No volia deixar passar més dies per contar-vos un fet que va marcar molta gent aquest cap de setmana, almenys a mi em va deixar molts minuts reflexionant el que realment és la vida, el sacrifici, la lluita i molts més valors que l'esport m'està ensenyant dia a dia.
Resulta que a la marató de l'Aneto va participar un corredor que no es veia, és a dir, era cec. Aquest home va anar acompanyat en tot moment d'un amic seu que li feia de guia estirant-lo tot el camí per un bastó. Van arribar els últims, però això és un fet que ni es mira, només penso per tots els llocs que va haver de passar i damunt sense veure res (llocs tècnics, pendents pronunciades, revolts, etc) i no m'ho acabo.
Quan vaig acabar la cursa va sortir el tema d'aquest home i la meva dona es va tornar a posar de pell de gallina ja que l'havia vist. Tere em va explicar que estava en un lloc esperant-me quan va passar esta parella i en aquell mateix moment el guia li va dir a l'altre:
- "Jorge, esto es el paraíso!"
A la meva dona la van derrumbar....quan m'ho explicava no sabia ni què dir ni què pensar, això simplement és massa gran per tenir en compte coses insignificants que natros li donem gran valor.
L'endemà l'organització va tenir un gran detall amb ells al fer-los pujar al podi per a què la gent els pogués ovacionar. Va ser llavors quan el guia va pronunciar les següents paraules que van fer despendre moltes llàgrimes:
- "Se ha hecho muy muy duro, pero cuando corres por otra persona el dolor es menor"
Sense comentaris...
Llavors és quan penses que aquell t'ha dit que no corre perquè està amb uns kilets de més, l'altre que per quedar l'últim no córrer, l'altre que per fer el ridícul, etc, quantes coses hem d'aprendre......
Jo sé els sacrificis que faig, intento esforçar-me, millorar, però davant d'una gesta d'aquestes penso que sóc infinitament menut en tot els sentits i a l'hora afortunat, ja que gent com Jorge ens fan tocar de peus a terra i ens donen lliçons de gran categoria per afrontar la vida amb lluita.

