Javi Delgado, guanyador del 4t circuit Terres de l'Ebre

Pujant a la cursa del Taga

Abans de la sortida de cavalls del vent

                                                            Hem compartit algún podi

Si aquest any hi ha un corredor que cal destacar per damunt de la resta aquest és Javi Delgado, guanyador absolut del circuit terres de l'ebre i del circuit català de curses de muntanya, casi res!!
Jo aquest any l'he vist a un gran nivell, però el millor de tot és que no s'ho creu, és húmil i generós, en definitiva que és bona persona, a part de gran corredor.
A l'entrega de premis del circuit penso que no es va destacar gens ni mica la seva gran temporada i més concretament la seva tasca al circuit terres de l'ebre, ja que amb la seva presència hi ha més nivell, li dóna nom al nostre circuit, ha guanyat 5 curses, la general, de veterans, i el premi èlit. No cal dir que a més ell és de Vilassar de Mar, més esforç.....per a què gent del nostre territori no estigue a l'entrega de trofeus, per mi una falta de respecte! n'hi ha que tenen excusa però n'hi ha que no.
En fi, que no volia deixar pasar per alt això i que de cor moltes felicitats JAVI, t'ho has ben merescut.

Siguem solidaris

Entrant a esta pàgina podeu consultar tot el referent al repte esportiu/solidari per la qual es demana que la gent sigue col·labore http://www.fund4sport.com/#!proyectos

A falta de 10 dies es porta recaudat 740 euros que es destinaran a la lliga contra el càncer infantil i jo espero que en puguen ser molts més. Els nens que pateixen esta malaltia mereixen tot el suport del món, què són 10 euros per molts de natros? i si gràcies a estos 10 euros podem ajudar a un nen malalt? no és això una victòria? un premi? no, per mi és més que això!

PD: No vull deixar passar per alt tot el que està fent Jordi Ballester, el que ha fet no té preu ( crear pàgina, donar difusió, ànims, tema material, etc) i això que no ens coneixem personalment, si haguessem sigut amics hagués "avasallat" al móon, que poc ha faltat...gent així no n'hi ha, Gràcies per tots els teus esforços JORDI! sempre amb deute.

Uec Tortosa mil gràcies per estos 10 anys

Ja ha arribat el final de temporada, aquest inmillorable 2011 m'ha deixat records i moments de gran felicitat, però un moment és diferent, especial, un moment que m'emociona perquè pareix com si fos un adéu i no és així, aquest és el dia que vaig comunicar als meus companys d'equip que a final de temporada deixaria de córrer per l'equip LA UEC TORTOSA,

Ells van ser els primers en saber-ho, els hi vaig enviar un correu a tots explicant els motius, i com no, ho van entendre i tots van respectar la decisió.

Per mi la UEC Tortosa sempre serà l'equip de la meva vida, ells em van ensenyar "tot" em van acollir i gràcies a ells vaig descobrir senders, curses i món, també gràcies a ells he conegut barbaritat de gent que ara són amics per sempre, a ells els hi dec el que avui sóc.
Durant aquests anys he intentat lluir i defensar el nom de l'equip per tot arreu, a voltes no tot el bé que jo hagués volgut, però sempre amb la tranquil·litat d'haver-ho donat tot.
Tinc una sensació com si per molt que faci sempre serà poc per compensar tot el que han fet per mi, estaré sempre amb deute!
Tot això que vos dic és només a nivell  "d'escut" i de "samarreta" ja que a nivell d'amistat, sentiments, "soparillos" etc,etc, ja res podrà separar aquestos 10 anys, que no és poc!
Podria escriure un llibre amb tot el que viscut amb vatros però no l'escriuré ara, serà més endavant, ja que tenim moltes pàgines per omplir.
Gràcies a tots els companys que he tingut durant tot este temps per haver compartit equip, samarreta i escut, ja que les rises, excursions, viatges, curses, sopars, etc les seguirem fent, vos estimo! però.... el cor m'espenteja cap a un altre lloc, l'equip del meu poble, sentiments......

La propera samarreta serà aquesta

Aquest és el correu que els vaig enviar a tots els companys d'equip a l'abril d'aquest any.

UNA DECISIÓ MOLT MEDITADA.


No vull que d'això es faci ara un rebombori, ni que s'enfade ningú, però l'any vinent, i si em volen, correré amb el Trail Roquetes.

I per què donar ara la noticia?

Doncs per un motiu, i és que el proper dissabte al sopar del roquetenc de l'any, on he quedat finalista, hauré de sortir a dir unes paraules i unes de les paraules que diré és que vull córrer amb el Trail Roquetes per defensar el meu poble, i no vull que els meus companys de la UEC Tortosa s'enteren de la noticia després de donar-la. És així com ho sento, i quan el cor vol una cosa se li ha de donar.

Els meus companys d'equip, que jo els considero amics de cor, espero que ho entenguen, han sigut 10 anys defensant la uec Tortosa " a muerte" per allà on he anat i només el nom de Roquetes podia fer-me canviar, canviar només la camiseta que es l'únic que canviarà, jo això espero i desitjo.

Tinc clar de fer-ho també per la gent que ho està tirant endavant, està treballant amb il·lusió i amb molta força per fer del trail Roquetes un club important dins l'esport de Roquetes.

No ho he fet aquest any perquè volia assegurar-me de que tot aniria avant, no podia deixar 10 anys per un intent de fer algo bonic, jo volia tenir clar que la cosa anava en serio i així ha sigut.

També vull dir que això no és ni cap despedida ni cap benvinguda i que allí on vaig ojalà em tracten igual que d'allí on vinc, no demano més, no vull cap tracte diferencial en res, un més del poble, de ROQUETES.

Que sàpigueu tothom que no he tingut cap coacció per part de ningú sinó que és cosa de sentiments.

PD: Són tants records que si per un moment m'aturo a pensar ploraria i tot.....

Gràcies UEC Tortosa, gràcies per donar-me 10 anys de vida i d'haver-me fet sentir tant viu.

Tots vatros ho heu de saber abans que ningú

Angel Solà, un xiquet de 50 anys.

Qui no conegui a l'Àngel puc dir d'ell que és un amic d'estos que val la pena, que es nota quan està i quan no.
Sempre amb un somriure, ja que ell és el mirall de l'alegria, si no riu fa riure! esbojarrat però autèntic, competitiu, amic fidel, etc,etc.

Les muntanyes ell les puja corrent!

Sí, amic, avui t'ha tocat a tu aquest reconeixement per part meva, ja que te l'has guanyat a pols, no només vull destacar-te com a persona també ho faré com a esportista. L'any que acaba ha sigut brutal a nivell de resultats, però el millor de tot és el nivell que has adquirit, recent fets els 50 anys ( ningú ho diria ) estàs en plenitut, pareix que a més de sumar anys el que fas és restar-los, si segueixes així pronte et veure no com un amic sinó com un rival!! jejeje

Els seus fans nº1

Jo sé que ell deu admirar algún corredor però el que no es deu pensar és que jo l'admiro a ell, no és gens fàcil fer el que fa, ja que ell té molt més mèrit que molts de nosaltres ( feina, 2 fills petits, família ) buffff estàs fet un xaval!!!!

PD Felicitats per la grandíssima temporada i per estos 50 anys que tant bé portes.

                                                              Aquest any ha pujat a molts podis

Final del circuit amb el kv Roquetes.

Javi Delgado, guanyador final del circuit curses de muntanya Terres de l'Ebre

Després d'una setmana de molts preparatius i molta feina per l'organització del km vertical de Roquetes ara sí que podem dir que s'ha acabat la temporada, en tots els aspectes.
Dissabte es disputava l'última prova del circuit de curses de muntanya, la cursa de casa nostra, la cursa que ha donat un impuls a la ciutat de ROQUETES.
Molta ha estat la gent que ens ha felicitat per l'organització i ho agraïm de tot cor, ja que només la gent que està al davant sap el que és organitzar una cursa, hi ha coses a millorar com sempre, ho sabem i prenem nota, ja que no podem ser conformistes, sinó que hem de milorar any rere any.

Divendres dia 25 de novembre es farà l'entrega de premis del circuit on al final he aconseguit acabar 2n de la general i 1r senior.

Aquí podeu trobar totes les classificacions:
http://www.circuitebre.cat/calendari.php

km Vertical Roquetes

I amb aquesta cursa s'acabarà el 4º circuit de curses de muntanya de les terres de l'ebre, la de casa nostra, la que un dia Ivan i jo vam decidir organitzar i ara Ivan és l'alma i els altres intentem ajudar en tot i més per a què sigue una referència del nostre territori, ja sabeu que els roqueteros......
Aquest any tenia ganes i ...moltes de córrer-la ja que sabia que m'estaria jugant la general però no ha pogut ser! serà un altre any.
Esperem que el temps ens acompanye i que sigue tot un èxit.

Animeu-vos que sols hi podràn participar 220 corredors i ja casi estan.

PD aquest any hi haura aigua calenta de sobra!

Dissabte tothom a Masdenverge

http://www.masdenverge.cat/index.php?id=12

La gent de Masdenverge té previst superar-se un any més organitzant la seva cursa i caminada. Aquest any també hi haura canicross i el més admirable és que la cursa continua sent gratuïta, això vol dir que detràs hi ha moltíssim treball i col·laboració de molta gent. Felicitats nois!!!

Això es mereix un reconeixement públic.

Por encima de todo, María es una niña... Con todas sus limitaciones, pero es una niña. Aunque tiene un problema importante, eso no le impide hacer un montón de cosas». Durante la charla, Josele Ferré insiste varias veces en esa idea: la discapacidad no impide que su hija sea feliz a su manera y tampoco que su familia viva esta experiencia con la mayor normalidad posible. Por eso, padre e hija salen a correr por el antiguo cauce del río Turia siempre que el clima y la salud de ella lo permiten. El trato es simple: él empuja el carro, ella sonríe y se olvida de sus crisis.

María tiene 12 años y padece el síndrome de Rett. Esta dolencia es de origen genético, afecta a 1 de cada 15 000 personas, está catalogada como «enfermedad rara» y suele amargarle la existencia casi en exclusiva a las niñas. Sus efectos más visibles son la pérdida de movilidad generalizada —la incapacidad de María es del 87%—, las crisis epilépticas, los episodios de autismo o las apneas. Y, por si fuera poco, solo existe un centro en España donde los científicos investiguen cómo curarla: la Fundació Sant Joan de Déu.

Josele tiene 42 años, está en paro y es un padre que pelea por plantarle cara a tanta adversidad. Si bien él es quien corre y quien habla con los medios de comunicación, no está solo; comparte trinchera con su mujer y con otros dos hijos, Cristina (9 años) y Daniel (2,5 años). Todos acuden con María a las pruebas donde participa y forman un equipo muy unido que rema en una sola dirección: combatir el desconocimiento general sobre el síndrome Rett.

Algunas carreras no son tan populares como anuncian

Es evidente que a María le faltó algo de suerte cuando llegó a este mundo. Sin embargo, si algún día pudiera hablar, probablemente diría que al menos tuvo la fortuna de nacer en una familia donde el deporte es un modo de vida. Su padre hace 11 años que está federado en triatlón y su madre ha practicado ciclismo de montaña, senderismo, escalada... Por tanto, coincidió en esta vida con un par de personas que conocían bien cómo es el placer de sentirse veloz, ágil, ligero.

Y en ese aspecto puede aplicarse a María aquello de que «de tal palo tal astilla». Desde 2007, ella y su padre han completado 7 maratones, 20 medios maratones y hasta un Ironman, el de Lanzarote. Le han dado tanto tute al carro que «ya casi está descolorido por el sol», comenta riendo Josele. Y es que son muchas las horas de entrenamiento y de competición que suma ese vehículo hacia la felicidad en que se ha convertido lo que antes parecía exclusivamente un potro de tortura.

Ahora bien, no siempre todas las organizaciones de carreras populares ayudan a que esto sea así. La primera vez que participaron en el Maratón de Valencia, su ciudad, los descalificaron cuando solo les faltaban 20 metros para llegar a meta. Y en el Maratón de Madrid han pedido permiso para participar, pero se lo han denegado. Por increíble que parezca ciertas pruebas populares parecen estar vedadas a los discapacitados.

Un mundo lleno de Rett-os

Por suerte, muchos corredores populares se vuelcan con ellos. Algunos incluso renuncian a intentar rebajar sus tiempos o competir con los demás; prefieren ponerse detrás del carro y trotar unos kilómetros acompañándo a Josele y a María. Es su manera de reconocerles el enorme valor de su gesto y a la vez de disfrutar del deporte desde otra perspectiva: menos velocidad y más sentimiento.

Otros corredores se plantean retos que permitan dar a conocer la enfermedad y recaudar fondos para la investigación. Así, Toni Andrades corrió La Diagonal de los Locos en la isla de Reunión, Juan Boix y Miguel Ángel Toledo vendieron sus kilómetros en el Ironman de Regensburg y Víctor Cerdá compitió en el Marathon des Sables o cruzó corriendo la provincia de Valencia por la senda GR7 (300 km en 3 días). Todos ellos vieron un día ese carro y decidieron empujarlo a su manera. Algunos de ellos incluso han creado un portal con Rett-os solidarios.

Por algo sostiene Josele que tras el carro «hay muchas cosas que no se ven». Ahí dentro, subraya, «van muchas niñas con síndrome de Rett, muchas familias y muchas personas a quienes ese carro les motiva y les hace ser más humanos». Pero también van algunas otras cosas que sí se ven: cada vez hay más corredores que lucen con orgullo la camiseta solidaria Rett y que les mandan una foto vestidos con ella desde algún maratón que se corre en Barcelona, Vitoria, Sevilla o Hamburgo.

Correr por una sonrisa

Estos «pequeños grandes detalles», como dice Josele, dan un medida de la «incalculable grandeza» de algunos anónimos seres humanos. «Yo, como padre, cuando los veo me los como a besos», explica. Y lo dice desde el amor de un padre que vio corretear a su hija hasta el año y medio y que un buen día, debido a una desgraciada «lotería genética», vio cómo los síntomas del deterioro neurológico sustituían a la esperada evolución natural. Alguien que vio, junto con su esposa, cómo tantos planes se volvían espuma.

Por eso es importante seguir corriendo. «Cuando María ve que saco el carro del balcón, le cambia la cara. Para ella correr es una manera de tener una vida más activa», apunta Josele. Y además, misteriosamente, a ella le desaparecen las crisis epilépticas, las apneas o el autismo y puede disfrutar de esa adictiva sensación que es moverse deprisa. Sonríe. Es comprensible entonces que Josele diga «Todos tenemos un objetivo en la vida; el mío es participar con María en todas las carreras que pueda».


PD. Si quieres saber más sobre el síndrome de Rett y las andanzas de María y Josele, aquí van 4 enlaces:

— Su blog, Mi mundo Rett, y su canal de vídeos
— Cazarettos.org

— Fundació Sant Joan de Déu

Y si quieres colaborar con María y Josele para que la Fundació Sant Joan de Déu siga investigando sobre el síndrome Rett, entra en Yo también empujo del carro o en Cazarettos y compra una camiseta, una pulsera o haz una donación. El dinero recaudado va directamente —sin intermediación alguna— a la Fundación.

L'important no és guanyar, l'important és poder competir.

Després de 19 curses del circuit Terres de l'Ebre puc dir que ja no sóc el lider, a falta d'una prova Javi Delgado s'ha instal·lat en este privilegiat lloc, enhorabona!

Atràs queden 10 mesos on he pogut saborejar algunes victòries i llocs d'honor, però el que realment em fa feliç és que he pogut participar i competir en este meravellós món de les curses de muntanya.
Penso que després de 19 curses cadascú ocupa el lloc que mereix, no és cosa de sort, tambe crec sincerament que podia haver guanyat però tambe es ben cert que Javi Delgado és o serà el just vencedor. Aquest circuit de curses de muntanya (19 proves) ha sigut com una cursa d'ultrafons on no és com comença sinó...... com acaba! i Javi ha sigut el més regular, el millor.
Jo he acabat amb saturació de curses i de km realment se m''ha fet la temporada llarga.
Aquest any puc dir que he fet més km a peu que amb cotxe (4000 km de gener a octubre )

Aclariment menjar Volta a Catalunya

Quan vaig fer la volta a Catalunya hi havia un repte solidari: recollir el major nombre de kg de menjar i destinar-los a la població saharauí. Per això, a tos aquells que vau participar-hi, m’agradaria explicar-vos el següent:


Abans de la volta a Catalunya vaig fer les gestions corresponents amb una Associació d’aquí a les Terres de l’Ebre (prefereixo no dir el nom) per tal que els aliments recollits es destinessin a la població saharauí. Un cop acabada la volta a Catalunya, em vaig posar en contacte amb el president d’aquesta associació per comentar-li que ja tenia tots els aliments recollits, i li vaig preguntar com ho havíem de fer per portar-los-hi perquè ho enviïn. Em va comentar que primer de tot els havia de classificar per tipologia d’aliments, és a dir, pasta, arròs, farina, etc. i un cop ho tingués tot em tornés a posar en contacte amb ell. Vaig pensar amb la feinada que tenia per davant, perquè classificar més de 2.000kg de menjar requeria temps i paciència; en fi que em poso en contacte amb Ivan, amic i conserge del pavelló on es guardava el menjar i li explico el que s’havia de fer, i sense posar-me cap problema em va dir que el dilluns pel matí ho faríem. Ens vam posar “manos a la obra” i després d'estar tot el matí ho vam ordenar i classificar-ho tot.
Així que una altra trucada al president per dir-li que ja estava tot classificat i llavors em diu que fins al setembre no podríem portar-ho. En fi, dos mesos més vaig pensar... Al setembre un altra trucada i em diu que l'Associació no tenia diners per transportar-ho; així que ho parlo amb l'Ajuntament de Roquetes i m'ofereixo a agafar el camió de l'empresa on treballo i portar-ho a on em diguessen, assumint l'Ajuntament les despeses del viatge. Al cap d’uns dies rebo una trucada dient que aprofitant que tinc un camió i he de portar el menjar, si podria aprofitar per carregar més aliments provinents d'altres llocs per portar-ho....No em quadrava gaire, però vaig acceptar. Però això no va acabar així ja que al cap d'uns dies i esperant el dia de partir cap a Alicant em truca dient que com hi havien pocs kilos, el viatge s'aplaçava fins al febrer o març de l'any 2012. Va ser llavors quan vaig dir prou i no ho vaig acceptar, ja que pensava que detràs de tot això hi havia molt d'esforç de molta gent, la gent que va aportar el seu kilet de menjar, per la qual cosa el que menys volia és que caduqués ni tan sols 1 kg de menjar, perquè si no em sentiria culpable. Li vaig dir que ho sentia molt però que els aliments no podien esperar fins al març, ja que si no molts caducarien i per tant això no ho podia permetre, ell ho va entendre perfectament.

Llavors, i després de meditar-ho amb la dona i família, vaig decidir que tots els aliments es destinarien a Caritas i dimecres passat davant d'una alegria descomunal arribava un camió carregat amb més de 2000 kg d'aliments a Caritas Parroquial de Roquetes.

PD. Em sento obligat a fer este escrit per tots aquells que heu col·laborat, crec que heu de ser coneixedors del que ha passat.
PD Realment és una llàstima que el poble saharauí no hagi estat el destinari final de tots els aliments recollits.
PD Dir-vos que ho he donat tot de la meva part per complir tant el repte esportiu com solidari. Podríem dir que s’ha aconseguit el 80% dels dos reptes.