domingo, 19 de diciembre de 2010

Leo Anto, una petita gran dona.

Aquí la veiem a un lloc que li és molt freqüent: el podi.
Aquesta foto l'identifica molt, córrer amb un somriure.
Què faria sense un manso? iI un manso sense ella ? Vaja gran parella.
Aquesta foto la volia posar sí o sí, recordes?  vas aconseguir fer-me riure.
Jo pensava que portaves bé el tema de l'altura però veient aquesta foto em fas dubtar.
Saps que molta gent et té molt d'apreci, entre molts jo, per això et fan el que et fan.
Aquesta foto és molt recient, penso que el Chema estava més content que tu d'haver-se fet la foto.

Bueno fa molts dies que tenia previst dedicar-te una entrada al meu blog, perquè penso que ets de les persones que realment ho mereixen.
Qui no coneix esta campiona, una competidora de la vida, que quan es posa un dorsal......adios Madrid! es transforma i clar, si no té un manso al costat que la controle....... pues, passa el que passa.
Ja fa moltíssims anys que ella córrer, entre mig ha estat uns anyets paradeta però ara ho ha tornat a agafar amb molta força; tanta que aquest any 2010 ha corregut entre moltes altres curses 4 maratons d'asfalt, quién da más?
Són moltes les coses que podríem destacar d'ella, però jo em quedo amb la seva competivitat a l'hora d'afrontar una cursa i la seva amistat, ja que rep i dóna a parts iguales.
Molts moments hem compartit junts, sortidetes, excursions, rostides, i .....una cursa! la cursa del llop del 2009, si vaig xalar!
Sempre ens hem portat molt bé i mira que jo l'emprenyo sempre amb frases com:
- Leo, on estàs?? ( tema altura ) estàs per aquí Leo, Leo, Leo?? I si xalem.
Jo, i segurament que tots els del grup, t'agraïm la teva companyia, la teva amistat i la teva manera de ser.

Gràcies Leo.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Tens tota la rao del mon.


Ivan

MARTEN DE LA BOVINE dijo...

FA 25 ANYS VAIG DEIXAR DE JUGAR AL ''BALOMANO''I VAIG ARRIVAR A CASI 100 KG.AIXO NO PODIA SER I VAIG COMENÇAR A CORRER,EN AQUELL TEMPS EREM ''BIXOS RAROS''I JO ME MIRAVA UNES NOIES QUE SEMPRE ANAVEN CORRENS I XARRAN,HO HEU ENCERTAT, LEO I ISA AL CAP D'UN TEMPS LES QUE EREN LES MEUES ''MUSES''ARA SON COMPANYES I M'HEN SENTO MOL ORGULLOS.GRACIES PER SE COM SOU,UN MIRALL PERA TOTS,ES POT COMPAGINAR LO TREBALL,LA FAMILIA,L'ESPORT I TOT LO QUE FACI FALTA.
LO QUE AVANS ERA ANTIC ARA S'EN DIU ''VINTAGE'' JO EN DIC FORÇA DE VOLUNTAT I AIXO ES LO QUE ET FE MES GRAN.MARTI

Leo dijo...

Moltes gràcies Albert de dedicarme aquestes paraules, ja saps que t´admiro molt i sempre que hem anat junts a dinars , sortides, sopars ens ho hem passat molt bé. La veritat que m´he sentit molt bé en tots vatros del primer moment que vaig entrar al grup.Tú sempre pensant en tots i totes, ets únic.

elena dijo...

Si senyor! molt bona descripció de Leo! gran persona, gran companya, gran esportista, gran sufridora, gran....gran....molt gran!!

jo també estic orgullosa de haver compartit tants moments amb ella, i espero compartir-ne moltissims més.

aguila dijo...

Amb el poc temps que fa que et conec crec que el millor calificatiu que et defineix ès el de treballadora i sempre disposta a ajudar i adonar ànims als altres. Jo quan sigui gran vull ser com tu....

lo manso dijo...

Un deu albert.
Jo de floretes ja no li vull tirar més, que entre tots vatros la fareu més gran i no podrem fer sebir la ja famosa frase de puça: QUE HEU VIST A LEO. Lo que si que vull fer és un aclariment: quan corre, ni riu ni xalar. I si no que li pregunten a Elena a la mateixa cursa que Leo et va fer riure.