CURSA DELS COCONS

Dissabte vaig anar a Tivenys per córrer aquesta cursa del circuit de curses de muntanya, ja que la gent que l'organitza es mereixia un esforç de part nostra (els corredors) i personalment el vaig fer, perquè estava de "festes majors" ( i allí també ho dono tot!). A més, no estava recuperat del tot del GR99, però la competició...em perd!
La cursa la coneixia d'altres anys i com era de suposar va fer una xafugor important que va desgastar els corredors més del compte. Vaig sortir i de seguida vaig veure que patiria, però no vaig renunciar a donar gas! El dorsal em perd i em perdrà sempre! Quan va començar la pujada, vaig anar perdent posicions, no podia, però no em vaig deixar anar i això va donar els seus fruits, ja que al final vaig arribar 2n juntament amb Pau Vila. Felicitar també a Josep Benaiges per la seva victòria merescuda!
Una volta dutxat volia marxar, eren les 23.45h  i m'esperaven a Roquetes tots els amics, però em sembla una falta de respecte no acudir a un podi, si no és per una força major, així que fins les 2.40h de la matinada no arribava al poble. Cap problema, ja que fins les 10 del matí vaig tenir temps d'estar amb tots els meus amics i gent que només ens veiem per festes majors.
Gent de Tivenys gràcies per tot i, mentre pugue, vindré a col.laborar amb la vostra cursa.

Repte aconseguit. Etapa16: Roquetes Riumar (42km)

Avui ha sigut l'última etapa d'aquest repte. Quedava per fer una marató fins la desembocadura i l'he fet en poc més de 5hores. He disfrutat molt del dia, he repassat tots i cadascun dels moments màgics que he viscut en aquestes 16 etapes. Puc assegurar que més que un repte ha sigut una aventura, un desafio! He passat per pluja, fred, calor, però sempre sense poder ningú treure'm un somriure.
En tots els llocs on he estat m'han tractat com un rei. Gràcies a tots els hostals, pensions i apartaments on m'heu permès allotjar. Vostre també és aquest repte.
Gràcies també pel respecte, comprensió, solidaritat, suport i carinyo que m'heu donat cadascú de tots vosaltres.
Era un repte gran, per afrontar-lo requeria una motivació enorme. Marc era per mi una motivació descomunal. No podia fallar. He tingut problemes, dolors i molèsties varies,  però totes les guardo per mi, no penso queixar-me per res, seria també ridícula la comparació amb el vertader heroi.
Ha faltat la guinda: la festa. La farem! Espero que la gent no s'oblide en anar-hi per aportar el seu granet solidari, el granet que li donaran sentit a estos 16 dies, 140 hores i 940 kilòmetres.
Durant el camí he començat a planificar un nou repte, estos somnis em donen vida i espero trobar la motivació per afrontar-los. No cal ni dir que la finalitat serà solidària i que escoltaria propostes...MAJÚSCULES.
Agrair al meu sogre l'implicació i l'aportació amb aquest repte (casi 2000km amb cotxe). Moltes gràcies!

I per acabar, la dedicació de l'etapa. Com no pot ser d'un altra manera li dedico a la meva mare, no hi ha dia de la meva vida que no aparegue almenys un instant. He notat la teva espenta, no em deixaves parar. Gràcies! Poc a poc t'aniré tornant tot el que no em vas deixar tornar-te en vida. T'ESTIMO!

Etapa 15: Móra d'Ebre -Roquetes (50km)

Avui tot em pareixia "fàcil": primer, 50 kilometres acompanyat (gràcies Òscar!); segon, acabar a casa: Roquetes; i tercer, saber tot el recorregut que havia de fer. Tot plegat, feia pensar que seria com ha sigut: un dia genial.
La gent del Trail Roquetes que em venien a rebre, em motivava encara més. No estava sol!
He de dir que em sento orgullós de vatros per involucrar-vos tant i tant. El ser un equip solidari és la millor conquesta que podrem aconseguir mai! Gràcies un i mil cops més.
He de dir que he acabat pletòric, motivat, content, etc però com a tots els reptes ha faltat "la guinda": Marc i la seva família! Ha sigut una pena, no mereixia un any més cumplir els anys a l'hospital, una injustícia més! Però la teva festa la farem, no la deixarem passar per alt!
Felicitats rei, per mi ets el més gran del herois. Quan a mi em diuen campió, penso amb tu i m'avergonyeixo,  ja que jo lluito per plaer i tu per viure i això és molt i molt diferent. T'admiro!
Per demà 42 km de "festa" fins la desembocadura i liquidar este bonic, dur i gratificant repte que tenia pendent.

L'etapa d'avui la dedico a la meva dona, ella li dóna sentit a la meva vida, em comprèn, em respecta i m'ajuda amb els meus reptes i amb el dia a dia. Tinc sort de tenir una gran dona i una gran mare. Gràcies amor per tot el que fas i que m'ho dones TOT.  

Etapa 14: Mequinensa - Móra d'Ebre (70km)

Avui per mi era l'última etapa, ja que demà i diumenge amb 50 i 45 km estarà "xupat"! A més, si penso que estaré envoltat de la meva gent i de les meves Terres i que a més varios amics en voldran acompanyar... En tot això, res em podrà detindre.
Abans, però, faltava l'etapa d'avui. Un dia molt calorós i amb 70 kilometres per endavant. M'he trobat genial, cada dia millor! He corregut molt alegre, a bon ritmet però sense deixar-me de fer les fotos a tot allò que em pareixia bonic i atractiu.
Quan he passat per Almatret la gent del poble sabia de mi! M'he quedat sorprès. Ho sabien per un noi de Tortosa que treballava a Almatret, pareixia que m'estessen esperant.
M'he menjat el super bocata que em va fer ahir la nit la propietària del lloc on vaig dormir a Mequinensa, la qual em van tractar molt bé. S'ha de dir que a tot arreu on m'he quedat m'han tractat més que bé i a més el bocata sempre era contundent i boníssim!
Des d'Almatret, em quedaven 40 kilòmetres de calor i de la forta.
He tingut que parar tres cops a Almatret, Flix i Ascó per repostar líquid però sense parar més de 5 minuts, ja que volia arribar abans de les 6 de la tarde i, sí, així ho he fet.
Demà será un passeig per les meves Terres, les Terres de l'Ebre, arribant al meu estimat poble: Roquetes i deixaré per diumenge l'arribada al MAR.

Avui li vull dedicar l'etapa al meu pare, d'ell he après que sols amb molt sacrifici es pot tirar endavant, a no rendir-me mai i a sacrificar-me! Ell no ha diferenciat mai un dilluns d'un diumenge....només treball! Jo això, a més, ho he aplicat a l'esport.
Gràcies papa i endavant!

PD La millor notícia per acabar el dia és que Marc ja està a planta!!! Tot havia de sortir bé!

Etapa 13 Camping Lake Caspe-Mequinensa (56 km)

Avui pensava que seria una etapa "light" 56 kilometres per endavant, però el fet de no trobar-me ni cap poble, ni una sola persona en tot el trajecte ho han fet dur, molt dur. El sol ha apretat molt i amb 1 litre d'aigua i un bikini per fer 56 km (sumat al desgast que portem) han fet que arribés desencaixat.
No faré 1000 kilometres en 15 dies sense patir, no? Avui ha tocat rabiar, he tirat de watsaps, missatges a gent que aprecio i les seves respostes em feien tirar!
Ara tinc ganes d'arribar i d'acabar aquesta aventura,  ho tinc a les meves mans, estic a tres dies de liquidar un repte pendent!
He de dir que avui el recorregut ha sigut molt bonic i distret i que als 56 kilometres li hem de sumar 1100 de desnivell + que ara ja es nota tot...
L'etapa d'avui la vull dedicar a tots els que han aportat un granet a este repte solidari: entitats, clubs, persones anonimes, premsa, etc i sobretot a roqueteros i roqueteres que vos heu implicat per a què el petit heroi Marc tingue una festa de cumple única i especial.
La festa de moment no es podrà fer ( i no és per les ganes i l'esforç que tenim tots) Però com hem de fer la festa si no hi podrà ser el protagonista? Una pena. Marc continua a Madrid, només demano que guardeu els regals per poder-li entregar i quan estigue aquí ja la farem, no deixarem passar per alt el seu aniversari! Per mi seria un repte inacabat.
Demà intentaré arribar a Móra d'Ebre per dissabte, si tot va bé, poder arribar com tenia previst a Roquetes i diumenge xino xano fins a la MAR!

Etapa 12 Sastago-Camping Lake Caspe (81km)

Avui he matinat, abans les 6 del matí ja corria pels carrers de Sástago i és que no volia fer esperar la família per dinar jeje. Avui pujaven el meu pare, amics, la sogra, cunyats i neboda i no era qüestió de fer tard, així que "a quien madruga dios le ayuda!".
A les 14h volia estar a Caspe per dinar tots plegats, abans, però, a un encreuament a 16 km de Caspe m'he trobat amb uns amics (Juanmi i Tere) que havien arribat fins allí i també portaven al meu pare. Ha sigut un bonic moment.  Veient que Pol estaria distret amb tanta gent, la meva dona ha decidit acompanyar-me fins Caspe. Moltes gràcies per la companyia i per tot!
 A l'arribar a Caspe, he trobat un campament de menjar i de bon ambient. Ha sigut allí quan s'han afegit Oscar i Montse, uns amics de Móra, que volien acompanyar-me uns kilometres. En teoria ja havia acabat allí, però he decidit fer 20 kilometres mes amb Oscar! Tot sigue gaudir de la companyia d'un amic. Moltes gràcies m'has deixat 20 kilometres més prop de casa.
Després d'avui ho veig molt bé tot, com no podia ser d'un altra manera. Massa il.lusió, ganes, motivació, etc, imparable! Demà arribo a Mequinensa, si res no passa ..o potser arribo al meu país: Cayalunya! Hauria de fer uns 10 km més i així hauria deixat atràs: Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra i Aragó, casi naaa. Ara començo a tenir ganes d'arribar i poder experimentar el moment que viure al veure el riu desembocar a la mar, pensaré amb tot i.....tinc ganes! Abans, però, he de fer 200 kilometres...
L'etapa d'avui la dedico a Irene, Sergio, i als quatre iaios de Marc, un d'ells al cel. Vatros també sou uns campions.

Etapa 11: Burgo de Ebro-Sastagón (76 km)

Ahir a l'acabar l'etapa se'm va anar la meva felicitat per l'etapa que havia fet, ja que Marc li dóna sentit a este GR99 i si ell no està bé del tot, jo tampoc. Corro per ell, jo no em tinc que demostrar res, ni tinc que demostrar res a ningú. El GR són les meves vacances, necessitava tranquilitat i llibertat, recórrer el GR era la millor opció i Marc m'ajuda a aconseguir-ho. Ell em dóna la força que a voltes no tinc. És un campió!
Avui he sortit a escalar la muntanya que veia davant els meus ulls, com tantes i tantes n'ha escalat ell i això m'ha ajudat...no sols l'he escalat,  l'he eliminat de davant per deixar-la darrera, m'he dit que més i més que avui havia de ser més fort que mai, no podia parar! Com tampoc ha parat mai ell de lluita, dia a dia, hora a hora.
El Sol volia fer-me mal però ha tingut un adversari motivat i convençut d'arribar al destí: Sastagón. I sí, a les 16 de la tarde arribava, després de 76 kilometres.
És feo de dir, però...ho he de dir! Avui m'he trobat genial, pot ser diria que ha sigut el millor dia, espero que la meva bona salut es contagie i li arribe fins a Marc.

L'etapa d'avui li dedico al meu germà per tot el que ha fet i fa per mi.
Pd: amb això espero que quedi tot saldat jejeje.

Etapa 10 Alcalá de Ebro-Burgo de Ebro

Avui era una etapa clau, un punt d'inflexió. Arribar a Saragossa suposava una injecció de moral brutal i no sols he arribat...puc dir que l'he deixat enrera, ja que he arribat a Burgo de Ebro després de 71 kilometres.
Ara les coses es veuen millor, sé exacte el que queda, per carretera 189 kilometres i pel GR uns 300. Podria arribar a temps, però torno a dir, este no és l'objectiu, ni ara que ho tinc a l'abast, ni abans de començar.
És més, per mi res té sentit a lo que he fet. Una trucada de la mare del Marc dient-me que se l'emportaven en helicòpter cap a Madrid m'ha deixat tocat i, literalment, amb llàgrimes als ulls. En teoria, no és res greu però la paraula tranquil.litat queda molt lluny d'aquesta família de moment. Jo dema surtiré a caminar, a pensar, a vore si li trobo sentit a tot això. Ara només vull fer l'última crida, l'últim esforç de part de tothom per aconseguir-los un dia màgic, feliç i ple de somriures! Gent, fiqueu-vos a l'alçada d'aquestos herois!

Pd: Avui no existeix ningú més important que Marc per dedicar-li l'etapa. Va per tu CAMPIÓ!

Etapa 9 Tudela - Alcala de Ebro

Avui diumenge ha caigut un altre dia de sol, caloret com diria Rita...per això he sortit a les 05:30 del mati, encara de nit he començat l'etapa d'avui per no agafar tant de sol però....igualment!
Arribant a Novillas km 30 m'ha trucat Dani Buyo, venia per acompanyar-me uns kilometres, i no ha vingut sol, amb ell la Peggy la seva dona i també la seva gossa que ha fet 14 kilometres amb nosaltres! I com si res...!
Després de 45 kilometres, amb la seva companyia, i pensant que és diumenge hem anat de rest a dinar, després ells han marxat cap a Andorra.  Gràcies un cop més famíliaper fer este camí per estar uns kilometres i una estona al meu costat. Vos ho agraïm molt!
Després amb el caloret no se m'ha fet gens difícil seguir 21 kilometres més, ja que al cap només tinc una paraula avant, avant, i avant!
Demà possiblement arribe a Sarragossa i les coses ja es veuràn millor...hem passat de l'equador i cada dia estem més prop de veure els somriures que durant tantes hores de córrer he imaginat.
Avui l'etapa la vull dedicar a la meva sogra que sense jo voler-ho li ha tocat fer de doble iaia i una mica de mare (per l'ajuda que em dóna) aquí inclouria al meu sogre.
Amics, començem a restar per al dissabte!! Això ja esta aquí!


Pd  A les 12 del migdia he pensat amb els meus amics que estarien fent un bermut a la lira i jo corrent amb aquelles calors i m'ha entrat una risotaaaa.

Etapa 8 San Adrian - Tudela

Bueno un dia més o una etapa menos, segons es vulgue mirar. Estic per meitat camí. Avui veia que anava per l'etapa  21 de la gent que ho fa a peu, però portem 8 dies, promig d'etapes per fer-ho amb btt. De moment tot va ok, però ja vos avanço que l'important no son les xifres, l'important són els somriures, no ho oblidem! Jo vull ser a la festa però també vull disfrutar del camí...o sigue que si veig que no disfruto aixecaré el peu. El gr99 sempré el tindré per anar fent-lo el que quede, el tercer aniversari de Marc mai més el podrem cel.lebrar.
Avui amb 65km no he tocat un sender...tot pistes i més pistes, demà pinta tot igual. En fi, que puc confirmar que la part més bonica del recorregut del gr 99 son les tres primeres etapes i les de les nostres terres.
Avui hem tornat a tenir caloret, sobretot, d'11:30 a 18h, ja que ha sigut suficient per haver-me deixat "algo morenet"
L'etapa d'avui la vull dedicar a tots aquells que hem perdut alguna  persona important, recordem-los amb un somriure! Avui he corregut pensant amb moltes d'aquestes persones que em venien al cap.

Pd hi ha alguna cosa millor a la vida que intentar aconseguir somriures?

Etapa 7 Logroño - San Adrián

Avui una altra etapa "maratón" 70 kilometrets més fins a San Adrián. Ha sigut una etapa molt lletja, tot pista i asfalt (O kilometres de sender!) Fins al kilometro 45, a Lodosa, no havia passat per cap poble i com he sortit de Logroño a les 7 del matí no havia menjat res, ja que no hi havia res obert, o sigue que 45 kilometres sense poder ingirir res...mal menor! Quan he arribat a Lodosa m'he sentat a un restaurant i els hi he dit:
"un menu per favor!"
Després de dinar he emprès  el camí i poc a poc mentre digeria tot el que m'havia jalat.
Demà voldria arribar a Tolosa, però veurem, porto trote i tot i trobar-me bé vull disfrutar i no obsessionar-me amb números. L'important són els somriures, no jo! d'un principi he dit que el protagonista i el campió és Marc. No seré feliç amb arribar, seré feliç amb els somriures que li treurem a Marc i la seva família. L'arribada d'avui ha sigut diferent, amb el meu fill venint correns a donar-me una abraçada, la meva dona i el meu sogre. Un bon moment per acabar el dia.
Dit això vull dedicar l'etapa d'avui al Trail Roquetes,per ser un club solidari i per fer-me feliç al poder defensar al meu Poble: Roquetes!

Etapa 6: Haro-Logroño

He pogut comprovar que el meu cos recupera bé, molt bé diria, ja que avui m'he trobat genial. He sortit a les 7 del matí d'Haro direcció Oyón. He gaudit de cada pas que feia, he pensat amb gent que de vegades em diu:
-"Però si a la velocitat que aneu sempre, no podeu disfrutar de les vistes" Pos los dono la raó, però no hi podem fer-hi res, ens agrada massa la competició! Dit això reconeixo que ens perdem moltes coses....massa!
Avui puc dir que no m'he perdut res, ho he mirat, observat i gaudit tot!
He passat per infinitat de vinyes i més vinyes i per davant de la bodega del vi que tant m'agrada "El Coto".
Ja arrivant a Oyón he trobat un noi que anava amb una BTT ( Borja ) que m'ha fet companyia fins al poble. Hem anat parlant i el trajecte s'ha fet més curt. El problema és que al seu poble no hi havia per dormir tot i que ell ha fet esforços per aconseguir-me un lloc. Llavors al no poder ser, m'ha acompanyat fins Logroño 5 km més. Gracias Borja! Ell treballa a la bodega dels vins Faustino...haurem d'anar-hi!!! Al final 70 kilometrets més a la saca.
Demà intentaré arribar a San Adrián i si no fins on arribe cap problema!
També puja la meva dona, el meu fill i el meu sogre, roba neta...( fa 7 dies que vaig amb la mateixa!) no em caldrà preocupar d'on dormir.. etc etc.
Avui m'ha tocat el sol i fort! he passat de demanar un paraigües a una sombrilla, forma part de l'aventura.
I per últim dedicar l'etapa a la meva colla, amb ells he passat les millors de les meves rises! Aquí inclouria també a SEGURA que amb ell ha sigut amb qui més he rigut en un sol dia. Això va de somriures....com ho porteu per aquí?

Etapa 5: Miranda de Ebro- Haro

Al final em quedo a Haro! Només  he fet 22km però és on realment hauria d'haver acabat. Ara tindre 16h per a mi, ja que m'han dit que si seguia avançant, no dormiria! Pobles petits on no hi ha lloc per dormir. Demà l'etapa serà llarga.
L'etapa d'avui té poca història, a més ha sigut la més lletja, ja que l'entrada i sortida a les grans ciutats per GR són un calvari: desvios i bucles absurds que et fan perdre els nervis. Ara, estic a la capital del vi: Haro  i avui faré una copeta a la salut de tots.
Voldria dedicar l'etapa d'avui als amics de la UEC Tortosa i també als que no corren tant però també hi eren. Ells van aconseguir treurem molts somriures eh: Tara, Carlos, Pepe Sole, Isa, Elena, Paco Murall, Mauro, Pepe's, etc etc. Com això va de somriures, esta és per a vatros!
Ja som a dimecres. En dos dies tinc a la meva dona i el meu fill al meu costat, que juntament amb el meu sogre, faran que tot sigue més portador.

4a etapa: Trespaderne - Miranda de Ebro

Tard però aquí teniu el que ha sigut el resum del quart dia d'aventura.
El dia no ha començat bé, ja que esperant unes sabatilles noves que li havia demanat a Tere que me les envies per MRW, han arribat a les 11h30 del matí. Les que porto m'estaven donant "algún" maldecap, per tant, he preferit fer el canvi.
He sortit llavors amb la intenció d'arribar a Baños de Sobrón, però a l'arribar a les 17h15 he decidit seguir i així tindria un poc de fet per demà. La cosa s'ha liat per moments. Primer, entre el tram del pantà de Sobrón i un lloc on havia de creuar el riu, he perdut el mòbil! Vaja putada, no pel valor (era d'estos de habla i escucha, ja que mai m'he gastat un euro en un mòbil), però les fotos, l'historial i agenda és una putada. En fi, més se va perdre a la guerra de Cuba! Avant!
La segona liada ha arribat a l'hora de dir prou, ja que volia parar però els pobles per on passava no hi havia cap lloc per dormir i això ha passat a Villanueva - Sportilla, Puentelarrá, Guinicio, Montañana i Suzana. Llavors,  21 km després venia Miranda ....total 67 km!
M'he trobat bé fisicament, pot ser massa...però content de com està anant tot.
L'impressionant ha vingut quan he arribat al lloc on em quedo a dormir avui. Quan m'han vist em diuen:
-"Tu no seràs el que corres per una causa solidària, no? M'he quedat gelat!!!!!!!! Sí, li he dit amb la boca petita i em diu:
- Sé d'esta història per una amiga meva i ens preguntàvem que quan deuries passar per Miranda, i mira!!! amb què podem col.laborar?
Això pareix una pel·lícula però ha sigut així mateix, encara ara estic fora de joc!
Estem a Castilla Lleó i demà ja arribaré a La Rioja. No sé on pararé, en teoria toca a Haro però es que ja em queda molt prop.....veurem on dormim....demà ho miraré!
Com van els somriures?

Etapa 3: Puente Arenas-Trespaderne

Un dia fàcil, sí, però també m'anirà bé descansar un poc. He arribat d'hora al destí: Trespaderne, ja que "sols" he fet 31 km. El dia però no ha començat bé, ja que he sortit plovent i l'aigua no m'abandonava! Si he de ser sincer, he de reconéixer que he enllorat coses ( xubasquero, roba de recanvi, etc ) això però no es un problema, es part del viatge i l'he volgut fer amb "lo puesto". Dit això també confessaré que hi ha hagut moments de molta soletat on pareixia que estava sol en este món, moments per pensar, es llavors quan m'he imaginat un somriure...
També em falten les coses bàsiques, aquelles que valores més quan no les tens: els de casa! i el besito al meu rei abans d'anar a dormir.
Avui, però, m'han enviat un correu d'aquells que li donen sentit a esta aventura. Un gest solidari de Posada Rural Fontibre on inviten a la família Segarra Leonardo a passar un cap de setmana amb ells, no desaprofitésseu l'oportunitat! És un lloc que té màgia i això és el que busco kilometre a kilometre d'aquest camí del riu que a voltes m'enfila a lo mes alt de les muntanyes.
Demà faré una etapa de 45/50 kilometres i ojalà algú em faci caure com avui una llàgrima d'emoció. 

2a Etapa Villaescusa de Ebro- Puente Arenas

Bueno una volta arribat al lloc de destí, Puente Arenas i després de 68 km, toca descansar un poc. Porto 145 kilometres amb dos dies i demà m'ho empendre de dia festiu i sols faré fins Trespaderne (30 kilometrets) vaig bé de temps o sigue que tampoc cal forçar..
Avui he deixat atràs Cantabria i ja estic a Castilla  Lleó, el recorregut segueix igual de bonic però el riu cada cop porta més aigua! A molts llocs ja no puc entra a refrescar-me els peus ja que hi ha massa profunditat.
He passat per llocs realment bonics i estic disfrutant de cada pas. I vosaltres com porteu els somriures?
Bona nit i ja falta menys!

Resum 1a etapa Fontibre-Villaescusa de Ebro

Eren les 6 del matí  i feia estona que donava voltes pel llit, entre el soroll dels ronquits del meu sogre i el soroll de la panxa que intentava pair el mega sopar de la nit abans, no podia relaxar-me i m'he dit
-"Deu ser l'hora!"
M'he pres un got de suc amb un cafè amb llet i arreando! El senyor Enrique, propietari del lloc on hem dormit, només em deia:
- "Y no vas a comer nada? Y quieres llegar hasta Polientes?"
Jo molt segur li deia que sí i ell insistia
- Pero ..si la mayoría yendo con bicicleta no llegan tan lejos el primer día!
Entre rises m'he despedit, he de dir que ens van tractar com a casa.
He sortit de Fontibre i la veritat és que ha sigut genial córrer en mig de bous, vaques, cavalls i amb un silenci absolut, només s'escoltaven les meves trepitjades. Quin plaer! Durant els primers km he pensat molt, he fet treballar el coco ( ja que no porto radio ) què he de fer? He fet barbaritat de fotos (sí jo!)Com mai en faig cap, molts s'han degut quedar extranyats, però valien la pena.
Durant el camí m'han avisat que d'aquí un parell de dies em deixaran les dos ungles grans dels peus, portem una relació amor-odio (van i venen cada tres mesos) cap problema.
Era curiós veure com el riu cada cop era més riu, ja que al principi pareix una regadora d'aquelles del Delta. He agafat tota classe de temps, he sortit amb fred, després calor per acabar amb aigua sort que porto roba per a tot tipus d'oratge...ejem.
Per acabar vull dir-vos que he disfrutat i molt, ara gitadot al llit sense roba (esta rentant-se dins la banyera..) fent la crònica per què sapiguesseu que vaig venint. Vos dic que fins demà!




PD: Dedico l'etapa d'avui ( 77 km i 11h33 ) a Irene que avui és lo seu aniversari. Felicitats!!!

"Preparat" per marxar.

A dos dies per marxar només vull dir gràcies i més gràcies a tots aquells solidaris que faran que el dia 27 sigue un dia inolvidable per a Marc.
Vos deixo el meu correu ( albertgine77@gmail.com ) per a què tots aquells que vulgueu col·laborar en treure un somriure o aportar felicitat a Marc pugueu fer-ho i us invito el proper dissabte 27 a Roquetes a compartir un dia de festa. El Trail Roquetes també estarà al corrent de tot, per tant, qui vulgue participar en esta festa podeu contactar amb ells.
Jo ja no estaré operatiu fins l'arribada del GR 99.

Crec que la feina solidària està feta ( difondre la notícia i la gent que de veritat volia posar un granet de felicitat a esta familia ho ha pogut fer i encara ho pot fer). Una vegada fet tot això, ja estic més relaxat!
Ara  vaig a centrar-me i desconectar de tot, enteneu-me, ho necessito! Vull pau, tranquil·litat i silenci en cada pas. No demano més. No vull marcar-me un objectiu ni de kilòmetres, ni de de dies, ni de res, arribaré quan arribaré! El dia 27 si no he arribat en vindran a buscar i estaré a la festa! (no me la vull perdre) vull veure la cara de felicitat d'esta família, després ja continuaré fins al final.
No tinc res preparat, ni m'he mirat res, ni sé per on he d'anar ni res de res però tranquils això no és cap problema! M''agrada l'aventura.! Tampoc m'he preparat la motxila però acabaré molt ràpid( cargador garmin, dinerets, cargador mòbil, bidonets aigua, mòbil, frontal, paravent ) Res mes, bueno, lo puesto!
Vaig a disfrutar, ja que per endavant tinc

Tindré temps per pensar i gaudir del viatge, són les meves "vacances". Després de la primera setmana de camí, vindran amb una autocaravana la meva dona i el meu fill, segurament el meu sogre també, i ja m'acompanyaran fins al final. Molts no entenen com això poden ser unes vacances, a tots aquells que ho pensen, els hi diria que jo tampoc no entenc moltes coses, com per exemple que un nen com Marc tingue que haver passat per tot això, 

Lo dit: Gràcies a tots i feu que les meves vacances tinguen sentit.

Vos espero el proper dia 27 a Roquetes!

CADA PAS DEL GR99 SERÀ PER MARC, UN CAMPIÓ!

Bueno ha arribat l'hora d'explicar aquesta aventura:  EL GR99.

 Fa poc més d'un any que l'havia de fer però el fet que la malaltia de la mare s'accentués i acabes al poc temps amb la seva vida va fer-ho traspassar tot.
Del meu cap mai ha marxat el GR99 i ara ha arribat de nou el moment de provar-ho de fer, per què? Doncs per sentir-me viu, per alliberar-me de tensions, per desconectar un poc del dia a dia i, sobretot, per MARC. Ell em farà arribar al destí.
Marc m'ajudarà a complir un somni que tinc pendent: córrer tot el recorregut de l'Ebre. La seva lluita m'ha deixat bocabadat, al seu costat em sento molt fràgil! La seva tenacitat m'ha tret hores de son  i les seves ganes de viure m'han causat una admiració difícil d'explicar. Ara tenim l'oportunitat d'ajudar-lo a ell i la seva família. Es per això que faig una crida a companys, amics, clubs, mitjans de comunicació, etc per intentar fer possible que este nen i la seva família puguen canviar llàgrimes de dolor per llàgrimes d'emoció, canviar hospitals per parcs infantils, etc.
 Els podem ajudar de varies maneres:
1/ difonent aquest missatge, ja que hi ha molta gent solidària que voldria ajudar
2/ amb objectes i/o coses materials o immaterials, que els treguin un somriure ( només han gaudit d'hospitals) no vull demanar diners tot i que aquesta família ha hipotecat la seva vida per salvar el seu fill. Uns herois també!
Tothom qui més qui menys té contactes per poder ajudar d'una manera o un altra jo he parlat abans de fer pública esta aventura amb varios amics i seràn regals per ells de moment:

- UNA ORQUESTA TOCARÀ PER ELLS UN DIA D'AQUEST ESTIU  (gràcies a un amic serà possible)
- ENTRADES AL CAMP NOU PER ALS TRES PER VEURE AL BARÇA   ( un soci ho farà possible )
- MASSATGE RELAXANT   ( un amic fisioterapeuta )
- CAP DE SETMANA A UNA CASA RURAL ( un amic que és el propietari )

Etc, etc  això són exemples reals que ja han sortit abans de publicar-ho però que espero que es multipliquen a l'igual que a ells se'ls hi han multiplicat els problemes fins a dia d'avui.


Partiré el dia 12 de juny direcció a Fontibre, el meu sogre s'ha empenyat en portar-me. Gràcies! Amb una "motxileta" carregada d'ilusió aniré baixant, no sé res més que això. No sé ni on dinaré, ni quants km faré cada dia, ni on dormiré, ni quan arribaré, pura desconexió, pura llibertat!

No seré feliç per arribar, sinó que em fareu sentir feliç si la llista de regals s'allarga tant com el GR 99
Gràcies per endavant.


Aquí vos presento la vida de Marc explicada pels seus pares,. Senyors/es agafeu-vos fort!

Marc Segarra Leonardo és un nen que va nèixer a les 25 setmanes de gestació (per una preeclampsia greu de la mare) en 620 grams de pes,(com tots els nounats quan nèixen, baixen un 10% del seu pes) fins baixar a 540 grams.

Va estar 100 dies ingressat a neonats(la majoria d'ells a l'incubadora) de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Del 27 de Juny fins el 5 d'octubre del 2012.

De mica en mica el petit anava agafant pes.

Estant ingressats, quan ja pesava 2.210 kg, l'equip mèdic decideix fer-li una valvuloplastia perquè tenia dos vàlvules del cor més petites dels compte. L'intervencio va anar molt bé i als pocs dies ens donen l'alta.

Marxem a casa amb un pes de 2.630kg i una mida de 43cm. Un campió.

Els seus primers 10 mesos de vida ,aproximadament, Marc necessitava l'ajut d'oxigen, a causa d'una estenosis pulmonar greu(mentre el nen s'està formant a la pantxa de la mare, l'últim que és desarrolla són els pulmons, per això l'estenosis pulmonar). O sigui que vam tindre una temporada una bombona gran d'oxigen a casa i una petita per quan sortiem al carrer.

Els primers mesos després de l'alta, anavem a Barcelona a fer controls(pneumologia, neurología, cardiología, neonatología, oftalmología). Al principi anàvem sovint,fins corregir-ho tot, i poc a poc ens espatllàven les visites.

El 19 de desembre del 2013, ingressen a Marc un altre cop, però, res a veure en tot el tema de prematur.

10 dies abans de l'ingrés, el petit, portava uns dies molt neguitós. Sobretot per les nits. Coincidia en que li sortien moltes dents. Al principi ens pensàvem que eren les dents, inclús un pediatra que substituïa al pediatra de la seguretat social, en deia que sí que ho eren, i per aixó estava així.

Cada dia empitjorava. Se li va inflar molt la pantxa, va perdre l'apetit, les descomposicions les feia més clares i grogues, fins i tot els ulls i la pell engroguien. 

Ja preocupats, vam decidir portar-lo pagant al Dr. Marqués, i fico el nom perquè crec que és el millor pediàtria que tenim.  El Dr. en seguida va veure que algo passava al fetge de Marc. 

Pujem a l'hospital Verge de la Cinta de Tortosa, i de Tortosa cap a Vall d'Hebron altre cop. Allí li fan proves i més proves, però no acaben de vere que hi te, i el 24 del mateix més decideixen fer-li una biòpsia. 

Mentre el nen està quiròfan, els cirugians ens criden i ens diuen que el nostre fill té tot el fetge ple de tumors, que a part de la biòpsia li han de ficar un catéter venós Potr-a-Chat per pasar-li dosis de quimioterapia. 

O sigui, que el meu fill que tenia un any i poc li va diagnosticar càncer (Hepatoblastoma pretext IV) i que li havien de fer tractament en quimioterapia...

Càncer i quimioterapia = Terror

Vam comencar en uns marcadors tumorals (ho miren amb análisis de sang) de 288.363, moltíssim. Ja podía estar groc ja. Els tumors eren tan grans que li presionaven l'avilis.

El 30 de desembre van començar amb la primera dosis de quimioterapia. La veritat, li va anar molt bé. La grogor li va anar baixant, la pantxa també. El seu estat general millorava.

Després de la primera dosis del tractament, els marcadors tumorals van baixar a 263.400,(cada cop que li anaven fent tractament, els tumors baixaven: 72.212-22.791-5.628, etc.)

Anàvem millorant, però no hi havia prou en les quimios. A en Marc li havien de fer transplant sí o sí .No li podien fer sols fetge, sinó fetge i intestí, ja que tenia una vena obstruïda(aquesta vena és més petita que un cabell).

L'equip mèdic de Barcelona va demanar consells/opcions a altres hospitals del món, un d'ells l'hopsital La Paz de Madrid.

Van traslladar tot l'expedient de Marc cap a Madrid , ells eren qui farien aquest tipus de transplant a Marc, ja que en tot Espanya els transplants múltiples només els fan a La Paz. Ens ho van informar i cap a Madrid .

El 28/4/14 ens conneixen a la Paz i ingressen a Marc per fer-li les proves per ser candidat a transplant múltiple.i el 9/5/2014 ja està en llistes d'espera ..

Ara a esperar i mentre a fer més quimios.

Vam estar 4 mesos vivint  a Madrid (prop de l'hospital)

Principis d'agost li fan ressonàncies,TC, etc, per protocol i per veure com estàn els tumors.. Allí van veure que Marc havia fet metàstasis pulmonar, poca, però suficient per treure'l de llistes de transplant.

Vam decidir tornar a casa. Un altre cop molt dur, però sempre, sempre amb esperança.

Més quimios a Barcelona.

En totes les dosis que portava de quimioteràpia, mai va estar més débil, al contrari, sempre molt actiu, com si res, vamos.

En paral.lel als hospitals vam demanar opinions a altres centres especialitzats, pagant. No veien que ells podrien fer re.

A principis de desembre de 2014, li tornen a fer més proves per veure com estava el tema de la metàstasi i el fetge.

Dies desprès, els oncòlegs ens citen als pares sense Marc per dir-nos els resultats. Nosaltres ja pensavem el pitjor. Entrem a consulta i el Dr. ens diu "tenim bones notícies. Marc ha llimpiat tota la metàstasi, així que torneu a Madrid". No s'ho creien ni ells. Per fí una bona notícia.

El 21 de desembre de 2014 tornem "pa' Madrid". Ens tornem a instal.lar al pis. Als dos dies d'arribar ja torna a estar en llistes. Torna a ser candidat per al transplant múltiple.

Mentre esperem la trucada tan desitjada, més quimios.

El 13 de febrer per la nit truquen al mòbil, per fi aquella trucada tan i tan esperada.

 Al dia següent a les 8 del matí ens citen a l'hospital per veure si el donant i Marc són compatibles. Sí, ho són.

 A les 16hores ens despedim d'ell i l'entren a quiròfan. Una despedida molt dura. 

L'intervenció dura 9 hores. Les pitjor hores del món.

Per fi surten part de l'equip de ciruguians i ens diuen que tot ha anat d'alló més bé, que no s'ha complicat en cap moment i que finalment li han transplantat sis órgans (fetge, intestí prim, duodé, pàncrees, estòmec i cólon) i que li han fet una ostomia ja que el cólon com és nou ha d'estar un temps en repós. Casi res...

Ells mateixos, ens fiquen l'exemple d'un cotxe: quan un cotxe té una avaria al motor, és millor canviar-lo tot de cop que no pas peça per peça. I aixo`li havien fet a Marc, li havien canviat tot el motor, tot nou.

La recuperació del petit GRAN herio va anar mooolt bé (li sortien cosetes però sense importància.

Poquet a poquet li van anar introduïnt menjar: primer líquids, després papilles i finalment ja menjar sólid. El seu cos ho va anant acceptant.

Arriba el dia de l'alta, el 7/4/2015, el dia que ens pensàvem que no arribaria mai.

Ara controls a La Paz i Barcelona, i en un parell o tres de mesos ha de tornar  a entrar a quirófan per tancar-li la ostomia.

Avui dia, puc dir que el meu fill està genial, fa vida casi normal, menja molt, i el més important, se'l veu molt feliç i NO TË CÂNCER! 


Vull recordar i donar les gràcies a tot l'equip mèdic tan de Barcelona com de Madrid per la seva tasca. Que si no hagués sigut per ells...al Dr. Marqués que del primer dia està pendent de Marc, a tota la família i amics pel vostre suport, a tu Albert Giné per implicar-te tant i tant, a la casa dels Xuklis,  i sobretot a Marc, el petit GRAN herio per la seva vitalitat i les ganes que té de viure. 

Un fill és el millor del món.

Recordar a dos persones molt importants per mi i que ja no estàn: Manel Segarra i Xavi Cugat, sé que allà on esteu ens esteu donant molta força per seguir lluitant.

Salut a tothom.

                                                                       Quan sortia al carrer  

                                               Des de ben petit que sap el que són els hospitals...

                                       Quan rebia quimioteràpia                       Aqui ja a casa!

                                                               Així de petit era al néixer

PD ha arrivat l'hora de tornar-li un somriure!!  Siguem tots Marc, entre tots podem fer que es sente tal i com el que considerem tots: UN PETIT GRAN HEROI.

Cursa del Vent

Avui tenia l'última cursa del primer blog de la temporada: la cursa del vent.
Han canviat el circuit, per al meu gust és encertadíssim. De bon matí, però, abans de començar la cursa, una xerrada amb Bibiana i la gent que esteu ajudant a créixer "ladrillo a ladrillo" com ha dit ella, guarderia, pous d'aigua, camps de futbol,escoles etc de la gent de Senegal m'ha fet ja rumiar... he volgut saber una mica més. D'aquella xarla me'n vaig amb el compromís de que ho comentaré al trail Roquetes, per si algo es pot fer...m'agradaria més que es reconegués el trail Roquetes per gran gent que per grans corredors! Dit està...


Ja parlant de la cursa diré que el cos i cap demanen vacances a crits i aixi ho faré a partir de demà, tot i coronar primer penyaflor "sols quedava baixar i meta" no tenia ganes de baixar, si m'arriven a oferir un geladet paro i em poso a animar a la resta de corredors. Però sols em deien tira,tira, je je.
Aixi ho he fet....felicitar al guanyador Musta ja que es just mereixedor de la victòria. I també felicitar a la cursa del vent i tota la gent que la fa possible, per la cursa i sobretot per la vostra solidaritat. Exemplars!!

Trencacims

Després de moltes setmanes competint sense descans en ultres i curses del circuit volia descansar, recuperar i estar amb la família que ho mereixen. A més, em noto un poc "xof" però....el no saber dir no, a voltes per la gent, a voltes per la cursa i el lloc, a voltes per organitzadors, etc va fer que dissabte estigués a la linea de sortida.
La trencacims i la gent que l'organitza ha recuperat la mítica cursa de Paüls, ( 23 km i 1950+ ) aquella que va veure'm creixer o minvar! segons els ulls que ho miren..... Sí, era el 2003 i ja havia tastat aquesta meravellosa cursa, quins temps, quins records!

De la cursa només ha canviat la gent que l'organitza, la resta, és a dir el lloc, recorregut, " la muntanya" és la mateixa i dels organitzadors i col.laboradors i gent de Paüls només puc dir coses bones ja que el tracte personal i amb la resta de corredors va ser exquisit.

Vaig sortir amb la mentalitat de fer el que m'agrada: córrer! fora garmin i alliberar la ment, com si d'un entrenament més es tractés i tot va anar molt millor, tinc clar que després de 14 anys per estes muntanyes si les tinc que seguir trepitjant ha de ser per gust i no per obligacions.
Creuar l'arribada portant al meu fill al coll es lo més gran i això ho recordaré sempre.

CURSA DE LA UEC TORTOSA

Diumenge vam estar a Tortosa per gaudir de la cursa de la UEC TORTOSA canvi de circuit, de lloc de sortida i arribada, un encert total!!! Va ser un dia de calor, d'estiu! i la carrera es va endurir un poc més.

Jo personalment no vaig estar a l'altura, li tenia ganes, moltes ganes però no vaig arrivar en les millors condicions. Tampoc buscaré excuses, felicitar al guanyador JOUI que a part és un bon amic meu.

Volia estar present i allí estava el resultat i tot lo altre poc importava simplement compartir el dia en qui vols compartir-lo, molt fàcil...

Vaig retrobar-me en gent que enlloro molt, ( Pepi, Angel Sola, Pepe, Mauro, Tara, Carlos, etc ) aquells temps.....això no s'oblida! i això m'ho enduré sempre amb mi.

De l'organització i el tracte poc a dir ja que pareixerà  que ho digue per que els estimo, però es que son els guies, els referents i tots els altres hem aprés d'ells....si xiquets, es així!

Com a nota divertida dir que el premi per fer 2º era entre altres coses una "cucafera" grgrgrg com vaig veure a Pepi Arasa tant entusiasmada amb ella li vaig regalar i com em va dir l'alcalde li vaig dir;

-"dóna-li de menjar dos cops al dia" jejejjejejejejejejejejejejeje fins la propera parada.....ELS REGUERS!!!

PD Dos roqueteros i del trail Roquetes de moment van líders!

Estels del sud, una crònica dura però sincera.

Estels del sud és la cursa on la gent d'aquí de llarg recorregut volem fer, bonica, dura i amb un recorregut preciós! Si li afegim l'organització, ja es per possar una "x" al calendari, com jo havia fet.

Temps atràs, però, se'm va demanar que la fes amb Javier Fran ( invident que he acompanyat en moltes curses ) no era la meva intenció fer-ho amb ell ni de lluny, ja que sí, volia fer-la, però competint-la!!
El fet de pensar en ajudar més als altres que a mi mateix va fer que acceptés la proposta i ja no hi havia marxa enrera. La paraula és la paraula.

Vaig trucar Javier Fran per comentar-li tot plegat, i es clar, ell encantat! El vaig concienciar a què mos havíem d'enfrentar ( 107 km i 4500 + ) adelante! Em diu. .

Cal recordar que el 20-09-14 vam fer les X Ermites cursa de 69 km de muntanya on vam ser finishers! Però el seu estat fisic ja no era el d'anys anteriors, vam patir moltíssim, aquell dia li vaig parlar molt seriosament i ja li vaig dir clar que un ultra trail sense entrenament no es pot afrontar. Una discapacitat no et dóna cap preferència a la muntanya més be el contrari.
També vull dir-vos que entrenat hem aconseguit coses inimaginables i si ho hagués estat era molt factible poder fer estels del sud.

Li truco a Dani Buyo ( mànager protrailteam ) i li explico el que volem fer i sense dubtar-ho em diu que baixa amb la seva parella a fer-mos l'assistència tota la cursa. Tot i agrair-ho molt, ja em ficava nerviós el fet d'involucrar gent. A qui se li ha de sumar la televisió ( canal + )  venia a fer un reportatge sobre estels i nosaltres .....ja veia massa coses que jo no podia controlar! En fi, adelante, com deia Javier.

Ens presentem el dia de la cursa i tot pareix controlat, jo sols tenia un dubte però no m'imaginava mai de la vida que surtigues d'aquest dubte tant aviat! ja que al km 15 vaig notar un " baixón " físic de Javier Fran, i com ho vaig notar? doncs en trepitjades dolentes, falta concentració, traccionant al revés per frenar i anar més lents, etc.
No m'ho podia creure! NO PODIA CREURE QUE M'ESTES PASSANT AIXÒ! la resta ho resumiré molt, ja que a partir de llavors tot va anar evidentment a pitjor.
Vaig passar de ser un guia d'un invident a ser un tractor que portava una carreta de 90 kg amb les rodes pinxades. Va ser un cop molt baix, però això no queda aqui, arrivem a Paüls (km 23) en un esforç descomunal i no va voler dir "plego" en aquelles condicions, sabent el que quedava i...sabent que no es podia recuperar no va voler dir-ho. Jo no seré qui donarà este missatge pos i continuem, a de veure-ho ell ( i això si que ho pot veure...) de Paüls a les Roques de Benet va ser un càstig excessiu, per als dos....! Estava més estones al terra assegut que caminant, recordar que estem parlant a partir del km 23. També dir que ja m'havia consumit 6 gels ( ell es va presentar amb dos llimones ) i sabent que a les X ermites me'n va consumir 13! ( no es pels gels, sinó pel fet......) i després d'un autèntic calvari de 10 h 10 min arribem a la pista de les Roques de Benet on les càmares de canal+ i Dani van poder viure-ho "in situ"
He de dir que m'he sentit "utilitzat" tinc esta sensació i no vull deixar-me de dir res del que sento i penso, les coses les fas perquè et surten de dins però a voltes i més després d'aquesta experiència, que n'es una més, he de pensar més amb mi i això m'ho recorden de tant en tant....
Allí a la pista de les Roques de Benet després de deixar a Javier en bones mans ( el meu sogre, dona i fill ) per intentar "ressucitar-lo" ho parlo amb Dani i decideixo córrer per alliberar-me mentalment, de moment fins a Arnes per vore si arribo en temps de tall de pas (anàvem ultims a més d'un hora )aquells 9 km els vaig fer en 38 min! una volta allí paro un minut a repostar i cap als tolls! durant aquestos km direcció als tolls del vidre ja vaig passar corredors, allí i després d'una parada ràpida tocava una pujada forta de 500+ que el 90% vaig fer corrent i adelantat molts i molts corredors i baixada cap a Beseit on em presento en 3h50 per fer aquells 35 km, estava desfogat físicament! segons Dani vaig fer el millor parcial de la cursa jeje.
No vaig voler seguir! per? amb quin objectiu? quina motivació?

Avui i amb aquest escrit quedo desfogat amb mi mateix.

PD la muntanya és justa, no se li ha de tenir por però sí respecte! Ella mos fica a tots al lloc que mereixem.

Marxa de la Sénia amb l'Aleix

No diré que estava recuperat, però a les 8 del matí estava a la línea de sortida de la marxa de la Sénia amb l'Aleix ( noi invident de 17 anys ). La seva ilusió era debutar en una cursa/marxa de muntanya, per tant, el meu esforç valia la pena. Ja sap que sempre que vulgue, allí estaré!
Temps atràs em van donar l'oportunitat d'anar a fer una xerrada a la Sénia, ja que a l'institut hi havia un noi cec i, per tant, el fet de contar les meves aventures amb Javier Fran li havien de servir de motivació. D'allí vaig anar-me'n amb el compromís que si volia fer la cursa de la Sénia, en mi tindria un guia.
I així va anar...tota la resta  és molt fàcil si realment es volen fer les coses.
L'Aleix és un noi cec de naixement i amb demostracions com les que va fer ahir ( 12 km de muntanya ) on havíem de passar per una baixada tècnica dels Pallerols, només puc dir que sí que li faltarà la visió, però que realment és un afortunat de ser apte per sentir, olorar i gaudir de la muntanya com ho va fer. Increïble! A mi estes coses em superen i només els puc allargar la màa, el braç i tot el que vulguen!

Unes petites reflexions

Més d'un setmanes atràs em preguntaven si faria la marató i jo contestava que no, que faria la marxa de guia, i mirant-los als ulls veia que no ho entenien.

Molts són els que m'han demostrat que valoren estos coses però molts pocs son els que han donat un pas més hi han dit: vaig a fer de guia! jo em pregunto: ens agradaria a nosaltres que ens ajudessen si estéssem al lloc de Javier o Aleix? Ho deixo aquí...

CATALONIA ULTRA CUP ( UTBCN 100KM )

Si vull fer la Catalonia Ultra Cup havia d'anar a Barcelona, ja que la primera prova no la vaig fer i "només" són 5 proves i puntuen les tres millors de cadascú.
Agafem el cotxe amb el meu germà (ell va córrer la de 69 km i va fer 7º) i cap a Barcelona. Allí i després d'escoltar el que deien a la presentació ( els ultims 30 km amb 2000+ és la clau per als corredors ) i veure tots els corredors que hi havia ( Jessed, Gamito, Pau Bartoló, etc ) sabia que la lluita la tindria contra mi mateix.
Vaig sortir molt endarrerit, volia que els primers km siguessen "d'escalfament" per després fer el que normalment, si estic bé, faig...anar a més! Així vaig anar fent tota la cursa, de menos a més. Dir que durant els 100 km de la cursa no em va adelantar cap corredor i els 6 que van entrar al davant simplement va ser perquè van ser millors que jo.
He de dir que a partir del km 60 el meu rendiment va baixar (normal si penso com estic i el que faig), però tot i això li vam posar tot de la nostra part per arrivar a meta lo més dignament possible.
Els últims 25 km els vaig fer amb un altre corredor que amb la seva companyia els km van passar millor i vam arrivar a meta junts. No sabia que davant portava a Juanjo Oliva tant a prop, ja que pujant tenia gas però ja havia decidit no deixar el meu company de cursa i això ja ho vaig vore i saber després.
Al final 7è. Content si ho analitzo tot, ja que seria de ser molt egoista optar a més amb el que faig.

Voldria destacar l'organització, es nota que és gent professional! hi vaig veure detalls que en los anys que porto per estes muntanyes no havia vist mai (avituallaments per celiacs, per exemple). Els voluntaris impressionants, t'ajudaven en tot! estes coses fan que la cursa sigue menys dura i les recordes per a properes edicions.

Cursa Panxampla ( Alfara de Carles )

Feia tres anys que per uns motius o altres no podia córrer la que ara per ara considero millor cursa de muntanya del circuit terres de l'ebre ( pura muntanya! )
Aquest any li tenia l'ull clavat, li tenia ganes, moltes ganes! potser això va anar en contra meva.....divendres al saber que s'havia canviat un tram vaig voler anar a reconéixer-lo i al plegar a les 19h de treballar el meu germà i jo vam fer un entrenet bo per veure "in situ" els canvis i després de 15 km i 1100+ arribàvem a Alfara de nit i sense frontal.....però sabent que seria una cursa de molta duresa on no seria com es comença, sinó com s'acava!
Pujant ja el coll d'Alfara no vaig notar-me del tot fi...vaig pensar que faltava calentar motor....però pujant els bous vaig veure que no era el dia, no tenia les cames d'altres dies o sigue que calculadora en mà i perfil al cap a treure el màxim de rendiment possible ( vaig pensar ) així va ser possible arrivar 3r.

                                                               Ojo Ximo que t'atropello!

Òscar Casal va demostrar d'un principi que és un corredor de categoria superior, les meves felicitacions i al Jonathan Cuesta que hir va estar millor que jo i pujant als bous em va passar corrent dient-me;
-"Oco que li fico mitja marxa més...." serà mamón! jeje,  tot i anar prop d'ell ( al Toscà 30 seg ) ja em va ser impossible.

Per acavar no vull deixar-me d'agrair els voluntaris i organització el tracte al corredor exquisit i menció especial a tots/es aquelles persones que van fer aquella fideuà! brutalment bona! que la gent d'Alfara té bones cames ( per pujar i baixar aquells carrers ...) ho tenia clar, però ara també tinc clar que tenen bones mans!

La meva més sincera enhorabona! teniu l'èxit garantit.