Un petit reconeixement a un gran amic, Gerard Morales

Qui no coneix Gerard Morales? Suposo que avui en dia al mon del trail running tothom el coneix..però fa 4 anys no era tant conegut! jeje

A mi però el seu nom se'm va quedar gravat al cap quan allà pel 2011 a l'ultra trail de Xerta em va "treure" la victoria a la general final de l'ultra de les nostres terres, a partir de llavors i ja per sempre més Gerard Morales el considero un amic meu, mai l'he considerat un rival, un adversari, ell per la seva humiltat va passar a ser amic per sempre.

Sempre podré dir però que li vaig guanyar la primera etapa jeje

Vam seguir camins paralels fins que al 2012 vaig saber que també feia maraton de Sables i va ser llavors quan vaig decidir trucar-lo i ja començar a forjar una amistat que fins avui. Vam formar una haima amb uns altres amics i ens ajudavem tant que l'amistat es va enfortir molt.

Els 4 amics de la haima 42 a la cursa de Sant Roc ( Pauls )

Després d'acavar l'última etapa al desert del Sahara

Des de llavors i fins avui estem en contacte diari mitjançant les reds social i també minim un cop a l'any ens reunim per fer un dinar i puc asegurar que ell es el mateix noi que un dia em va "birlar" ut de les fonts.

Si aquest esport el comparesem amb el futbol ell estaria a 1º divisió guanyant molts calers però coneixent-lo es feliç pagant la seva inscripció a les curses (bueno ho seria ja que ara no les deu pagar ehhhh jeje )

No canvies mai amic, que se que no ho faràs! i gaudeix mentre pugues de les condicions que tens.

PD saps que sempre t'ho dic...si necesites un motxilero per tornar a Sables intenta fer un esforç i portar-me!!!

PD Si voleu saber el seu historial de curses, resultats, etc. busque-ho vosaltres mateix que jo he d'anar a dinar i se'm faria de nit! 

Al seu facebook que el te mes actiu clicant el seu nom i apellit o

Aquest es el seu blog http://gerardmoralesramirez.blogspot.com.es/

Et dec mínim que si algú no saps qui ets ara tingue l'oportunitat de coneixe't amic!

Una abraçada fortissima i estem en contacte negrito!

DISFRUTEU DEL VIDEO CURSA TIVISSA

Cursa de Tivissa

Tenia moltes ganes de ser a Tivissa, com a molts altres llocs on em criden i per unes coses o altres no puc ser-hi però a Tivissa feia anys ara que no corria i tenia ganes d'anar-hi!
No podia competir-la com a mi m'agrada ja que les molesties al turmell no afluixen i el no tenir continuitat amb els entrenaments fa replantejar les coses per fer-la a mitges, no!amb Javier Fran seria una opció.
Vaig comentar-li a Javier que hi havia una cursa "curta" de 23km a Tivissa que era molt técnica per un invident i ...no invident, li comento que seria interesant de cara als dos poder comprovar els limits que tenim, ell, que només vol més i més va acceptar, era una bona cursa per ficar-mos a prova.
Dies atràs ja m'havien trucat que vindrien a gravar-mos si hi anavem ( evasión ) i sortiria a teledeporte uns minutets, vaig pensar que seria un gran reconeixement per ell i podria veure tothom del que n'es capaç de fer, de passada també seria positiu per Tivissa i les terres de l'ebre així era una manera d'agrair-los el gran tracte que sempre he rebut d'ells i les meves terres.
La nit abans ja vam fer nit allí, al camping de Tivissa i després de rebre un tracte exquisit ja només quedava afrontar la cursa amb optimisme i convicció que res que no sigue un crono ens pot aturar.
La cursa era molt técnica per persones sense ninguna minusvalia, per un invident era alguna cosa més que una cursa técnica, allò era un altra dimensió! on cap trepitjada es bona, crestes, roques, pendents, escalons, desnivells, cordes, etc,etc. però sense pensar-ho més del compte ens presentem a la linea de sortida, la por es o ha de ser per als altres, nosaltres endavant! li deia.
Ell que al igual que jo es un "tirao pa lante" em seguia el joc....
De la cursa diré que al nostre pas ( 3;15h per fer 10 km d'aquell tipo ) no era un obstacle, amb dificultats però anavem traçant cami, vaig aconseguir un dels meus proposits o...això penso! fer-li veure que ell no te limits, el seu obstacle no es la ceguera, el seu obstacle es el rellotge! no pot competir contra un crono...
Al km 10 i sabent que es passava per Tivissa abans d'afrontar la segona part de la cursa vam decidir no ser egoistes i abandonar, crec que la gent va poder comprovar que es increible el que fa però no calia fer esta tothom pendent de nosaltres i arrivar a les 5 de la tarde....la demostració estava feta! l'ORGANITZACIÓ QUEDE CLAR ENS DEIXAVA ACAVAR però jo penso que no calia fer demorar més la cursa, ells per nosaltres ens ho facilitaven tot però a la vida l'egoisme  perd les persones i s'apren més d'una derrota o un abandono que d'altres coses...ahir jo li vaig enviar "un missatge" a Javier que penso ell va entendre, penso. ( algunes de les coses que només amb molta confiança pots dir-li...)
"Puedes enfrontarte con respeto a la montaña, pero no puedes luchar contra el reloj"
"Has demostrado que eres capaz de todo y con ceguera has trazado un camino que muchos jamás trazarán"
"Eres un ejemplo para todos, disfruta de la montaña y no te obsesiones con el reloj para acceder a ella"

Després de la cursa vam gaudir del tracte de la gent de Tivissa que com sempre es van volcar amb la seva cursa i amb els corredors, gràcies!

I jo amb "Un dia haremos el recorrido de Tivissa sin reloj" em vaig despedir de Javier a l'estació d'Hospitalet.

Fins la propera amics.

Gràcies per les vostres 250000 visites! Ara a pel KMV ROQUETES!!!

Avui volia fer entrada al blog per recordar que el dissabte es fa el KMVROQUETES http://www.kmverticaro.blogspot.com.es/ i m'he endut una sorpresa agradable al veure que tot i no escriure de fa més d'un més el meu blog ha superat les 250.000 visites, per alguns no res....per mi una satisfacció vore que gent li interesa el que faig i vol saber coses sobre l'esport, la solidaritat i sobre mi ( competicions, entrenaments, etc )
Dit això i com ja he fet en varies ocasions faré un sorteig per celebrar aquesta per mi impresionant cifra, es tractarà del seguent;

Qui encerti la meva classificació al proper km vertical de Roquetes que serà dissabte li obsequiaré amb una cinta de cap Dynafit.

 Com aquesta que es veu a la foto i que jo tant de rendiment li trec.

Ara vos invito a disfrutar dissabte del millor kmv que es fa avui per avui. Pujeu a caro i mentre animeu als corredors esteu invitats a menjar una baldana i una cervesa!!!

Dia 21 de juliol recordarem als bombers del foc d'Horta

Si res no passa el proper 21 de juliol a les 4 de la tarde farem una excursió guiada amb un parell de bombers que van ser i van poder salvar la seva vida al foc d'Horta  ( Jordi Chertó i Joan Farnós ) on hi va perdre la vida 5 companys d'ells, bombers del GRAF LLEIDA. A un d'ells el coneixia jo perfectament, el podia considerar amic meu, un crack de persona i d'esportista: David Duaigues.

El dia 21 just farà 5 anys del fatídic accident, aquell maleït 21 de juliol de 2009 es per això que ús faig saber que qui vulgue venir independentment del nivell que tingue ( serà una excursió ) per rendir-los un petit homenatge i recordar-los que per natros estàn ben vius i sempre els recordarem ( tinc un apartat d'ells al meu blog des d'aquell 21 de juliol ) estan invitats, no volem debatre res, no es el dia, ni el moment! volem recordar-los amb respecte i fer 5 minuts de silenci per ells i pels 5 anys del accident, estaria molt be, aqui ho deixo...

I ja per acavar només agraïr a Jordi i Joan la seva predisposició, jo no estava segur de fer be al dir-los això, no se, per ells ha de ser difícil remoure tots aquells moments, però van dir que si i jo personalment agraeixo la valenti i força que tenen.

PD S'ha de venir amb pantalons llargs ( llocs on ha crescut vegetació)
PD lloc de trobada a les 4 de la tarde del dia 21 de juliol al mirador de la franqueta, si la gent d'aqui dels voltans vol fer cotxe el lloc de trobada als 4 camins a les 15;15.

Fins aviat!!!

Diumenge de desnivell!!!

Aquest diumenge col.laborarem amb una causa benéfica que organitza gent de Roquetes, els de la btt terres de l'ebre, trail, ajuntament, amb una pujada a Caro amb bicicleta.
El preu de l'inscripció es la voluntat i la conciencia de cadascú i el recorregut es fins les entenes sortin de l'entrada de Roquetes, estarà divertit! i segur que hi ha gent de tots els nivells per gaudir d'un gran dia i una bona causa.
ANIMEU-VOS!!!

CURSA CAMI DE SIRGA. I QUÈ CABUT...

Avui és obligat fer crònica i no pels resultats, la faig per l'organització i per la meva "cabesoneria".
L'any passat ja havia de córrer aquesta cursa Camí de Sirga, però una caiguda el dia abans al descens vertical em va impedir córrer la cursa de l'endemà ...i fins avui! La caiguda va ser forta, molt forta i encara avui un any després no m'he recuperat. La culpa meva i només meva, que quede clar, ja que jo sóc un descelebrat!!!
Fa més d'un mes em van trucar per saber com estava i van obrint-me la porta de part en part  per a tornar-hi a participar.

Passant els dies tenia el tema cursa al cap però com no estic recuperat i posava en risc la lesió em feia molt el remolón...a més, persones sàvies em deien que no era el més oportú.
Només va faltar un dia que la meva dona (i ella que no em demana mai res en este sentit ) em digués que tenia que fer un esforç i anar-hi, que esta gent de Móra s'ho estaven currant molt i necessitaven l'ajuda dels corredors. Doncs en aquells moments la decisió ja estava del tot clara. Hi anava!
Fins al dia abans vaig entrenar com un boig en bicicleta ( dissabte matí 130km ) ja que el míster em volia fer arrivar cansat per a què no corrigues molt i el risc a lesionar-me baixes.... però no li va sortir del tot bé! jeje.

Dissabte la tarde vam fer la skyspeed de 350mts amb 83 de desnivell+ va ser molt divertit i juntament amb Pere Aurell i la resta de participants vam fer una crono explosiva on el resultat era el menys important.

Diumenge era la prova de foc, sabia que la cursa era durilla i tècnica, o sigue que coneixement i calma! Res d'arriscar baixant i gasss de cara amunt, aixi vaig fer-ho i el resultat va ser molt millor de l'esperat, ja que als últims 5 km vaig "pescar" dos corredors que em va permetre fer un podi que no esperava ni confiava.

De l'organització només puc dir meravelles, bestial el tracte als corredors, com a reis! Increïble el seu esforç, només penso que sort que hi vaig anar....déu del cel! A més, quin munt de regals i de profit tots!

PD  A tots els que feu possible aquesta cursa vull animar-vos a seguir igual, el vostre esforç sortirà a la llum. Les coses a vegades no tenen una explicació però la meva humil opinió és que teniu una cursa fantàstica amb un recorregut excel·lent i un tracte meravellós. Com els hi vaig dir als d'Alfara (Cursa d'en Panxampla ) al seu dia "temps al temps"

GRÀCIES I MIL GRÀCIES PEL VOSTRE TRACTE COMPTEU SEMPRE AMB NOSALTRES

Dissabte posarem a prova turmell

Aquest dissabte aniré a l'Almogàvers muntanyes de Prades per fer una cursa de 74 km i 3400 desnivell+crec que suficients per comprovar l'evolució del turmell.....
L'intenció es fer 4 hores d'entrenament en cursa per treure conclusions del turmell  tot i això si les sensacions no son bones ha acavaré abans ..i no tinc cap intenció d'acavar-la! però prefereixo anar amb gent aixi es molt més portador.
Molts vos preguntareu si cal anar a una cursa així per treure conclusions i posar a prova el turmell, pues no se contestar-vos.....jeje.

Dissabte cursa del llop!

Que ningú s'asuste amb el títol de l'entrada jejeje que només faré la "marxeta" cicloturista, aquest any suficient per mi.
Es una gran cursa, grandissima! i un repte brutal per a qui l'afronte ( 6 etapes ). Jo personalment li dec molt a esta cursa ja que m'ha donat molt reconeixement.
A tots els valents i a l'organització els hi desitjo moltissima sort i valentia per afrontar-la, la recompensa val la pena.
Després d'aquesta cursa i si no hi ha cap problema em ficaré a córrer ja que tinc moltes ganes d'empendre noves aventures...

Un bonic record 

Mireu això i reflexioneu/nem

Això es una història increïble que fa pensar molt com som molts, jo aquestos dies he tingut la sensació d'estar a la situació contraria de Hermógenes Fauvert, el DR DARIO m'ha fet veure que tot no es la fama, ni l'ego, ni els diners, a la vida s'ha de saber ajudar a tothom independentment de com portigue la cartera, més si parlem d'un cas de vida o mort. 
El Dr DARIO es d'aquells que primer t'ajuda i després pregunta, t'escolta i motiva.



En la Clínica de un famoso cirujano cardiólogo, entra la secretaria al consultorio de éste y le anuncia que un viejecito, muy pobre, deseaba consultarle, recomendado por un medico del hospital público. 

El médico le dice que hablará con él una vez que haya atendido a todos los clientes con cita médica. 

Después de dos horas de espera, el médico recibe al anciano y éste le explica la razón de su visita:
- 'El médico del hospital público me ha enviado a usted porque únicamente un medico de su prestigio podría solucionar mi problema cardíaco y, en su clínica poseen equipos suficientes como para llevar a cabo esta operación'.

El médico ve los estudios y coincide con el colega del hospital. Le pregunta al viejito con qué Compañía de Seguros se haría operar. Este le contesta.... 'Ahí está el problema Dr. Yo no tengo seguro social y tampoco dinero. Como verá, soy muy pobre y para peor, sin familia... Lo que pido, sé que es mucho, pero tal vez entre sus colegas y usted puedan ayudarme...'.

El médico no lo dejó terminar la frase. Estaba indignado con su colega del hospital. Lo envió de regreso con una nota explicándole que su 'Clínica era Privada y de mucho prestigio, por lo tanto no podía acceder a su pedido'. El había estudiado y trabajado duramente estos años para abrir su clínica y ganar el prestigio y los bienes que tenía.

Cuando el anciano se retiró. El médico se percató de que éste había olvidado un carpeta con unas poesías y una frase suelta que le llamó mucho la atención. La frase decía: 'El órgano que mejor habla es el corazón' y firmaba Hermógenes Fauvert. Esta frase le gustó mucho al médico, pero lo que más le gustó fue el nombre del autor de la frase, Hermógenes Fauvert.

Le hacía recordar su juventud, pues, en primaria, la maestra les leía sus hermosos cuentos infantiles. En la secundaria, la profesora de Literatura les enseñaba bellísimas poesías y fue con una de ellas que, al dedicarle a una de sus compañeras, se enamoró y esta fue su primera novia. 'Cómo olvidar todo eso si fue parte de lo mejor de su infancia'.

A la semana siguiente, al finalizar la jornada, la secretaria entró al consultorio con el periódico vespertino y compungida le dijo al médico, '¿Se ha enterado, doctor? Hoy han encontrado muerto a 'Hermógenes Fauvert' en un banco de la Plaza del Ayuntamiento, tenía 88 años el pobre'. El médico suspiró de pena y contestó:.'Hombres como él no deberían morir nunca. Que Dios lo tenga en Paz, me hubiera gustado conocerlo.... '

Pero, ¡cómo!..... ¿no lo recuerda?', le dice la secretaria y mostrándole la fotografía del periódico le dice: 'Era el pobre viejecito que vino la semana pasada a consultarle. Era un conocido escritor, solitario y bohemio. No tenía parientes y...'. El médico no la dejó terminar. Le pidió que se retirase y sentándose con los brazos cruzados en el escritorio, lloró.

Lloró como nunca lo había hecho, como el niño que llevaba escondido en su alma. Largo tiempo estuvo en el silencio de su consultorio. Luego, mientras secaba las lágrimas de su escritorio, sacó delicadamente la imagen de Cristo que estaba debajo del cristal y, después de besarla, la guardó en un cajón mientras decía 'Perdón Señor, no soy digno de Ti, no soy digno de que Me mires. Todo lo que tengo, Te lo debo. Me enviaste a un pobre y me habló con la voz del corazón. Yo lo escuché con el oído del egoísmo.... mi vergüenza es grande.... Perdóname Señor'.

Con el correr de los años, la 'Clínica Hermógenes Fauvert', como se denomina desde entonces, se hizo muy famosa. El médico habilitó un sector para la atención de los pacientes sin seguro médico y él personalmente practica las operaciones. 

Dissabte amb dorsal!

Ja que encara no estic a punt per córrer, començaré a cremar energia en bicicleta, com? doncs aquest dissabte vaig al GRAN FONS DE LA MUSSARA 187 km en 3300 desnivell .....vaja que entraré en calor segur!
Aquestos dies he anat sortint amb bici però d'aqui a fer això ja un pas de gegant, tot i això no em fa por.
El meu germà i molts coneguts també la faràn i serà "divertit" se que acavaré destroçat total però tot i això me'n hi vaig decidit, aquestos dies son els millors per a un futur no molt llunyà.

PD com pot ser que tingue tanta ansia de posar-me un dorsal si se que vaig a rebre?
PD a les classificacions em diré Marc Treso......jejeje

Per darrera venen espentejant amb molta força

Fa uns dies vaig pujar fins Alcanyis en btt per veure en directe al meu fillol correr una cursa de btt, la veritat es meneja prou be si pensem que te 10 anys.....va quedar 3º! tot i que va acavar poc content una de les coses que li vaig dir es que anés a felicitar a qui l'havia guanyat, cosa que va fer.
Veient que "maneres" en te el més important es que aprengue altres coses....el saber anar en bici per la vida una d'elles, companyeris-me, saber ser solidari, saber competir, disfrutar, respectar i sobretot saber pedre! ja que de guanyador ni ha sols un i es molt complicat ser-ho.

Aquest diumenge però va tastar lo que es guanyar, la primera victoria li ha arribat de molt petit, massa? no se...però ha de saber que això no es el més important, a la llarga el recordaràn més per ser una bona persona que un bon ciclista, si pot ser les dos coses ......jeje millor, no? qui no ho voldria?

Ara poc a poc, a casa te tot el que te que tindré per tira endavant sabent que hi ha molt de cami per fer per arribar on es pugue, en el lloc que faci falta, però amb el respecte de tothom.

Endavant!

Ultra trail Barcelona

No podrà ser....no hi aniré! Les coses no van com voldria, ja que jo voldria córrer però no estic be.
No ho he dit abans ja que tampoc vull fer "peneta" ningú però resulta que totes aquelles molesties al turmell eren més significatives del que pensava, he intentat arreglar-ho ( els problemes de turmell ) però després de fer proves i més proves una resonancia ha dit que hi ha mal, o sigue que s'ha de parar si o si.
Dilluns vaig a visitar-me a LLeida per veure quin es el tractament a seguir... però no pinta be!
No passa res, però tinc ràbia! després de tot el viscut puc dir que es un mal menor, que això es un hobby hi ha coses més importants per les que preocupar-se.
 Jo me'n sortiré amb la meva! sóc molt cabut...ja canviaré la truita a la situació!
Penses que vens de vuit mesos sense fer res i de cop i volta entrenes un mes, tornes a entra en la dinamica de la continuitat dels entrenaments, etc i ....torna a parar! pots arribar a desanimar-te, però no es el meu cas, estic molt animat! en confiança i respaldat, el temps ficarà les coses al seu lloc.
La meva meta no es una fecha, un podi, la meva meta es tornar a disfrutar corrent i per això toca esperar.

I tot el material per estrenar.......grgr

UTMCD una cursa per treure conclusions

Aquest passat dissabte vam fer la Half muntanyes costa dourada de 47 km i 2800 + amb l'intenció d'acumular kilometres i veure sensacions generals.
Doncs de sensacions i conclusions n'he tret moltes, anirem per parts;

1/ He notat milloria física i estic content de la progresió! si res no ho evita amb els terminis fixats puc tornar a ser competitiu, això em va permetre anar un grapat de kilometres amb cap de cursa
2/ Al millorar fisicament també recupero molt millor dels esforços, al dia seguent podia haber entrenat amb normalitat.
3/ Començar de 0 i ficar-me a fer 100 km semanals em comporta conviure amb molésties i les del turmell ja son alguna cosa més, dissabte em van perjudicar.
4/ Estic tendre tant muscularment com sobretot articularment i això s'ha de millorar o puc tenir problemes a curt plaç.

Com vos deia, moltes conclusions he tret amb "sols" 47 kilometres.
Explicant un poc la cursa dir-vos que ja de sortida vam fer una pujada de 750+ que va deixar-mos a tots desperdigolats! vaig coronar amb qui acavaria guanyant la cursa Toni Arbonés, amb ell vaig anar un grapat de kilometres vaig adonar-me que anava amb convicció de guanyar, el ritme era bo!però jo no tinc benzina....encara! per anar amb ell i després de baixar per uns corriols mullats de pedres i doblar-me el turmells varios cops va començar a complicar-se la cosa.
Vaig anar tirant amb el turmell adolorit fins al km 24, Montral, control de pas. Allí estava la meva dona, el sogre i el meu fill que només repetia;
papapapa quin moment......molt bónic! una experiencia més per a mi. No sabia que fer parar per no complicar més les coses o seguir.....va manar el cap, seguir! al menys fins el proper control.
Arribem al seguent control amb el Xavi Sahuquillo ( recent guanyador de ut Xerta ) no va tenir un bon dia, te més qualitat! no tindria que anar jo amb ell, al menys ara! allí prenc una coca-cola que al passar uns km m'adono que no em va sentar be i torno a decidir continuar, per 12 kilometres! anavem segont i tercer això va ser important a l'hora de pendre la desició de seguir, que tonto!
Emprenem l'última pujada i Xavi comença a patir més del compte i jo trec la coca-cola...i més i tot! al alliberar-me d'alló decideixo tirar a un ritme més alegre ja que el cami era bo i podia tirar però arribant al cim en 100mts de diferencia em pasen 3 corredors, un d'ells Joan Farnos, un veterà incombustible al que admiro, senzill, humil, però amb uns gens de campió! i res puc fer.... anava adolorit i esgotat amb menys de 4km van treure'm 4 minuts l'última baixada ( 3 km ) em va destroçar del tot.
I això es tot, que no es poc, ara només penso en recuperar aquest maleït turmell per poder donar gassss

DISSABTE UTMCD

Ja en tinc ganes! avui fa 5 setmanes que hem començat a entrenar i dissabte vull vore si puc fer la cursa amb unes altres sensacions, es a dir, poder acavar-la sense tenir que deixar d'entrenar dos dies per les agulletes.
M'esta agradant el procés de tornar a començar ja que com et veus tant débil veus que tens molt marge de millora i estem millorant! tot i que este procés es molt lent....no es igual al contrari, ja que per pedre la forma cal relativament poc.
Ara estic animat, en ganes, motivat! sols falta un marge de temps ( 3-4 mesos crec ) per poder estar no al 100% però si en forma i llavors començar a competir! Si penso en lo temps que he estat parat els temps que em fico per estar en forma son prou curts, aqui ja es més les ganes i sacrificis de cadascú.
Per dissabte no he mirat el perfil però se que hi han 2800 possitius que si no hi ha cap "pepino" voldria fer-los tots corrent el ritme es el de menys però es tracta d'això sumar i patir.
Estic en un procés que pareix que estreni zapatilles cada fin de setmana.........ens veiem dissabte!!!

                                   L'objectiu queda lluny.....però cada dia queda un dia menys!

Em fico en mans d'un profesional.

Si, mai ho havia fet i segueixo pensant que pel que jo buscava les coses no m'havien anat malament del tot. Jo sóc o em considero una persona molt anàrquica! m'agrada anar a "mi bola" sense tenir que seguir un pla d'entrenaments, m'agrada moure'm per sensacions i gaudir d'allò que faig sense que sigue una obligació però ha arribat l'hora de canviar el pensar i vull provar de ficar-me en mans d'un profesional, d'un entrenador!
Dono aquest pas per varios motius, el principal, no vull fallar a la gent que ha apostat per mi i ara tinc un gran repte per endavant i l'altre motiu es que sóc un decerebrat i voldria córrer com abans en quatre dies i això no pot ser, per sort! ja que el bonic es vore el progrés diari.
Amb el tema entrenador tenia clar qui tenia que ser, Carlos Ferre http://www.recusport.com/ aqui podeu veure qui es, que fa, a qui entrena, etc.
Amb ell ens coneixem de molt petits i com ell no em coneix ningú ( esportivament parlant ) es també qui em fa els massatges de fa molts anys i l'únic que toca les meves cames en este cas. Ara em diu que tinc cames de iaia!..........quina ràbia! tinc ganes de fer-li canviar l'opinió.

                                                                    Tinc ganes de suar!



Esperem que pugue dir d'aqui un temps que ha funcionat i funciona, cosa que no dubto i que he valgut la pena canviar el pensar, ara sols espero amb impaciéncia el moment de començar!

A la Pobla vam veure on estem, ara més que mai a pencar!!

Ahir diumenge vam anar a córrer a la Pobla de Massaluca, cursa ràpida de 21 km i 700 possitius que em va servir per veure on estic.
Una cursa que he fet 6 cops de les 7 edicions que porten ja que ens tracten com a casa!
Una cosa tenia molt clara, no volia acavar la cursa sucarat! ja que avui he de sortir a entrenar però si que vaig anar al 80% ....o més i tot! tampoc volia caminar ja que si ho feia voldria dir que m'havia passat de ritme i no, no ho vaig fer.
Vam sortir i de seguida m'adono que la gent durant aquest temps que jo estava parat ells no han fet el mateix....be, m'alegro per vatros! però jo ara he de patir les consecuencies, deu meu, com córrer la gent!
Jo vaig a la meva i sense obsesionar-me per res ni ningú vaig absorvint kilometres que es del que es tracta, al mateix temps també vaig atrapant corredors cosa que no em distreu ni em fa accelerar el meu pas, jo xino xano.
Al final vaig entrar molt "sanceret" a meta, objectiu complert! vaig fer-ho tot corrent i vaig notar-me milloret, el temps 1h44;01 a 13 minuts de cap de cursa!! per mi són un mon però ja tinc una motivacíó més, anar retallant!

En 15 dies intentarem anar a UTMCD

Pues això, que si estic recuperat intentarem fer la prova de 47 km i 2800 desnivell + clar que amb el pensament únic d'acumular kilometres.
Sembla una prova força dura i crec que em pot deixar prou tou.....en aquesta mentalitat hi vaig.
Seguim sumant i espero que en un temps canvie el sumar pel COMPETIR!!!

Per arribar a disfrutar, primer gaudirem del sufriment

Avui será una crónica llarga...ho sento! però hi ha molt que contar.
Tot va començar el dia 27 de febrer sols tres dies despúes del dia "X" que vaig rebre una trucada d'un amic de l'epoca ciclista ( Marc Martínez ) tot un crack! i em diu si vull correr l'ultra trail de Xerta, li tinc que dir que fa tres dies que hem enterrat a la mare i que fa 8 mesos que no faig un sol km.
Hem diu que es per correr per una marca, que m'ho penses! però jo li vaig ser molt sincer, no estava per fer una cursa i menys un ultra, a 15 dies vista! .......jodeeer però ja vaig començar a notar un formigetg que feia molt temps que no notava. Al dia seguent es fica en contacte amb mi el Dani Buyo (màneger equip DYNAFIT) i m'anima a córrer, a sumar km! ara si, em vaig dir a mi mateix.
Les oportunitat i les coses arriben quan menys ho esperes i que es recorden de tu en un moment així es valora el doble. Després de parlar-ho a casa i en la familia decideixo posar en marxa el motor.
Amb Dynafit hi ha un projecte a dos anys, per fer-ho molt be a una prova el 2015 i mentres tant anirem ficant-mos en forma, d'aqui 5 setmanes faré UT Barcelona.
Amb el meu equip del Trail Roquetes no canvia res de res, simplement que per algunes ultres canviarà la vestimenta, els sentiments son els que son.
I....arriba UT DE LES FONTS em presento amb 8 dies d'entrenament, de locos! però al no tenir cap presió, sols sumar km em dona certa  tranquilitat tot i estar preocupat de poder cumplir l'expedient.

Divendres nocturneta:

23 km que faig amb 1h 53 al arribar a meta em trobo ja un poc adolorit, potser massa ràpit per mi? tenia clar que al arribar a meta la sensació que volia per mi tenia que ser com la de l'arribada d'un entrenament i....va ser més!!

Dissabte etapa reina Trail de 70 KM I 4000+

Dissabte si que estaba més preocupat, potser per ser coneixedor del perfil....però vaig poder acabar amb 9hores 49 minuts vaig tenir mals moments ( culpa meva ) de no menjar a l'hora que ho demanava el cos i el volguer arribar a Alfara va fer que arribes "grogi", per sort després de jalar 5 bocadillos que va fer Leo en molt de carinyo el meu cos va començar a respondre i va fer els ultims 16 km a bon ritme, etapa enllestida!

Diumenge Cursa de les Fonts

Per endavant 27 km i 1650 possitius, res, ja estava segur de fer-ho! es més l'últim dia em vaig trovar ja millor ( potser que ja portava 93 km més a les cames ) no se, però vaig arribar amb 3h 19 minuts Content, havia pogut acabar.
Ara estic mooolt adolorit, cosa llògica, però amb ganes se sortir demà ja amb bici. Lo cap el tinc intacte!! seguirem sumant sense dubte i d'aqui un temps esperem estar per fer coses boniques.

Gràcies a tothom pels seus ànims, entre felicitacions i pésams ha sigut una bareja de suport incondicional cap a la meva persona, ho agraeixo molt!!

Als companys del trail i les seves incondicionals seguidores que enlluernen els controls i em fan sentir orgullós d'aquest color groc.

I per acabar a l'organització de l'UT DE LES FONTS aquesta cursa ha agafat un altra dimensió, impresionant! Karim un dia recordaràs el que vas engagar i t'emocionaràs ....ara ja es la cursa de tot XERTA

  

He tornat i per mi estan tots dos al meu costat

    

Primera sortida en bici

Avui i degut a que encara no estic recuperat del "trote" de diumenge he decidit descolgar la bici....bueno la del meu germà.
He quedat en Ximo per acompanyar-lo a buscar la furgo que havien deixat a Morella després d'una patejada de fin de setmana.
 Quan m'he pujat a la bici m'he notat molt extrany, molt! Tant de temps sense bici que a dures penes trobava la posició més "comoda". Hem anat direcció la Senia i fins a Sant Rafel, allí he voltat ja que se'm feia tard, he baixat fins Ulldecona i cap a casa.
Una cosa molt curiosa es que he portat tot el recorregut vent de cara...........bueno això em semblava! ja que les sensacions es com si portes un plat de 60 dents!
Al final 76 kilometrets en 2h30 i 30.7 de mitja que per ser el primer dia ho donarem per bo.....quin remei!
Gràcies a Ximo que m'ha fet sortir de casa i realment m'ha sorprés molt gratament.

Marxa Castells de la Segarra

Tornar a córrer 8 mesos després  i començar en 54.5km no es el millor, no es  l'aconsellable! però bueno, un quan no te remei....
Vaig marxar dissabte a dormir a Guissona a casa un amic que em va facilitar tot i més per sentir-me comodo. Al mati ens vam despertar i cap a la sortida, molta gent ( 2500 persones) per fer la marxa! cadascú al seu ritme però amb la ment en l'arribada.
Surto enraderit, tranquil i sense cap preocupació, vaig adelantant a gent sense anar forçat, em motiva! però fins al km 24....... que tenia als dos corredors cap de cursa a 20 segons. Alli vaig veure que ja s'havia acavat la "marxa" per a mi ja que no quedava benzina i em quedaven 30 km!!!!fico reserva i en un puntet de gas regulant fins a meta.
El cos es volia despegar del cap, ja que les ordres que li arribaven no les asimilava, el cap només volia que tires! però el fisic i les cames......
Vaig arribar molt, però molt adolorit, tant que sols em venia al cap L'UT Xerta, no sabia si feia be en anar-hi, vull pensar que demà ja sols pensaré amb l'ambient de la sortida! però caminant/deambulant cap al cotxe ho veia molt negre.
Del resultat de "l'entrenament" estic molt satisfet, ja que correr a 5 minuts el km durant 4hores 33 minuts després de tant de temps es per estar-hi, les sensacions horribles!!!! cosa normal, ara a recuperar i canya!!!! que això acava de començar........

                                                 Penso que amb tot això avui estaré millor

Primera setmana d'entrenaments

Primera setmana d'entrenaments FETA!! bufff com costa arrancar........
Ha sigut tot amb un obrir i tancar d'ulls, de no fer res de res( d'entrenaments ) en 8 mesos ha sortir 5 dies a córrer i diumenge anire a fer la Marxa dels Castells de la Segarra 52km, jo sóc així! o tot, o res i diumenge que ve ULTRA TRAIL DE LES FONTS.
No sóc un bon exemple, ho se! ja que s'ha de començar molt poc a poc després de tant de temps inactiu però m'ho empendre amb calma, sumar,sumar i sumar km, res més que això que no es poc.
Estos primers dies d'entrenaments no cal dir que han sigut durs, tot em fa mal i tot son molèsties, vaja lo normal......i més acumulant estos volums tant ràpid. "Sort" que no tinc un entrenador personal ( mai l'he tingut ) no permetria que fes tot això o sigue que de moment seguirem igual jejeje.
Res més que no sigue dir-vos que tornem a notar-mos actius, vius i plens de motivació i força per tirar endavant!

Avui la meva motivació serà veure aquesta foto amb Toni Contesti que diumenge per una causa solidaria va correr 24 hores en cinta, ets molt gran Toni!!

La cabra tira al monte!

No vull escriure més del pasat, sempre estarà allí, present per a tot! però vaig a fer un "reset" i començar de nou.
Tinc ganes de començar a entrenar, de fet ja he començat! diumenge passat un dia després del dia X vaig fer 15km....no cal dir com. Se que el running serà la meva vàlvula d'escape i després de consultar-ho a casa 8 mesos després tornem a la rutina, tornem al monte!! una proposta que encara s'ha de pulir m'ha fet acabar de convençer, vos explicaré més endavant, m'ilusiona! i de fet d'aqui 15 dies ja per començar feré UT DE LES FONTS sense entrenament i sense res més que molta ilusió, motivat i amb ganes de "fer km" una bona manera de començar i poquet a poquet ja m'aniré animant.
D'entrada ja m'aconformo amb l'OK de part de tot el meu entorn per poder tenir continuitat, el demés i on vulgue arribar ja dependrà de mi.

Hem perdut la guerra, sí, però hem guanyat moltes batalles

Avui és el dia que hem perdut la "guerra" ens ha deixat la mare, després de lluitar en mil batalles ( operacions, quimioterapia, radioterapia, etc ) ha arribat el dia que ningú vol veure arribar.
Han sigut casi10 anys i les ferides al llarg de tantes batalles han fet que no pogues combatre més. Pel camí que ha traçat ens quedaran lluites increïbles, batalles que eren perdudes per la majoria i ella les saldava en victòries, així una i un altra vegada ( i això que anava a lluitar "desarmada").
Ens ha de servir poder-la recordar agafada a la vida com ningú, com si encara ens hagués de demostrar alguna cosa......a vegades parlant amb els capitans (metges) se'n feien creus, jo els hi preguntava:
- " Guanyarà aquest cop?" i ells a vegades veient amb la seguretat que jo els hi preguntava em contestaven: " Possiblement no...però la teva mare és diferent, ha guanyat ja moltes guerres perdudes".
He acompanyat a la mare a tots els camps de batalla i puc donar fe que ho ha donat tot! Tinc mil records però recordaré sempre després de sortir molt malferida d'una guerra (tot un llarg període de tractaments) una frase que va dir-me i va bloquejar-me i impresionar-me a la vegada.
"Hauria de seguir lluitant ja que aquí he de guanyar o perdre" Veient que d'aquella guerra només havia rebut i no havia pogut millorar el resultat. Aquell dia jo l'aguantava pel passadís de l'hospital perquè no podia ni caminar....
 Ens ha ensenyat valors, ens ha ensenyat que a la vida s'ha de treballar i lluitar a parts iguals, ens ha ensenyat coses tant bàsiques com el saber respectar i estimar, ens ha ensenyat a ser solidaris, etc.
Ara puc dir que els camps de batalla on s'enfrontava a dures guerres ( hospitals ) em molesten tant sols entrar-hi, detesto la seva olor, podre estar anys sense entrar, però mai podré oblidar aquesta olor, seràn les múltiples hores d'espera o el fet d'estar assegut veient-la combatre sense poder fer-hi res, a vegades, pensant amb un miracle però sempre tocant els peus a terra.
Tinc la consciència tranquila, he intentat estar al seu costat tot el temps possible, facilitar-li els durs dies que tenia sempre amb un somriure i ser un bon fill, però només ella sabrà si ho he aconseguit, a vegades penso que no ho he donat tot i m'inquieta.
Si valorem si la vida ha sigut justa amb ella ens posarem a plorar...NO! no ha sigut justa, una persona que ho ha donat tot pels altres i que no ha pogut gaudir ara com mereixia (no poder-mos ajudar a fer grans als seus nets li feia molt de mal) m'ho deia molts cops. A més, des de l'altre costat veure-la com ha passat de ser un ferrari a un sis-cents sense gasolina ....ha sigut molt dur, trist i dolorós.
Sé que allí on estigue ens mirarà per si seguim el camí marcat, tranquila! mentre tinguem un gram de força ni el papa, ni la resta de familia, ni l'empresa, ni res que afecte el nostre entorn et tindrà que preocupar! tirarem endavant tal i com ens has ensenyat, sabent però que amb tu tot seria diferent i molt més fàcil.
Aquestos últims mesos, ja sense munició ( tractament ) han estat realment durs, veure-la restant, restant i restant ha estat molt dolorós i en moments hem hagut de ser molt valents  per tirar-ho tot endavant, ja que hi ha hagut dies realment difícils ( no cal entrar-hi...)

Gràcies per tot mama, mai podrem tornar-te tot el que has fet per natros,  tornar-te ara tot el que tu has fet per tots natros ens hagués suposat un esforç descomunal.

PD De tots estos anys un fet no m'ha agradat: veure com algú baixava els braços abans d'hora. El pensar i fer tot el contrari ha fet que estigueses amb nosaltres 10 anys més!!!Gràcies mama per esta lluita
PD allí on vaigues no et poses a treballar, que ens coneixem! ara descansa que be ho mereixes.
PD intenteu no plorar la seva mort, aquells que l'heu conegut teniu d'estar orgullosos de veure que ho ha donat tot.
PD intentarem que els teus nets Marc i Pol aconsegueixin en esta vida el que tu has aconseguit amb nosaltres.

Una de les dedicatòries que vaig fer-li a la meva mare, aquesta després de guanyar la cursa del llop 2009

Un clar exemple de com ens has educat (el dia del relleu a la volta a Catalunya)

Sensacions contradictories

No se si recordareu molts de vosaltres que l'últim cop que vaig anar a la marató de sables l'any 2012 vaig recaudar un "grapat" de diners, no cal dir quants, no crec que sigue la finalitat.
Aquests diners vaig donar-los a la lliga contra el cancer infantil de les terres de l'ebre i sempre recordo el que vaig dir-los quan els hi vaig donar els diners, vaig dir-los;
Espero que mai es tinguen que utilitzar!! i si mai s'arriben a utilitzar que tinguen prioritat els xics/es de Roquetes i les terres de l'ebre.
Fins ara no havia sabut res més d'això...fins ara!
Temps atràs vam oferir ajuda un nen de Roquetes que respectablement no van acceptar, però aquest fin de setmana he sabut que en part a estos diners s'ajudara un nen de Roquetes, per això deia que em sentia molt extrany,  per una part podem ajudar un nen del poble i això omple!  i per l'altra de tristesa que el dia "x" haigue arrivat.....

Esperem ara no sols poder ajudar, ara esperem que l'ajuda que li arribarà de molts llocs sigue el suficient per tenir una llarga vida i tirar endavant amb molta felicitat.

PD Segueixo pensant que la vida molts cops no es justa,
PD Molta força i molta sort per a esta familia, 

L'home de les 1000 medalles

Llevaba toda la vida corriendo, una vocación de la que vivía y que le había reportado, más de mil medallas. A sus 95 años, Emiel Pauwels, el atleta más longevo del mundo, solo pensaba en nuevas metas. Y la perspectiva de tener que renunciar a ellas por un cáncer de estómago le quitó las ganas de seguir. Y no pensaba solo en el atletismo. Así que cuando este belga nonagenario supo que la enfermedad le obligaría a cambiar de vida, decidió acabar su carrera más larga. Él, que tantos retos había afrontado desde los 14 años, optó por acogerse a la eutanasia. Murió el pasado martes por una inyección letal tras despedirse por todo lo alto.

La historia de Emiel Pauwels encierra una mezcla de miedo a la enfermedad y valentía ante la muerte que le llevó a tomar un camino inimaginable en casi cualquier otra parte del mundo (Bélgica es uno de los pocos países donde la eutanasia está legalizada). “Para nosotros ha sido una cuestión sencilla que hemos discutido juntos”, explica con admirable serenidad Eddy, su único hijo. Cuando se le pregunta si ha sido duro aceptarlo, asegura haber estado “al cien por cien junto a su padre” en esta elección, que no duda en calificar de valiente.

En conversación telefónica desde Brujas, donde tiene su domicilio, el hijo de Pauwels explica los motivos: “Era el fin de su carrera como atleta, ya no podía correr más y entonces decidió acabar con su vida. Correr era muy importante para él”, concluye.

L'home de les 1000 medalles

La fiesta se convirtió en una auténtica oda a la vida. “No lloréis por mí”, dijo a sus allegados, con los que quiso fotografiarse para dejar constancia del momento. “Esas lágrimas me ponen triste. Sed felices, como yo. Toda la gente a la que quiero está hoy aquí. Solo por mí. Por eso puedo ser feliz”, recordó a los asistentes. Y concluyó: “Ha sido la mejor fiesta de mi vida”.Tanto o más que el recurso a la eutanasia, la historia conmueve por la forma que tuvo Pauwels de decir adiós a la vida. En lugar de vivir el proceso de forma lacrimógena, el atleta abrió las puertas de su casa en los últimos días a todo el que quisiera pasar a despedirse y coronó el adiós con una fiesta el pasado lunes, un día antes de la muerte, rodeado de las 20 o 30 personas más queridas, entre ellas su hijo. Brindó con champán y lo consideró “la última travesura” de su trayectoria.

Esa manera tan heterodoxa de celebrar la muerte ha sorprendido a los propios belgas, acostumbrados a vivir la eutanasia como un derecho del paciente cuando se enfrenta a una enfermedad terminal. Era el caso de Pauwels, aunque con matices. El cáncer que le habían detectado en noviembre, justo después de haber conseguido un oro en la Copa del Mundo 2013 celebrada en Brasil, amenazaba con postrarlo en una cama hasta su muerte. Los médicos le auguraban una buena recuperación y por eso lo habían animado a operarse. Pero la hipótesis de pasar al menos 20 días en el hospital fue demasiado para él, explica Bert Heyvaert, periodista del diario belga De Standaard, que lo entrevistó poco antes del fallecimiento. “No quería sufrir a los 95 años. Además, ya me estaba sintiendo bastante enfermo y no sabía si podría seguir llevando la misma vida después de la operación. Así que decidí hacer los papeles para la eutanasia”, le confió a este periodista.

En Bélgica es tradición organizar, tras el fallecimiento de un ser querido, lo que se denomina una mesa de café. Los allegados comparten mantel y recuerdan al fallecido mientras beben café acompañado de algo dulce. Con el paso de las horas, las lágrimas iniciales suelen convertirse en sonrisas al recordar los mejores momentos del difunto. Bert toma la analogía de un experto en eutanasia al asegurar que lo que hizo Emiel Pauwels con la fiesta en su domicilio fue “organizar su propia mesa de café en vida”.

Antes de llegar a un estado terminal, Emiel Pauwels eligió morir como había vivido: rezumando energía. La misma que exhibía en la carrera que disputó el pasado marzo en San Sebastián, cuando resultó ganador en 60 metros lisos. Y con un sentido del humor del que hacía gala al aludir, casi hasta el último momento, al interés que despertaba en las mujeres por sus proezas deportivas

Hi ha coses molt gratificants a la vida

Molt temps sense escriure al blog....no tinc activitat, les curses, entrenaments i les activitats esportives han passat a no ser una prioritat per mi....sempre que no hi hagi una causa realment de força major seguirà sent així, almenys de moment.  Aquest últim dia de l'any, però, va arribar una força major! Tot va començar ara fa un parell de mesos quan un diumenge passejant pels Ports vaig trobar-me uns amics, Elena i Julio ( germana i cunyat d'Ivan Garcia, trail Roquetes ) que anaven amb la simpatiquíssima Gemma i els seus dos fills ( Ivan i Joel ). Després de saludar-mos i parlar un moment, Gemma em va demanar si volia fer-me unes fotos amb els seus fills. Cap problema li vaig dir, em diu que es perquè em tenen admiració.. Em vaig quedar sense moltes paraules (el seu pare va morir fa poc en un accident i més endavant m'he enterat que als petits els hi deia que havien de ser valents i forts com jo....buffff)
Dies més tard va venir Ivan al taller on treballo portant-me la foto que ens vam fer dies atràs al Port ampliada i dient-me que volia que la firmés! Allò  seria el regal de reis per a Ivan jr. El regal de reis???
- Sí, allò és per ell millor que qualsevol regal. (Si tot fos tant fàcil d'arreglar en aquesta vida pensava jo). 
Tot allò em va fer pensar i molt, vaig trucar-li a Ivan i li vaig dir que tornés a passar pel taller!! llavors li vaig donar una bossa amb roba running de la que jo més apreciava, si no els reis mags a Ivan jr li arribaven de buit jeje.
Uns dies més tard vaig trobar al petit Ivan mirant un partit del barça a un bar del poble amb la seva mare i li vaig preguntar;
-vols córrer la sant silvestre de Roquetes amb mi? vaig notar que li va fer molta ilusió i el dia 31 per tancar l'any em vaig vestir de curt, la millor manera de despedir el 2013 era de curt i per una bona causa.

Abans de la sortida va venir Ivan amb la seva mare a saludar-me, vaig arribar justet de temps! ell anava acompanyat del seu germà i de Gorka, dos futurs campionstambé, i va ser allí on la seva mare em va donar "els regals" per a què li fes entrega personalment, un bonic instant. Després de donar-li vaig notar que es va quedar com jo al Port, sense paraules! que fàcil pot arribar a ser el fet de fer sortir un somriure i l'alegria d'algú.
Després, a la cursa, vaig poder comprovar que Ivan és molt fort i molt valent, em va sorpendre molt ja que sense estar entrenat va córrer com el que més, va donar-ho tot! no es va rendir en cap moment i per aqui es començen a forjar els campions!

PD  Familia no dubteu mai de cridar-me sempre que em necessiteu! si jo ús puc ajudar ho faré sense dubtar-ho un segon. Molta força, campións! m'heu fet més feliç vatros a mi que jo a vatros.

La vida no ens prepara per viure segons quines situacions.. dit això, em de traçar un cami i el cami a traçar el tenim al davant! Els principis com tot a esta vida son difícils però amb esforç i convicció acabareu aplanant la llarga i bonica vida que teniu per endavant