Ha arribat el dia

Doncs ja ha arribat el dia, aquest cop "només" seran 6 dies i 600km...però, nonstop! He portat uns mesos entrenant a diari (110 dels ultims 120 dies)per afrontar en garanties este repte, que no és altre que fer ressò i donar a conéixer el perque del nonstop aliments. Sempre que afronto un repte intento que el motiu sigue molt més gran que el repte físic (que sé que no és poc!). 

Els companys d'aventura deixarem escapar una setmana de les nostres vacances per afrontar 600km i uns no menys importants 22000 mts de desnivell positiu. Per nosaltres serà un camí ple d'esperança, d'il.lusió i de valentia per poder ajudar a les necessitats bàsiques que altres necessiten. Som conscients que per alguns serà una simple bogeria o un "sense sentit", tot és respectable, però vull pensar que d'aquests hi ha son pocs, ja que aquest perfil de gent tampoc es solidaritza amb ningú i és un "sálvese quien pueda". 

La majoria dels que ara llegim aquesta crònica no hem patit mai gana i obrir la nevera per poder escollir el què menjarem fa impensable pensar amb aquesta situació que pateixen altres. Jo tampoc n'he patit mai, però a la Marathon des Sables, enmig del Sahara, sí que en vaig patir i fins i tot vaig haver d'agafar restes de menjar que un altre havia llençat... Aixo sí, esta sensació només em va durar quatre dies i quan la recordo, la multiplico pels 365 dies de l'any i és llavors quan em dic: "Allà vaig, ho hem de fer!". M'agrada pensar amb els altres, de l'afortunats que som, de la família que tenim, dels pares que hem tingut i tenim i de la vida que ens han donat i, sobretot, de la salut que tenim. Ara bé, el dia a dia fa que no acabéssem de ser agraïts amb tot això, però ens hem d'esforçar i ser-ho i hem d'agrair tot allò que tenim. Hi ha gent, però, que sense buscar res, s'ha vist envoltat de tristesa, de falta de recursos i mancances a tots nivells i, molts d'ells, tenen fills i és aquí quan se'm fa un nus a la gola. No puc deixar de pensar que no pugues complaure un fill en les seves necessitats bàsiques. Ha de ser molt bestia! No puc evitar deixar caure alguna llàgrima quan hi penso. I no cal anar a l'Àfrica o altres països per veure això, ja que això ho tenim aquí, sí, a Roquetes, Tortosa i atot arreu!. És per això que vaig decidir emprendre el camí, no puc estar assegut si penso això, també sé que no solucionarem la vida de ningú, però em recomforta saber que almenys si aconseguim 10.000kg de menjar es quedaran tots a Roquetes. Entre tots podem ajudar a la nostra gent! 

Gent, hem d'aconseguir estos 10.000kg sí o sí! La nostra vida no canviarà gens després de deixar uns kg de menjar per als altres, però a ells, a ells sí que els ho millorarem, siguem humans! Estos dies he pensat molt amb la meva mare. Ella, mentre va estar entre nosaltres, es va desviure pels altres (sobretot per mun germà i per mi) pels seus amics o per la gent que li va demanar ajuda. Des de fa uns anys que faig "cosetes d'estes" i sé que actes i reptes com aquest m'apropen a ella i també sé que ella avui és molt feliç veient el que fem. 

Per acabar, i abans de marxar, dir-vos que teniu fins al dia 30 agost per deixar la vostra aportació ( uns kg de menjar de llarga durada) al Bar de la Lira de Roquetes. Ja posats feu un beure allí, a la terrassa de la lira i mentre esteu asseguts penseu que acabeu de fer un gran gest per gent que pot ser son coneguts o amics vostres. 

Confio plenament amb la gent, empreses, entitats, clubs de les nostres terres. Som diferents, som especials! ah... i tambe confio amb les meves cames, ja que elles em portaran PEL CAMÍ DE L'ESPERANÇA 

Fins la tornada amics!