Quin bon ambient al triatló de Xerta!

El meu fillol ja va acumulant trofeus i medalles i només en 5 anys al duatló que va disputar a Xerta va entrar en 2º lloc, la veritat penso que apunta alt.

Abans de tirar-mos a l'aigua, el tercer començant per l'esquerra sóc jo i el quart el meu germà Javi

Sortint de l'aigua, com sempre fatal i destruït, vaig sortir el 42º i pensant ja amb la remuntada.

Acabant el tram de bici, aquí anava detràs del meu germà en 6ª posició, ell en 5º

Arribant a meta amb un company que vam acordar arribar junts, el fair play és el millor de l'esport.

Avui diumenge es disputava a Xerta l'11ª triatló organitzada per uns amics de Xerta que d'any en any han fet del penúltim diumenge d'agost una festa de l'esport a la seva població. Felicitats pel vostre esforç i per fer-ho possible.

Ahir vam anar a dormir tard ( les 5 de la matinada ) una boda a Cambrils d'uns amics va ser el motiu i avui a les 7h 30 tocava el despertador per anar a Xerta a correr esta bonica triatló popular (que penso que això de popular s'acaba quan ens llençem al canal). Hem pujat fins a Xerta en bici 12 km, allí estaven ja tots els companys en ganes de " gresca" i amb el jesusenc a primera fila.

A les 10h han donat la sortida i quina sortida, tots a l'aigua i cops i més cops ( pregunteu -li a Mauro )tothom buscava el seu espai per nadar amb les millors condicions, he sortit en la posició 42 de l'aigua molt fatigat i marejat i tot, però mentre feia la transició he vist com el meu germà que havia sortit en la 25ª posició començava en bici, m'he canviat en un obri i tanca d'ulls i...... al damunt de la bici, he començat adelantar a gent amb bastanta facilitat fins que he atrapat al meu germà que anava més tocat que jo, s'ha ficat a la meva roda i en uns kilometres s'ha recuperat, seguíem atrapant a gent i de sobte......el jesusenc, ja era meu, havia sortit de l'aigua dels 15 primers i la veritat és que anava molt bé, tot sigue dit, però el vaig passar dient-li:

- "mariquita fica't a roda que ja estem dalt" Havíem format un pilot de 6 o 7 corredors, la veritat és que a part del meu germà pocs relleus, la gent anava més justa que jo o anaven be detràs....al final arribem a Xerta el meu germà i jo 5º i 6º havíem fet una gran remuntada però ens haviem buidat a mi fins i tot em van agafar calambres. Deixem la bici i a correr els últims 4 km, les cames no responien com volia però vaig aguantar un bon ritme fins la meta, al final 6º classificat, el meu germà 10º bon resultat i molta millora respecte l'any anterior. El meu amic Xavi Royo 8º apenes 15 '' detrás meu bufffffff menos mal que no em va atrapar perquè sinó hagués estat tot el mes fotensen de mi ( en bon rotllo ). Els altres amics de la UEC molt bé, cal destacar el podi femení amb les tres atletes de la uec Cristina Monclus, ANA ( campanilla ) i Marga, i l'esprint de Perales en arribar a meta ja que anava molt enraderit per culpa que un remolí no el deixava sortir del canal, jajajjajajajajaaja.

http://www.albergassut.com/doc/classificacio-2009-01.pdf

El dolor es algo temporal la gloria es para siempre

Si no es posa remei es pot arribar fins al que un vulgue, es a dir fiquem-lo fent esport, querer es poder sino lleigiu això.

Marc Rubin:

Hace unos días no se dónde se debatía si el Ironman es saludable o no . Hoy me he encontrado con la historia de Marc Rubin.Ya sabéis , una imagen vale más que mil palabras.Este señor , abogado de profesión pesaba 325 libras (148 kilos) hace sólo 7 años. Su punto de inflexión fue en Año Nuevo de 2003 cuando apenas pudo completar una caminata con su familia. Adicto a la comida procesada , consumía hasta 10 bebidas de cola por día llegando al final a ser alérgico a la cafeína.Se puso en manos de un especialista en pérdida de peso y en los primeros 6 meses perdió 18 kilos. En esos meses su única acividad fue caminar , a partir de ahora empezó a ir al gimnasio. Ya en Octubre completa su primer triatlon ,en distancia sprint.Pero no todo iba a ir sobre ruedas , viejas lesiones empezaron a hacer mella en él ,y en los siguientes 9 meses pasó mucho tiempo en rehabilitación.En 2005 acaba su primer Ironman , Arizona. Su tiempo : 14h36´.En 2006 repite prueba , su tiempo : 11h36´.Tras ello se pone en manos de Melissa Spooner , aquella morena canadiense que ganó 3 Ironmans , su primero fue Lanzarote 98´, de quien escribiré algún día otra historia.De Spooner aprendió a comer para ser un triatleta .En 2007 su tiempo en IM Arizona es de 10h10´.Ese mismo año también compite en Couer D´Alene haciendo 10h27´.Está deseperado por conseguir su slot para Kona y sus números semanales son impresionantes , más de 500 kms en bici , 100 a pie y 20 kms de natación.En 2008 cambia de entrenadora , será ahora Hillary Biscay quien le entrena hasta hoy en día. Vuelve a Couer D´Alene pero no acaba , vuelve a Arizona y acaba en 10h30´.En 2009 compite en IM Nueva Zelanda , donde baja de las 10 horas y obtiene su plaza para Hawai en el roll-down. (Bonito detalle el de la camiseta que te dan en NZ por clasificarte)Con ello se demuestra que quien persigue su sueño sólo debe poner los medios para conseguirlo. ¿Cómo conseguir que nuestro sueño se cumpla?Marc nos dice que para ello nuestra meta debe ser "inteligente" (SMART) :S-(e)SpecíficaM-MedibleA-AlcanzableR-RealistaT-realizable en un marco TemporalMarc Rubin alcanzó su meta , hoy en día en es un triatleta de larga distancia y su esperanza de vida ha aumentado ostensiblemente . Ahora podrá pasear con su familia tranquilamente.

Triatló de Xerta

Després d' estar + d'un mes sense competir la veritat es que tinc ganes de batalla i això que no estic entrenat i menys per fer un triatló, però diumenge ens ficarem el "traje de luces" i anirem Xerta en ganes de disfrutar d'una gran jornada, a més estaré ven acompanyat ja que hi han al menys 20 corredors de l'equip de la uec entre ells el meu "amiget" el jesusenc que ja m'ha retat i m'ha dit que hem guanyará segur, jo sere més prudent però a la ment només tinc que l'he de pasar, jajajajja.

Ja vos contaré perque ara mateix no tinc ni bici ja que vull fer el triatló amb una rigida ( nomes suspenció al davant) i jo tinc una doble a més ahir vaig anar al fisió i estic una mica tocat del genoll, que no ho ficaré d'escusa però tampoc hem jugaré anar la setmana vinent als pirineus per disputar este triatló.

Bon entrenament aquest diumenge.

Aqui estic pujant pels ventiladors direcció a l' alentar, diumenge vam patir calor, calor

Javi pujant pels ventiladors, l'unica sombra es la que deixava ell.

Diumenge i per cremar tot el que vam arribar a menjar dissabte a la boda de la cosina Eva vam fer una sortida de 26 km a les 10 del de mati, es a dir a ple sol, quin sol.

Vam sortir de la Raval de la Llet per les revoltes i fins les antenes, coll de l'alba, després vam fer el circuit de la cursa del llop fins l'alentar d'alli vam vaixar per una pista fins la pujada del celio, parador, i cap a la raval, bon ritme d'entrenament a pesar que encara algú no sap regular el ritme fins al final.....

Ahir vaig sortir amb Mauro i el seu fill Albert en btt després es va agrupar Moises que anava no se en qui i vam fer part del circuit de Xerta del diumenge, es veia gent entrenant per alli, va estar be 1.30h.

Avui estic engosit però vaig a camviarme inmediatament!!

Es hora de tornar-li l'esforç que va fer per mi

Este es el meu germa Javi al que esperem pugue ajudar a cumplir el seu objectiu

Es hora de ficar-se les piles altre cop, han sigut casi 2 mesos de " vacanses " deportivament parlant on hem fet el camino de Santiago, he disfrutat de les festes majors de Roquetes i també he fet algun que altre entrenament però sense matarme gens.

Ara comensare a entrenar fort de cara el final de temporada ja que hi han curses que m'agraden molt, la primera toma de contacte i més per disfrutar que per competir sera el triatlo de Xerta el proper diumenge i després el dia 30 d'agost anire a fer el gran raid dels pirinees una cursa de uns 74 km en 4400 de desnivell positiu, en principi no tenia que fer-la però anire simplement a fer-la de paso l'ajudaré a mun germa en lo que pugue, corre per ell no podre però si que el puc aconsellar, acompañar i guiar fins que arribe a la meta, sera bonic poder-li tornar tot l'esforç que va fer per mi a la cursa del llop i arribar junts a una cursa d'esta categoria, suposo que el podre seguir.......

Resumen del Camino de Santiago

Voy a hacer este escrito en castellano en dedicación a toda esta gente que hemos conocido haciendo el camino de Santiago.
Han sido unas vacaciones cargadas de ilusión i emoción, unas vacaciones diferentes, únicas, donde la solidaridad y el buen ambiente han destacado sobre todas las cosas.
Hemos hecho amigos de los que seran para siempre, amigos fieles que sólo parecen tener sinceridad y honradez y que vamos a seguir viendonos.
Uno de ellos siempre me decía: "Lo que me jode es que esto se va acabar aquí" él sabe que no va a ser así porque son muchos los momentos y las experiencias vividas. En el camino he comprobado que "todos somos uno" todos tienen una historia, una promesa, una ilusión o un objetivo pero......el camino y la direccion es la misma: SANTIAGO.
La cosas que más me han impactado han sido las historias de ciertas personas, varias ya las he contado en catalán, pero voy a recordar una: un niño extranjero de 14 años que estava en un albergue desde hacia 2 años porque sus padres ( si asi se pueden llamar) lo dejaron allí sin él saberlo. Él allí estaba esperando a que volvieran a por él, sin saber que lo más seguro es que nunca más volveran a buscarlo. Mientras ayuda a limpiar el albergue a cambio de comida yalojamiento. En fin, una historia de las que te caen las lágrimas.
La del hombre que había perdido a toda su familia (2 hijos, su mujer y a sus 2 padres) se despidió de Tere y de mi con un beso, un abrazo, y diciéndome que ojala nunca hiciera el camino por el motivo que lo estava haciéndolo él. Le dije que tuviera fuerza y que fuera todavía mas fuerte y que un día le iríamos a ver en Asturias, pero que no quería su dirección, que lo encontraría. Se emocionó, pero le dije a mi novia que asi sería.

Este camino me ha hecho reflexionar mucho, tanto que en mi próximo reto, la maratón des Sables, voy a aportar por cada km corrido, una cantidad de dinero que voy a dar a una asociación (aún me queda por decidir). Será una motivación más para lograrlo y así también poder ayudar a la gente que más lo necesita.
Sólo quiero decir que volveremos a hacer el Camino andando o corriendo, para poder seguir viviendo el significado de la palabra Camino de Santiago que sólo los que lo hacen saben qué significa.

9a etapa: Melide-Santiago de Compostela

Menos mal que només havíem de fer 50km perquè en la resaca que portàvem no ho haguéssim aguantat. Tot i axí va ser l'etapa on més parades vam fer per culpa dels marejos...
Un recorregut molt bonic, però un poc trencacames, ja que pujes i baixes continuament, res de pla. L'ultim coll, el Monto de Gozo, un lloc amb un encant especial, ja que veus Santiago tan a prop (5km) que fa que agotis tota la energia que et queda. Quan et veus allí dalt, veus que ja ho has aconseguit, que l'esforç ha valgut la pena ("No hay gloria sin dolor" o "El Dolor es temporal, la Gloria es para siempre" són els dos lemes que hem après del Camino), bueno per a algun conquense el seu lema es que "La fuerza está en la mente".
D'esta etapa no em vull olvidar que es va perdre una noia de 18 anys i la seva família l'estava buscant i estaven molt preocupats. Llavors va ser quan em vaig oferir a buscar-la i vaig fer els 10 km en bici més de pressa del Camí. Al final la vaig trobar i li vaig dir que s'esperes que la seva família estava 4km atràs i que estaven molt preocupats. Em vaig sentir molt bé i útil.
L'entrada a Santiago també va ser molt emocionant, amb la catedral al davant a més d'un i d'una se li van posar els ulls plorosos, perquè havia estat un esforç de més de 600km que al final havia tingut la seva recompensa tant per veure aquella obra d'art al davant i també per la satisfacció personal.
Vam dormir al Monte do Gozo, o sique vam haver de pujar varies costes una altra vegada, però era l'únic lloc on no estava ple. Hem dormit amb els coquenses i amb una alemanya, Elsa, que té 18anyets i la tia ha vingut des de Bourdeos amb bici, amb un promig de 80km de mitja per dia i tot això sense ningú, ella soleta. Hem fet molta amistat també amb ella i diu que sóc el seu padrí de triatló.

8a etapa: Sarria-Melide

Ens vam aixecar i vam fer la nostra primera parada a un bar per a cargar energies, juntament amb els companys conquenses. Va ser una etapa molt bonica on els paisatges ja eren autentics del camino, vam conèixer molta gent i moltes histories que contaré a un últim escrit de resum del camino.
Vam fer un total de 75km, i com que tot estava ple per a dormir, vam fer cap a l'escola del poble on vam dormir al gimnàs, menos mal que esta vegada hi havien colxonetes, per a natros ja era un lujo.
Per a sopar vam anar a una pulperia molt famosa de Melide, que es diu Pulperia Ezequiel. No sé com però en qüestió de 2 hores ens vam beure 9 botelles de vi i 2 de crema d'orujo i tot això per a 6 persones, en això vatros mateixos podeu fer càlculs... Al final l'orujo ens pareixia un cafè amb llet, només ens faltava la magdalena per a sucar. No cal que us digue com es va acabar la nit, no? Abans d'anar a dormir vam passar per un altre bar on vam jugar al duro i al penúltim, i com no els coquenses i els bascos en van agafar una de bona amb el penúltim. En l'endemà tot eren parades per a vomitar, perquè es marejaven anant en bici... sin comentarios.
Quan vam arrivar al gimnàs per a dormir, els conquenses la volien liar i bona, volien obrir les llums i dir: "Chicos, soy el conserje y tenéis que desalojar el gimnasio" Menos mal que no van trobar els automàtics, però les rises van ser de campeonat.

7a etapa: Villafranca del Bierzo- Sarria

De bon matí vam fer el nostre últim esmorzar amb els valencians i ens vam despedir d'ells, quedant que algun dia baixaríem a Valencia per a poder menjar-nos una bona paella i conèixer a la dona del vaquero (Araceli). Seguríssim que no tardarem molt en fer-ho.
Pensava que seria una etapa on trobaríem molt a faltar la seva companyia, sí en molts moments vam pensar amb ells, però el camí ens ha ensenyat a trobar moltes amistats, així va ser com vam trobar a uns conquenses que fins avui a Santiago no ens hem separat.
Abans d'empendre el O Cebreiro, vam parar a esmorzar i va ser allí quan vam conèixer a un home que ens va impactar la seva vida. Tot va començar quan li vam preguntar qué tal el camino perquè el seu aspecte ens feia que pensar que aquell home tenia una història, que era un autèntic peregrí. Li va costar obrir-se, però després es va soltar molt fàcilment. Ens va contar que venia del Vaticà, allí l'havia rebut el Papa juntament amb 29 peregrins més. Se veu que fa un any i mig aquest home va perdre a tota la seva família, és a dir, als seus dos fills, a la seva dona i als seus pares amb un accident, i va ser llavors quan es va fer la promesa que faria el Camino des de el Vaticà fins a Santiago i després tornaria a Asturies, d'on és ell. Era miner des de els 14 anys, treballava a 1km sota terra per a poder donar de menjar a la seva família i pagar els estudis als seus fills, li quedaven 6 mesos per a jubilar-se i llavors va passar el fatídic accident que li va canviar la vida. Li vam oferir de menjar i ens va dir que ell no era un mendigo que si li volíem donar algo no ho féssim per pena, i natros li vam fer entendre que ho feiem perquè volíem i no per pena. Li vaig preguntar que havia degut conèixer a molta gent al camí i em va dir que tenia moltes direccions de gent que el volia anar a veure, llavors va ser quan li vaig dir que algun dia el trobaria i que no volia la seva direcció.Ens vam despedir d'ell amb una forta abraçada i dient-li que lluite i que sigue fort.
Després vam pujar a O Cebreiro, un coll molt dur, dalt de tot vam parar i vam fer el nostre primer pulpo a la gallega, perquè ja havíem entrat a Galícia. MMMMM que bo que estava!
D'allí vam fer cap a l'Alto do Poio, que estava 1.300 aproximadament i després tot el rato de baixada, fins que vam fer cap a Sarria. Una etapa amb un total de 75km.
No vam trobar cap albergue, així que vam dormir al polideportiu de Sarria amb unes 200 peregrins més, sense cap esterilla ni colxoneta, o sigue literalment damunt l'hormigó! Estàvem tant cansats que en seguida ens vam adormir, però en l'endemà ens pensàvem que ni Tere ni jo teníem esquena.
D'esta etapa hem après molt i ens ha marcat per sempre.

6a etapa: Santa Catalina de Somoza-Vilafranca del Bierzo

Intentaré fer memòria d'esta etapa, perquè fa tres dies que no hem pogut trobar cap lloc amb internet i dels petits detalls ja no me'n recordo.

Va ser una etapa de 73km i va ser la nostra última etapa amb els nostres amics els valencians. Va ser una etapa dura, però a la vegada molt bonica. Vam pujar a la Cruz de Ferro, allí pujant ens vam trobar al noi que tenia una paradeta amb fruita (a voluntat) que havíem conegut el dia anterior i pujant ell amb el cotxe ens va reconeixer i ens va explicar que li havien robat 600€ que els tenia ahorrats per pagar la casa. La veritat és que hi ha persones que no tenen ni cor ni dignitat.
A la baixada vam poder gaudir dels poblets que hi havien al llarg del recorregut. Una anècdota que va passar és que el Sr Lopez, un dels valencians, va caure de la bici perquè una ovella el va envestir per detràs i no la poder esquivar, provocant-li bastants cops que el van obligar a parar a Molinaseca i d'allí va trucar a un taxi. Aprofitant que esperàvem el taxi, vam fer un bocadillet, que per cert estava increiblement bo.
Cap allà les 6 vam arrivar a Villafranca del Bierzo, i vam tenir la santa sort que una de les habitacions de l'alberg on ens volíem quedar i on estaven els valencians, la van cancel·lar a última hora i vam poder tenir un lloc on dormir, ja que aquell dia hagués sigut molt difícil trobar alguna cosa. Per cert, vam dormir al el nostre vaquero preferit i al final vam haver de dir-li que parés de parlar perquè la nostra panxa no donava abast. I què bo és el tio!
D'esta etapa recordaré el gran esforç que va haver de fer el Sr. Vicent, perquè als seus 62 anys pujar aquell coll era un repte per a ell i al qual molts no intenten afrontar-se.

5a etapa: Arcahueja - Santa Catalina de Somoza

I què dolents són els matins... i més si no hi ha esmorzar. Resulta que aquest matí a l'alberg no obrien el bar fins les 9 i natros a les 7 estàvem damunt la bicicleta. A l'arribar a León, Tere ha derrapat a una gasolinera en buscar de menjar, i després ja s'ha refet un poc. Hem emprès el viatge, però les coses no acabaven d'anar com els altres dies, es començaven a notar l'acumulació de Km. Al cap de 2 hores em tornat a parar a fer un altre cafè, i juntament a un ibuprofeno la cosa ha canviat bastant.
A les 14:30 hem parat a dinar a Astorga, que, per cert, també ens ha agradat molt. I després del menú de peregrino que ens hem menjat, em tornat a empendre els últims 9km fins a Sta Catalina.
En total 75km, demà se'ns espera una etapa bastant dura per a algú. Ja us contaré....

4a etapa: Templarios de los Terradillos-Arcahueja

Seguint les fletxes grogues anem sumant kilòmetres com si res, bueno això de res... no va ser així, ja que ahir després de dinar i de trobar als nostres amics valencians ens vam quedar a l'alberg que ells estaven, amb un total de 62km fets.
Com anàvem millor del que vam previndre abans de començar, vam decidir passar la tarde a León de turistes. Però abans vaig arrencar des de Arcahueja corrent a peu fins a León (10km) i vaig tornar amb la furgoneta dels valencians. Per cert León és una ciutat que si no heu anat mai, us aconsello que aneu, tant per la catedral com per les seves exquisites tapes.
Vam tornar a les 9 de la nit, vam sopar i a dormir que en l'endemà ens havíem de despertar a les 6.30 com sempre.

3a etapa: Hontanas-Templarios de los Terradillos

El que havia de ser una etapa de transició, ha sigut potser l'etapa més dura, ja que ens hem trobat a les 16:30 travessant per una solana (des de Carrión de los Condes fins Calzedilla ...) sense cap font d'aigua potable, sense cap sombra per a descansar i amb Lorenzo atacant-nos sense pietat.

Tot i això hem pogut arribar fins al pròxim poble i allí hem fet un beure per a recuperar-mos i poder empendre els últims 9km que ens quedaven fins l'alberg que estem ara.

Hem conegut ns valencians que portem dos dies amb ells, la veritat és que han caigut molt bé, un d'ells al que el cridem vaquero, si segueix així el nombraran peregrí del 2009, ja que el tio té 62 anys fa un promig de 70km diaris i està vivint el camí com un noiet de 20 anys.

El resum del dia d'avui ha sigut que hem fet 83km i 12 hores de camí (Santiago està ja a 380km)

Bueno demà seguirem contant més coses que ara tenim ganes de descansar.

2a etapa: Belorado-Hontanas

Alberg municipal d'Hontanas (on va passar la nit)

Com ahir no vaig poder escriure la crònica, aprofito avui que estem a un alberg bastant guapet i a on hi ha Internet per a explicar-vos com va tot.

Primer de tot, al km5 vam tenir el primer percans: pintxada a la roda de detràs, ja que suposo que estava farta de suportar més de 30 kg a part del meu pes. Segon percans: les cameres que portàvem no eren de bici, sinó de moto i tothom que passava portava les de moto i les que portàvem era impossible adaptar-les pq no passaven per la llanta.

Al cap d'una hora arranquem i seguim el camí, fins que la roda va tornar a dir prou, llavors em vaig mosquejar un poc pel pes que portava, ja que allí hi havien coses que sobraven. També vam estar un bon rato hasta que ho vam poder solucionar.

Fem parada obligatòria a Burgos on vam gaudir de la catedral i de un bon dinar. Per la tarde, vam seguir amb el trajecte fins arribat a Hontanas., un total de 85km en 11 hores de per mig.

Vam trobar un alberg municipal on no hi havien llits, però com ja estem acostumats vam dormir al terra una altra vegada. Quan arrivarem a casa, a més de gitar-mos al llit, ens tirarem a terra.

El camí és la meta.Etapa1º Logroño-Belorado

Este és l'alberg que dormirem avui.

Bueno tot està ja en marxa, la primera etapa ha anat prou bé, ens han sortit entre pitos i flautes 80 km però tot ha sigut positiu.

El primer símptoma de que estàvem fent el camino va ser ahir en arribar a Logronyo que estaven tots els albergs complets i vam dormir a l'església, en concret a la capilla, una experiència nova.

Em quedarà per al record les paraules de l'home que estava a la porta quan li vaig preguntar si hi havia lloc per dormir, va dir-me:

- no hay camas però no os quedaréis sin dormir ( que bo el tio!)

En fin que vam sopar, dormir i esmorzar per la voluntat i un tracte extraordinari i exemplar que et donen ganes d'arrancar.

Avui al sortir ens ha plogut un poquet però després ha fet un sol per rostir pollastres, el tram final se li ha fet un poc dur a Tere però l'ha aguantat com una campeona, bueno demà més. Ara anem a vore si mengem algo.

RESCATS (al loro )

Interior cobrarà el rescat als imprudents des de l’octubre.
La Conselleria d’Interior feia anys que anava avisant que les imprudències al mar i la muntanya s’acabarien pagant. I així serà a partir del mes d’octubre: les persones que actuïn de manera negligent i per aquest motiu hagin de ser rescatades pels equips de salvament de la Generalitat hauran d’abonar el cost dels treballs de rescat.El secretari general d’Interior, Joan Boada, va aclarir ahir al presentar la mesura que «tothom [que tingui un accident a l’aigua o a la muntanya] serà rescatat». Amb tot, els que hagin tingut un comportament irresponsable hauran de fer front a les despeses, que podran anar des dels «barats» 300 euros fins als considerables 70.000, segons va detallar la directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, Olga Lanau.
EL COST DELS EQUIPS / No hi ha una mitjana exacta del que pot arribar a costar una d’aquestes actuacions, ja que engloben diverses possibilitats i accidents. Amb tot, sí que està estipulat l’import que suposa mobilitzar tot l’equip humà i material per a una d’aquestes operacions. Un membre de la patrulla de rescat: 30 euros per hora. Un vehicle terrestre: 39 euros. Un mitjà aeri: 2.271 euros per hora.El que no té preu són les vides dels professionals que arrisquen el físic per salvar els altres. Per això Boada va insistir a reclamar «consciència» i «responsabilitat» als excursionistes. Especialment als que no hi estan acostumats i decideixen aventurar-se al mar o la muntanya de manera excepcional.568 INTERVENCIONS EL 2008 / «L’any passat –va informar el número dos d’Interior– els especialistes de la Generalitat van efectuar 568 rescats i recerques» en boscos, rius, mars i fins i tot arran d’activitats aèries. D’aquestes intervencions, moltes degudes a negligències, 67 es van portar a terme a l’agost (56 a la muntanya i 11 en entorns aquàtics).El mes que ve serà, si les dades d’anys anteriors es tornen a complir, el més pròdig en incidents d’aquest tipus. Després cedirà el pas a la tardor i l’hivern, dues estacions en què proliferen dos clars perfils de potencials muntanyencs irresponsables: el boletaire que es perd entre els arbres sense avisar ningú d’on va (a vegades, expressament per no descobrir la seva rovellonera), i l’esquiador que pretén demostrar la seva habilitat llançant-se per pistes verges i perillosos vessants.
ELS BOMBERS DECIDIRAN / ¿Però com es decidirà si hi ha negligència o es tracta d’un accident? Boada i Lanau van matisar que seran els experts dels bombers els que s’encarregaran d’elaborar l’informe i dictaminar si la persona rescatada ha comès una imprudència. ¿Però basant-se en quins criteris? Els responsables d’Interior van comentar que encara s’estan acabant de perfilar alguns aspectes, però van apuntar tres elements clau que seran tinguts molt en compte.El primer consisteix a no portar la roba, el calçat ni el material adequat per fer una determinada activitat (no és el mateix passejar per una pineda que intentar escalar un pic). El segon es refereix al cas omís que algunes persones puguin fer al veure un senyal que indica perill o prohibició. I el tercer tracta del mal ús dels serveis d’emergències (avisar per telèfon als bombers quan la situació no ho requereix, per exemple), tot i que la conselleria admet que sobre aquest punt encara falten serrells per tancar perquè hi ha falses alarmes que en un principi sí que podrien haver suposat un problema per a qui les emet.
SUÏSSA NOMÉS RESCATA FEDERATS /Boada va insistir que darrere d’aquesta mesura no hi ha «cap afany recaptatori», mentre que el vicepresident de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Jordi Merino, va recordar que països com Suïssa només rescaten una persona, hagi comès o no una negligència, si està federada en una organització d’aquesta mena.

No descarto anar a fer el Gran raid des Pyrénées

Si puc concretar el tema inscripció i el més important tinc el cap preparat per fer-ho no ho descarto però ....si acabo fen-la sera simplement per acompanyar a mun germa, ajudar-lo aconsellar-lo i guiar-lo fins a la meta, es a dir res de anar a tope ni a disputar res de res, simplement un test amb la mochila, pes, km, i desnivell un bon entrenament per a Sables.

La cursa te una distancia de 73 km i un desnivell acomulat de 8808 mts es a dir que es una cursa dura en tots els nivells, ja veurem que pasa, ja vos dire algo.

http://www.grandraidpyrenees.com/index.php?option=com_content&task=view&id=89&Itemid=37

Anem a fer el camino de Santiago

Aquest any les vacances les farem al meu gust, és a dir, sense vechicles de motor. Anem a fer el camino de Santiago, Tere i jo que després de tot ens ho mereixem. Unsdies que esperem que siguen per disfrutar d'uns circuits, paratges i ambient diferent al que trobem per la nostra estimada via verda.

Marxem dissabte 1 d'agost i tornem dimecres dia 12 però farem el recorregut amb 10 dies amb una mitjana de 65 km diaris esperem que sigue soportable per a Tere, perquè si no malament ja que tenim reservat l'avió de tornada per a dimecres 12.

Tots els amics que ho han fet m'han parlat maravelles i jo era una cosa que tenia entre mans de ja fa temps i al final ha sigut pim pam.

PD: Quan vulgues fer algo i tingues moltes ganes, fes-ho sense pensar-ho, mai saps si l'endemà ho podràs fer.

Vaig acumulant informació

MARATON DE SABLES
Mucho se ha oído de esta mítica carrera pero ¿qué es realmente la Maratón des Sables?, ¿en qué consiste realmente?, ¿porqué está considerada la prueba por etapas más dura del mundo?Ahora que se acerca nuestro gran reto ha llegado el momento de explicar realmente que es.Para comenzar diremos que básicamente se trata de una carrera a pie, por etapas, en autosuficiencia alimenticia y en libertad de ritmo sobre una distancia aproximada de 230 km. con la obligación de que cada corredor cargue durante la prueba con todo su equipo y toda la comida.Se disputa en el desierto marroquí y durante los siete días que dura la prueba los corredores no pueden abastecerse de nada que no lleven encima A priori, es duro, pero… ¿tanto?En realidad la dureza no está en la distancia, ni en tener que llevar el equipo durante toda la prueba. Son las condiciones en que se realiza donde radica la dureza.Por un lado la climatología, en el desierto se alcanzan medias de temperatura máximas por el día de 30º, lo que implica que se alcanzan fácilmente los 40º a 45º, una temperatura abrasadora y más si se va corriendo.Evidentemente, sin sombra que te cobije, el sol puede ser un autentico “terminador”.Esto va unido a otro gran peligro de los corredores: la deshidratación.El agua es proporcionada por la organización cada día, repartida durante a lo largo de cada etapa en varios avituallamientos. 9 litros en etapas de menos de 40 Km., 10,5 litros en etapas maratón y 19,5 litros en la etapa non-stop.La hidratación juega un papel fundamental en el éxito o fracaso.El terreno es otro de los factores que hace que esta carrera sea tan dura, las temibles dunas de arena son el azote de los pies y piernas de los corredores.Cada paso cuesta el doble de esfuerzo cuando te hundes en la fina arena del desierto.Además esta se filtra por cualquier resquicio y con el calor, el sudor y los kilómetros destroza hasta los pies más curtidos.Inmensas ampollas y llagas dejan los pies irreconocibles.Además el calor dilata los pies de tal forma que el dolor de las ampollas se multiplica por dos.El “descanso” diario es otro agravante de las condiciones ya que las noches se mal-pasan en vivacs que la organización prepara en medio del desierto.Tiendas de ocho personas donde la única comodidad para reponer los doloridos músculos son unas mantas extendidas en el suelo. Día a día este “descanso” junto con la precaria alimentación va minando la moral de los corredores.Todo esto, por no hablar de los otros riesgos no controlados que implica la Maratón des Sables: las tormentas de arena que pueden hacer que te desorientes acabando perdido en medio del desierto, las picaduras de serpientes y escorpiones, muy abundantes en el desierto, la desorientación ya que aunque ligeramente balizado, el recorrido es muchas veces cuestión de brújula y orientación, las quemaduras del sol, los esguinces, … En fin, multitud de dificultades que debemos considerarlas como parte del juego y sin las cuales, la prueba perdería su identidad y su peculiaridad.

Una sortida per a valents

Ahir diumenge vam quedar a les 6: 30h del matí per fer una sortida " guapa " en la que algun membre del PTL ens va pronosticar arribar a hora de berenar, per ficar més presSió jo i el meu germà teníem paella a les 14:30h en 14 invitats més.
La sortida es tractava de arrencar de la caramella, pujar coll del vicari, antenes, baixar pel tubo, caro, llinars, baixar per coll de carabasses, tosca, cruze d'Alfara fins a l'entrador del de Mur, pujar pels bous ( 800 d+ ) i baixar per l'espina fins Paüls (com dia abans una sortida guapa).
Vam arrencar 4 valents Moises, que cada dia esta amb millor forma, Karim, que amb el volum que porta, l'utmb se li quedarà curt, Javi que millora adequadament i jo, que els acompanyava per si es perdien ;-)
Vam arrencar quan passaven 2 min de les 7 del de matí minuts després ja teniem a Leo per allí, la notàvem, i jo vaig començar a cridar:
-Leo on estàs? on estàs leo? i parlant d'esta "menuda" i a la vegada GRAN dona vam pujar fins al coll del vicari, en 1h 38 min i vam riure molt comentant cosetes d'ella i de tant en tant es sentia una veu que deia:
- on estàs Leo? sense saber-ho ens estava tornant a fer riure.
El primer problemeta el vam tenir baixant pel tubo, ja que Karim es va resentir del genoll i no va voler forçar-lo pensant que l'utmb està ja molt prop i es va quedar allí als pous de la neu però abans de marxar ens va fer riure una vegada més, entrem dins al rest i Moises demana una coca-cola, el meu germà un altra, jo un altra, i Karim li diu al cambre...pos a mi ficam una cervesa que jo ja he acabat jaajajaja encara men ric ara en pensa el moment. Bueno seguim i ja tot el rato trotant fins al tosca, allí veiem el cotxe del manso i li fem entendre que em estat allí, avituallem un poc i cap al de Mur, fotia una calda impressionant i jo només pensava en la pujada pels bous on no hi ha una sombra, ells no la coneixien per això no deien res però jo siiiiii que hi pensava. A més a Moises ja el veia un poc tocat. Comença la ultima pujada i pim pam Moises es queda pronte va fent al seu ritme i mun germà i jo tirem amunt quan ja portàvem un bon troç de pujada sento que mun germà diu:
si arriba a vindre Leo no te parla en un mes o sort que no ha vingut perquè hagués patit un munt, Leo t'hagues deixat de parlar!.
Al final coronem ja només quedava baixar i.....espera a Moises que arriba en 20 min tocat, tocat, li dic com va Moises? i em diu : acabo de vore a campanilla!
- li contesto a campanilla?
- si i a peter pan, els porto a qui al front pegant-me voltes
Com vos podeu imaginar pujant pels bous li van fer arribar un dècim de Sort i si li havia tocat la loteria, la grossa, la que es reserva per a grans moments però ell va seguir com si no li hagués tocat.
Vam arribar a baix al lago on s'acaba l'espina i vam fer un banyet i cap a casa que hi havia "paella" va costar fer la volteta 7h 5 min i vam arribar just per asentar-mos a gaudir d'una paella de diumenge.
Fins aviat.

Això es la marathon des Sables

El MARATHON DES SABLES es una de las carreras de larga distancia más duras del mundo. Durante seis días, los participantes deben recorrer 245 kilómetros de desierto del Sáhara marroquí, con etapas de 20 hasta 70 kilómetros. Por si fuera poco, los corredores deben sufrir temperaturas que rozan los 50º y cargar su equipo y comida para toda la prueba. Después de 24 ediciones, el MARATHON DES SABLES se ha convertido en emblema de superación para deportistas de todo el mundo, que sueñan con participar en un auténtico reto deportivo salpicado de osadía, compañerismo y aventura.El MARATHON DES SABLES es una carrera a pie, por etapas, en autosuficiencia alimenticia y en libertad de ritmo sobre una distancia de 240 Km. aproximadamente, con la obligación para cada participante de cargar su equipo que incluye la comida y el material obligatorio. Es una prueba deportiva, pero sobre todo es un reto personal, una lucha contra el calor, la distancia, la arena del desierto y la mente.El MDS se desarrolla es el Sahara sud-Marroquí. Es una prueba de siete días de duración durante los cuales se disputan seis etapas. Durante los siete días cada corredor debe ser autosuficiente. Cada uno debe cargar su comida y todo aquello que necesite o crea que puede necesitar a lo largo de los 240 Km. Mochila, saco de dormir, gorra etc. se convierten en compañeros inseparables durante una semana. El kilometraje de las etapas es aproximadamente el siguiente: 1ª 28Km, 2ª 34Km, 3ª 38Km, 4ª 80Km, 5ª 42Km, 6ª 20km. El terreno es desértico variado, piedras, zonas de antiguos lagos secos y sobre todo dunas de arena. Vivir en el desierto, enfrentarnos a nuestros miedos, prisas y sueños en un entorno inhóspito y a la vez mágico donde lo único que importa es cada paso y finalizar la etapa para llegar al campamento y volver a encontrar a los amigos. Este sentimiento podría definir al Marathon des Sables, la carrera pionera que se celebra ininterrumpidamente desde 1985 y en la que se han inspirado todas las demás pruebas desérticas.El Marathon des Sables es una de las carreras más exigentes del mundo, el reto de muchos atletas de élite y de otros que, sin poseer una forma física excelente, quieren probarse a si mismos en una lucha donde lo más importante no son las piernas, sino la voluntad y el tesón para seguir adelante.Siete días y seis etapas definen este recorrido que aumenta progresivamente la distancia a recorrer cada día, atravesando las mayores dunas del Sahara y llanuras interminables de desierto.Patrick Bauer es el alma mater, su creador y director. Su buen hacer y su experiencia se plasman en una organización perfecta. Atlantide Organisation Internationale lo tiene todo bajo control: más de 300 personas de organización se distribuyen el trabajo diario. Es como una pequeña ciudad itinerante. Más de 50 médicos supervisan y cuidan constantemente a los corredores, un helicóptero sobrevuela el recorrido, los 98 vehículos de organización patrullan permanentemente cerca de los participantes, un equipo se encarga de montar y desmontar el campamento y hasta un camión incinerador de basuras sigue la competición para que el desierto regrese a lo normalidad después de el paso de los corredores.

Ens ha deixat un amic

Aquest de detràs meu és en David Duaigues Florensa, d'Almatret

Avui és un dia molt trist, tant que et fiques a pensar i no saps per on tirar, David ha sigut un dels quatre bombers que ens ha deixat per culpa del foc dels "Ports" a Horta de Sant Joan, un amic que es feia notar i que es desvivia per tot allò que feia, recordaré sempre d'ell la primera volta que el vaig veure pujant a la cursa de Tivissa de 2007 tirant-me bufits al clatell i que no em deixava ni a sol ni a sombra.

Vaig pensar: d'on a sortit este? doncs si era ell David Duaigues, un xic sencill que va estar a un pas de ser professional del ciclisme i per raons d'amistats ( Joan Fornos ) va fer cap a correr curses de muntanya, una de les primeres a Tivissa.

Recordo també un dijous que vam anar a entrenar la cursa de Tivissa i ens vam contar moltes anècdotes del ciclisme, companys en comú etc, etc.

També estava volcat a la seva feina de bomber especialitzat i així fent la seva feina ens ha deixat, de sobte un canvi d'aire al gran incendi que encara està cremant els Ports, a l'altura d'Horta, els va acorralar sense poder trobar una via de sortida d'aquell infern de foc, avui és un dia trist, quan m'he enterat.....però el vull recordar com el que era " un heroi " i per mi sempre ho serà.

pd: vull donar el meu pesam a tots els seus familiars i amics i us dic que allí on estigue coneixent-lo lluitarà per defensar tot allò que estima.

L'inscripció està complicada

Marathon des Sables
15/07/2009
Abertura de inscripciones de la Marathon des Sables
El dia 7 de septiembre se abrirán las inscripciones de la 25º edición de la Marathon des Sables que se celebrará en el desierto de Marruecos del 1 al 12 de abril del 2010
Como viene siendo habitual No Limit abre las inscripciones de la Marathon des Sables a primeros del mes de septiembre. Para la esperada vigésimo quinta edición de la carrera desértica por etapas más famosa del mundo, la fecha de preinscripción será el lunes 7 de septiembre.
Si en la pasada edición, la 24º, las inscripciones on-line se completaron en un tiempo récord de tan solo 10 minutos, para la Marathon des Sables 2010 hay unas expectativas similares ya que muchos corredores esperan poder participar en esta edición especial que según parece tendrá grandes sorpresas. Como nota favorable cabe destacar que la organización española ha conseguido ampliar el número de plazas de 70 a 100 participantes.

Video resum cursa del llop

Aqui vos deixo un petit video de la cursa que he trobat remenant per internet.

http://www.teveon.tv/televisio.php?id=3253&tematica_video=10&id_programa=0

Ja tinc el cap al Sahara.

Com be m'agrada dir no es pot viure del passat i ja toca pensar amb el present i amb el futur.

Be el present sera ficar-mos a entrenar en serio de cara el final de temporada, vull fer el minim de curses que es necesiten tant del circuit catala com del circuit terres de l'ebre, després d'això ja només pensaré amb el desert del Sahara i primer que tot en un amic que tots coneixem molt la " CLAUDIA " una amiga que hem te que ajudar a fer el primer pas, l'inscripció que es dificil fer-la, ja que molta es la gent de tot el mon que es voldra inscriure i molta la que es quedara sense poder-la fer ja que a part del que significa esta prova a més es el 25ª aniversari, aqui l'amiga Claudia hem tindra que tira un cable.

Si aconsegueixo l'inscripció el segon pas sera intentar trobar ajudes economiques ja que només l'inscripció val 3000 euros, però anem pas per pas, si que es cert que el meu cap ja esta treballant però primer el que deia abans, el present es a dir entrenar fort per al final de temporada, després anirem treballan mirant el futur.

Les tres "C"

Quan una persona vol afrontar un repte dur, difícil, ha de tenir clar que només amb les tres "c" l'aconseguirà ( cap, cor, i cames ) no pot fallar cap de les tres, has de tenir una molt bona preparació, una capacitat de sufriment inimaginable que farà que portes a la primera de les "c", el cor, viu, molt viu, a voltes bategant a tota pastilla i s'ha de mantenir, aguantar, cosa molt díficil. Portar-lo a estos extrems vol dir també que estàs "sa" que t'has fet unes probes on t'han dit que estàs més que bé. L'altra"c" entra a escena moltíssim, abans ja de començar un repte, amb tot el que això comporta has de tenir unes cames "guerreres" acostumbrades a batalles, cames que no saben mai quan n'hi ha prou. Llavors quan tu penses que estàs super entrenat per poder afrontar el repte i de cop i volta et fallen les cames molts ho deixen anar, pensen que si després de tot el que han fet encara hi ha dolor.....i això mai!!!!!!!!!!s'ha de patir i si no llavors és quan immediatament es fica a treballar l'altra "c": el cap, per on passen cents d'entrenaments, mil imatges, un milió de moments i infinitat de noms i coses que fan que tires endavant, que lluites i mai abandones, independentment del resultat i del temps, només així podràs aconseguir reptes, sort i a per ells!!!!!!!