Ha estat un cap de setmana llarg i curt a l'hora, llarg perquè hem sortit 5 dies de la rutina i això avui per avui és molt, moltíssim; i curt perquè ha sigut per anar a córrer a Zegama.
Tenia clares les coses pel que fa la cursa: DISFRUTAR, XALAR I CÓRRER.També tenia clar que acompanyaria a Sandra, ella estava il.lusionada amb la cursa i tenia ritme competitiu. Jo en canvi no.
Si no ho feia així, posava en perill poder disfrutar, xalar i córrer....(vaig fer un pacte amb mi mateix)
A ella, això ni fred, ni calor, ja que es val per si mateixa, en això vull dir que d'ajuda ninguna! Ella i només ella va fer Zegama, jo prou feina vaig tenir en fer la meva Zegama.
La sortida amb la música ja ens deia que estàvem a un lloc diferent, es palpava, era l'escenari d'una gran cursa (com quan sona la música abans de cada partit de champions )
En aquell moment sols li vaig dir que disfrutés el moment.
Durant la cursa va haver-hi moment de nervis, tensions, de fred, de pluja, inseguretat, etc però sempre anàvem avançant mentre intentàvem triar la millor solució.
Era el km 8 quan vaig pegar-me "l'ostia de la Zegama 2016" perquè crec que allò no va poder superar-ho ningú. Vaig rodolar i pegar voltes de campana bosc a baix fins que nostre senyor va digue dir:
-Aquest amb això ja entendrà el que és Zegama! Ja en té prou.
Sandra i la resta de corredors, que formaven aquella grupeta, es van asustar molt, ja que en uns segons vaig desaparéixer per aquell bosc avall. Després de tot, vaig pensar que vaig tenir sort, ja que per uns moments això de disfrutar, xalar i córrer pensava que s'havia acabat al km 8...
Vaig tranquilitzar la situació ràpidament i vam seguir sense haver perdut ni un sols segon, ja que vaig pujar cap amunt i els vaig dir : "Estic bé, estic bé!" Després vaig recapacitar i vaig pensar que només m'havia entés Sandra. En aquell moment pot ser un "ESTOY BIEN" era més apropiat.
Vam començar a pujar el primer gran pic, Aratz, el fred i la pluja va aparéixer i allí vam prendre la primera gran decisió: li vaig dir a Sandra de posar-se el paravent, ella va dubtar un poc, però mirant dalt la muntanya com s'havia posat, seria lo millor, era el moment, i... sort, ja que la que es va liar dalt va ser tremenda!
Ara que ha acabat tot, puc dir que vaig patir la de déu, se'm van inflar els dits de la mà tant i tant, que l'anell de la mà estava enfonsat dins la pell, no entrava en calor. Però havia de marcar les pautes i no perdre la calma, és més, era llavors quan sabia que Sandra més em necessitava i li deia:
Tu tranqui, no t'agobies, coronem i més a baix tot això canviarà, ara es quan s'ha de patir!
Després era baixar un poc i pujar el mític Aizkorri, abans però l'avituallament que es veu a la foto de St. Spiritu.
Val a dir que lo de la gent és anormal, nosaltres patint com en poques ocasions i ells "de parat" aguantant aigua, fred, vent, etc durant hores i sempre en un AUPA, AUPA, increíble!!! Allí estava Òscar (l'homenet de Sandra jeje) que segur que va patir més que nosaltres. Vore'l allí i tota aquella gentada va envalantonar a Sandra que me va sortir derrapant de l'avituallament i no va ser pel fang, jo de seguida li vaig dir:
- No t'emociones que és molt llarg. Disfruta-ho!
Pujant Aizkorri el mateix que Aratz o pitjor diria, la cara que feia la gent al cim era ja un poema i com he llegit per algun lloc el refugi pareixia un hospital de campanya d'un camp de batalla.. En això, tot dit.
Nosaltres, però, a la nostra i sense deixar-la parar massa dalt a l'avituallament d'Aizkorri, lo suficient per beure ràpid ( jo la mirava dient-li vaaaa) ja que era perillós està un segons més del compte. Ara i després de tot, pot ser entendrà més la meva agonia als avituallaments dels cims, allí no es pot parar o t'hi pots quedar....
Quedava la guinda del pastel: tot lo crestall banyat i enfangat abans de baixar direcció a Zegama. Allí sí que la vaig veure patir, era perillós, així ho veia, pot ser amb el dorsal invertit i competint-la m'hagués soltat, no dic que no! però ho veia des d'un altra perspectiva, llavors simplement tranquilitat i bones paraules: no t'agobies, vas bé, no competim contra ningú, etc. Ho va fer genial i no era fàcil.
Ja de baixada i després de pujar l'últim coll, Andraitz, vam arribar a l'avituallament del km 32 i alli li vaig dir que tires que ja tot era baixada fins Zegama i que res la podia aturar. Jo tenia un poc de calambres i no és broma! A més, allí hi posaven un caldet...buaaa i la vaig liar un poquetet.
- Me puedo sentar?
- Siéntate claro, siéntate. Me puedes traer un caldo?
- Claro, como no, y dos!
Pues me puedes traer otro?
-Si claro, te gusta? Si si esta buenísimo.
-Pues ya era hora que alguien me lo dijera porque todos pasan a toda leche! y lo he hecho yo...
Pues me puedes traer otro?
- Claro que si hombre!
Seria abusar si le pido otro? (em recordava al caldo que a vegades faig després d'un entrenament dur al rest. pous de la neu a l'hivern )
-Tu eres de pueblo no? em diu...
Miraaaa vaja risa em va fer entrar. Si, si li dic mentre ja me l'estava servint. Me l'acabo i em dic "o m'aixeco o em fotran fora!"
Em despedeixo amb un "gracias por todo" i penso:
-l'he liat, a Sandra ja no l'atrapo!
Començo a córrer com un poseït per intentar atrapar-la i disfruto durant lo camí de la baixada fangosa fins Zegama i quan faltava poc més d'un kilometre amb un crit li he dit:
- ja soc aquiiii
L'arribada, aquell moment, amb aquella gentada, la família, el fet de superar les adversitats, el saber que Sandra estava o tenia que estar contenta va fer que pugues dir:
HE DISFRUTAT, XALAT I CORREGUT PER LA ZEGAMA-AIZKORRI
Vaig entrenar tota la semana amb normalitat com si la cursa de diumenge fos un entrenament més de qualitat, sense escatimar esforços durant la semana, tot i això em vaig presentar a la sortida amb l'intenció de fer la meva millor marca en 10 km....RES!!! 
