lunes, 22 de octubre de 2012

Els meus ulls confirmen que van veure un miracle

                                           


Divendres a primera hora de la tarde passo a recollir a Javier Fran per l'estació de Lleida, el veig bé, però ja d'entrada em diu que ha entrenat poc.....no és possible vaig pensar, però si jo només li deia, quan ens enviàvem correus, que s’oblidés de tot, que jo me n’ocupava de tot i ell només s’havia de dedicar a entrenar, mare meva!
Abans d'arrencar de casa jo ja sabia  a què ens enfrontàvem: un repte descomunal i díficilisim, però mai vaig dir-li a Javier Fran, mai, jo li deia que era un gran repte.
Al trail de Guara ja vaig poder treure moltes conclusions i sabia que seria molt complicat i si a més li adjuntem la climatologia que hem tingut ....la veritat és que encara ara estic assombrat del que "hem fet" tot i que jo em veig microscòpic al seu costat.
Divendres la nit volia tranquil·litat i rodejar-me d'optimisme i vaig decidir que aniria a veure un amic meu que té un camping a Siurana i allí passaríem la nit, Toni Arbonés. Aquell que no el coneixeu vos diré que és dels millors  escaladors del món, un altre "boig" dels que m'agraden, que lluiten al límit per tot. Ell és una persona que la paraula difícil no sap el que és, però quan li vaig presentar a Javier Fran i li vaig dir el que anàvem a fer ( ell ha corregut esta cursa i l'ha guanyat ) va dir-mos: - “Esteu bojos?” Ostres, vaig pensar, si ell ens diu això...
Al matí del dissabte la mare de Toni, la Josefina, ens va cuidar com a fills preparant fora d'hores un esmorzar tal i com demanava l'ocasió, mil gràcies Josefina! i ja després enfilàvem camí de Cornudella del Montsant.
Vam arribar justets de temps al control de material, millor! ja que molta estona abans de la cursa per allí amb tothom pendents de natros no m'agradava tampoc, ja que els protagonistes de la cursa som tot aquells que hi participem, no natros.
Donen el tret de sortida i amb la companyia del meu amic Joe Rosich, fem els primers metres desitjant-nos sort i jo de broma li dic: “Tira, tira, que ja t'atraparem més avant!”
Molt aviat ens vam quedar sols ja que els primers kilòmetres de cursa són molt corredors i natros havíem d’anar al nostre ritme que no era llavors dolent ( 5.2km/h ) i així anar-lo pujant fins arribar a portar un ritme de 5.7 km/h que és un ritme boníssim per estes condicions. Detràs nostre només portàvem el que tancava la cursa, un xic molt amable que admirava el que estàvem duent a terme.
Molts de vatros us preguntareu com li desxifrava el que veia, doncs:  levanta más los pies, escalón de subida, acacha la cabeza, todo piedras, etc,etc. Tot anava dintre de l'esperat fins que a la meitat de la tarde ens va començar a ploure, allò ho complicava tot molt més. Les pedres i roques patinaven moltíssim i el perill es va multiplicar en cosa de segons, un esguinç o caiguda era tant fàcil com caminar un pas més, ja que hi havia moments que no li podia dir “Cuidado levanta pies por piedra” perquè tot ho eren...
Només desitjava que parés de ploure perquè si les condicions no canviaven seria un miracle arribar a meta, teniem a curt termini arribar com fos a Cabacés km 52.2 abans del cierre de control de temps que era a les 20:40 de la nit, però el que no podia imaginar-me mai de la vida que per arribar-hi havia de passar per mig d'una boira que no em veia ni els peus, em van agafar ganes de plorar, no podia dir-li a Javier que no veia res, havia d’estar pendent del terra però també d’intentar veure les marques, que eren cintes i també mirar el rellotge per saber que anàvem en temps, van ser uns km on el meu cap pensava que m'explotava. Aproximant-nos ja a Cabacés sento uns crits que eren de la meva familia, van venir els meus pares, germà, fillol i, com no, la meva dona que en estos moments el seu suport és fonamental. Ells ens deien que faltaven 10 minuts per tancar el control els tenia al davant a dos metres però.... no els veia, va ser un moment molt engoixant i quan sols faltaven 5 minuts per tancar el control arribem, ell, Javier Fran "be" només tenia els peus tant arrugats de l'aigua que pareixien tots una llaga, jo destroçat mentalment de tant d’estrès i patir.
Sense dubtar mai en cap moment i després de menjar i beure marxem ja que al km 71 hi ha un altre control de pas i havia d’arribar-hi abans de 1:30 de la matinada entre mig 700 mts de desnivell positiu i 800 de desnivell negatiu que no sé que és pitjor! Doncs no sé com, però les condicions van empitjorar encara més, i què és pitjor de lo pitjor ? Perdoneu, però no sabria descriure-ho.
La pujada a la Figuera la vam fer en ànsia, desafiant al mon, però la baixada a la Vilella Baixa va ser molt i molt difícil tot era “fanguxeo” i la pendent era molt pronunciada, patinàvem moltíssim, no ens aguantàvem de peu, amb esquis s'hagues baixat molt millor però és al que ens havíem d'enfrontar! No tenia por, però sí que pensava amb els meus 60kg per aguantar Javier Fran per aquella baixada ensabonada. Un cop s’acaba la baixada, ens dirigim al control de temps de la Vilella Alta on arribem a la 1:10 de la matinada amb 20 minuts de sobra!!! Pareix un conte, però es real.
Faltaven 20 km per a meta, dit aixi m'entra la risa si penses amb el temps en que pots tardar normalment en fer-los però apreteus el cinturó! Al sortir direcció a Escaladei pujàvem fins dalt al poble i llavors hi havia un encreuament on hi havia una boira que veia a Javier Fran i poca cosa més i tiro a la dreta seguint les cintes que ens havien de portar a Escaladei però que ens portarien un altre cop a la Vilella Alta. Després de 40 minuts i 3km, arribem un altre cop al control i jo amb un to alt i amb un poc d'atac de nervis els hi dic: “Què cony passa si he seguit unes cintes! cap on és? què passa?”  Em diuen que a l’arribar dalt on la boira era tant intensa era a l'esquerra, em quedo com un incrèdul al sentir-ho, ja que vaig anar seguint les cintes. Tornem cap a munt i al arribar a l’encreuament tiro a l'esquerra i també hi havien cintes faig aturar a Javier Fran ( el deixo sol ) i em dirigeixo a la dreta per comprovar que jo havia seguit unes cintes i, sí, hi havia cintes als dos llocs, però també he de dir que hi havia un cartró identificatiu amb una fletxa reflectant que posava cap a l'esquerra que jo no vaig vore amb tanta boira, no culpo a l'organització ni molt menys, ja que el circuit estava molt ben senyalitzat. Que quede dit!
Jo estava molt nerviós em sentia culpable d'aquell error, Javier només em repetia que no arribaríem em temps, ja que a Escaladei estava l'últim control de pas al que després de lluitar com a persones inhumanes vam arribar quan passaven 8 minuts del temps de tall horari, però gràcies al metge que hi havia de l'organització i a la resta de l'organització van deixar-nos clicar i així seguir en cursa, cosa que haguéssim fet igual, sense dubtes! En aquells moments ja no ens preocupava el temps horari de cursa, només voliem acabar aquella bonica història de superació personal.
Marxem direcció a la Morera del Montsant sabent que teníem fins les 9 del matí per arribar a Cornudella i amb la sensació que erem invencibles que res ens podia aturar, res!
Faltava, però, l'última prova, ja que la pluja es va oferir per acompanyar-nos fins a meta amb un aigua que feia temps que no veia res igual, que juntament amb la fresca de la matinada i el ritme que jo no estic acostumat a dur, feia que no entres en calor, portant un fred damunt del meu cos que algú li hagués dit un altra nom. Només pensava que Javier no em demanés molts cops de treure-li una pedra de la sabatilla, ja que no hagués tingut tacte per afluixar-li els cordons.
Baixant ja cap a Cornudella per enmig d'un riu, ja que aquell sender de baixada per natros era un riuet que ens remullava els peus fins als turmells ja no notava dolor en lloc, simplement felicitat i un orgull immens d'haver tingut el plaer d'acompanyar a aquest HEROI. Faltant un kilòmetre per meta vaig parar per donar-li una abraçada i dir-li l'orgullós que estava.
A partir d’aquí, tot el viscut queda ja dins nostre i només aquells que han fet coses de les que se senten orgullosos poden sentir el mateix que estem sentint natros ara. .
Espero que en algun moment vos haguéssiu posat dins nostre.

PD Agraïr enhormement a Ramon Morató tot el que va fer per nosaltres seguint-nos les 22 hores de cursa. Sóc home de memòria i no ho oblido.
PD Ahir vaig ser particep d'una de les millors classes de superació personal que algú pot tenir, mai la podré oblidar.
PD A tota la gent que amb el seu material ens ha ajudat gràcies: Jorcani amb les Hoka one one mafate 2, Carlos Ripollés barretes energétiques, PHQuirogel, Generation UCAN.

21 comentarios:

Ricardo dijo...

Impressionant, enhorabona campions!!!!

David dijo...

Unes autèntiques màquines!!! enhorabona per el gran repte conseguit!!

Gerard Marti dijo...

Sense paraules ESPECTACULAR , per mi sou els autentics guanyadors de la prova, tot el meu reconeixement, en moments com els ke estem vivint es bò conèixer histories de superació com akestes.
FELICITATS

Txema Colomer dijo...

Impressionant el que vàreu fer. Tots dos sou uns herois

Anónimo dijo...

Bufffff.....emosion a raudales....estes croniques ja semblen les meues...por lo llargues eh? ni molt menys pel contingut. Jo també et faria una abraçada ara mateix. L'enhorabona xeic ! quins collons....

Fran

victor sole dijo...

M'has fet emocionar "bandido". Enhorabona un cop mes.

FerRun dijo...

Sóc testimoni del que vàreu fet. jo hi era i us admiro a tots dos moltíssim. Increïble!! Moltes felicitats!!

Marta Oliveró Serrat dijo...

Moltíssimes felicitats!

Jo vaig plegar a Cabacés per la pluja i us vaig veure arribar-hi.

Quina força de voluntat!

Trail Roquetes dijo...

22h... INCREIBLE. Encara que poc importa el temps, si no el que heu fet, la complicitat i l' orgull d' haver compartit un "no possible", i haver-lo matxacat. Que n' aprenguen... "si vols, pots!!" (demostracions a hores convingudes: Javier Fran - Albert Giné).

Podries proposar a Javier Fran una xerradeta en los crios del PEKETRAIL, d' altres coses no sé, però d' això segur que n' aprenen.

Pep dijo...

Els millors sense dubte. Felicitats.

Pep dijo...

Els millors sense dubte. Felicitats.

Gorka Martinez dijo...

Alber y Fran, recordaré vuestras vivencias durante el UTSM, el relato de lo sucedido es la mejor forma de saber que si uno se lo propone todo se puede conseguir.

Anónimo dijo...

sempre ho he dit pateixen mes els ultims que els primers i tu albert acostumat com estas d'anar davant aquesta vegada arribant los ultims heu arribat molt mes lluny que el primer.enhorabona

Anónimo dijo...

gran cura de humitat per la resta de corredors que moltes vegades ens ho creiem massa, aixo si que es una prova de força mental
i superacio!!! moltes gracies per poder dir que jo aquell dia hi vaig ser. GRACIES!!!
PD aqui teniu un admirador per sempre i una casa per corre , sergi abril patxanguerus alforja.

Caste dijo...

No tinc paraules per dir després de lo que he llegit! No vaig poder venir però en la meua ment vau estar presents totes les hores. Qualsevol adjectiu es quedaria curt, mai més correré igual ni veuré les dificultats del camí de la mateixa manera. Tots som Javier Fran i els ulls del Puça! SENSE PARAULES CONY!!!!

Eva dijo...

Jo no vaig correr,només anava a donar suport al meu marit. Ell us va veure arriba quan a l'endemà va acostar-se a meta tot passejant al gos... va tornar a casa emocionat i emocionant-me a mi!ES UN PLAER COMPARTIR EL MON AMB GENT COM VOSALTRES! tAN DE BON PUGUEU FER-NE MOOOLTES MES! ANIMS!!

Anónimo dijo...

Enhorabuena maquinas !!!!! Eso si es espiritu deportivo y de amistad. Muchas felicidades a los dos.

Florenci dijo...

enhorabona, un repte més, i ja en tens uns quants, però aquest diferent, compartit, i a més amb un altre lluitador com tu ... que grans que sou!!!

Florenci dijo...

enhorabona a tots dos, quin repte, quina força de voluntat, sou molt grans!!!

Sebas Guim dijo...

Enhorabona, Albert!!!
Ja t'ho vaig dir que, podràs escriure moltes coses però a dins teu el record que et quedarà serà fins i tot molt més intens.
Sort!!!

Anónimo dijo...

Albert, ahir no vaig poder escriure tot el que vaig sentir dins el meu cor quan vaig llegir aquest article que estava esperant amb impaciencia despres del que vau fer,Juan Fran i tu a Guara, felicitats per aquest moments tan intensos que ens esteu fent sentir, gracies per encendre l'esperit solidari i humà de les persones, res mes a dir. Salut i per molts anys pugueu disfrutar d'aquestes sensacions i experiencies.
EL SOCI DEL BAIX PENEDES