Dissabte passat, amb el meu germà, vam anar a córrer aquesta cursa ciclista a Vinaròs. Ell ja va anar corrent l'any passat més d'una cursa d'aquestes, però per mi era tota una "novetat", perquè des de l'època juvenil que no em ficava dins d'un pilot en més de 200 ciclistes (pareixia més be un infantil per l'estatura, ja que per DNI era tot un màster 40!).
He de dir que abans de sortir no estava molt preocupat, sabia que allí anava a patir, no hi havia un altre objectiu que no fos acabar.
La veritat és que vaig patir, sí, però més d'estrés i nervis que físicament. No recordava la tensió que es viu dins d'un pilot tant gran (frenades, accelerades, cops, disputes per avançar una posició, etc) no m'atrevia ni agafar el bidó per beure per no soltar la mà del freno...déu n'hi do! També he de dir que no esperava que pogués aguantar aquell alt ritme ( mitja de més de 40 km/h ) pensava que hagués patit més.
El fet d'aguantar i que la cursa tingués el final a l'Ermita de Vinaròs va fer "envalantonar-me" una miqueta i a cop de colze em vaig fer un "huequet" per arribar a l'últim kilometre en posicions avançades per entrar en una 20a posició i 3r màster 40. Bé, no ho esperava pas.
El meu germà, més fort en bici que jo, es va deixar anar a l'últim kilòmetre al ja no arribar ben posicionat. Les curses a voltes no les guanyen els més forts, sinó els més....
El bo va ser el meu fillol al saber que m'havia apuntat a fer esta cursa el dissabte la tarde, i el diumenge al matí havia de fer amb ell el duatló de Garcia... i em pregunta: "Cal anar-hi? Demà no podràs!"
No hay comentarios:
Publicar un comentario