7a etapa: Villafranca del Bierzo- Sarria

De bon matí vam fer el nostre últim esmorzar amb els valencians i ens vam despedir d'ells, quedant que algun dia baixaríem a Valencia per a poder menjar-nos una bona paella i conèixer a la dona del vaquero (Araceli). Seguríssim que no tardarem molt en fer-ho.
Pensava que seria una etapa on trobaríem molt a faltar la seva companyia, sí en molts moments vam pensar amb ells, però el camí ens ha ensenyat a trobar moltes amistats, així va ser com vam trobar a uns conquenses que fins avui a Santiago no ens hem separat.
Abans d'empendre el O Cebreiro, vam parar a esmorzar i va ser allí quan vam conèixer a un home que ens va impactar la seva vida. Tot va començar quan li vam preguntar qué tal el camino perquè el seu aspecte ens feia que pensar que aquell home tenia una història, que era un autèntic peregrí. Li va costar obrir-se, però després es va soltar molt fàcilment. Ens va contar que venia del Vaticà, allí l'havia rebut el Papa juntament amb 29 peregrins més. Se veu que fa un any i mig aquest home va perdre a tota la seva família, és a dir, als seus dos fills, a la seva dona i als seus pares amb un accident, i va ser llavors quan es va fer la promesa que faria el Camino des de el Vaticà fins a Santiago i després tornaria a Asturies, d'on és ell. Era miner des de els 14 anys, treballava a 1km sota terra per a poder donar de menjar a la seva família i pagar els estudis als seus fills, li quedaven 6 mesos per a jubilar-se i llavors va passar el fatídic accident que li va canviar la vida. Li vam oferir de menjar i ens va dir que ell no era un mendigo que si li volíem donar algo no ho féssim per pena, i natros li vam fer entendre que ho feiem perquè volíem i no per pena. Li vaig preguntar que havia degut conèixer a molta gent al camí i em va dir que tenia moltes direccions de gent que el volia anar a veure, llavors va ser quan li vaig dir que algun dia el trobaria i que no volia la seva direcció.Ens vam despedir d'ell amb una forta abraçada i dient-li que lluite i que sigue fort.
Després vam pujar a O Cebreiro, un coll molt dur, dalt de tot vam parar i vam fer el nostre primer pulpo a la gallega, perquè ja havíem entrat a Galícia. MMMMM que bo que estava!
D'allí vam fer cap a l'Alto do Poio, que estava 1.300 aproximadament i després tot el rato de baixada, fins que vam fer cap a Sarria. Una etapa amb un total de 75km.
No vam trobar cap albergue, així que vam dormir al polideportiu de Sarria amb unes 200 peregrins més, sense cap esterilla ni colxoneta, o sigue literalment damunt l'hormigó! Estàvem tant cansats que en seguida ens vam adormir, però en l'endemà ens pensàvem que ni Tere ni jo teníem esquena.
D'esta etapa hem après molt i ens ha marcat per sempre.