lunes, 13 de diciembre de 2010

La meva opinió sobre el DOPPING

Ara que és actualitat amb esta nova detenció d'atletes espanyols, voldria donar la meva versió sobre el dopping en general, ja que és un tema que l'he viscut de prop i de lluny, us explico.
Jo vaig començar al món del ciclisme amb 9 anys i vaig competir amb aquest esport fins que me'n vaig anar a fer la mili.
El món del ciclisme em va fer vore que per ser professional no era suficient tenir qualitats, ja que amb les qualitats arribes fins al camp amateur, a partir d'allí , a part de qualitats, necessites "lladres" ja que l'enchufe és poc... a més, de diners i més diners i passar per on jo mai (i dic mai) no vaig passar ni passaré, ja que després d'aquest moment per mi la paraula esport ja no tindria cap significat.
Recordo com si fos avui mateix quan era cadet (15 anys) i amb la selecció catalana vaig anar a córrer els campionats d'Espanya a Galicia i al sortejar l'habitació em va tocar amb Jose A Flecha, avui en dia gran corredor profesional. Vam arribar a l'habitació i vaig treure tota la roba de la maleta i la vaig deixar a l'armari. Llavors ell obre la maleta i.....pareixia una farmàcia!!! em vaig quedar......Vull destacar que no hi va haver res de dopping, però només amb el contingut de la maleta ja es veia una gran diferència. Us recordo l'edat que teníem: 15 anys!
Sóc dels que penso que tots els profesionals es prenen coses "no legals",  no m'agrada utilitzar aquesta miserable paraula. També he de dir que els culpables de tot això també són els organitzadors, perquè són els que volen espectacle i més espectacle i es pensen que amb un plat de macarrons es poden fer 2000 km. Considero que l'esport d'èlit en general està bastant podrit, ja que tot el que porte molts diners, resultats, televisió, esponsors etc. fa que l'esportista faci coses per millorar i guanyar per sobreviure, ja que per ells l'esport és el seu ofici.
I amb tot això estan els superdotats de qualitats que no necessiten prendre res "no legal " per ser dels millors, però per culpa d'anar "net" no aconsegueixen aquells super contractes, aquelles victòries, aquells aplaudiments i moltíssims moments de glòria.  QUÈ TRIST!!! què frustrant......i tot per anar net. A vegades penso que l'esport professional no és just amb els millors, perquè la majoria de vegades els millors no són els que guanyen. Una prova més és l'altre cas d'aquests dies, el cas de Contador, que són positius com una casa (a mi almenys que no m'expliquen que és degut a la carn ni res semblant)
Ja per acabar estan els que considero "tontos" que són aquells que es prenen coses prohibides per guanyar 4 curses miserables i que no guanyen ni un duro, però sí que els hi prenen la glòria als que realment ho mereixen. TRIST, molt trist, però que també n'hi ha, no ho dubteu.
Són moltes vegades les que he arribat a una cursa hi he pensat ojala fessin un contol avui, però has de quedar-te amb el dubte.
 Per mi i la gran majoria de natros l'esport eés una diversió, una passió, puc dir que l'esport m'ha donat i em dóna vida, m'ha donat salut, amics, m'ha ajudat com a persona i per tot això li dono les gràcies i li estic molt agraït. La veritat jo almenys no necessito res més.
Espero que ningú s'hagui ofes amb aquestes paraules, és una opinió més, la meva.

13 comentarios:

Malfieten dijo...

Estic molt d'acord amb tu, i en curses "populars" si fessin controls... mare meva !
La pressió que reben els pros és molt bestia, no crec que sigui, però, excusa. Ja s'ho faran, però estan fotent a l'esport i als "nets".
Ma dura.

Salut i kms !

Ferran dijo...

Totalment d'acord Albert. Un dia te'n contaré una d'un tonto d'estos que tots coneixem...

Albert Giné dijo...

Jo quan destapen un nou episodi de doping tinc satisfacció i tristesa a l'hora.
Satisfacció per que els han enxampat i tristesa quan penso amb els "nets" que ha perdut molts premis i diners.

Ferran ja contaràs però n'hi ha més d'un crec jo.....Ojalà als primers classificats de cada cursa els hi fessin un control, i per sorpresa!

Adrià dijo...

Albert, jo penso el mateix que tu! Has relatat algunes coses que a mi tambe em resulten bastant familia. Jo em quedo amb tots els valors que m'ha donat l'atletisme i que empleo a la vida mateixa. No ho canvio per res del mon.

Xisco dijo...

El millor dopping es el de desprès de les curses: la panceta, la llesca de pa, els pastissets, els guisos de les dones del poble... aixo si que dona energies per a correr!!! La resta simplement una llastima. Malauradament no totes les persones que practiquen l'esport son esportistes, ni pel dopping ni per la seva manera de ser. Desprès de veure aquell famos video de Cannavaro i companya en plan yonki!!! mare de deu.
Jo estic amb tu. L'esport dona vida. Les substancies "no legals" te la treuen.
Enhorabona per la Mitja de Salou... pero cuida't collons!!!!

Anónimo dijo...

No es pot pensar que l'esport d'elit esta podrit, això es pendreu a la lleugera. A la societat hi ha gent bona i també de dolents doncs al esport es lo mateix. Saps quan controls pasen aquest corredors, el aixequen a les 3h del mati per fer analitiques i despres a correr, Tu prenenten un frenadol pel refredat donaries positiu, penseu-hi.

Anónimo dijo...

Crec que atletes i ciclistes son els que fan més per acabar amb el doping. No es un tema tant facil! Em nego a creure tot el que dieu prefereixo pensar amb els que ho fan be i en castigar el que ho fan malament. Jo també podria creure que els que feu curses de llarga distancia també aneu tots dopats i no ho penso reflexioneu. No es pot criticar tot l'esport d'elit.

Albert Giné dijo...

Quan vaig fer aquest escrit vaig deixar molt clar que era una opinió més, la meva opinió! o sigue que en això queda tot dit que cadascú pense el que vulgue, jo les coses les tinc molt clares.

Per cert, pensa pots pensar molt, però el dia que jo tingue que pendre algo per acabar o per guanyar una cursa sigue la que sigue, ja no correré!ja vaig pendre esta desició quan era ciclista.

El que no es fa per plaer........

Ferran dijo...

Anònim, una cosa sí s'ha de tenir en compte. I em posaré com a exemple: deixant de banda que jo rebutgi lo dòping des d'un punt de vista moral -això sols ho poden saber els més propers a mi-, deixant de banda que a mi la vida m'agrada massa com per llençar-la enverinant-me, deixant de banda que tinc 43 anys, lo que no té massa sentit és pensar que corredors populars van dopats, i tu ho has dit, per una raó molt més simple i que segur entendràs: segons diuen i segons he llegit, un sol tractament d'EPO/hormones, etc...val més de 5000€ o sigue que ja em diràs quin sentit té guanyar un polastre, una botella d'oli, una copa, una bossa de pam i toc o els 200€ que podria arribar a guanyar a Paüls per Sant Roc? I la "glòria", fins i tot la local, no s'assoleix així. Mira l'exemple de l'Albert. Estimat i admirat -ho dic jo, ell no ho dirà mai- sense cap necessitat de ser lo primer, encara que de vegades guanyi.

Anónimo dijo...

Crec que no m'heu entes el que jo volia dir es que no es pot ficar a tothom al mateix sac, abans de fer afirmacions ni que siguin de opinio propia s'ha de pensar el que es diu perque el que jo volia dir es que no tots el esportistes d'elit es dopen, en la meva opinio nomes n'hi ha una minoria que per desgracia ho fan. Lo d'anonim es perque no se com posar el nom.

Anónimo dijo...

He trobat per la xarxa aquest post firmat per Joaquim Pisa, el trobo interessantíssim:

La llamada Operación Galgo ha desvelado un nuevo secreto a voces: que la mayoría de metas alcanzadas por el deporte profesional español, en este caso el atletismo, se han logrado mediante trampas. El atletismo español se nos está manifestando como un pudridero en el que médicos, entrenadores y atletas planifican, usan y trafican con substancias dopantes a tutiplén.

Un manifiesto firmado por sesenta atletas se felicita por las detenciones de implicados -entre ellas, las de la vicepresidenta de la Federación Española de Atletismo y atleta estrella del equipo femenino, Marta Domínguez-, y dice cosas espeluznantes como que "desde hace 30 años años los implicados han gozado de impunidad desesperante" (sic). Efectivamente, así ha sido. Aquí no se está hablando de que tal o cual atleta español se haya dopado solo o con ayuda de su preparador, sino de que de un modo organizado, a través de una red manejada por el médico de confianza de la Federación, Eufemiano Fuentes (el mismo que ya apareció en 2006 -Operación Puerto- como máximo responsable del dopaje en el ciclismo español) y el preparador mimado por ése mismo organismo, Manuel Pascua (quien desde hace tres décadas ha dirigido a la inmensa mayoría de atletas españoles que han conseguido medallas en competiciones internacionales), se trafica y se consumen estupefacientes dopantes, al punto de que a Domínguez y compañía se les han encontrado cuentas en paraísos fiscales donde escondían sus beneficios e incluso blanqueaban dinero de otros orígenes. Todo presuntamente, faltaría más.

Fue a raíz de las Olimpíadas de Barcelona cuando el atletismo español explotó en las pistas internacionales, comenzando una cosecha de triunfos que siempre despertó recelos fuera de España. Y con razón. Pero no fue sólo el atletismo. En los años finales de los ochenta y primeros noventa del pasado siglo, con el derrumbe de los regímenes comunistas europeos, las disciplinas deportivas españolas de alta competición comenzaron a importar de Europa del Este el personal técnico y métodos de preparación que habían logrado crear de la nada potencias deportivas como la RDA o la propia URSS, gracias al dopaje masivo y planificado de sus atletas. Eufemiano Fuentes y Manuel Pascua han estado detrás de ese "milagro a la española" de pacotilla, inducido por el dinero a espuertas desde luego, pero también y quizá sobre todo, por el afán de obtener triunfos que permitieran sacar pecho a un país eternamente acomplejado por sus fracasos deportivos.

Continua.....

Anónimo dijo...

Segueix...

Es imposible que todo eso haya pasado sin que los responsables políticos del deporte español tuvieran noticia de que los triunfos obtenidos se cimentaban en el consumo planificado de estupefacientes por parte de buena parte de sus campeones. Los mismos atletas "limpios" hablan del clima casi exhibicionista, sin disimulos, con el que actuaban los tramposos en las pistas de entrenamiento y en centros como la Residencia Blume de Madrid. Es imposible que Odriozola, el eterno presidente de la Federación de Atletismo, y que Jaime Lissavetzky, el siniestro "boss" político del deporte profesional español, no hayan conocido nada de lo que estaba pasando; ambos se han hinchado a abrazar y fotografiarse con atletas, ciclistas y especialistas en otros deportes que han ganado sus pruebas dopados; ambos viven inmersos día a día en el mundo del deporte profesional español. Ellos, los responsables políticos, y también los medios de comunicación, la llamada "prensa deportiva", son los mayores responsables de esta corrupción generalizada, pues su continua presión sobre los profesionales reclamándoles triunfos "para España" (esa sed insaciable de medallas con las que justificar sus cargos unos y mantener sus ventas y audiencias los otros), han empujado a estos desgraciados a renunciar a su dignidad como personas y en algunos casos también a su salud, comprometida por las drogas usadas. Un atleta gallego expresaba ayer en El País su temor a que la operación de limpieza emprendida sea parada en seco cuando llegue a determinada altura. Ciertamente, mientras no rueden las cabezas de los políticastros que por activa o por pasiva han permitido este sindiós, no habrá garantía de regeneración.

Continua.....

Anónimo dijo...

Segueix....

En todo caso, sería de tontos pensar que todo ese tinglado se detiene en deportes como el atletismo y el ciclismo existiendo el fútbol, el espectáculo de masas por antonomasia, que genera ingresos económicos probablemente superiores a la suma de todos los demás. juntos. Hace pocos años el diario le Monde denunció en portada que clubs españoles de primera fila, citando por sus nombres al FC Barcelona, Real Madrid y Real Betis entre otros, dopaban de modo planificado a sus futbolistas en función de la temporada que debían afrontar. Los clubs aludidos amenazaron a Le Monde con juicios por atentar contra su "honor" en los que pedirían indemnizaciones que acabarían con el diario francés; en realidad se guardaron mucho de recurrir a la vía penal, y las aguas se aquietaron pronto. Curiosamente, pocos meses después de aquella denuncia quienes integraban entonces el cuerpo médico y el de preparadores físicos del FC Barcelona se retiraron casi a una. Eso sí, Le Monde dejó de referirse al tema; los intereses en juego eran demasiado grandes, y es obvio que les hicieron callar.

Queda sin embargo un sinfín de testimonios y hechos, como esas muertes súbitas de futbolistas y otros profesionales del espectáculo deportivo -ocurridas desde hace medio siglo, y no sólo en España- que dejan perplejo a cualquiera... que quiera cerrar los ojos a la evidencia

Quizá la Operación Galgo sea un primer peldaño para acabar con todo eso. Si permiten que llegue a buen puerto, claro está