Finisher UTMB 2011

Després de tot puc dir que sóc finisher, però no ha sigut fàcil, ja que l'organització ens ha complicat molt les coses degut al mal temps ( han sortit 178 km i ja veurem quin desnivell....)

Ja no són els 12 km de més, el realment dur ha sigut pel lloc que ens han desviat, desnivells de vèrtic, bastant d'asfalt i per estalviar la Bovine ens han fet pujar al coll de la Forclaz i un altre coll que ens han deixat a tots "KO". A més quan portes 130 km i et trobes un cartell que posa km 115 psicològicament fa molt de mal. En fi, tot i això puc dir que l'hem acabat, tot i algun "bajón moral" al km 115.

La llista d'abandonaments serà històrica, temps al temps, les condicions metereològiques ( aigua, neu, fang amb riuades a les baixades, molt de fred, etc ) i el kilometratge de més passarà factura a molta gent.

I ara sí, ja parlant de la cursa puc dir que vaig fer una curs com a mi m'agrada de menys a més però ja sortint a un ritme més viu que el 2008. Al primer control a Sant Gervais km 20 portava ja 30 min menys que el 2008, les coses anaven bé però l'aigua no ens donava treva, quin diluvi!!

Les baixades pareixien pistes d'esquí, et passava la gent patinant per terra per dreta i esquerra, pareixia un circ, jo no vaig ser cap excepció i tambe vaig "tastar" aquells senders.

Les primeres pujades ( La Balme, coll de Bonhomme i coll de la Seigne) nevant amb una intensitat que em va fer pensar: "I tota esta gent està corrent amb este temporal??? Estem com a cafeteres!"

Anava passant km com gent, em trobava bé, tenia bones sensacions, aquelles que et fan pensar: "Avui la puc liar gorda"

Pujant al coll Chécrouit vaig atrapar al Jaume Folguera. Al coronar el coll em diuen que vaig el 107 de la cursa i amb ell vam anar junts fins a Refugi Bonati, uns 18 km que van passar molt ràpids, és el que té anar en bona companyia i a més, parlàvem el mateix idioma: EL CATALA!.

A l'arribar al control d'Arnuva km 95 vaig coincidir a l'avituallament amb Francisco Robres 17º a l'UTMB del 2009, no vaig atrevir-me a dir-li que portava les seves referències plastificades ( 25h56min) això es el que tenia al cap, no sé si a les cames també, però el temps, els km i els canvis al recorregut ho van tirar tot al traste.

Vam començar a pujar el Grand Col de Ferret junts però al primer km em va dir:

"Tira, tira, que vas muy fuerte y yo no ando fino"

Al coronar el col de Ferret em diuen que ja vaig el 64º i encara notava que tenia gasolina a les cames, seguia pensant que estava davant d'una ocasió única de fer algo gran a una cursa d'una magnitud mundial. Començo a baixar sabent que a la Fouly km 115 m'esperava la família i ja des d'allí m'acompanyarien fina al final, una motivació extra.

Però a la Fouly ja vaig poder comprovar que el recorregut havia sigut modificat, per accedir-hi ens van fer un "bucle" amb una pujada forta que feia que féssem un parell de km de més, total que les referències em començaven a desquadra (fins allí ho havia portat tot "a raja tabla". Amb els canvis de recorregut i kmde més van fer que sempre em quede amb el dubte de quina marca hagués fet, això em fot molta molta ràbia, però ja no podem fer res.

Jo seguia igual però els variants de l'organització em van destruir els peus i les articulacions, molt d'asfalt, zones molt tècniques al final, etc. Tot i això al coll de Forclaz km 155 real van dir-me que anava el 38º però la veritat és que la posició no importava, vos ho juro! L'únic que importava era el temps i al no tenir contol sobre ell, l'únic objectiu que em quedava era simplement acabar, cosa que vam poder aconseguir, entrant a meta prop les 4 de la matinada, amb Chamonix buida, Catherine Poletti, directora de cursa, dormint, però amb els aplaudiments de la meva família, per ells ja valia la pena fer l'esforç d'acabar.

Ara tindré temps d'evaluar el resultat, treure conclusions i veure si dono per concluïda la temporada, que crec que per km ho hauria de fer. A més, algo de seqüeles quedaran després de la cursa, ara mateix articularment no puc moure'm.

PD: Aquest any els 2 objectius que m'havia plantejat, volta a Catalunya i UTMB, m'han deixat un sabor agridolç.

PD: Després d'una guerra sempre hi ha ferides, però només aquells que lluiten la recordaran.