Fer podi a una cursa d'este nivell il.lusiona

Abans de donar la sortida a la cursa, hi havia il.lusió de fer algo bonic.

No sé ni per on començar per que hi ha molt que contar intentaré no ser molt pesat i resumir un poc la cursa.

Primer de tot cal dir que divendre Jordi i jo vam sortir a les 13 h 20 min de Roquetes després de treballar tot el matí, mentre els altres ja estaven allà. Vam arribar a les 18h 15 min les inscripcions es tancaven a les 19 h.

Ja amb el dorsal vam anar a veure a tots els companys i a deixar les coses a l'hotel abans d'anar a sopar i després del sopar primera coseta " divertida " estavem a l'habitació preparant-mos les bosses i tot el material per l'endemà a les 5 del matí que donaven la sortida, i li preguntem a Jordi que dormia en natros, ronques???? no, no, jo no ronco contesta, jodeeeer no vaig tancar ull fins les 2 del matí, quins bufits Déu meu, no m'ho podia creure.

Arribada l'hora de la sortida ens plantem tot l'exèrcit de la UEC Tortosa a la linea de sortida, jo estava tranquilíssim, quin bon ambient hi havia, ens desitgem sort i donen la sortida.

Vam començar molt bé, sempre els 2 junts ( els germans roqueteros ) anavem a un ritme bo i menjant cada 1h 15 min i bebent molt freqüentment sals i aigua fins que al km 30 va passar el que no tenia que passar i és que després del avituallament se'm va ocurrir preguntar-li la posició a la del control i em va dir que anavem 8º i 9º de la cursa, va ser llavors quan el meu cap va començar a sortir-li la " vena competitiva " i li vaig dir al meu germà que tenia ganes d'arrencar, tinc cames li vaig dir, creus que pots afrontar la resta de cursa sol??? Em va dir que tires que ell aniria fent, li vaig dir que regules be i que no olvides el menjar i el beure i que sigues prudent ja que quedava més d'una marató per endavant i me'n vaig anar en buscar de no sé el què, la veritat no estava preparat per afrontar esta cursa però de cop i volta m'havia fotut en un fregao de cuidado, vaig començar a pujar el segon port de 8km tot corrent, caminant poc i quan vaig arribar al contol del coll km 37.5, em diuen que vaig 4º i que el 3º esta a 15min "m'envalentono" i començo a baixa fort fins km 44, allí al control em diuen que la diferència és de 15 min i ho deixo anar, era tard, no calia patir com un boi,g ja que els 3 de davant eren molt bons corredors el que va quedar 3º l'any anterior havia quedat 33º classificat al utmb i jo no estava ni físicament ni mentalment preparat per portar aquell ritme fins al final, vaig afluixar el ritme però mantenint la bona posició fins al final.

4º de la general 2º senior i 2º espanyol és el gran resultat, si tenim en compte que ni l'havia preparat ni res del món, és per estar molt satisfet, el meu germà molt be també ja que al final va arribar en 12º de la cursa i la seva millora és molt considerable.

També voldria destacar a la resta de l'exèrcit de la UEC, ja que tots van millorar les seves previsions i les cares que feien quan arribaven a meta es que en volien més, increïble.

Aquí us deixo la classificació de la cursa:
http://chrono.geofp.com/grp2009/score_for_checkpoint.php?poi_id=4&poi_name=Arrivee%20-%20Vielle-Aure&race_id=1

Els homenatges en vida ( Paco Estorach )

Després d'acabar la ptl, si algú no sap el significat de ptl que ho busque, així començarà a a admirar-lo una mica més, en la seva cara es demostra que de sofrir en sap un rato. Feia ja molt temps que tenia previst fer-te este homenatge però mai trobava el moment adequat, doncs ara mentre estàs començant a fer una altra cursa, la del ultra trail de 150 km he cregut que és el moment, ja que els homenatges mai haurien de ser postums. Has de saber el que t'apreciem, el que t'has guanyat, el respecte, els amics, l'admiració i l'amistat per allà on passes. La veritat, jo tinc una petita debilitat per tu, les coses s'han de reconéixer i.... quants més que no t'ho diuen!!!.Farà pot ser 7 anys que ens vam conèixer, com no, corrent per aquells ventiladors.....amb l'amic Pepe Sole que tant enyorem ( lesions ) i des de llavors sempre amunt i avall corrent per estos mons sempre en bona cara, sempre amb un somriure, ni un mal dia, sempre broma, menjar, correr i...la cerveseta, per tu sempre hi hauria "botellon" com t'agrada el bla,bla,bla, i l'aconsellar a la gent (per la teva gran experiència) Quan parla Paco, la gent calla i escolta, segur que tée rao, quants consells m'has donat!!! i sempre tens rao!!! a voltes voldria fer que no la tingues però......no!!!Ets un protector per molta gent del grup d'aquí que t'has guanyat el nom de "manso" m'has demostrat que saps competir, si recordes, a voltes ens hem "picat" en alguna baixada i hem fet cuneta, però el que realment saps fer, és esport, no sempre hauria de ser esport-competició ( pedrico el que no faig) tu saps disfrutar de la magnitut que té l'esport i per això t'has guanyat l'admiració de mi i de tots.
Espero que sempre estigues allí.

A on hi hague bon menjar alli estarà sempre i el que estigue prop d'ell aquella nit somiarà amb el que s'ha arribat a menjar.

Dis-li a la gent quants plats et vas fotre després de fer carros de foc el primer dia, si ho dic jo pensaran que estic de conya

Sempre un somriure i aixo que acabàvem de fer dos voltes als carros de foc, increïble.

l'entrenament mai es pot pedre ni que sigue cap d'any

Li agrada tant menjar que després agafa el llit amb molt de carinyo

Amb un amic especial, de sempre, i que els km els ha unit encara més

Tant li agrada fer de manso que a voltes per a ser un bon manso li toca suar.

Mai hagues pensat que em faries de llebra a una cursa i quins bons moments vam passar, recordes???

Abans de donar la sortida a una cursa sempre amb el somriure i amics al costat, es acollonant.

Acompanyant a la seva germana ( una de les seves protegides ) a una de les curses, que per cert li va fer suar.

Pot estar en plena cursa que sempre té un moment per a la càamara, ara el canal ja anava buit, on estaria la gent.......

Marxem al Le Gran Raid des Pyrénées

Demà al migdia pasaran a recollir-me per anar a correr esta bonica cursa on també hi seran tots els meus companys o casi tots, falten noms il.lustres ( Carlos, Isa, Mauro, Elena, Jesusenc, etc,etc) però som una collada impressionant.
La cursa arrancarà a les 5 de la matinada de dissabte i jo calculo que estarem sobre les 15h corrent per estes muntanyes,. Ja que tinc una certa experiència en este tipo de proves sortiré a correr esta cursa per acompanyar al meu germà, perquè ell mai ha corregut una cursa de 74 km i un bon conseller al costat no li anirà mal.
Esperem poder dir que tot ha anat bé i que tots els companys de l'equip aconsegueixen el seu objectiu, sort a tots/es i disfruteu de la cursa.

Quin bon ambient al triatló de Xerta!

El meu fillol ja va acumulant trofeus i medalles i només en 5 anys al duatló que va disputar a Xerta va entrar en 2º lloc, la veritat penso que apunta alt.

Abans de tirar-mos a l'aigua, el tercer començant per l'esquerra sóc jo i el quart el meu germà Javi

Sortint de l'aigua, com sempre fatal i destruït, vaig sortir el 42º i pensant ja amb la remuntada.

Acabant el tram de bici, aquí anava detràs del meu germà en 6ª posició, ell en 5º

Arribant a meta amb un company que vam acordar arribar junts, el fair play és el millor de l'esport.

Avui diumenge es disputava a Xerta l'11ª triatló organitzada per uns amics de Xerta que d'any en any han fet del penúltim diumenge d'agost una festa de l'esport a la seva població. Felicitats pel vostre esforç i per fer-ho possible.

Ahir vam anar a dormir tard ( les 5 de la matinada ) una boda a Cambrils d'uns amics va ser el motiu i avui a les 7h 30 tocava el despertador per anar a Xerta a correr esta bonica triatló popular (que penso que això de popular s'acaba quan ens llençem al canal). Hem pujat fins a Xerta en bici 12 km, allí estaven ja tots els companys en ganes de " gresca" i amb el jesusenc a primera fila.

A les 10h han donat la sortida i quina sortida, tots a l'aigua i cops i més cops ( pregunteu -li a Mauro )tothom buscava el seu espai per nadar amb les millors condicions, he sortit en la posició 42 de l'aigua molt fatigat i marejat i tot, però mentre feia la transició he vist com el meu germà que havia sortit en la 25ª posició començava en bici, m'he canviat en un obri i tanca d'ulls i...... al damunt de la bici, he començat adelantar a gent amb bastanta facilitat fins que he atrapat al meu germà que anava més tocat que jo, s'ha ficat a la meva roda i en uns kilometres s'ha recuperat, seguíem atrapant a gent i de sobte......el jesusenc, ja era meu, havia sortit de l'aigua dels 15 primers i la veritat és que anava molt bé, tot sigue dit, però el vaig passar dient-li:

- "mariquita fica't a roda que ja estem dalt" Havíem format un pilot de 6 o 7 corredors, la veritat és que a part del meu germà pocs relleus, la gent anava més justa que jo o anaven be detràs....al final arribem a Xerta el meu germà i jo 5º i 6º havíem fet una gran remuntada però ens haviem buidat a mi fins i tot em van agafar calambres. Deixem la bici i a correr els últims 4 km, les cames no responien com volia però vaig aguantar un bon ritme fins la meta, al final 6º classificat, el meu germà 10º bon resultat i molta millora respecte l'any anterior. El meu amic Xavi Royo 8º apenes 15 '' detrás meu bufffffff menos mal que no em va atrapar perquè sinó hagués estat tot el mes fotensen de mi ( en bon rotllo ). Els altres amics de la UEC molt bé, cal destacar el podi femení amb les tres atletes de la uec Cristina Monclus, ANA ( campanilla ) i Marga, i l'esprint de Perales en arribar a meta ja que anava molt enraderit per culpa que un remolí no el deixava sortir del canal, jajajjajajajajaaja.

http://www.albergassut.com/doc/classificacio-2009-01.pdf

El dolor es algo temporal la gloria es para siempre

Si no es posa remei es pot arribar fins al que un vulgue, es a dir fiquem-lo fent esport, querer es poder sino lleigiu això.

Marc Rubin:

Hace unos días no se dónde se debatía si el Ironman es saludable o no . Hoy me he encontrado con la historia de Marc Rubin.Ya sabéis , una imagen vale más que mil palabras.Este señor , abogado de profesión pesaba 325 libras (148 kilos) hace sólo 7 años. Su punto de inflexión fue en Año Nuevo de 2003 cuando apenas pudo completar una caminata con su familia. Adicto a la comida procesada , consumía hasta 10 bebidas de cola por día llegando al final a ser alérgico a la cafeína.Se puso en manos de un especialista en pérdida de peso y en los primeros 6 meses perdió 18 kilos. En esos meses su única acividad fue caminar , a partir de ahora empezó a ir al gimnasio. Ya en Octubre completa su primer triatlon ,en distancia sprint.Pero no todo iba a ir sobre ruedas , viejas lesiones empezaron a hacer mella en él ,y en los siguientes 9 meses pasó mucho tiempo en rehabilitación.En 2005 acaba su primer Ironman , Arizona. Su tiempo : 14h36´.En 2006 repite prueba , su tiempo : 11h36´.Tras ello se pone en manos de Melissa Spooner , aquella morena canadiense que ganó 3 Ironmans , su primero fue Lanzarote 98´, de quien escribiré algún día otra historia.De Spooner aprendió a comer para ser un triatleta .En 2007 su tiempo en IM Arizona es de 10h10´.Ese mismo año también compite en Couer D´Alene haciendo 10h27´.Está deseperado por conseguir su slot para Kona y sus números semanales son impresionantes , más de 500 kms en bici , 100 a pie y 20 kms de natación.En 2008 cambia de entrenadora , será ahora Hillary Biscay quien le entrena hasta hoy en día. Vuelve a Couer D´Alene pero no acaba , vuelve a Arizona y acaba en 10h30´.En 2009 compite en IM Nueva Zelanda , donde baja de las 10 horas y obtiene su plaza para Hawai en el roll-down. (Bonito detalle el de la camiseta que te dan en NZ por clasificarte)Con ello se demuestra que quien persigue su sueño sólo debe poner los medios para conseguirlo. ¿Cómo conseguir que nuestro sueño se cumpla?Marc nos dice que para ello nuestra meta debe ser "inteligente" (SMART) :S-(e)SpecíficaM-MedibleA-AlcanzableR-RealistaT-realizable en un marco TemporalMarc Rubin alcanzó su meta , hoy en día en es un triatleta de larga distancia y su esperanza de vida ha aumentado ostensiblemente . Ahora podrá pasear con su familia tranquilamente.

Triatló de Xerta

Després d' estar + d'un mes sense competir la veritat es que tinc ganes de batalla i això que no estic entrenat i menys per fer un triatló, però diumenge ens ficarem el "traje de luces" i anirem Xerta en ganes de disfrutar d'una gran jornada, a més estaré ven acompanyat ja que hi han al menys 20 corredors de l'equip de la uec entre ells el meu "amiget" el jesusenc que ja m'ha retat i m'ha dit que hem guanyará segur, jo sere més prudent però a la ment només tinc que l'he de pasar, jajajajja.

Ja vos contaré perque ara mateix no tinc ni bici ja que vull fer el triatló amb una rigida ( nomes suspenció al davant) i jo tinc una doble a més ahir vaig anar al fisió i estic una mica tocat del genoll, que no ho ficaré d'escusa però tampoc hem jugaré anar la setmana vinent als pirineus per disputar este triatló.

Bon entrenament aquest diumenge.

Aqui estic pujant pels ventiladors direcció a l' alentar, diumenge vam patir calor, calor

Javi pujant pels ventiladors, l'unica sombra es la que deixava ell.

Diumenge i per cremar tot el que vam arribar a menjar dissabte a la boda de la cosina Eva vam fer una sortida de 26 km a les 10 del de mati, es a dir a ple sol, quin sol.

Vam sortir de la Raval de la Llet per les revoltes i fins les antenes, coll de l'alba, després vam fer el circuit de la cursa del llop fins l'alentar d'alli vam vaixar per una pista fins la pujada del celio, parador, i cap a la raval, bon ritme d'entrenament a pesar que encara algú no sap regular el ritme fins al final.....

Ahir vaig sortir amb Mauro i el seu fill Albert en btt després es va agrupar Moises que anava no se en qui i vam fer part del circuit de Xerta del diumenge, es veia gent entrenant per alli, va estar be 1.30h.

Avui estic engosit però vaig a camviarme inmediatament!!

Es hora de tornar-li l'esforç que va fer per mi

Este es el meu germa Javi al que esperem pugue ajudar a cumplir el seu objectiu

Es hora de ficar-se les piles altre cop, han sigut casi 2 mesos de " vacanses " deportivament parlant on hem fet el camino de Santiago, he disfrutat de les festes majors de Roquetes i també he fet algun que altre entrenament però sense matarme gens.

Ara comensare a entrenar fort de cara el final de temporada ja que hi han curses que m'agraden molt, la primera toma de contacte i més per disfrutar que per competir sera el triatlo de Xerta el proper diumenge i després el dia 30 d'agost anire a fer el gran raid dels pirinees una cursa de uns 74 km en 4400 de desnivell positiu, en principi no tenia que fer-la però anire simplement a fer-la de paso l'ajudaré a mun germa en lo que pugue, corre per ell no podre però si que el puc aconsellar, acompañar i guiar fins que arribe a la meta, sera bonic poder-li tornar tot l'esforç que va fer per mi a la cursa del llop i arribar junts a una cursa d'esta categoria, suposo que el podre seguir.......

Resumen del Camino de Santiago

Voy a hacer este escrito en castellano en dedicación a toda esta gente que hemos conocido haciendo el camino de Santiago.
Han sido unas vacaciones cargadas de ilusión i emoción, unas vacaciones diferentes, únicas, donde la solidaridad y el buen ambiente han destacado sobre todas las cosas.
Hemos hecho amigos de los que seran para siempre, amigos fieles que sólo parecen tener sinceridad y honradez y que vamos a seguir viendonos.
Uno de ellos siempre me decía: "Lo que me jode es que esto se va acabar aquí" él sabe que no va a ser así porque son muchos los momentos y las experiencias vividas. En el camino he comprobado que "todos somos uno" todos tienen una historia, una promesa, una ilusión o un objetivo pero......el camino y la direccion es la misma: SANTIAGO.
La cosas que más me han impactado han sido las historias de ciertas personas, varias ya las he contado en catalán, pero voy a recordar una: un niño extranjero de 14 años que estava en un albergue desde hacia 2 años porque sus padres ( si asi se pueden llamar) lo dejaron allí sin él saberlo. Él allí estaba esperando a que volvieran a por él, sin saber que lo más seguro es que nunca más volveran a buscarlo. Mientras ayuda a limpiar el albergue a cambio de comida yalojamiento. En fin, una historia de las que te caen las lágrimas.
La del hombre que había perdido a toda su familia (2 hijos, su mujer y a sus 2 padres) se despidió de Tere y de mi con un beso, un abrazo, y diciéndome que ojala nunca hiciera el camino por el motivo que lo estava haciéndolo él. Le dije que tuviera fuerza y que fuera todavía mas fuerte y que un día le iríamos a ver en Asturias, pero que no quería su dirección, que lo encontraría. Se emocionó, pero le dije a mi novia que asi sería.

Este camino me ha hecho reflexionar mucho, tanto que en mi próximo reto, la maratón des Sables, voy a aportar por cada km corrido, una cantidad de dinero que voy a dar a una asociación (aún me queda por decidir). Será una motivación más para lograrlo y así también poder ayudar a la gente que más lo necesita.
Sólo quiero decir que volveremos a hacer el Camino andando o corriendo, para poder seguir viviendo el significado de la palabra Camino de Santiago que sólo los que lo hacen saben qué significa.

9a etapa: Melide-Santiago de Compostela

Menos mal que només havíem de fer 50km perquè en la resaca que portàvem no ho haguéssim aguantat. Tot i axí va ser l'etapa on més parades vam fer per culpa dels marejos...
Un recorregut molt bonic, però un poc trencacames, ja que pujes i baixes continuament, res de pla. L'ultim coll, el Monto de Gozo, un lloc amb un encant especial, ja que veus Santiago tan a prop (5km) que fa que agotis tota la energia que et queda. Quan et veus allí dalt, veus que ja ho has aconseguit, que l'esforç ha valgut la pena ("No hay gloria sin dolor" o "El Dolor es temporal, la Gloria es para siempre" són els dos lemes que hem après del Camino), bueno per a algun conquense el seu lema es que "La fuerza está en la mente".
D'esta etapa no em vull olvidar que es va perdre una noia de 18 anys i la seva família l'estava buscant i estaven molt preocupats. Llavors va ser quan em vaig oferir a buscar-la i vaig fer els 10 km en bici més de pressa del Camí. Al final la vaig trobar i li vaig dir que s'esperes que la seva família estava 4km atràs i que estaven molt preocupats. Em vaig sentir molt bé i útil.
L'entrada a Santiago també va ser molt emocionant, amb la catedral al davant a més d'un i d'una se li van posar els ulls plorosos, perquè havia estat un esforç de més de 600km que al final havia tingut la seva recompensa tant per veure aquella obra d'art al davant i també per la satisfacció personal.
Vam dormir al Monte do Gozo, o sique vam haver de pujar varies costes una altra vegada, però era l'únic lloc on no estava ple. Hem dormit amb els coquenses i amb una alemanya, Elsa, que té 18anyets i la tia ha vingut des de Bourdeos amb bici, amb un promig de 80km de mitja per dia i tot això sense ningú, ella soleta. Hem fet molta amistat també amb ella i diu que sóc el seu padrí de triatló.

8a etapa: Sarria-Melide

Ens vam aixecar i vam fer la nostra primera parada a un bar per a cargar energies, juntament amb els companys conquenses. Va ser una etapa molt bonica on els paisatges ja eren autentics del camino, vam conèixer molta gent i moltes histories que contaré a un últim escrit de resum del camino.
Vam fer un total de 75km, i com que tot estava ple per a dormir, vam fer cap a l'escola del poble on vam dormir al gimnàs, menos mal que esta vegada hi havien colxonetes, per a natros ja era un lujo.
Per a sopar vam anar a una pulperia molt famosa de Melide, que es diu Pulperia Ezequiel. No sé com però en qüestió de 2 hores ens vam beure 9 botelles de vi i 2 de crema d'orujo i tot això per a 6 persones, en això vatros mateixos podeu fer càlculs... Al final l'orujo ens pareixia un cafè amb llet, només ens faltava la magdalena per a sucar. No cal que us digue com es va acabar la nit, no? Abans d'anar a dormir vam passar per un altre bar on vam jugar al duro i al penúltim, i com no els coquenses i els bascos en van agafar una de bona amb el penúltim. En l'endemà tot eren parades per a vomitar, perquè es marejaven anant en bici... sin comentarios.
Quan vam arrivar al gimnàs per a dormir, els conquenses la volien liar i bona, volien obrir les llums i dir: "Chicos, soy el conserje y tenéis que desalojar el gimnasio" Menos mal que no van trobar els automàtics, però les rises van ser de campeonat.

7a etapa: Villafranca del Bierzo- Sarria

De bon matí vam fer el nostre últim esmorzar amb els valencians i ens vam despedir d'ells, quedant que algun dia baixaríem a Valencia per a poder menjar-nos una bona paella i conèixer a la dona del vaquero (Araceli). Seguríssim que no tardarem molt en fer-ho.
Pensava que seria una etapa on trobaríem molt a faltar la seva companyia, sí en molts moments vam pensar amb ells, però el camí ens ha ensenyat a trobar moltes amistats, així va ser com vam trobar a uns conquenses que fins avui a Santiago no ens hem separat.
Abans d'empendre el O Cebreiro, vam parar a esmorzar i va ser allí quan vam conèixer a un home que ens va impactar la seva vida. Tot va començar quan li vam preguntar qué tal el camino perquè el seu aspecte ens feia que pensar que aquell home tenia una història, que era un autèntic peregrí. Li va costar obrir-se, però després es va soltar molt fàcilment. Ens va contar que venia del Vaticà, allí l'havia rebut el Papa juntament amb 29 peregrins més. Se veu que fa un any i mig aquest home va perdre a tota la seva família, és a dir, als seus dos fills, a la seva dona i als seus pares amb un accident, i va ser llavors quan es va fer la promesa que faria el Camino des de el Vaticà fins a Santiago i després tornaria a Asturies, d'on és ell. Era miner des de els 14 anys, treballava a 1km sota terra per a poder donar de menjar a la seva família i pagar els estudis als seus fills, li quedaven 6 mesos per a jubilar-se i llavors va passar el fatídic accident que li va canviar la vida. Li vam oferir de menjar i ens va dir que ell no era un mendigo que si li volíem donar algo no ho féssim per pena, i natros li vam fer entendre que ho feiem perquè volíem i no per pena. Li vaig preguntar que havia degut conèixer a molta gent al camí i em va dir que tenia moltes direccions de gent que el volia anar a veure, llavors va ser quan li vaig dir que algun dia el trobaria i que no volia la seva direcció.Ens vam despedir d'ell amb una forta abraçada i dient-li que lluite i que sigue fort.
Després vam pujar a O Cebreiro, un coll molt dur, dalt de tot vam parar i vam fer el nostre primer pulpo a la gallega, perquè ja havíem entrat a Galícia. MMMMM que bo que estava!
D'allí vam fer cap a l'Alto do Poio, que estava 1.300 aproximadament i després tot el rato de baixada, fins que vam fer cap a Sarria. Una etapa amb un total de 75km.
No vam trobar cap albergue, així que vam dormir al polideportiu de Sarria amb unes 200 peregrins més, sense cap esterilla ni colxoneta, o sigue literalment damunt l'hormigó! Estàvem tant cansats que en seguida ens vam adormir, però en l'endemà ens pensàvem que ni Tere ni jo teníem esquena.
D'esta etapa hem après molt i ens ha marcat per sempre.

6a etapa: Santa Catalina de Somoza-Vilafranca del Bierzo

Intentaré fer memòria d'esta etapa, perquè fa tres dies que no hem pogut trobar cap lloc amb internet i dels petits detalls ja no me'n recordo.

Va ser una etapa de 73km i va ser la nostra última etapa amb els nostres amics els valencians. Va ser una etapa dura, però a la vegada molt bonica. Vam pujar a la Cruz de Ferro, allí pujant ens vam trobar al noi que tenia una paradeta amb fruita (a voluntat) que havíem conegut el dia anterior i pujant ell amb el cotxe ens va reconeixer i ens va explicar que li havien robat 600€ que els tenia ahorrats per pagar la casa. La veritat és que hi ha persones que no tenen ni cor ni dignitat.
A la baixada vam poder gaudir dels poblets que hi havien al llarg del recorregut. Una anècdota que va passar és que el Sr Lopez, un dels valencians, va caure de la bici perquè una ovella el va envestir per detràs i no la poder esquivar, provocant-li bastants cops que el van obligar a parar a Molinaseca i d'allí va trucar a un taxi. Aprofitant que esperàvem el taxi, vam fer un bocadillet, que per cert estava increiblement bo.
Cap allà les 6 vam arrivar a Villafranca del Bierzo, i vam tenir la santa sort que una de les habitacions de l'alberg on ens volíem quedar i on estaven els valencians, la van cancel·lar a última hora i vam poder tenir un lloc on dormir, ja que aquell dia hagués sigut molt difícil trobar alguna cosa. Per cert, vam dormir al el nostre vaquero preferit i al final vam haver de dir-li que parés de parlar perquè la nostra panxa no donava abast. I què bo és el tio!
D'esta etapa recordaré el gran esforç que va haver de fer el Sr. Vicent, perquè als seus 62 anys pujar aquell coll era un repte per a ell i al qual molts no intenten afrontar-se.

5a etapa: Arcahueja - Santa Catalina de Somoza

I què dolents són els matins... i més si no hi ha esmorzar. Resulta que aquest matí a l'alberg no obrien el bar fins les 9 i natros a les 7 estàvem damunt la bicicleta. A l'arribar a León, Tere ha derrapat a una gasolinera en buscar de menjar, i després ja s'ha refet un poc. Hem emprès el viatge, però les coses no acabaven d'anar com els altres dies, es començaven a notar l'acumulació de Km. Al cap de 2 hores em tornat a parar a fer un altre cafè, i juntament a un ibuprofeno la cosa ha canviat bastant.
A les 14:30 hem parat a dinar a Astorga, que, per cert, també ens ha agradat molt. I després del menú de peregrino que ens hem menjat, em tornat a empendre els últims 9km fins a Sta Catalina.
En total 75km, demà se'ns espera una etapa bastant dura per a algú. Ja us contaré....

4a etapa: Templarios de los Terradillos-Arcahueja

Seguint les fletxes grogues anem sumant kilòmetres com si res, bueno això de res... no va ser així, ja que ahir després de dinar i de trobar als nostres amics valencians ens vam quedar a l'alberg que ells estaven, amb un total de 62km fets.
Com anàvem millor del que vam previndre abans de començar, vam decidir passar la tarde a León de turistes. Però abans vaig arrencar des de Arcahueja corrent a peu fins a León (10km) i vaig tornar amb la furgoneta dels valencians. Per cert León és una ciutat que si no heu anat mai, us aconsello que aneu, tant per la catedral com per les seves exquisites tapes.
Vam tornar a les 9 de la nit, vam sopar i a dormir que en l'endemà ens havíem de despertar a les 6.30 com sempre.

3a etapa: Hontanas-Templarios de los Terradillos

El que havia de ser una etapa de transició, ha sigut potser l'etapa més dura, ja que ens hem trobat a les 16:30 travessant per una solana (des de Carrión de los Condes fins Calzedilla ...) sense cap font d'aigua potable, sense cap sombra per a descansar i amb Lorenzo atacant-nos sense pietat.

Tot i això hem pogut arribar fins al pròxim poble i allí hem fet un beure per a recuperar-mos i poder empendre els últims 9km que ens quedaven fins l'alberg que estem ara.

Hem conegut ns valencians que portem dos dies amb ells, la veritat és que han caigut molt bé, un d'ells al que el cridem vaquero, si segueix així el nombraran peregrí del 2009, ja que el tio té 62 anys fa un promig de 70km diaris i està vivint el camí com un noiet de 20 anys.

El resum del dia d'avui ha sigut que hem fet 83km i 12 hores de camí (Santiago està ja a 380km)

Bueno demà seguirem contant més coses que ara tenim ganes de descansar.

2a etapa: Belorado-Hontanas

Alberg municipal d'Hontanas (on va passar la nit)

Com ahir no vaig poder escriure la crònica, aprofito avui que estem a un alberg bastant guapet i a on hi ha Internet per a explicar-vos com va tot.

Primer de tot, al km5 vam tenir el primer percans: pintxada a la roda de detràs, ja que suposo que estava farta de suportar més de 30 kg a part del meu pes. Segon percans: les cameres que portàvem no eren de bici, sinó de moto i tothom que passava portava les de moto i les que portàvem era impossible adaptar-les pq no passaven per la llanta.

Al cap d'una hora arranquem i seguim el camí, fins que la roda va tornar a dir prou, llavors em vaig mosquejar un poc pel pes que portava, ja que allí hi havien coses que sobraven. També vam estar un bon rato hasta que ho vam poder solucionar.

Fem parada obligatòria a Burgos on vam gaudir de la catedral i de un bon dinar. Per la tarde, vam seguir amb el trajecte fins arribat a Hontanas., un total de 85km en 11 hores de per mig.

Vam trobar un alberg municipal on no hi havien llits, però com ja estem acostumats vam dormir al terra una altra vegada. Quan arrivarem a casa, a més de gitar-mos al llit, ens tirarem a terra.

El camí és la meta.Etapa1º Logroño-Belorado

Este és l'alberg que dormirem avui.

Bueno tot està ja en marxa, la primera etapa ha anat prou bé, ens han sortit entre pitos i flautes 80 km però tot ha sigut positiu.

El primer símptoma de que estàvem fent el camino va ser ahir en arribar a Logronyo que estaven tots els albergs complets i vam dormir a l'església, en concret a la capilla, una experiència nova.

Em quedarà per al record les paraules de l'home que estava a la porta quan li vaig preguntar si hi havia lloc per dormir, va dir-me:

- no hay camas però no os quedaréis sin dormir ( que bo el tio!)

En fin que vam sopar, dormir i esmorzar per la voluntat i un tracte extraordinari i exemplar que et donen ganes d'arrancar.

Avui al sortir ens ha plogut un poquet però després ha fet un sol per rostir pollastres, el tram final se li ha fet un poc dur a Tere però l'ha aguantat com una campeona, bueno demà més. Ara anem a vore si mengem algo.