin, así empecé a llevar un plan de entrenamiento y hacer series y cuestas y todo eso…
El caso es, que poco a poco, vi que esto de la carrera no se me daba mal, en PLAN POPULAR, y me lo fui tomando más en serio y esforzándome por bajar marcas personales, como cualquier otro aficionado al que le gusta participar en carreras populares.
Empecé con el grupo en el 2005 y a finales de febrero hice un buen maratón en Sevilla, acercándome a las tres horas y un 5.000 m. en tiempos muy buenos para un popular como yo, eso fue para mi una gran satisfacción.
Ese mismo año, el destino me tenía reservado algo con lo que yo no contaba: era un DÍA LLUVIOSO, DE UNA LLUVIA MUY FINA DEL MES DE MAYO, EL CAMPO ESTABA VERDE , DE UN VERDE MUY INTENSO Y LE ACOMPAÑABAN UNA INFINIDAD DE TONOS PAJIZOS, OCRES BELLÍSIMOS Y UN AZUL NUBLADO QUE QUITABA EL SENTIDO, TONOS GRISES PERLA Y GRISES MÁS PRONUCIADOS Y DE FORMA ESPECTACULAR SE COLABAN ALGUNOS RAYOS DE SOL ENTRE LOS CLAROSCUROS DE AQUEL CIELO TAN HERMOSO. EL PERFUME PRIMAVERAL LLENABA MIS PULMONES DE VIDA Y EL MP4 HACÍA QUE MI CARRERA SE FUESE ACELERANDO CADA VEZ MÁS POR AQUIELLOS IDÍLICOS PARAJES.
De repente, me encontré con una balsa de agua que se me antojó algo grande para saltar, pero las endorfinas que había generado en esos cuarenta minutos de rodaje hicieron que tomase carrerilla y volase por encima de aquel pequeño gran charco. A la mitad de mi salto, ese sol tan bello se tornó en trágico y me cegó de tal manera que no vi un cable de alta tensión que cruzaba en la meseta de mi llegada y, haciéndome tropezar en el mismo vuelo, fui a parar contra una de esas torres de alta tensión de hormigón. Mi cabeza hizo el resto y funcionó a la perfección como freno. Enseguida el chichón era tan grande como la mitad de mi cabeza, yo me sujeté con una mano y eché acorrer hacia una residencia de ancianos donde me curaron. En dos semanas la retina se me despegó por la parte de entre las tres y las nueve horas de la esfera de un
reloj. Al mes siguiente justo por el otro lado. Al siguiente de doce a seis y por último la cornea y ceguera total.
Pero, como dice el refranero español, NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA…
CAPITULO 2. APRENDIENDO A VER SIN LOS OJOS
Como decía anteriormente, NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA. Y es que realmente en mi caso es así: empecé a valorar otro tipo de cosas y a ver a la gente que me rodeaba de otra manera. Estamos acostumbrados a prejuzgar los demás por su aspecto o por el exterior, de manera que a veces erramos en un alto porcentaje de veces y con el tiempo nos damos cuenta de que una persona no es lo que parece. Pues bien, al quedarme ciego, aprendí a mirar a las personas con el corazón y con ese… no se falla.
Poco a poco fui armándome de paciencia, virtud de la que carecía pues yo era una de esas personas que siempre van a la carrera, sin tiempo para nada, es decir, sin tiempo para valorar precisamente eso: el tiempo. Tiempo que pasa y no apreciamos, vida bella que se nos va por no contemplarla en su grandeza y totalidad, tiempo perdido en el vacío existencial de algo como mejor situación social, dinero, casa, coche… y así vamos perdiendo todo eso que se nos ofrece diariamente con solo abrir los ojos con cada amanecer: un paisaje, una fragancia, el despertar de las flores en primavera… En definitiva, llegué a la conclusión de que la mayoría de nosotros no sabemos vivir.
Perder un sentido, en mi caso, ha sido ganar otros muchos. Tuve que cambiar algunas cosas en esa hoja de ruta que nos planteamos en la vida y adaptar la mayoría a las nuevas disposiciones que se me avecinaban. No fue tan difícil, quizás por las herramientas que tenía a mi favor. La familia, los amigos, la voluntad, las ganas y el esfuerzo hacen el resto.
Bueno…, por supuesto que tenía claro cual era un pilar fundamental en esta tarea: LA CARRERA.
Una de mis preocupaciones principales era cuando me iba a dejar correr el médico y eso que tenía los puntos recientes. Me moría por correr. Yo sabía que correr me daría esa fuerza para afrontar los retos que tenía por delante. Necesitaba generar esas endorfinas cuanto antes.
Lo primero que hice fue buscar por internet una buena máquina de correr, todo al mismo tiempo que aprendía a manejar mi ordenador con el programa de voz. Al principio no me dejaban solo ni para ducharme, se creían que me caería o me rompería cualquier cosa; en cierto modo llevaban razón porque me daba muchísimos golpes .
Me compré la cinta de correr y algunos pensaban que no la llegaría a usar. Claro que a cabezón no me gana nadie…
Los comienzos fueron durísimos. Tenía que estar muy concentrado, pues una de las primeras cosas que ocurren al quedarte ciego es que te mareas muchísimo y no vas recto nunca. Hay que ser una especie de murciélago y usar los oídos para centrarte. No era capaz de correr ni a siete minutos el km. “Con tesón y fuerza de voluntad se consigue todo”, me decía una y otra vez .
Así fue hasta que conseguí correr con el mp3 en los oídos.
CAPITULO 3. MIS PRIMERAS CARRERAS Y EL SUEÑO
Cuando el médico me dejó correr -¡ah no!, que no me dejaba aún- empecé a salir a correr de nuevo con el grupo Salvaje y la figura de Luis, tuvo mucho que ver pues se ofreció para llevarme de guía, sin tener ni idea de como hacerlo y con una gran valentía por parte de los dos.
Un poco antes de empezar a correr, recibí una visita inesperada en mi casa, organizada por Javi, del Bikila Toledo. Se trataba del gran JULIO REY , que llegaba de batir el record de España de Maratón en Hamburgo . Yo no le conocía de nada , pero le admiraba y eso lo sabía mi gran amigo Javi. Vino a verme para darme ánimos. ¡El tío acababa de llegar de Hamburgo! y en vez de acudir a los medios de comunicación lo que hace es coger el coche, hacerse cien kilómetros y visitar a un chico que se acaba de quedar ciego. ¡Que grande eres Julio y que grande es este deporte!
Bueno…, como me sentaría la visita que ya nos estábamos inscribiendo el Maratón de Roma sin haber empezado a entrenar.
Luis y yo aprendimos juntos a ser guía y ser guiado. Lo mejor es que algunos fines de semana ya salía a correr en el exterior de mi cuarto donde tenía la máquina y para mi eso era fantástico, aunque muy duro.
Mi primera media maratón fue la de Getafe. 21.195 metros que se me hicieron eternos desde el primer kilómetro. Me mareaba en las rotondas, era increíble, aunque guardo un recuerdo muy bonito y que me impresionó sobremanera: de pronto, ENTRAMOS EN UNA CALLE PEATONAL UN GRUPO DE UNOS VEINTE CORREDORES QUE MARCHÁBAMOS AL UNÍSONO, ERA UNA MAÑANA FRÍA DE ESAS DEL MES DE FEBRERO MADRILEÑO Y LLOVIZNABA. LA MUSICALIDAD QUE SE DIO EN ESA CALLE CON EL PISAR DE VEINTE PARES DE ZAPATILLAS AL MISMO TIEMPO, LAS RESPIRACIONES DE LOS CORREDORES Y EL SONIDO DE LAS GOTAS EN LOS
CHARCOS YA FORMADOS ERAN UN CONJUNTO DE FENÓMENOS QUE PERCIBÍ POR PRIMERA VEZ Y FUE MARAVILLOSO.
Aquí es cuando me di cuenta de las otras formas de ver la carrera: no todo era sufrimiento, es decir, cuando vas corriendo tus ojos se distraen con el paisaje, el colorido de las calles, los colores de los corredores… Cuando no ves has de encontrar todo esto para que la carrera no se te haga tan larga y tener ese aliciente que te falta.
Hasta aquí todo parecía ir bien, ya sabía correr sin ver, pero me faltaba algo muy importante para mi: LA COMPETICIÓN.
CAPÍTULO 4. LA COMPETICIÓN: SENSACIONES Y METAS
Un día estaba sentado en el tresillo del salón de mi casa viendo las paralimpiadas de Pekín, que debieron ser espectaculares, me dije “yo puedo estar ahí”. Yo aún corría sin objetivos, el caso era disfrutar de este deporte o, por decirlo de otro modo, quitarme el “ mono”. Como ya había decidido que quería estar en Londres 2012 y mi guía ya no me podía acompañar, pensé que si me quería dedicar a esto tendría que entrenar mucho y además buscarme un buen guía. ¿Quién iba a servirme de guía y se iba a prestar a tal locura?
Se me metió en la cabeza que antes de decírselo a nadie yo tendría que dar la talla de alguna manera y no se me ocurrió otra cosa que prepararme por mi cuenta la media maratón de mi ciudad, Talavera de la Reina. Mucho esfuerzo me costó empezar a hacer series y toda la metodología que lleva entrenar para una marca decente, que en mi caso se trataba de comprobar si era capaz de volver ha realizar mis marcas anteriores. Comprobé enseguida que sí era posible intentarlo y empecé a pensar en un guía de calidad que se atreviese a tal aventura.
Yo siempre he admirado a un gran corredor de mi ciudad con el que además fui al colegio. Aunque no teníamos contacto desde hacía años era conocedor de su buen corazón y de eso me aproveché. Contacté con él, le propuse ser mi guía y le hablé de ir a Campeonatos de España para probarnos. Por mi parte le prometí esforzarme al máximo ya que para mi era un honor tener un guía de tanta calidad. Juan Antonio Araujo, se llama esta excelente persona.
Corrimos la media maratón de Talavera y la terminamos en una hora y veinticuatro minutos. La verdad es que fue un éxito, pues él estaba muerto de miedo por si nos caíamos.
Juanan me hace dar siempre un poquito más de mí. Él conoce a la perfección hasta dónde puedo llegar y me revienta en cada entrenamiento, pero siempre con conocimiento de causa. A él le debo gran parte del éxito conseguido en los Europeos y en todos los campeonatos a los que hemos acudido.
Juanan me puso en contacto con el que hoy es mi entrenador:
David Rodriguez García. Los dos, junto con la otra persona que se encarga de mi salud, Javier Núñez, SON LOS ENCARGADOS DE QUE LAS COSAS VAYAN SALIENDO POCO A POCO.
Pronto empecé a saber en el lío en que me había metido: nunca había entrenado así y es que el deporte de alta competición es muy exigente, incluso hasta la extenuación.
Correr para competir estando ciego es distinto totalmente que para alguien que ve y no sólo por la parte fisiológica, que es evidente, sino más bien por la psicológica. Trataré de explicarme:
Antes cuando corría alguna carrera popular siempre lo hacía con el objetivo de intentar mejorar las marcas y para ello me servía de referencia primero el GPS para saber a cuanto marchaba el kilómetro, luego usaba lo típico en carrera: ahora voy a por el del polo rojo, o bien, voy a ver si cojo a aquel grupo que parece que marcha a buen ritmo. De esta manera vas ganando posiciones, la carrera se te va haciendo más amena y cuando te das cuenta llegas a meta. Estando ciego eso no te ayuda mucho pues pierdes las referencias visuales y debes emplear otras técnicas que vas pillando poco a poco. Por ejemplo, visualizar a los demás corredores mentalmente incluso poniéndoles cara, color de piel, traje y todos los detalles que se puedan imaginar. Escuchas su respiración y sabes como van, ves sus caras de sufrimiento incluso con el sonar de sus pisadas. Analizas incluso al propio guía y sabes qué tal anda y, en mi caso, es evidente que la respuesta es casi siempre la misma: va sobradísimo, si no es así es que se ha lesionado o algo no va bien.
Cuando corro en mi cinta, me imagino corriendo por todos los lugares que lo hice antes, equiparo las distancias en minutos a los metros que tenía. Por ejemplo, si volvía para casa y faltaban tres kilómetros, lo paso a tiempo, según al ritmo en que vaya, es decir, acabo de pasar por el chopo del canal, me quedan dos kilómetros y ya estoy viendo el cruce de la carretera de San Román, “venga, venga, sube el ritmo que lo tienes hecho”.Es increíble, pero en mi realidad virtual, veo como va pasando todo más rápidamente, la sensación del sudor sobre mi frente y esa ráfaga de viento que a veces se cuela por las rendijas de mi ventana me van dando la sensación de velocidad, al mismo tiempo que con el dedo índice le voy dando a la tecla de subir la velocidad. Muchas veces me lo paso bomba, aunque otras muchas sufro muchísimo.
Me encanta correr, no se vivir sin eso, me emociono corriendo, de tal manera que a veces se me caen las lágrimas de felicidad, se me ponen los pelos de punta y cuando esto pasa es una explosión de alegría indescriptible. Creo que esto sólo podemos apreciarlo todos los que corremos.
CAPÍTULO 5. LA ÚLTIMA GRAN AVENTURA
Este año ha sido tremendamente gratificante. A través de la Fundación Cultura y Deporte de Castilla-La Mancha, se me dio la oportunidad de poder asistir al Maratón del Sahara y formar parte junto con otros corredores con diferentes discapacidades Del grupo del RETO 2009. Tuvimos que prepararnos a conciencia, pues el Maratón del Sáhara es una de las pruebas más duras del mundo, por la temperatura, las tormentas de arena y sobre todo por la dificultad del terreno.
Para ello me estuve entrenando en una habitación de tres metros cuadrados con una temperatura media de veintinueve grados, que en la actualidad acabo de dejar, pues ahora entreno en el balcón de mi casa. La temperatura no era problema para mi, pero si el terreno. Con el fin de mejorar nuestra puesta a punto, fuimos a participar en el Cross de San Sebastián de los Reyes en pleno invierno. Aquel terreno parecía un patatal inundado y con los bordes llenos de nieve. Mejor imposible, pensamos… Fue muy divertido, patinazos, caídas amortiguadas por semipiscinas naturales, es decir charcos de barro. En fin, que pasamos un día muy divertido realmente.
La aventura del Sáhara, me brindó la posibilidad de formar parte del Club Paralímpico de Castilla la Mancha y claro está que para mi es un auténtico honor formar parte de tan gran institución. Sólo tengo palabras de agradecimiento, pues gracias a ellos he podido conseguir muchas cosas en muy poco tiempo. Una de las primeras cosas que hicieron por mi fue comprarme una cinta de correr más potente, pues la mía se me había quedado pequeña. La que tengo en la actualidad alcanza los 24 kilómetros/h. mientras que la otra no pasaba de 19, además ya me había cargado el motor de la mía y de la del gimnasio.
Gracias a los resultados que fuimos obteniendo, el seleccionador de atletismo de la Federación Española de Deportes para Ciegos nos llamó para participar en 3L Campeonato de Europa. No me lo podía creer, a los Europeos… Para nosotros era un premio muy grande, además de tener el honor de representar a tu país nada más y nada menos… ¡Esto si es una gran aventura!
Una carrera de sensaciones
sábado, 22 de septiembre de 2012
Una lliçó d'entrenament...cec per un dia.
Tenia moltes ganes de fer aquest entrenament però no trobava mai el dia oportú, ahir amb el meu germà fen-me de guia vaig poder descobrir algunes sensacions que mai pensava podria tenir.
Tot comença quan li dic al meu germà ( sempre l'embolico fins al coll ) que volia fer un entrenament amb els ulls tapats i que ell em fes de guia per poder entendre un poc la sensació d'un cec quan esta a la muntanya.
Deu meu! sempre he valorat molt la gent que els i falta algúna part important del cos, però fins aqui, els ajudem amb el que podem, col.laborem amb tasques solidaries, etc, però el que mai havia fet es ficar-me dins la seva propia pell.
Ho resumiré molt ja que ahir vaig apendre una barbaritat.
Volia anar per llocs complicats ja que al ultra trail del Montsant no hi han autopistes (he de dir que aquest cop pagaria el peatge molt a gust) allí trobarem 100km de muntanya amb desnivell i la majoria senders, o sigue que la ruta va ser per les revoltes fins al coll de l'alba i tornar, terreny fàcil per a gent en bona vista...
Als dos minuts de portar els ulls tapats vaig poder experimentar la confiança que li havia de tenir al meu germà, que li tinc! però.....quina confiança te Javier Fran amb mi si encara no ens coneixem personalment? això als dos minuts ja em va impactar molt.
Vam seguir pujant ( no ho veia però o notava..) vam provar una petita corda i un bastó de fibra de carbono i el bastó al ser rigit per anar per un sender es molt millor, a més notes quan et frena o accelera el guia al moment.
Vaig nota que els altres sentits treballaven més del normal, sobretot l'oida, em concentrava per escoltar les xafades del guia i segons el soroll que sentia em feia ficar més alerta, mes encara!
On vaig compendre que patirem es allà on la gent corre, a les baixades, allí tindrem que pendre moltes precaucions, no puc dir el que veig en una baixada tecnica mentre corro, allí es pedra molt temps.
Quan vaig sentir al meu germà que em deia:
-estem a la pista! ara podem trotar i així ho vam fer, al arribar al cotxe el meu germà, guia, etc, em diu:
-Pos per la pista tot i anar amb els ulls tapats be ehhhhh
PD gran experiencia i primeres conclusions 7km 1h15min sense parar i corrent sempre que podia.
Tot comença quan li dic al meu germà ( sempre l'embolico fins al coll ) que volia fer un entrenament amb els ulls tapats i que ell em fes de guia per poder entendre un poc la sensació d'un cec quan esta a la muntanya.
Deu meu! sempre he valorat molt la gent que els i falta algúna part important del cos, però fins aqui, els ajudem amb el que podem, col.laborem amb tasques solidaries, etc, però el que mai havia fet es ficar-me dins la seva propia pell.
Ho resumiré molt ja que ahir vaig apendre una barbaritat.
Volia anar per llocs complicats ja que al ultra trail del Montsant no hi han autopistes (he de dir que aquest cop pagaria el peatge molt a gust) allí trobarem 100km de muntanya amb desnivell i la majoria senders, o sigue que la ruta va ser per les revoltes fins al coll de l'alba i tornar, terreny fàcil per a gent en bona vista...
Als dos minuts de portar els ulls tapats vaig poder experimentar la confiança que li havia de tenir al meu germà, que li tinc! però.....quina confiança te Javier Fran amb mi si encara no ens coneixem personalment? això als dos minuts ja em va impactar molt.
Vam seguir pujant ( no ho veia però o notava..) vam provar una petita corda i un bastó de fibra de carbono i el bastó al ser rigit per anar per un sender es molt millor, a més notes quan et frena o accelera el guia al moment.
Vaig nota que els altres sentits treballaven més del normal, sobretot l'oida, em concentrava per escoltar les xafades del guia i segons el soroll que sentia em feia ficar més alerta, mes encara!
On vaig compendre que patirem es allà on la gent corre, a les baixades, allí tindrem que pendre moltes precaucions, no puc dir el que veig en una baixada tecnica mentre corro, allí es pedra molt temps.
Quan vaig sentir al meu germà que em deia:
-estem a la pista! ara podem trotar i així ho vam fer, al arribar al cotxe el meu germà, guia, etc, em diu:
-Pos per la pista tot i anar amb els ulls tapats be ehhhhh
PD gran experiencia i primeres conclusions 7km 1h15min sense parar i corrent sempre que podia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)