Diumenge passat vaig anar a córrer aquesta mitja marató. Per tots aquells que no ho sabeu, el meu proper objectiu és intentar millorar la meva marca amb marató, d'asfalt, que fins ara és de 2.48.25 (any 2008 a Barcelona). És per això que des de fa uns mesos estic entrenant per llocs i a ritmes molt diferents als que estava acostumat.
He de donar gràcies als "galgos" per acompanyar-me, estos marroquins que tant xalen a estos ritmes, ritmes que jo vaig trepitjant-me la llengua per poder-los seguir! Fins i tot, son més constants que jo sense tenir un objectiu fixat.
Gràcies a ells vaig millorant dia a dia i entre tots millorem la qualitat dels entrenaments.
Sobre la mitja del diumenge, vaig sortir decidit a arriscar! A la primera mitja que feia, ja volia millorar la meva marca 1.17.35. Per fer això havia de córrer a 3.39 el km i després de 7 anys sense fer una mitja d'asfalt ja són ritmes a tindre en compte, almenys per a mi és clar! Per a Youssef, per exemple, és anar a trotar....
Em poso a primera fila de sortida, com si d'una milla es tractés. El primer km a 3.33 i els 1200 corredors estirant-se com a cucs i jo que entro últim d'un grupet de 7, tenia dos opcions: anar a un ritme forçat o anar sol. Primera opció: havia anat a arriscar! Com no, amb estos ritmes al km 10 el rellotge marcava 36:00. La cosa anava bé, però..."Aguantaré? Si aguanto faré una gran marca"
Tot segueix igual fins que al km 15, un corredor del grup de 7, que continuava intacte, (entre les posicions que anaven de la 8 a la 15) li diu a un altre: "Como vas ? Muy bien! Pues ahora es el momento". Momento??? llavors, tenia clar de que allò significava encara més gas! Allí es va trencar el grupet de 7 que ja vam arribar d'un en un.
Vaig perdre el ritme als ultims 6 km pel fet d'anar sol i perquè anava sense gaires forçes, però vaig arribar a meta amb el ritme que m'havia proposat: 3.39 el km. El fet que el Garmin marqués 21.220 km va fer que per 13 segons em quedés sense marca, però amb un somriure d'orella a orella.
Anem bé, si segueixo així aconseguiré l'objectiu al mes de març que serà a Barcelona.
He de donar gràcies als "galgos" per acompanyar-me, estos marroquins que tant xalen a estos ritmes, ritmes que jo vaig trepitjant-me la llengua per poder-los seguir! Fins i tot, son més constants que jo sense tenir un objectiu fixat.
Gràcies a ells vaig millorant dia a dia i entre tots millorem la qualitat dels entrenaments.
Sobre la mitja del diumenge, vaig sortir decidit a arriscar! A la primera mitja que feia, ja volia millorar la meva marca 1.17.35. Per fer això havia de córrer a 3.39 el km i després de 7 anys sense fer una mitja d'asfalt ja són ritmes a tindre en compte, almenys per a mi és clar! Per a Youssef, per exemple, és anar a trotar....
Em poso a primera fila de sortida, com si d'una milla es tractés. El primer km a 3.33 i els 1200 corredors estirant-se com a cucs i jo que entro últim d'un grupet de 7, tenia dos opcions: anar a un ritme forçat o anar sol. Primera opció: havia anat a arriscar! Com no, amb estos ritmes al km 10 el rellotge marcava 36:00. La cosa anava bé, però..."Aguantaré? Si aguanto faré una gran marca"
Tot segueix igual fins que al km 15, un corredor del grup de 7, que continuava intacte, (entre les posicions que anaven de la 8 a la 15) li diu a un altre: "Como vas ? Muy bien! Pues ahora es el momento". Momento??? llavors, tenia clar de que allò significava encara més gas! Allí es va trencar el grupet de 7 que ja vam arribar d'un en un.
Vaig perdre el ritme als ultims 6 km pel fet d'anar sol i perquè anava sense gaires forçes, però vaig arribar a meta amb el ritme que m'havia proposat: 3.39 el km. El fet que el Garmin marqués 21.220 km va fer que per 13 segons em quedés sense marca, però amb un somriure d'orella a orella.
Anem bé, si segueixo així aconseguiré l'objectiu al mes de març que serà a Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario