Cursa de l'Aldea i resum de l'any

Ahir vam despedir l'any 2018 a l'Aldea (13,5km i 250+ ) . Ha sigut el primer any de la categoria veterà, tot i que no miro la categoria, sinó la general. Quan competeixo penso que soc un xaval, després es quan m'adono que no! jeje

Era una cursa ideal per acabar l'any,  pocs km i poc desnivell, això va fer que a última hora s'animessen corredors i corredores dels voltants i del nostre club ( Fran, lo presi, Nuria, Llorenç, Tere ) va ser bonic tornar a veure "groguets" amb un dorsal.

Vaig acabar l'any tal com el vaig començar aquell 15 de gener a la cursa de les dos Torres 2n: darrera d'un incombustible Lluisma Mas, tot i que d'ell el que envejo més és el DNI (jeje).

Per ser una cursa molt popular he de dir que es va córrer molt i els podis no els regalen! Per poder accedir_hi vaig haver de fer els 13,5km i 250+ amb 55min, és a dir, que això de curses fàcils...

Ja que era l'última competició de l'any, faré un petit resum de la temporada 2018. He de dir que estic satisfet, ja que cauen els anys i continuo motivat,  més o menys en bona forma i amb il.lusió per continuar. Això sí, tot al meu nivell, perquè el motor ja dona el que dona....

15 GENER         CURSA DE LES DOS TORRES    2n ABSOLUT

29 GENER        CURSA DEL PASSTISET                 7è ABSOLUT

20 FEBRER      DUATLÓ GARCIA            2n ABSOLUTS ( PARELLA AMB EL MEU FILLOL )

26 MARÇ         UT LLASTRES                                2n ABSOLUT  ( TRES ETAPES )

7 MAIG            KM VERTICAL ALFARA                9è ABSOLUT  ( COPA ESPANYA )

14 MAIG          UT ESTELS DEL SUD                     4t ABSOLUT ( CAMPIONAT CATALUNYA )

3 JUNY            KM VERTICAL ROQUETES           9è ABSOLUT ( COPA ESPANYA )

2 JULIOL         FREDES-PAULS                               1r ABSOLUT

13 AGOST       CURSA L'AIROSA                            2n ABSOLUT

6 OCTUBRE   PUJADA MONTSIA                          4t ABSOLUT  ( CIRCUIT CATALA )

14 OCTUBRE  TRAIL DUEXTREM AMPOSTA      1r ABSOLUT

15 OCTUBRE DUEXTREM AMPOSTA                   1r ABSOLUT

26 NOVEMBRE  MITJA MARATÓ TARRAGONA     21è ABSOLUT

23 DESEMBRE CURSA DE L'ALDEA                      2n ABSOLUT


A més de totes aquestes curses, he corregut 4 o 5 curses amb bicicleta on he pogut cumplir prou dignament.

L'any vinent esperem tenir salut per poder allargar aquesta història que va començar ara fa 31 anys jeje

Mitja marató de Tarragona

Moltes edicions he fet aquesta mitja marató, perquè a l''estar al costat de casa, la peresa és poca per anar-hi.

Vaig enterar-me tres dies abans i sense casi entrenament ( només vaig amb bici i nado ) vaig inscriure'm. Acte seguit, ja estava "picant" al personal del grupet de watsapp que tenim per veure què farien, qui arribaria primer, etc.

Vaig presentar-me a Tarragona amb Carles i allí ens van trobar amb Marc Treso que entrena i actua com un professional. Xapo! Anem tots tres a esmorzar ( el bocata no el perdono! ) i amb la calma anem fent hora per la sortida. En principi, volia sortir amb Marc, fins que l'aguantés. Ell volia fer menys d'1h20 però... van sortir molt ràpids per a mi (i això que jo vaig fer els tres primers km per baix de 3,40) així que... mà de calculadora i al meu ritme!

Al km 11 ja vaig veure per primer cop a Marc, em portava uns 30segons, vaig ser constant amb el ritme i al km 16 eren ja 15! Per arribar a la meta a l'esprint! 😁 ahir va guanyar-me però prometo batalla a la pròxima 😁😁

Al final 1h 19' 47''. Pel que he fet d'entrenament, molt content. Ara que fa fred i amb bici costa més, entrenaré més corrent i crec que pulirem un parell de minuts. Crec.

Gràcies a la gent i als fotògrafs que estaven donant suport, Blanca, Valentí, etc

Duextrem Amposta

Feia anys que no corria el Duextrem. Por ser massa, ja que és una prova que se'm dona força bé pel fet que combina una cursa trail i una de btt. Dos disciplines que m'agraden, encara que reconec que amb la btt no soc gens bo baixant i arriscar per posar-me amb perill no és una opció.

La meva possible participació va començar fa 15 dies a la cursa d'Alcanar quan el meu gran amic Victor Hugo, aquest any líder del circuit terres de l'ebre, em va desafiar a competir el Duextrem. Ell el va guanyar l'any passat i sabia que seria divertit i disputat. Pot ser per això vaig acceptar sense "rechistar" gaire😁.
Dijous vaig voler anar a reconéixer el circuit amb el meu germà. A l'acabar, ell que havia vist el nivell que tenia baixant ( bici pel morro varios cops) va dir-me:
"Au xaval, ja pots córrer a la cursa trail perquè etapa caurà una minutada!"
Tenia raó, sí! Ho havia vist clar, però volia jugar-me l'última carta, la meva competitivitat, ja que quan estic en cursa sempre dono una mica més.
Dissabte matí a l'etapa trail, em vaig trobar bé i no em vaig guardar res, com si m'anésla vida! Sabia que podia necessitar cada segon a l'etapa del diumenge. Al fina vaig treure una bona ventatja als que feien el Duextrem inesperadament i vaig poder aconseguir guanyar la cursa.
Diumenge ens presentem per fer l'etapa de btt. Estava preparat mentalment per sufrir, però reconec que al veure a Víctor preparat a primera fila de la sortida, vaig pensar:
"Aquest sí que es un bon competidor, ja em vol apretar des del principi!" No m'arronso gens i em faig un espai al seu costat.

Donen la sortida i ...surten a mil! Intento no perdre la seva roda però es impossible, baixen sense frenos! Em multiplico pujant per atrapar-lo de nou i sí, però..un altra baixada i..adéu! Torno atrapar-lo pujant i aixi fins al km 22. Allí després d'un llantasso perdo tot l'aire de la roda delantera, toca parar a demanar una bomba al proper corredor (no vaig agafar res😓😓 ,soc un desastre!) El problema és que no en portava😅 tot i la situació no vaig posar-me nerviós. Per sort, el proper ciclista en passar, em va deixar la seva.
Vaig inflar la roda més ràpid que qualsevol compressor! Pujo a la bici i començo a pedalar sabent ja que no el veuria mes fins la meta.
Vaig ser molt constant i no sense patir vaig presentar-me a meta en 2h19 Víctor havia arribat

feia casi 4 min, però com a la cursa trail li havia tret 11min vaig aconseguir guanyar-li el repte😁😁

Gràcies a la gent del Montbike per l'organització d'aquesta prova, dos dies de molt treball! Molts/es de vosaltres heu suat molt més que els corredors/es per fer-ho possible.

I gràcies Víctor per treure'm de la zona comfort😉
Ara però et desafiaré jo! Per quan una travessa pel mar? ( Tranquils som nedadors professionals que no ens agrada la paraula comfort😁😁)

Pujada al Montsià

Diumenge vaig anar a córrer per les serra del Montsià, concretament a la Pujada al Montsià
Tenia ganes de ser-hi, feia anys que no la corria. Per la gent que l'organitza, amics, s'havia de fer un esforçet. Sabia d'altres anys, que havia estat acompanyant amics, animant corredors, etc, que la cursa era molt bonica, sortint del Mas de Miralles i creuant tota la serra del Montsià per arribar després de passar pel punt més alt ( la Torreta ) a Alcanar.
A l'arribada ens esperaria un bon festival on regals,sorpreses, entrega de premis i una fideuà amb musclos (que ni te cuento) posarien fi a un dia meravellós.

Pel que fa la cursa, vaig arribar al Mas de Miralles on vaig retrobrar-me amb molts amics que feia temps que no trobava. Sempre és una alegria! Vaig tenir especial il.lusió de retrobar-me amb Ragna Debats, la gran RAGNA DEBATS! Avui dia ja campiona del món i tota una referència a nivell mundial d'aquest esport que ens ha vist donar el millor de nosaltres. Després de felicitar-la per tot vaig pensar:

-"avui m'apretarà"! jejeje ja que ella està a tope i jo estic torpe...

Donen la sortida i jo com sempre "escalfant" els primers km per tal d'anar atrapant corredors a poc a poc. Quan les articulacions i els musculs ja estaven més calentets, va ser quan vaig anar aumentant el ritme, al cap d'uns kilometres vaig passar a Claudio, Victor i Ragna queanaven dels primers. Al control de la torreta em diuen que vaig 4t i m'engresco! A l'última baixada, abans de l'ermita, atrapo al 3r però ja vaig sense forces, se m'escapa als ultims dos kilometres sense poder fer res (adéu al podi absolut per 23 segons ) i arribo prou senceret a Alcanar i content per poder-ho contar. AGUANTEM!  

L'essència de sentir-se viu. Ironman de Niza.

Qui no ha experimentat el fet d'estar a la zona de comfort? Jo últimament bastants cops. S'hi està tan bé i és tan bonica, que surtir-ne, se'm fa difícil.

Son molts anys que porto voltant amb un dorsal per aquí i per allà, amb bicicleta o corrent. Sóc conscient, però, que arribarà un dia que per uns motius o altres deixaré de posar-me'l, o bé perquè ja no voldré o perquè ja no podré. Fins llavors continuaré suant fins l'última gota i no em deixaré portar per la monotonia.

La monotonia és un dels motius pel qual molta gent diu PROU, ja que tot resulta molt rutinari fins a tal punt que et pots presentar a una cursa i saps quin quedaràs, a qui et trobaràs, etc. La veritat no vull que em passe això, vull algo que em mantingue alerta, amb la il.lusió, motivació i la perseverància que he tingut sempre amb la competició. I, per què no, també busco l'adrenaliinaa que et dona tot allò que et resulta nou.

I com ho faig?

Doncs, m'apunto a un Ironman a 10 mesos vista (ja que  no sé nedar correctament), pago la inscripció i l'hotel i, de sobte, tinc una sensació dintre meu que feia temps que no tenia, un formigueig, mil preguntes sense resposta,etc. En fi, algo s'està movent.

El primer pas, que no és altre que apuntar-me a natació, ja l'he fet. No cal que vos digue que faig una pinta amb aquell gorret i ulleres... i tampoc cal que us digue que he de parar cada 25m piscina😥  Acabo de començar, però ja estic xalant. Amb això me sento viu i vital.

Durant este temps patiré i gaudiré a parts iguals i el dia de l'Ironman per mi ja serà el de menys. Em serà indeferent el resultat i el temps emprat. Simplement em quedaré amb allò que hauré viscut durant este curt però llarg viatge de 10 mesos.

Em pregunto què passarà després...

Cursa de l'Airosa

Una setmana després de "la Purito" vaig decidir que aniria a fer la cursa de l'Airosa.
 Varios eren els motius: no l'havia fet cap vegada, era durilla, prop de casa i gent de poble organitzant-la....apuntava a èxit, i no, no em vaig equivocar!
Curses pels nens, concursos, piscina, orquestra, sopar, aperitius i el més important (almenys per mi) fet amb il.lusió i amb un somriure a la boca👌molts voluntaris, controls, avituallaments abundants, fotògrafs, etc. En fi, una cursa top!
Aquells que anem voltant, és normal que cada cop voltem menys, perquè com a casa a enlloc! Visca les Terres de l'Ebre i, en aquest cas, el Mas de Barberans i la seva gent. Molt grans!!

Pel que fa a la meva cursa sempre intento anar a més i així vaig fer-ho. Vaig coronar primer l'Airosa i vaig baixar ràpid, però després de coronar la segona pujada ja baixant en va atrapar Gerard vam fer el descens junts i l'última pujada i baixada també "mano a mano". Però dins al barranc a 2km o menys per meta se'm va escapar una metres ja insalvables, res.. Joves, el nostre futur. A vegades quan em veig tant per davant, penso on son perquè necesitem relleu😂😂.

Ja entrant a meta en feia falta la rebuda del meu fill dient-me:

"Un sprint, papa? i sense poder controlar la felicitat vaig acceptar_lo encantat.

Fins aviat!

10 ANYS DEL MEU BLOG I 350.000 VISITES!

Una de les coses bones que he fet al llarg d'estos anys de curses i vivencies es fer-li cas a un amic quan em va dir de fer un blog i guardar-ho tot...quin encert! Gràcies Lluis Gomez.

D'aqui uns anys ( quan correré només per aseure'm al sofa ) podré pasar llargues tardes de lectura, una lectura agraïda, on podré reviure grans i bonics moments, també de no tant bons, moments emotius, etc,etc.

Fa 10 anys que vaig crear este blog personal per tal de guardar, explicar i compartir totes i cadascuna de les meves vivencies, ara,  després de tant de temps puc comprovar que li he tret rendiment...( 950 cróniques ) i molts de vosaltres també ( 350.000 visites ) gràcies! ja que en part a vatros l'hi he donat continuitat.

No se per quin capitul vaig, però estic pel final...es nota! de moment però seguiré escrivint, explicant i compartint, tot i saber que un dia escriure la paraula FIN.

Fredes - Paüls

Si per una prova em sento identificat, esta és, sense dubte, la Fredes - Paüls.

Quan vaig començar pel 2002 amb això de les curses de muntanya, una de les coses que recordo són unes paraules del meu estimat Martí Cartoixà: "Albert, has de fer la Nocturna!" "La nocturna?"Ni idea de què era....però al llarg d'estos anys he experimentat i bé el que és esta marxa, després de fer-la 9 vegades.

La nocturna és una travessa de prop de 50km de muntanya on l'ambient i el recorregut són lo millor, com també veure la lluna a les rases en vistes a Alfara....jo no l'he vist mai crec, jeje.

La setmana prèvia vaig dir-me que volia tornar-la a fer! Sí, una vegada més, difícil explicar com pots tenir ganes de córrer una prova així d'un dia per al altre, sense planificar res, però és la Nocturna, és la Uec, és Fredes i és Paüls. Amb això, ho he dit tot.

Vaig marxar cap a Fredes amb la moto (no volia molestar a ningú a portar-me) i encara esta allí...l'aniré a buscar ehh, però ara estic en festes jeje.

 A l'arribar a la plaça de Fredes ja vaig notar aquell ambient tant especial, difícil no notar que és un moment únic. Sense nervis, ni pressió sortim direcció Paüls a les 18h en punt.

No estava segur de mi mateix a l'hora de plantejar-me la travessa. No sabia si marcar un ritme i fer-la sol o anar acompanyat que és molt més agraït ( fer-la sol des d'un principi és durillo ) però com de cap vaig prou bé....gassss i avant!

Vaig arribar a Caro on m'esperava la família amb 2h13. No era un mal temps, però ja sabia que la segona part se'm faria molt llarga. Unes punxades al genoll van fer que la baixada final sigues un calvari on passaven els minuts com si res (12 minuts més que el meu millor crono en este tram...) però sense utilitzar molt el frontal ens presentem a Paüls amb 4h22 min. Allí m'esperava el meu fill que volia pujar al braç per trencar la cinta, clar que sí!

Penso tant amb aquelles sàvies paraules del 2002... si hi penso de vegades! Diràs que encara el veig a la taula tots dos fent la inscripció el 2003, on vaig poder guanyar per primer cop. 15 anys després he pogut repetir, em diu molt este fet, em diu que tinc una bona salut i que per properes edicions medite seriament vore la LLUNA que diuen que és molt xula. Ens animem Tere per l'any que ve?

PD: El premi ( un pernil ) no es quedarà a casa! El vull compartir amb la gent de la Uec Tortosa, així vaig dir-ho i així ho vull. Sobretot m'agradaria que estiguen aquells que vam començar (Pepes, Pepe Sole, Carlos, Mauro, Isa, Perales, Lo Manso, Elena, Pako, Xasky, etc etc ) i  entre rises i anècdotes, pot ser ens faltarà un altre pernil i tot jeje.

Deixarem un seient buit, ja que ell també hi voldria estar, Martí Cartoixà. Va per tu amic!

Ramon Ferrer ( Monrasin )

Hi ha persones que passen per la vida i ningú se n'adona. N'hi ha d'altres que apareixen i desapareixen. I hi ha un petit grup de gent, però, que la seva imatge o nom ressonen amb molta força, tanta que no li cal aconseguir victòries com a altres, perquè ja tenen la pròpia de ser com són. Un cas d'aquests és per mi i per molts: Ramon Ferrer (conegut també com Monrasin )

Fa molts anys que el coneixo, als inicis amb la UEC Tortosa, Ramon ja venia amb nosaltres. Recordo grans trobades on ens reuníem tots, menjàvem i rèiem a parts iguals! Malauradament, d'aquella època alguns han marxat, com el gran Martí Cartoixà, i d'altres seguim aguantant com podem.

El nom de Ramon Ferrer té la capacitat de ressonar entre els grans, com el de Luis Alberto Hernando, campió del món. Menos mal que Ramon no ha guanyat cap mundial, ni crec que el guanye (jejeje). El seu carisma, bon humor, bondat, fotos i blog personal (corriendo por la sierra )  són únics. M'atreviria dir que el seu blog és el millor blog de trail running d'Espanya! Allí es pot trobar informació sobre les curses i també les seves cròniques, les quals estan escrites d'una manera autèntica.

Ramon és d'aquelles persones que t'omples quan dius que ets amic d'ell. És tant el que ha fet per aquest esport i per les "nostres curses" que sols la seva presència et pot  elevar la cursa fins un altra dimensió. El bo d'ell és que igual pot estar a una cursa local com a un campionat d'Europa o del Món i això el fa ser molt especial entre tots els corredors i organitzadors.

Aquest any no l'hem tingut al km vertical Roquetes ( si veiésseu la seva agenda...) ha sigut per força major! Però, la seva no-presència no ha fet més que recordar-nos la seva important figura.

Tothom el vol a les seves curses. Cosa normal. Si li hagués de donar un consell,  seria que es regulés, perquè el volem durant molts i molts anys al món del trail running.

Sempre he dit que els reconeixements a les persones s'han de fer en vida. Doncs aquí tens el reconeixement del meu club, TRAIL ROQUETES,  i el meu propi.

Gràcies per tot el que fas Ramon, el trail runnig et deu molt!

En nom del Trail Roquetes i de la nostra prova KMV Roquetes et farem arribar aquesta medalla, ja que persones com tu representen el nostre esport.  GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES.

Km vertical Roquetes ( Copa Espanya )

El que es va viure  ahir va ser increïble. Un orgull immens forma part del Trail Roquetes.

El Km vertical fa mesos q ja anava prenent força, ( aquest any Copa Espanya )  l'última semana és molt intensa i l'últim dia és ja de locos. Per sort, per a este últim tram tenim molta gent que es desviu pel color "groc". Gràcies infinites, ja que sense cadascú de vosaltres això no seria possible.
Tinc també molt clar que aquest any quan el nostre president (Albert Segura) ens cride per anar a l'assemblea per presentar els comptes ens dirà: "hem tornat a perdre diners". Aquell dia, però, li contestaré: "Ben perduts, Albert!" Tinc clar que mai en guanyarem (dinar i sopar, begudes, inflables, fireta, kmv kids amb medalla per tots, i una bossa del corredor poc freqüent) Amb això l'únic que guanyarem és el carinyo i l'afecte de la gent i no cal ni dir que això és molt més que diners! Almenys sé que per nosaltres és així.
Vull parlar_vos sols a nivell corredor, ja que com a col.laborador i voluntari podria no ser parcial.
Aquest any li tenia ganes, sí moltes ganes. Volia demostrar-me que podia fer-lo, i bé, ja que segons la prova d'esforç de dimecres m'ha baixat el rendiment un 10% en tres anys (V02max). No em van esfonsar al dir-m'ho. Tot el contrari! Me vaig dir a mi mateix que amb el CAP i mooolt de sufriment equilibraré i compensaré aquesta baixada física. Ahir ho vaig aconseguir, ja que vaig fer el meu millor temps al kmv:  59:41
Vaig sortir decidit per agonitzar un hora! Al final me van sobrar 19 segons😂😂 però sí que vaig acabar agònic sí...
Aquesta vegada, una més, l'actitut va guanyar a la realitat...i sabeu? No serà l'última!

PD quan vaig al metge vaig en temor. Espero que mai arribe el dia que m'hagi de de dir que el meu cap no funciona, ja que sobre el rendiment desgraciadament m'ho aniran dient any rere any😂.

Amics i companys del Trail Roquetes, gràcies infinites. Com a corredor, valoro, i molt, el treball, entrega i dedicació perquè tots els corredors ens trobessen com a casa. No ha sigut una cursa, ha sigut tot un dia genial.

Ultra trail Estels del sud ( Campionat de Catalunya d'Ultres 2018 )

Tenia esta prova entre cella i cella. A més, un gran amic meu sempre em deia: "et deus una estels del sud" i sincerament, crec que tenia raó, ja que per unes coses o altres mai havia pogut competir-la.
Aquest any tenia l'atractiu de ser Campionat de Catalunya i li donava un toquet més..i sense dubtar-ho gens va passar a ser un dels objectius principals de l'any.
Feia molt temps (anys) que no feia un ultra de més de 100km, li tenia molt de respecte a tot plegat ( distància, desnivell, climatologia, menjar, etc ). El cap, però, estava al lloc.
Vaig estudiar-ho tot, no volia fallar amb res i amb l'ajuda de Juanmi (un amic que va fer d'això i molt més ) i el suport del meu pare que estaven a tots els controls em van facilitar tot perquè el meu rendiment no baixés amb els km i sigués sempre l'adequat. Menos mal  del TUCSON de Mercè (la presidenta del Trail Roquetes ) que si no, no arriben, jeje.
Vam sortir a les 7h dek matí d'Arnes direcció a Beseit. Abans, però, al toll del vidre ja vaig trobar-me Juanmi i el meu pare. Hi vaig omplir aigua i van dir-me "vas el 30!"
Arribo a Beseit , km 21, primera parada, bocata de nutela, plàtan, gel i..."vas en 17ª posició!". Marxo cap al refugi de Font Ferrera i veig que atrapo corredors amb molta facilitat, però sense accelerar gens amb el ritme. Això m'agrada, però també he de dir que és  el resultat a molt patiment previ. Arribo al refugi, km 42, juntament amb dos corredors més amb 7ª posició, un d'ells, Gil Lopez qui ja seria company de cursa fins a meta. Sí, ho he posat bé, company, mai va ser per mi un rival. L'ajuda mútua, els detalls i la companyia, per mi, tenen més valor que una posició i així li vaig dir i fer saber.
Després del segon bocata de nutela i del plàtan marxo amb la seva companyia cap a Caro. En este tram, però, vaig notar que no estava "super". Això ja és més difícil d'explicar.. jo em conec molt bé i tot i corre-ho tot fins al final, em faltava aquell puntet...
En aquell tram va passar-nos un corredor, Israel Mercadé (carrerón el que va fer) per acabar 2n. BRAVO!
A l'arribar al control de pas de casetes velles va canviar el temps i, tot el sol que vam tenir fins allí, seria tempesta ja fins al final ( boira, fred, vent, pluja, llamps i fins i tot petita pedra). Això poc em preocupava, sincerament, sabia que era algo que havia de passar i l'estava esperant, jeje.
Arribem a Caro, km 63, parada important. Canvi de roba i mentre ens adverteixen de les adversitats del clima, em menjo un plat de pasta cantant la canya! Ens diuen que anem 5è i 6è i que el 4t va no molt lluny. Marxo amb desició i sobre el km 70, abans de Clotes, l'atrapo! Era Victor del Aguila, molt bona cursa la seva per ser la primera ultra (5è al final) i ser tant jove! Quina enveja sana jeje.
Després de la baixada infernal de l'espina i en tot moment junt amb Gil Lopez arribem a Paüls, km 84 allí estava a més dels de sempre ( Juanmi i pare ) la meva dona Tere, Pol i l'amic Lluís. Tots m'ajuden en l'avituallament i m'animen, també ens diuen que anem 4t i 5è i que portem al 3r a pocs minuts i que va "mort".
 Gil m'avisa que marxa. Mentre, jo acabo de menjar i em despedeixo de la família. Estos dos/tres minuts  van fer que el perdés de vista. Quedaven 21km per meta i no em trobava "super" però sí que em veia per pujar la Gilaberta caminant/corrent. Això va fer que atrapés el corredor que anava davant nostre, però no a Gil, que ja l'havia passat, per tant sabia que havia d'estar a prop, ja que vaig pujar prou ràpid al coronar.
Vaig tirar-me avall per aquell sender que pareixia un riuet de tanta i tanta aigua, i corrent i arriscant més del previst, l'atrapo al control de les Roques d'en Benet, km 97. Allí ni paro, per 8km.... Jeje Dins als Estrets, però, Gil va començar a pujar el ritme i jo ja no podia córrer més ràpid, però sí més estona. Va acabar merescudament amb 3a posició, i jo arribava 4t i més sencer del que m'esperava.
Content, content per les sensacions, content perquè avui surtiré a entrenar, content per fer amics nous i content de poder-vos-ho contar. I també agraït, agraït a Juanmi per fer-me d'assistència, agraït al meu pare pel que representa la seva presència, agraït a Mercè pel cotxe, agraït a la meva dona, fill, sogre i amics pel vostre suport i agraït a tots aquells que estàveu als avituallaments i controls.

Felicitar a l'organització per dur a terme un ultra tant béstia, als fotògrafs (com no) i als àrbitres per prendre desicions que pareixen dures però son toves....GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES.

KM VERTICAL ALFARA ( COPA ESPANYA )

Dissabte vaig anar a Alfara per fer el km vertical. Aquest any formava part de la Copa Espanya ( 1ª prova ) i era una bona manera d'examinar-nos. A més, tenia ganes de ser-hi!
Qui ha vist i qui veu la Cursa de Panxampla....content del seu èxit no, lo següent! Recordo les dificultats que van tenir amb les primeres edicions, a vegades em deien:
-Albert, en què podriem millorar per atreure als corredors?
Jo sempre els hi deia que amb res, que ho tenien tot  muntanyes, tracte i ..molta il.lusió, que era qüestió de temps i el temps els ha donat la raó.

Quan dissabte em van dir que erem més de 400 corredors vaig sentir una felicitat interna, com si formés part d'aquella organització. Enhorabona! Vos ho mereixeu per la il.lusió i l'empenta que heu mostrat amb els mals moments, que és quan es demostra.
Pel que fa a les sensacions que vaig tindre, pues beee, que hem de dir! Sortia dels ultims corredors, deien que deixaven els bons per al final i això em preocupava un poc. No els hi volia fer de tap pujant jeje i vaig pujar sempre amb l'ull al darrera no sigues cosa que m'atropelles algú.
Vaig sortir casi a les 12 del migdia, en decisió i en busca del cim però... en menys d'un quilometre ja m'havia passat un corredor! em vaig quedar gelat, déu n'hi do com pujava. En fi, em vaig dir : "Albert.. tranquil i no camines!" i així ho vaig fer fins al final que em va atrapar l'Oscar Casal ( guanyador de la prova ) i guanyador de la primera prova de la copa del món..entre d'altres mil i una cosa.

Estava content amb mi mateix, sabia que havia pujat bé ( 42 min 07 ) l'any passat l'amic Pol Vilà havia guanyat esta prova amb 42:09 però el nivell de copa Espanya es un altre. Al final 9è i tercer abuelete que, per mi, ja m'esta be.

PD aufarencs i aufarenques enhorabona, gràcies i molt content de tot el que heu aconseguit, agraït pel tracte i un aplaudiment per al vostre poble pel convit que ens tenieu preparat en arribar a la carpa.

Ens veiem prontet amics...ESTELS DEL SUD  m'espera.

UT Llastres 2018

                                Llastres. Tres dies de cursa, amb tres etapes diferents, però,
                                                       igualment, dur. Comencem!

Participava a esta dura Ultra amb unes expectatives molt baixes, però... sóc d'aquells que es claven les agulles del dorsal i, llavors ja és "pete qui pete". Sóc molt concient que estava "verdet", però... hi havia algo millor que Llastres per anar madurant? Els veterans tenim este puntet d'experiència que fa que a la nostra marxeta no féssim mai tard.

UT Llastres em va recordar molt a UT de les Fonts. Em recordava tant aquell 2011, quan vaig debutar amb un format de tres dies corrent (això sols ho havia fet al Sables, Sàhara). Ho pensava i per moments creia que estava per les "nostres muntanyes" però...no! Les nostres muntanyes no són tant salvatges, no bufa el vent a més de 100km per hora (o almenys no és el més normal) però la gent, el tracte, el format, els corredors, això sí em va recordar i molt a l'exitosa UT de les Fonts.

Començaré per divendres, etapa de 17,5km i 400+, on l'objectiu era arribar a meta com si res. Lluny d'aquell 2011 a les Fonts on l'objectiu era dinamitar la prova des del primer metro,  vaig arribar a meta descansadet amb un crono d'1h 28min on m'esperava el meu amic d'infància, Santi Garcia (aquest any farà la Titan!) que em va acollir a casa seva i em va cuidar com un rei. Gràcies!

L'etapa de dissabte eren paraules majors 54km i 4400+. I qui m'havia de dir que el pitjor no seria ni la distància ni el desnivell, sinó el vent i la pluja. M'havien parlat del vent del mestral però fins dissabte no vaig poder "tastar-lo". Déu n'hi do! Vam patir-lo i gaudir-lo, ja que un cop estàs en"marxa" ja no hi ha volta enrera, la majoria som així. Personalment en cap moment en vaig veure en perill, a la muntanya li tinc molt respecte, però no por.

Vaig sortir l'últim, com no. A la meva marxeta, intentant caminar poc, anava atrapant corredors i totalment desconnectat del cap de cursa fins que, arribant a les antenes, vaig trobar-me a un dels grans protagonistes del cap de setmana: Aleix Todà (guanyador absolut de la prova i amb molta autoritat!) Al veure'l em va estranyar i li vaig preguntar:
- "Com va, quants portes per davant?"
I la sorpresa és quan em diu
- "Vaig bé. Vaig segon!"
- "Cooom? això vol dir que vaig tercer?"
Em trobava bé. De seguida vaig pensar que podia fer algo bonic, vam afrontar aquelles ràfagues de vent de més de 100km junts mirant-nos en incredulitat.
Anàvem passant els km i seguíem anant junts. Ell baixava molt suelto i jo pujava caminant poc, això va fer que anéssem junts fins al km 33, moment en què ell se'n va anar poquet a poquet fins a meta, on va arribar sent el just vencedor. I jo content per aquella segona posició.

Quedava l'última etapa que constava de 26km i 1900+ i on les forces ja no són el que un vol. L'etapa preciosa. A més, el temps va cedir un poc i fins i tot vam gaudir del sol arribant a meta. Vaig acabar patint molt dels abductors però, hi ha algú que no va patir d'algun lloc? Això va inclòs amb el preu de la inscripció!!

Felicitar a tots els finishers de Llastres, ja que no era un ultra fàcil i als que per uns motius o altres no ho vau aconseguir no deixésseu que us ho conten. Ens veiem a LLastres 2019!

Per acabar, deixaré el més important, i no és el resultat, no. El més destacable d'aquest cap de setmana són persones com:

Ramon Ferrer:  Fotògraf i mil coses més.
Conrad Solé: Director de cursa
Marc Fernàndez: Alma de la cursa
Jordi Santacana; Fotògraf
Blanca de la Sotilla: Fotògrafa
A tots i cadascun dels voluntaris repartits per estes muntanyes en avituallaments, encreuaments i qualsevol indret per fer de nosaltres millors corredors: GRÀCIES A TOTS. Personalment, i crec que podria parlar en nom de tots, heu fet un gran treball que farà que UT LLASTRES sigue un èxit com en el seu dia ho va ser UT DE LES FONTS.

Fins la propera amics, ens veiem pel "monte"!

Duatló de Garcia

Diumenge, i unes hores després de fer la social de Vinaròs, vaig anar juntament amb part de la família a Garcia per fer aquesta duatló. L'any passat ja la vaig fer i aquest any no me la volia perdre. La "novetat" és que la faria en la modalitat d' equips.
I qui seria la meva parella? Doncs, el meu fillol, sí, potser massa petit (14 anys ), però era una prova curta on podia aprendre coses (escoltar, observar i sobretot disfrutar d'aquell moment...) jo així ho vaig fer.
No el vaig "atabalar" gens ni mica, prou nervioset estava ell, simplement li vaig dir:
-Arriba a l'ermita, en la posició que sigue! pero no em deixis allí dalt sol😁
Ell havia de fer primer 13km en una forta pujada fins l'ermita amb la btt, allí estaria jo per fer 10km de muntanya a peu per després donar-li de nou el relleu i amb la btt baixar de l'ermita fins Garcia (12km més) però amb dos pujadetes que no et deixaven relaxar.
Estàvem a l'ermita esperant l'arribada dels corredors i "fent números" quan inesperadament....m'arriba tot envalat el meu fillol en una més que meritòria 8a posició (a poc més de 6 minuts del primer). Em dóna el relleu i ...Albert cóóórre que l'esforç realitzat per Marc s'ho val, i sí, vaig córrer els 10km i 600+ tot el ràpid que vaig poder per arribar a l'ermita de nou i donar-li l'últim relleu en 2a posició.

Em va donar temps per dir-li:
- Coneixement!!!
Sí, coneixement perquè sabent com baixa tot i tenir 14 anys no volia que arrisqués
 pressionat per la posició, però... dir-li "coneixement" quan havia caigut baixant per esgarrapar 4 segons i vaig arribar a l'ermita en les pulsacions als núvols... pues com a que bon exemple no ho sóc!
Com no podia ser d'un altra manera tot va sortir bé i tot i agafar-li calambres al final va poder mantenir la 2a posició.
El més important per mi? que ni que sigue poc, hagués aprés alguna cosa, això li serà la millor riquesa per al seu futur.

Felicitar a l'organització i col.laboradors per superar-se (i molt) respecte l'any passat. L'any que ve més companys! Enhorabona.

Social de Vinaròs ( challenger comunitat Valenciana de ciclisme )

Dissabte passat, amb el meu germà, vam anar a córrer aquesta cursa ciclista a Vinaròs. Ell ja va anar corrent l'any passat més d'una cursa d'aquestes, però per mi era tota una "novetat", perquè des de l'època juvenil que no em ficava dins d'un pilot en més de 200 ciclistes (pareixia més be un infantil per l'estatura, ja que per DNI era tot un màster 40!).

He de dir que abans de sortir no estava molt preocupat, sabia que allí anava a patir, no hi havia un altre objectiu que no fos acabar.

La veritat és que vaig patir, sí, però més d'estrés i nervis que físicament. No recordava la tensió que es viu dins d'un pilot tant gran (frenades, accelerades, cops, disputes per avançar una posició, etc) no m'atrevia ni agafar el bidó per beure per no soltar la mà del freno...déu n'hi do! També he de dir que no esperava que pogués aguantar aquell alt ritme ( mitja de més de 40 km/h ) pensava que hagués patit més.

El fet d'aguantar i que la cursa tingués el final a l'Ermita de Vinaròs va fer "envalantonar-me" una miqueta i a cop de colze em vaig fer un "huequet" per arribar a l'últim kilometre en posicions avançades per entrar en una 20a posició i 3r màster 40. Bé, no ho esperava pas.

El meu germà, més fort en bici que jo, es va deixar anar a l'últim kilòmetre al ja no arribar ben posicionat. Les curses a voltes no les guanyen els més forts, sinó els més....

El bo va ser el meu fillol al saber que m'havia apuntat a fer esta cursa el dissabte la tarde, i el diumenge al matí havia de fer amb ell el duatló de Garcia... i em pregunta: "Cal anar-hi? Demà no podràs!"

Cursa del Pastisset

Ahir vam començar la temporada de veritat, a Benifallet, amb la seva cursa del Pastisset. Déu n'hi do quina manera de començar... 28km i 1700+. Me van fer mal, suposo que com a tots.

Objectiu clar: acumular km, tot i que clavar-te les agulles d'un dorsal, ja sabem tots el que comporta jeje,

Vaig sortir tranquilet, com sempre, per anar de menys a més, com a mi m'agrada. Anava pujant i atrapant corredors fins la creu de Santos. Fins allí em vaig trobar prou bé, inclús vaig començar a baixar ràpid, ja que veia corredors per davant meu que els podia atrapar, però a partir dels 20km vaig fer un "de més a menys!" Allò que tant detesto i que et deixa en males sensacions, però que és la realitat del teu estat de forma. Tot i això, content, ja que cada dia em trobo millor i els objectius estan més a llarg plaç. Al final vaig arribar 7è i aquell caldet d'olla barrejada em va reanimar per fer un reset i ja pensar amb la propera parada: Duatló de Garcia.

Gràcies com no a l'organització per fer de Benifallet i les Terres de l'Ebre un lloc on 500 persones van gaudir de l'esport i la muntanya i també als fotògrafs, sense ells no tindríem els records que tenim ( Ximo Barberà, Ramon Ferrer, Ebreactiu, etc etc)

Cursa de les II Torres Campredó 2018

Bueno, ha passat molt temps sense escriure una crònica. Bona senyal o mala senyal? Doncs no ho sé, però el nostre pas per la vida no pot ser només per escriure batalles competitives per allí i per allà, lo bo es que ens cuidem i ens mantenim prou bé 30 anys després de clavar-nos el primer pitrall al pit.
Aquest any vull fer un poc més de competició, no vull acomodar-me! Al ser veterà m'he dit a mi mateix: "Albert, no et relaxis que ja no arranques ehhh" A més ens puja el meu fillol com un coet i retenir el nostre "status" familiar fa que tan el meu germà com jo apretéssem les dents. Això sí, ens queden quatre telediaris, mai millor dit i al meu germà tres...jeje.
Aquest diumenge ja vam començar l'any 2018 amb una cursa, tot i que volia esperar un poc més, però Campredó mereixia un esforç i nosaltres ( Tere, Pol i Jo ) vam apuntar-nos per fer costat a aquest poble i a la seva gent, ja que han passat per dies molt dolents (un accident de trànsit va robar la vida a dos persones molt joves i estimades d'este poble )
Volia guanyar, no vos enganyaré, tenia pensada una bonica dedicatòria, però Lluisma Mas està molt fort i va ser el just vencedor. Felicitats! Reconec que eren pretencions molt elevades per un veterà que ja córre el que córre...
L'alegria me la va donar la meva dona, ja que va entrar 2ª dona! Ja sabem tots que tan a nivell masculí com femení hi faltaven molts corredors qualificats, però amb això no se li han de treure els merits d'un o una quan arriba en segon lloc. Felicitats! si es vol, es pot...normalment!
Mira si estava contenta que quan va arribar a casa em deia que volia anar a fer la marató de NOVA YORK...de saltar 4 marges a la marató de Nova York, en fi, el que deia, si es vol es pot, normalment...

Bueno, res més, espero escriure més aviat i salut per tothom.

PD No vaig guanyar, però ara, amb la calma i tranquilitat, sense restar-li el protagonisme al guanyador ja que serà un dia d'estos faré el que tenia pensat fer.

bye bye