Una travessa, The Peaks of the Sun, que no tenia previst fer. És més, tenia un altre compromís amb un event a les Terres de l'Ebre, al qual vaig haver d'excusar-me, per poder estar el dia 1 de maig a la línia de sortida de la platja de l'Almadrava.
Una de les coses, per les quals vaig acceptar la proposta de Marc Fernández, va ser el format i finalitat de la inscripció: cada participant havia d'aportar 10kg d'aliments per destinar-los al banc dels aliments. A esta entitat el Marc deu ser com Déu, ja que son moltes les vegades que ha organitzat coses per ajudar-los. Gràcies Marc per sempre tenir pensaments cap als altres.
Sense pensar molt ni amb distàncies, ni desnivells, ni tracks, ni roadboks, ni res de res, em presento a les 6 del matí del dissabte a l'Almadrava.
Abans, però, vam tenir una reunió d'equip, per parlar de la nostra aportació de menjar. Creiem que 10 kg eren molt poc per equiparar-los amb l'esforç organitzatiu que l'event suposava. Hi havien molts voluntaris, col.laboradors, fotògrafs, pobles sencers, amics i molta gent anònima que dies abans ja s'estaven desvivint perquè l'event fos un èxit. La reunió va ser curta, ja que vam arribar molt ràpid a un acord. L'equip Trail.cat vam acabar aportant 700kg de menjar dels 3000kg que es van recollir entre tots els corredors!!❤️❤️ Este equip, el qual s'ha empenyat en nombrar-me "capità", va buidar tots els aliments de la furgoneta de l'Aitor i allí es van pronunciar unes paraules amb les quals no hi podia estar més d'acord: "The peaks of the Sun ja té 60 herois, perquè han multiplicat per 5 o per 6 els kg de menjar demanats. Nois i noies, ja hem guanyat abans de sortir, així que ara només queda una cosa: disfutar".
Per temes varis (protocols covid, etc.) es va donar la sortida uns minuts més tard del previst. El sol no el veiem enlloc😁, només una fina pluja que ja ens acompanyava de bon matí. Al poc de donar la sortida em sorprèn que erem molt pocs per allí davant i pensant amb el que havíem de fer, ja em va fer pensar que serien pocs els que arribarien al final. El rellotge el portava per mirar l'hora 😁, ja que tenia clar que havia d'anar amb l'Albert Herrero (campió d'Europa d'orientació). Aquells que em coneixen bé, ja saben que els tracks i jo no ens portem gaire bé, per tant, en el cas que no pugués seguir a l'Albert, sabia que em tocaria patir més del compte. I, no, no el vaig poder seguir! Al km 40 vaig dir a l'Albert i Aitor que tiressen, no volia fer-los-hi perdre ni un segon per mi, això havia de passar per mi sense involucrar ningú.
Fins al pròxim control que tenia a l'Argentera, ni jo sé les vegades que vaig tirar avant, atràs, avant, atràs, fins que vaig fer cap a una carretera que al cap d'uns km em va deixar al poble on ja estaven Tere i Pol i tota l'assistència del trail.cat. Estava bé per tirar endavant sense parar més de 2 min, però coneixent-me vaig voler esperar-me a l'arribada d'un altre corredor per marxar amb ell. I esperant, esperant vaig estar més de mitja hora. Això sí, vaig aprofitar per menjar molt (algo bo havia de treure). Com veia que no arribava ningú i posava en perill arribar dintre del temps, vaig decidir marxar sol cap al Coll de la Teixeta i l'Ermita del Puigcerver. A l'arribar a l'ermita, em trobo l'Aitor que també havia passat per un mal moment i esperava que vingués alguna mare de déu per "sostovar-lo" d'allí. I este, era jo🤣🤣
Baixem de l'ermita i trobem a la família i al Team Trail per avituallar-nos. Allí, a part d'insistir a Aitor que ho havíem d'acabar sí o sí (ell en aquell moment pot ser hagués pres un altra decisió), vam fer números (km/temps) i vam veure que anàvem justos però que teníem temps suficient. A l'Arbolí, ens diuen que queden 14km per al final, fins allí el meu rellotge em marcava 80.2km (això és el que tinc descarregat a l'strava perquè a partir de llavors ja em vaig quedar sense bateria). A partir d'allí Dani Buyo, manager de l'equip, ens va fer-nos de gps per missatges de whastapp (jajaja, som un cas!). Ens va dir per on havíem de seguir, però tot i això, ens vam despistar en algun lloc concret, i vam acabar anant per algun lloc que no era i, inclús, no vam passar per algun lloc que era necessari passar per verificar el nostre pas.🤷🙏 La qüestió és que vam arribar per un altre lloc... això sí, vam arribar!!! El que no sé és com 🤦, ja que si amb el track era difícil, imagineu-vos sense...un miracle.
A l'arribar a Prades quedaven 3km de crono escalada fins al Tossal i al dir-me que aquell tram sí que estava senyalitzat em va entrar la risa. El meu cos es va posar a córrer com un posseït i em giro i veig al meu fill que va decidir seguir- me. Dos segons que vaig caminar a una rampa em diu: "Va, papa, no camines que és una cronoscalada" Me volia morir, però a l'hora menjar-me'l❤️
Tere detràs preocupada perquè pensava que Pol no m'havia pogut seguir el ritme i que s'havia perdut. El que menys s'esperava és que s'havia "picat" amb el seu pare... vaja dos jajaja.
I, per fi va arribar el moment del dia: tocar la campana del Tossal, dient d'alguna manera "He arribat. Ja soc aquí"
Gràcies a tots i cadascuna de les persones que van aportar, sigue amb la tasca que sigue perquè The Peaks Of the Sun sigués un èxit, del qual molta gent se'n beneficiarà. Al dia següent, Marc Fernandez "la mente maravillosa " de l'event va dir-me que havia guanyat la crono escalada ( els ultims tres km de Prades fins al tossal de la Baldasana). El premi era del Decatlhon, però com ja li vaig dir, no vull el premi si no he fet tot el recorregut tal com es demanava. És molt simple, no soc mereixedor d'aquest premi per molt que em digue que vaig ser el mes ràpid. Si Marc s'empenya en fer-me'l arribar, com ja m'ha dit, jo li faré arribar al que per mi va ser el millor de tota la travessa, no dels ultims tres km! I ell és l'ALBERT HERRERO. Enhorabona campió!
I mentre alguns mitjans s'empenyen en escriure heroicitats de si sols van acabar un, dos, o tres...nosaltres ja pensem amb el proper "viatge" (Finisterre-Roquetes) 1500km col.laborant de nou amb el Banc dels Aliments, entre d'altres.
Un especial agraïment a:
Dani Buyo, gràcies mil. El teu amb la tecnologia és un altra història, molt diferent a la meva...
Oscar, ets un tio que es fa estimar molt fàcil. Gràcies per tot.
Resta del team trail, gràcies pel vostre esforc, suport i solidaritat.
Voluntaris, feu màgia.
Col.laboradors, gràcies per fer-ho possible.
Fotògrafs, gràcies per estos albums i fer que tothom els puguem gaudir.
Marc Fernandez, per finalitats solidàries em trobaràs sempre. Per la resta no sé jo..
Aitor, gràcies per decidir arribar, decisions que marquen un destí.
Tere i Pol, gràcies per ser-hi sempre.❤️
Fins aviat!
No deixaré passar tan de temps sense escriure. Este blog, per mi, és com un llibre amb molta història.
