Etapa 10 Alcalá de Ebro-Burgo de Ebro

Avui era una etapa clau, un punt d'inflexió. Arribar a Saragossa suposava una injecció de moral brutal i no sols he arribat...puc dir que l'he deixat enrera, ja que he arribat a Burgo de Ebro després de 71 kilometres.
Ara les coses es veuen millor, sé exacte el que queda, per carretera 189 kilometres i pel GR uns 300. Podria arribar a temps, però torno a dir, este no és l'objectiu, ni ara que ho tinc a l'abast, ni abans de començar.
És més, per mi res té sentit a lo que he fet. Una trucada de la mare del Marc dient-me que se l'emportaven en helicòpter cap a Madrid m'ha deixat tocat i, literalment, amb llàgrimes als ulls. En teoria, no és res greu però la paraula tranquil.litat queda molt lluny d'aquesta família de moment. Jo dema surtiré a caminar, a pensar, a vore si li trobo sentit a tot això. Ara només vull fer l'última crida, l'últim esforç de part de tothom per aconseguir-los un dia màgic, feliç i ple de somriures! Gent, fiqueu-vos a l'alçada d'aquestos herois!

Pd: Avui no existeix ningú més important que Marc per dedicar-li l'etapa. Va per tu CAMPIÓ!

Etapa 9 Tudela - Alcala de Ebro

Avui diumenge ha caigut un altre dia de sol, caloret com diria Rita...per això he sortit a les 05:30 del mati, encara de nit he començat l'etapa d'avui per no agafar tant de sol però....igualment!
Arribant a Novillas km 30 m'ha trucat Dani Buyo, venia per acompanyar-me uns kilometres, i no ha vingut sol, amb ell la Peggy la seva dona i també la seva gossa que ha fet 14 kilometres amb nosaltres! I com si res...!
Després de 45 kilometres, amb la seva companyia, i pensant que és diumenge hem anat de rest a dinar, després ells han marxat cap a Andorra.  Gràcies un cop més famíliaper fer este camí per estar uns kilometres i una estona al meu costat. Vos ho agraïm molt!
Després amb el caloret no se m'ha fet gens difícil seguir 21 kilometres més, ja que al cap només tinc una paraula avant, avant, i avant!
Demà possiblement arribe a Sarragossa i les coses ja es veuràn millor...hem passat de l'equador i cada dia estem més prop de veure els somriures que durant tantes hores de córrer he imaginat.
Avui l'etapa la vull dedicar a la meva sogra que sense jo voler-ho li ha tocat fer de doble iaia i una mica de mare (per l'ajuda que em dóna) aquí inclouria al meu sogre.
Amics, començem a restar per al dissabte!! Això ja esta aquí!


Pd  A les 12 del migdia he pensat amb els meus amics que estarien fent un bermut a la lira i jo corrent amb aquelles calors i m'ha entrat una risotaaaa.

Etapa 8 San Adrian - Tudela

Bueno un dia més o una etapa menos, segons es vulgue mirar. Estic per meitat camí. Avui veia que anava per l'etapa  21 de la gent que ho fa a peu, però portem 8 dies, promig d'etapes per fer-ho amb btt. De moment tot va ok, però ja vos avanço que l'important no son les xifres, l'important són els somriures, no ho oblidem! Jo vull ser a la festa però també vull disfrutar del camí...o sigue que si veig que no disfruto aixecaré el peu. El gr99 sempré el tindré per anar fent-lo el que quede, el tercer aniversari de Marc mai més el podrem cel.lebrar.
Avui amb 65km no he tocat un sender...tot pistes i més pistes, demà pinta tot igual. En fi, que puc confirmar que la part més bonica del recorregut del gr 99 son les tres primeres etapes i les de les nostres terres.
Avui hem tornat a tenir caloret, sobretot, d'11:30 a 18h, ja que ha sigut suficient per haver-me deixat "algo morenet"
L'etapa d'avui la vull dedicar a tots aquells que hem perdut alguna  persona important, recordem-los amb un somriure! Avui he corregut pensant amb moltes d'aquestes persones que em venien al cap.

Pd hi ha alguna cosa millor a la vida que intentar aconseguir somriures?

Etapa 7 Logroño - San Adrián

Avui una altra etapa "maratón" 70 kilometrets més fins a San Adrián. Ha sigut una etapa molt lletja, tot pista i asfalt (O kilometres de sender!) Fins al kilometro 45, a Lodosa, no havia passat per cap poble i com he sortit de Logroño a les 7 del matí no havia menjat res, ja que no hi havia res obert, o sigue que 45 kilometres sense poder ingirir res...mal menor! Quan he arribat a Lodosa m'he sentat a un restaurant i els hi he dit:
"un menu per favor!"
Després de dinar he emprès  el camí i poc a poc mentre digeria tot el que m'havia jalat.
Demà voldria arribar a Tolosa, però veurem, porto trote i tot i trobar-me bé vull disfrutar i no obsessionar-me amb números. L'important són els somriures, no jo! d'un principi he dit que el protagonista i el campió és Marc. No seré feliç amb arribar, seré feliç amb els somriures que li treurem a Marc i la seva família. L'arribada d'avui ha sigut diferent, amb el meu fill venint correns a donar-me una abraçada, la meva dona i el meu sogre. Un bon moment per acabar el dia.
Dit això vull dedicar l'etapa d'avui al Trail Roquetes,per ser un club solidari i per fer-me feliç al poder defensar al meu Poble: Roquetes!

Etapa 6: Haro-Logroño

He pogut comprovar que el meu cos recupera bé, molt bé diria, ja que avui m'he trobat genial. He sortit a les 7 del matí d'Haro direcció Oyón. He gaudit de cada pas que feia, he pensat amb gent que de vegades em diu:
-"Però si a la velocitat que aneu sempre, no podeu disfrutar de les vistes" Pos los dono la raó, però no hi podem fer-hi res, ens agrada massa la competició! Dit això reconeixo que ens perdem moltes coses....massa!
Avui puc dir que no m'he perdut res, ho he mirat, observat i gaudit tot!
He passat per infinitat de vinyes i més vinyes i per davant de la bodega del vi que tant m'agrada "El Coto".
Ja arrivant a Oyón he trobat un noi que anava amb una BTT ( Borja ) que m'ha fet companyia fins al poble. Hem anat parlant i el trajecte s'ha fet més curt. El problema és que al seu poble no hi havia per dormir tot i que ell ha fet esforços per aconseguir-me un lloc. Llavors al no poder ser, m'ha acompanyat fins Logroño 5 km més. Gracias Borja! Ell treballa a la bodega dels vins Faustino...haurem d'anar-hi!!! Al final 70 kilometrets més a la saca.
Demà intentaré arribar a San Adrián i si no fins on arribe cap problema!
També puja la meva dona, el meu fill i el meu sogre, roba neta...( fa 7 dies que vaig amb la mateixa!) no em caldrà preocupar d'on dormir.. etc etc.
Avui m'ha tocat el sol i fort! he passat de demanar un paraigües a una sombrilla, forma part de l'aventura.
I per últim dedicar l'etapa a la meva colla, amb ells he passat les millors de les meves rises! Aquí inclouria també a SEGURA que amb ell ha sigut amb qui més he rigut en un sol dia. Això va de somriures....com ho porteu per aquí?

Etapa 5: Miranda de Ebro- Haro

Al final em quedo a Haro! Només  he fet 22km però és on realment hauria d'haver acabat. Ara tindre 16h per a mi, ja que m'han dit que si seguia avançant, no dormiria! Pobles petits on no hi ha lloc per dormir. Demà l'etapa serà llarga.
L'etapa d'avui té poca història, a més ha sigut la més lletja, ja que l'entrada i sortida a les grans ciutats per GR són un calvari: desvios i bucles absurds que et fan perdre els nervis. Ara, estic a la capital del vi: Haro  i avui faré una copeta a la salut de tots.
Voldria dedicar l'etapa d'avui als amics de la UEC Tortosa i també als que no corren tant però també hi eren. Ells van aconseguir treurem molts somriures eh: Tara, Carlos, Pepe Sole, Isa, Elena, Paco Murall, Mauro, Pepe's, etc etc. Com això va de somriures, esta és per a vatros!
Ja som a dimecres. En dos dies tinc a la meva dona i el meu fill al meu costat, que juntament amb el meu sogre, faran que tot sigue més portador.

4a etapa: Trespaderne - Miranda de Ebro

Tard però aquí teniu el que ha sigut el resum del quart dia d'aventura.
El dia no ha començat bé, ja que esperant unes sabatilles noves que li havia demanat a Tere que me les envies per MRW, han arribat a les 11h30 del matí. Les que porto m'estaven donant "algún" maldecap, per tant, he preferit fer el canvi.
He sortit llavors amb la intenció d'arribar a Baños de Sobrón, però a l'arribar a les 17h15 he decidit seguir i així tindria un poc de fet per demà. La cosa s'ha liat per moments. Primer, entre el tram del pantà de Sobrón i un lloc on havia de creuar el riu, he perdut el mòbil! Vaja putada, no pel valor (era d'estos de habla i escucha, ja que mai m'he gastat un euro en un mòbil), però les fotos, l'historial i agenda és una putada. En fi, més se va perdre a la guerra de Cuba! Avant!
La segona liada ha arribat a l'hora de dir prou, ja que volia parar però els pobles per on passava no hi havia cap lloc per dormir i això ha passat a Villanueva - Sportilla, Puentelarrá, Guinicio, Montañana i Suzana. Llavors,  21 km després venia Miranda ....total 67 km!
M'he trobat bé fisicament, pot ser massa...però content de com està anant tot.
L'impressionant ha vingut quan he arribat al lloc on em quedo a dormir avui. Quan m'han vist em diuen:
-"Tu no seràs el que corres per una causa solidària, no? M'he quedat gelat!!!!!!!! Sí, li he dit amb la boca petita i em diu:
- Sé d'esta història per una amiga meva i ens preguntàvem que quan deuries passar per Miranda, i mira!!! amb què podem col.laborar?
Això pareix una pel·lícula però ha sigut així mateix, encara ara estic fora de joc!
Estem a Castilla Lleó i demà ja arribaré a La Rioja. No sé on pararé, en teoria toca a Haro però es que ja em queda molt prop.....veurem on dormim....demà ho miraré!
Com van els somriures?

Etapa 3: Puente Arenas-Trespaderne

Un dia fàcil, sí, però també m'anirà bé descansar un poc. He arribat d'hora al destí: Trespaderne, ja que "sols" he fet 31 km. El dia però no ha començat bé, ja que he sortit plovent i l'aigua no m'abandonava! Si he de ser sincer, he de reconéixer que he enllorat coses ( xubasquero, roba de recanvi, etc ) això però no es un problema, es part del viatge i l'he volgut fer amb "lo puesto". Dit això també confessaré que hi ha hagut moments de molta soletat on pareixia que estava sol en este món, moments per pensar, es llavors quan m'he imaginat un somriure...
També em falten les coses bàsiques, aquelles que valores més quan no les tens: els de casa! i el besito al meu rei abans d'anar a dormir.
Avui, però, m'han enviat un correu d'aquells que li donen sentit a esta aventura. Un gest solidari de Posada Rural Fontibre on inviten a la família Segarra Leonardo a passar un cap de setmana amb ells, no desaprofitésseu l'oportunitat! És un lloc que té màgia i això és el que busco kilometre a kilometre d'aquest camí del riu que a voltes m'enfila a lo mes alt de les muntanyes.
Demà faré una etapa de 45/50 kilometres i ojalà algú em faci caure com avui una llàgrima d'emoció. 

2a Etapa Villaescusa de Ebro- Puente Arenas

Bueno una volta arribat al lloc de destí, Puente Arenas i després de 68 km, toca descansar un poc. Porto 145 kilometres amb dos dies i demà m'ho empendre de dia festiu i sols faré fins Trespaderne (30 kilometrets) vaig bé de temps o sigue que tampoc cal forçar..
Avui he deixat atràs Cantabria i ja estic a Castilla  Lleó, el recorregut segueix igual de bonic però el riu cada cop porta més aigua! A molts llocs ja no puc entra a refrescar-me els peus ja que hi ha massa profunditat.
He passat per llocs realment bonics i estic disfrutant de cada pas. I vosaltres com porteu els somriures?
Bona nit i ja falta menys!

Resum 1a etapa Fontibre-Villaescusa de Ebro

Eren les 6 del matí  i feia estona que donava voltes pel llit, entre el soroll dels ronquits del meu sogre i el soroll de la panxa que intentava pair el mega sopar de la nit abans, no podia relaxar-me i m'he dit
-"Deu ser l'hora!"
M'he pres un got de suc amb un cafè amb llet i arreando! El senyor Enrique, propietari del lloc on hem dormit, només em deia:
- "Y no vas a comer nada? Y quieres llegar hasta Polientes?"
Jo molt segur li deia que sí i ell insistia
- Pero ..si la mayoría yendo con bicicleta no llegan tan lejos el primer día!
Entre rises m'he despedit, he de dir que ens van tractar com a casa.
He sortit de Fontibre i la veritat és que ha sigut genial córrer en mig de bous, vaques, cavalls i amb un silenci absolut, només s'escoltaven les meves trepitjades. Quin plaer! Durant els primers km he pensat molt, he fet treballar el coco ( ja que no porto radio ) què he de fer? He fet barbaritat de fotos (sí jo!)Com mai en faig cap, molts s'han degut quedar extranyats, però valien la pena.
Durant el camí m'han avisat que d'aquí un parell de dies em deixaran les dos ungles grans dels peus, portem una relació amor-odio (van i venen cada tres mesos) cap problema.
Era curiós veure com el riu cada cop era més riu, ja que al principi pareix una regadora d'aquelles del Delta. He agafat tota classe de temps, he sortit amb fred, després calor per acabar amb aigua sort que porto roba per a tot tipus d'oratge...ejem.
Per acabar vull dir-vos que he disfrutat i molt, ara gitadot al llit sense roba (esta rentant-se dins la banyera..) fent la crònica per què sapiguesseu que vaig venint. Vos dic que fins demà!




PD: Dedico l'etapa d'avui ( 77 km i 11h33 ) a Irene que avui és lo seu aniversari. Felicitats!!!

"Preparat" per marxar.

A dos dies per marxar només vull dir gràcies i més gràcies a tots aquells solidaris que faran que el dia 27 sigue un dia inolvidable per a Marc.
Vos deixo el meu correu ( albertgine77@gmail.com ) per a què tots aquells que vulgueu col·laborar en treure un somriure o aportar felicitat a Marc pugueu fer-ho i us invito el proper dissabte 27 a Roquetes a compartir un dia de festa. El Trail Roquetes també estarà al corrent de tot, per tant, qui vulgue participar en esta festa podeu contactar amb ells.
Jo ja no estaré operatiu fins l'arribada del GR 99.

Crec que la feina solidària està feta ( difondre la notícia i la gent que de veritat volia posar un granet de felicitat a esta familia ho ha pogut fer i encara ho pot fer). Una vegada fet tot això, ja estic més relaxat!
Ara  vaig a centrar-me i desconectar de tot, enteneu-me, ho necessito! Vull pau, tranquil·litat i silenci en cada pas. No demano més. No vull marcar-me un objectiu ni de kilòmetres, ni de de dies, ni de res, arribaré quan arribaré! El dia 27 si no he arribat en vindran a buscar i estaré a la festa! (no me la vull perdre) vull veure la cara de felicitat d'esta família, després ja continuaré fins al final.
No tinc res preparat, ni m'he mirat res, ni sé per on he d'anar ni res de res però tranquils això no és cap problema! M''agrada l'aventura.! Tampoc m'he preparat la motxila però acabaré molt ràpid( cargador garmin, dinerets, cargador mòbil, bidonets aigua, mòbil, frontal, paravent ) Res mes, bueno, lo puesto!
Vaig a disfrutar, ja que per endavant tinc

Tindré temps per pensar i gaudir del viatge, són les meves "vacances". Després de la primera setmana de camí, vindran amb una autocaravana la meva dona i el meu fill, segurament el meu sogre també, i ja m'acompanyaran fins al final. Molts no entenen com això poden ser unes vacances, a tots aquells que ho pensen, els hi diria que jo tampoc no entenc moltes coses, com per exemple que un nen com Marc tingue que haver passat per tot això, 

Lo dit: Gràcies a tots i feu que les meves vacances tinguen sentit.

Vos espero el proper dia 27 a Roquetes!

CADA PAS DEL GR99 SERÀ PER MARC, UN CAMPIÓ!

Bueno ha arribat l'hora d'explicar aquesta aventura:  EL GR99.

 Fa poc més d'un any que l'havia de fer però el fet que la malaltia de la mare s'accentués i acabes al poc temps amb la seva vida va fer-ho traspassar tot.
Del meu cap mai ha marxat el GR99 i ara ha arribat de nou el moment de provar-ho de fer, per què? Doncs per sentir-me viu, per alliberar-me de tensions, per desconectar un poc del dia a dia i, sobretot, per MARC. Ell em farà arribar al destí.
Marc m'ajudarà a complir un somni que tinc pendent: córrer tot el recorregut de l'Ebre. La seva lluita m'ha deixat bocabadat, al seu costat em sento molt fràgil! La seva tenacitat m'ha tret hores de son  i les seves ganes de viure m'han causat una admiració difícil d'explicar. Ara tenim l'oportunitat d'ajudar-lo a ell i la seva família. Es per això que faig una crida a companys, amics, clubs, mitjans de comunicació, etc per intentar fer possible que este nen i la seva família puguen canviar llàgrimes de dolor per llàgrimes d'emoció, canviar hospitals per parcs infantils, etc.
 Els podem ajudar de varies maneres:
1/ difonent aquest missatge, ja que hi ha molta gent solidària que voldria ajudar
2/ amb objectes i/o coses materials o immaterials, que els treguin un somriure ( només han gaudit d'hospitals) no vull demanar diners tot i que aquesta família ha hipotecat la seva vida per salvar el seu fill. Uns herois també!
Tothom qui més qui menys té contactes per poder ajudar d'una manera o un altra jo he parlat abans de fer pública esta aventura amb varios amics i seràn regals per ells de moment:

- UNA ORQUESTA TOCARÀ PER ELLS UN DIA D'AQUEST ESTIU  (gràcies a un amic serà possible)
- ENTRADES AL CAMP NOU PER ALS TRES PER VEURE AL BARÇA   ( un soci ho farà possible )
- MASSATGE RELAXANT   ( un amic fisioterapeuta )
- CAP DE SETMANA A UNA CASA RURAL ( un amic que és el propietari )

Etc, etc  això són exemples reals que ja han sortit abans de publicar-ho però que espero que es multipliquen a l'igual que a ells se'ls hi han multiplicat els problemes fins a dia d'avui.


Partiré el dia 12 de juny direcció a Fontibre, el meu sogre s'ha empenyat en portar-me. Gràcies! Amb una "motxileta" carregada d'ilusió aniré baixant, no sé res més que això. No sé ni on dinaré, ni quants km faré cada dia, ni on dormiré, ni quan arribaré, pura desconexió, pura llibertat!

No seré feliç per arribar, sinó que em fareu sentir feliç si la llista de regals s'allarga tant com el GR 99
Gràcies per endavant.


Aquí vos presento la vida de Marc explicada pels seus pares,. Senyors/es agafeu-vos fort!

Marc Segarra Leonardo és un nen que va nèixer a les 25 setmanes de gestació (per una preeclampsia greu de la mare) en 620 grams de pes,(com tots els nounats quan nèixen, baixen un 10% del seu pes) fins baixar a 540 grams.

Va estar 100 dies ingressat a neonats(la majoria d'ells a l'incubadora) de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Del 27 de Juny fins el 5 d'octubre del 2012.

De mica en mica el petit anava agafant pes.

Estant ingressats, quan ja pesava 2.210 kg, l'equip mèdic decideix fer-li una valvuloplastia perquè tenia dos vàlvules del cor més petites dels compte. L'intervencio va anar molt bé i als pocs dies ens donen l'alta.

Marxem a casa amb un pes de 2.630kg i una mida de 43cm. Un campió.

Els seus primers 10 mesos de vida ,aproximadament, Marc necessitava l'ajut d'oxigen, a causa d'una estenosis pulmonar greu(mentre el nen s'està formant a la pantxa de la mare, l'últim que és desarrolla són els pulmons, per això l'estenosis pulmonar). O sigui que vam tindre una temporada una bombona gran d'oxigen a casa i una petita per quan sortiem al carrer.

Els primers mesos després de l'alta, anavem a Barcelona a fer controls(pneumologia, neurología, cardiología, neonatología, oftalmología). Al principi anàvem sovint,fins corregir-ho tot, i poc a poc ens espatllàven les visites.

El 19 de desembre del 2013, ingressen a Marc un altre cop, però, res a veure en tot el tema de prematur.

10 dies abans de l'ingrés, el petit, portava uns dies molt neguitós. Sobretot per les nits. Coincidia en que li sortien moltes dents. Al principi ens pensàvem que eren les dents, inclús un pediatra que substituïa al pediatra de la seguretat social, en deia que sí que ho eren, i per aixó estava així.

Cada dia empitjorava. Se li va inflar molt la pantxa, va perdre l'apetit, les descomposicions les feia més clares i grogues, fins i tot els ulls i la pell engroguien. 

Ja preocupats, vam decidir portar-lo pagant al Dr. Marqués, i fico el nom perquè crec que és el millor pediàtria que tenim.  El Dr. en seguida va veure que algo passava al fetge de Marc. 

Pujem a l'hospital Verge de la Cinta de Tortosa, i de Tortosa cap a Vall d'Hebron altre cop. Allí li fan proves i més proves, però no acaben de vere que hi te, i el 24 del mateix més decideixen fer-li una biòpsia. 

Mentre el nen està quiròfan, els cirugians ens criden i ens diuen que el nostre fill té tot el fetge ple de tumors, que a part de la biòpsia li han de ficar un catéter venós Potr-a-Chat per pasar-li dosis de quimioterapia. 

O sigui, que el meu fill que tenia un any i poc li va diagnosticar càncer (Hepatoblastoma pretext IV) i que li havien de fer tractament en quimioterapia...

Càncer i quimioterapia = Terror

Vam comencar en uns marcadors tumorals (ho miren amb análisis de sang) de 288.363, moltíssim. Ja podía estar groc ja. Els tumors eren tan grans que li presionaven l'avilis.

El 30 de desembre van començar amb la primera dosis de quimioterapia. La veritat, li va anar molt bé. La grogor li va anar baixant, la pantxa també. El seu estat general millorava.

Després de la primera dosis del tractament, els marcadors tumorals van baixar a 263.400,(cada cop que li anaven fent tractament, els tumors baixaven: 72.212-22.791-5.628, etc.)

Anàvem millorant, però no hi havia prou en les quimios. A en Marc li havien de fer transplant sí o sí .No li podien fer sols fetge, sinó fetge i intestí, ja que tenia una vena obstruïda(aquesta vena és més petita que un cabell).

L'equip mèdic de Barcelona va demanar consells/opcions a altres hospitals del món, un d'ells l'hopsital La Paz de Madrid.

Van traslladar tot l'expedient de Marc cap a Madrid , ells eren qui farien aquest tipus de transplant a Marc, ja que en tot Espanya els transplants múltiples només els fan a La Paz. Ens ho van informar i cap a Madrid .

El 28/4/14 ens conneixen a la Paz i ingressen a Marc per fer-li les proves per ser candidat a transplant múltiple.i el 9/5/2014 ja està en llistes d'espera ..

Ara a esperar i mentre a fer més quimios.

Vam estar 4 mesos vivint  a Madrid (prop de l'hospital)

Principis d'agost li fan ressonàncies,TC, etc, per protocol i per veure com estàn els tumors.. Allí van veure que Marc havia fet metàstasis pulmonar, poca, però suficient per treure'l de llistes de transplant.

Vam decidir tornar a casa. Un altre cop molt dur, però sempre, sempre amb esperança.

Més quimios a Barcelona.

En totes les dosis que portava de quimioteràpia, mai va estar més débil, al contrari, sempre molt actiu, com si res, vamos.

En paral.lel als hospitals vam demanar opinions a altres centres especialitzats, pagant. No veien que ells podrien fer re.

A principis de desembre de 2014, li tornen a fer més proves per veure com estava el tema de la metàstasi i el fetge.

Dies desprès, els oncòlegs ens citen als pares sense Marc per dir-nos els resultats. Nosaltres ja pensavem el pitjor. Entrem a consulta i el Dr. ens diu "tenim bones notícies. Marc ha llimpiat tota la metàstasi, així que torneu a Madrid". No s'ho creien ni ells. Per fí una bona notícia.

El 21 de desembre de 2014 tornem "pa' Madrid". Ens tornem a instal.lar al pis. Als dos dies d'arribar ja torna a estar en llistes. Torna a ser candidat per al transplant múltiple.

Mentre esperem la trucada tan desitjada, més quimios.

El 13 de febrer per la nit truquen al mòbil, per fi aquella trucada tan i tan esperada.

 Al dia següent a les 8 del matí ens citen a l'hospital per veure si el donant i Marc són compatibles. Sí, ho són.

 A les 16hores ens despedim d'ell i l'entren a quiròfan. Una despedida molt dura. 

L'intervenció dura 9 hores. Les pitjor hores del món.

Per fi surten part de l'equip de ciruguians i ens diuen que tot ha anat d'alló més bé, que no s'ha complicat en cap moment i que finalment li han transplantat sis órgans (fetge, intestí prim, duodé, pàncrees, estòmec i cólon) i que li han fet una ostomia ja que el cólon com és nou ha d'estar un temps en repós. Casi res...

Ells mateixos, ens fiquen l'exemple d'un cotxe: quan un cotxe té una avaria al motor, és millor canviar-lo tot de cop que no pas peça per peça. I aixo`li havien fet a Marc, li havien canviat tot el motor, tot nou.

La recuperació del petit GRAN herio va anar mooolt bé (li sortien cosetes però sense importància.

Poquet a poquet li van anar introduïnt menjar: primer líquids, després papilles i finalment ja menjar sólid. El seu cos ho va anant acceptant.

Arriba el dia de l'alta, el 7/4/2015, el dia que ens pensàvem que no arribaria mai.

Ara controls a La Paz i Barcelona, i en un parell o tres de mesos ha de tornar  a entrar a quirófan per tancar-li la ostomia.

Avui dia, puc dir que el meu fill està genial, fa vida casi normal, menja molt, i el més important, se'l veu molt feliç i NO TË CÂNCER! 


Vull recordar i donar les gràcies a tot l'equip mèdic tan de Barcelona com de Madrid per la seva tasca. Que si no hagués sigut per ells...al Dr. Marqués que del primer dia està pendent de Marc, a tota la família i amics pel vostre suport, a tu Albert Giné per implicar-te tant i tant, a la casa dels Xuklis,  i sobretot a Marc, el petit GRAN herio per la seva vitalitat i les ganes que té de viure. 

Un fill és el millor del món.

Recordar a dos persones molt importants per mi i que ja no estàn: Manel Segarra i Xavi Cugat, sé que allà on esteu ens esteu donant molta força per seguir lluitant.

Salut a tothom.

                                                                       Quan sortia al carrer  

                                               Des de ben petit que sap el que són els hospitals...

                                       Quan rebia quimioteràpia                       Aqui ja a casa!

                                                               Així de petit era al néixer

PD ha arrivat l'hora de tornar-li un somriure!!  Siguem tots Marc, entre tots podem fer que es sente tal i com el que considerem tots: UN PETIT GRAN HEROI.

Cursa del Vent

Avui tenia l'última cursa del primer blog de la temporada: la cursa del vent.
Han canviat el circuit, per al meu gust és encertadíssim. De bon matí, però, abans de començar la cursa, una xerrada amb Bibiana i la gent que esteu ajudant a créixer "ladrillo a ladrillo" com ha dit ella, guarderia, pous d'aigua, camps de futbol,escoles etc de la gent de Senegal m'ha fet ja rumiar... he volgut saber una mica més. D'aquella xarla me'n vaig amb el compromís de que ho comentaré al trail Roquetes, per si algo es pot fer...m'agradaria més que es reconegués el trail Roquetes per gran gent que per grans corredors! Dit està...


Ja parlant de la cursa diré que el cos i cap demanen vacances a crits i aixi ho faré a partir de demà, tot i coronar primer penyaflor "sols quedava baixar i meta" no tenia ganes de baixar, si m'arriven a oferir un geladet paro i em poso a animar a la resta de corredors. Però sols em deien tira,tira, je je.
Aixi ho he fet....felicitar al guanyador Musta ja que es just mereixedor de la victòria. I també felicitar a la cursa del vent i tota la gent que la fa possible, per la cursa i sobretot per la vostra solidaritat. Exemplars!!

Trencacims

Després de moltes setmanes competint sense descans en ultres i curses del circuit volia descansar, recuperar i estar amb la família que ho mereixen. A més, em noto un poc "xof" però....el no saber dir no, a voltes per la gent, a voltes per la cursa i el lloc, a voltes per organitzadors, etc va fer que dissabte estigués a la linea de sortida.
La trencacims i la gent que l'organitza ha recuperat la mítica cursa de Paüls, ( 23 km i 1950+ ) aquella que va veure'm creixer o minvar! segons els ulls que ho miren..... Sí, era el 2003 i ja havia tastat aquesta meravellosa cursa, quins temps, quins records!

De la cursa només ha canviat la gent que l'organitza, la resta, és a dir el lloc, recorregut, " la muntanya" és la mateixa i dels organitzadors i col.laboradors i gent de Paüls només puc dir coses bones ja que el tracte personal i amb la resta de corredors va ser exquisit.

Vaig sortir amb la mentalitat de fer el que m'agrada: córrer! fora garmin i alliberar la ment, com si d'un entrenament més es tractés i tot va anar molt millor, tinc clar que després de 14 anys per estes muntanyes si les tinc que seguir trepitjant ha de ser per gust i no per obligacions.
Creuar l'arribada portant al meu fill al coll es lo més gran i això ho recordaré sempre.

CURSA DE LA UEC TORTOSA

Diumenge vam estar a Tortosa per gaudir de la cursa de la UEC TORTOSA canvi de circuit, de lloc de sortida i arribada, un encert total!!! Va ser un dia de calor, d'estiu! i la carrera es va endurir un poc més.

Jo personalment no vaig estar a l'altura, li tenia ganes, moltes ganes però no vaig arrivar en les millors condicions. Tampoc buscaré excuses, felicitar al guanyador JOUI que a part és un bon amic meu.

Volia estar present i allí estava el resultat i tot lo altre poc importava simplement compartir el dia en qui vols compartir-lo, molt fàcil...

Vaig retrobar-me en gent que enlloro molt, ( Pepi, Angel Sola, Pepe, Mauro, Tara, Carlos, etc ) aquells temps.....això no s'oblida! i això m'ho enduré sempre amb mi.

De l'organització i el tracte poc a dir ja que pareixerà  que ho digue per que els estimo, però es que son els guies, els referents i tots els altres hem aprés d'ells....si xiquets, es així!

Com a nota divertida dir que el premi per fer 2º era entre altres coses una "cucafera" grgrgrg com vaig veure a Pepi Arasa tant entusiasmada amb ella li vaig regalar i com em va dir l'alcalde li vaig dir;

-"dóna-li de menjar dos cops al dia" jejejjejejejejejejejejejejeje fins la propera parada.....ELS REGUERS!!!

PD Dos roqueteros i del trail Roquetes de moment van líders!

Estels del sud, una crònica dura però sincera.

Estels del sud és la cursa on la gent d'aquí de llarg recorregut volem fer, bonica, dura i amb un recorregut preciós! Si li afegim l'organització, ja es per possar una "x" al calendari, com jo havia fet.

Temps atràs, però, se'm va demanar que la fes amb Javier Fran ( invident que he acompanyat en moltes curses ) no era la meva intenció fer-ho amb ell ni de lluny, ja que sí, volia fer-la, però competint-la!!
El fet de pensar en ajudar més als altres que a mi mateix va fer que acceptés la proposta i ja no hi havia marxa enrera. La paraula és la paraula.

Vaig trucar Javier Fran per comentar-li tot plegat, i es clar, ell encantat! El vaig concienciar a què mos havíem d'enfrentar ( 107 km i 4500 + ) adelante! Em diu. .

Cal recordar que el 20-09-14 vam fer les X Ermites cursa de 69 km de muntanya on vam ser finishers! Però el seu estat fisic ja no era el d'anys anteriors, vam patir moltíssim, aquell dia li vaig parlar molt seriosament i ja li vaig dir clar que un ultra trail sense entrenament no es pot afrontar. Una discapacitat no et dóna cap preferència a la muntanya més be el contrari.
També vull dir-vos que entrenat hem aconseguit coses inimaginables i si ho hagués estat era molt factible poder fer estels del sud.

Li truco a Dani Buyo ( mànager protrailteam ) i li explico el que volem fer i sense dubtar-ho em diu que baixa amb la seva parella a fer-mos l'assistència tota la cursa. Tot i agrair-ho molt, ja em ficava nerviós el fet d'involucrar gent. A qui se li ha de sumar la televisió ( canal + )  venia a fer un reportatge sobre estels i nosaltres .....ja veia massa coses que jo no podia controlar! En fi, adelante, com deia Javier.

Ens presentem el dia de la cursa i tot pareix controlat, jo sols tenia un dubte però no m'imaginava mai de la vida que surtigues d'aquest dubte tant aviat! ja que al km 15 vaig notar un " baixón " físic de Javier Fran, i com ho vaig notar? doncs en trepitjades dolentes, falta concentració, traccionant al revés per frenar i anar més lents, etc.
No m'ho podia creure! NO PODIA CREURE QUE M'ESTES PASSANT AIXÒ! la resta ho resumiré molt, ja que a partir de llavors tot va anar evidentment a pitjor.
Vaig passar de ser un guia d'un invident a ser un tractor que portava una carreta de 90 kg amb les rodes pinxades. Va ser un cop molt baix, però això no queda aqui, arrivem a Paüls (km 23) en un esforç descomunal i no va voler dir "plego" en aquelles condicions, sabent el que quedava i...sabent que no es podia recuperar no va voler dir-ho. Jo no seré qui donarà este missatge pos i continuem, a de veure-ho ell ( i això si que ho pot veure...) de Paüls a les Roques de Benet va ser un càstig excessiu, per als dos....! Estava més estones al terra assegut que caminant, recordar que estem parlant a partir del km 23. També dir que ja m'havia consumit 6 gels ( ell es va presentar amb dos llimones ) i sabent que a les X ermites me'n va consumir 13! ( no es pels gels, sinó pel fet......) i després d'un autèntic calvari de 10 h 10 min arribem a la pista de les Roques de Benet on les càmares de canal+ i Dani van poder viure-ho "in situ"
He de dir que m'he sentit "utilitzat" tinc esta sensació i no vull deixar-me de dir res del que sento i penso, les coses les fas perquè et surten de dins però a voltes i més després d'aquesta experiència, que n'es una més, he de pensar més amb mi i això m'ho recorden de tant en tant....
Allí a la pista de les Roques de Benet després de deixar a Javier en bones mans ( el meu sogre, dona i fill ) per intentar "ressucitar-lo" ho parlo amb Dani i decideixo córrer per alliberar-me mentalment, de moment fins a Arnes per vore si arribo en temps de tall de pas (anàvem ultims a més d'un hora )aquells 9 km els vaig fer en 38 min! una volta allí paro un minut a repostar i cap als tolls! durant aquestos km direcció als tolls del vidre ja vaig passar corredors, allí i després d'una parada ràpida tocava una pujada forta de 500+ que el 90% vaig fer corrent i adelantat molts i molts corredors i baixada cap a Beseit on em presento en 3h50 per fer aquells 35 km, estava desfogat físicament! segons Dani vaig fer el millor parcial de la cursa jeje.
No vaig voler seguir! per? amb quin objectiu? quina motivació?

Avui i amb aquest escrit quedo desfogat amb mi mateix.

PD la muntanya és justa, no se li ha de tenir por però sí respecte! Ella mos fica a tots al lloc que mereixem.

Marxa de la Sénia amb l'Aleix

No diré que estava recuperat, però a les 8 del matí estava a la línea de sortida de la marxa de la Sénia amb l'Aleix ( noi invident de 17 anys ). La seva ilusió era debutar en una cursa/marxa de muntanya, per tant, el meu esforç valia la pena. Ja sap que sempre que vulgue, allí estaré!
Temps atràs em van donar l'oportunitat d'anar a fer una xerrada a la Sénia, ja que a l'institut hi havia un noi cec i, per tant, el fet de contar les meves aventures amb Javier Fran li havien de servir de motivació. D'allí vaig anar-me'n amb el compromís que si volia fer la cursa de la Sénia, en mi tindria un guia.
I així va anar...tota la resta  és molt fàcil si realment es volen fer les coses.
L'Aleix és un noi cec de naixement i amb demostracions com les que va fer ahir ( 12 km de muntanya ) on havíem de passar per una baixada tècnica dels Pallerols, només puc dir que sí que li faltarà la visió, però que realment és un afortunat de ser apte per sentir, olorar i gaudir de la muntanya com ho va fer. Increïble! A mi estes coses em superen i només els puc allargar la màa, el braç i tot el que vulguen!

Unes petites reflexions

Més d'un setmanes atràs em preguntaven si faria la marató i jo contestava que no, que faria la marxa de guia, i mirant-los als ulls veia que no ho entenien.

Molts són els que m'han demostrat que valoren estos coses però molts pocs son els que han donat un pas més hi han dit: vaig a fer de guia! jo em pregunto: ens agradaria a nosaltres que ens ajudessen si estéssem al lloc de Javier o Aleix? Ho deixo aquí...

CATALONIA ULTRA CUP ( UTBCN 100KM )

Si vull fer la Catalonia Ultra Cup havia d'anar a Barcelona, ja que la primera prova no la vaig fer i "només" són 5 proves i puntuen les tres millors de cadascú.
Agafem el cotxe amb el meu germà (ell va córrer la de 69 km i va fer 7º) i cap a Barcelona. Allí i després d'escoltar el que deien a la presentació ( els ultims 30 km amb 2000+ és la clau per als corredors ) i veure tots els corredors que hi havia ( Jessed, Gamito, Pau Bartoló, etc ) sabia que la lluita la tindria contra mi mateix.
Vaig sortir molt endarrerit, volia que els primers km siguessen "d'escalfament" per després fer el que normalment, si estic bé, faig...anar a més! Així vaig anar fent tota la cursa, de menos a més. Dir que durant els 100 km de la cursa no em va adelantar cap corredor i els 6 que van entrar al davant simplement va ser perquè van ser millors que jo.
He de dir que a partir del km 60 el meu rendiment va baixar (normal si penso com estic i el que faig), però tot i això li vam posar tot de la nostra part per arrivar a meta lo més dignament possible.
Els últims 25 km els vaig fer amb un altre corredor que amb la seva companyia els km van passar millor i vam arrivar a meta junts. No sabia que davant portava a Juanjo Oliva tant a prop, ja que pujant tenia gas però ja havia decidit no deixar el meu company de cursa i això ja ho vaig vore i saber després.
Al final 7è. Content si ho analitzo tot, ja que seria de ser molt egoista optar a més amb el que faig.

Voldria destacar l'organització, es nota que és gent professional! hi vaig veure detalls que en los anys que porto per estes muntanyes no havia vist mai (avituallaments per celiacs, per exemple). Els voluntaris impressionants, t'ajudaven en tot! estes coses fan que la cursa sigue menys dura i les recordes per a properes edicions.

Cursa Panxampla ( Alfara de Carles )

Feia tres anys que per uns motius o altres no podia córrer la que ara per ara considero millor cursa de muntanya del circuit terres de l'ebre ( pura muntanya! )
Aquest any li tenia l'ull clavat, li tenia ganes, moltes ganes! potser això va anar en contra meva.....divendres al saber que s'havia canviat un tram vaig voler anar a reconéixer-lo i al plegar a les 19h de treballar el meu germà i jo vam fer un entrenet bo per veure "in situ" els canvis i després de 15 km i 1100+ arribàvem a Alfara de nit i sense frontal.....però sabent que seria una cursa de molta duresa on no seria com es comença, sinó com s'acava!
Pujant ja el coll d'Alfara no vaig notar-me del tot fi...vaig pensar que faltava calentar motor....però pujant els bous vaig veure que no era el dia, no tenia les cames d'altres dies o sigue que calculadora en mà i perfil al cap a treure el màxim de rendiment possible ( vaig pensar ) així va ser possible arrivar 3r.

                                                               Ojo Ximo que t'atropello!

Òscar Casal va demostrar d'un principi que és un corredor de categoria superior, les meves felicitacions i al Jonathan Cuesta que hir va estar millor que jo i pujant als bous em va passar corrent dient-me;
-"Oco que li fico mitja marxa més...." serà mamón! jeje,  tot i anar prop d'ell ( al Toscà 30 seg ) ja em va ser impossible.

Per acavar no vull deixar-me d'agrair els voluntaris i organització el tracte al corredor exquisit i menció especial a tots/es aquelles persones que van fer aquella fideuà! brutalment bona! que la gent d'Alfara té bones cames ( per pujar i baixar aquells carrers ...) ho tenia clar, però ara també tinc clar que tenen bones mans!

La meva més sincera enhorabona! teniu l'èxit garantit.

CURSA SERRA DE LES FITES

Jo, a la cursa de les fites per una edició, li diria "la cursa dels patos"!
 Ningú dels que ahir no van ser a la Pobla de Massaluca es poden imaginar l'aigua i el fang que vam agafar. Impressionant!
Una cosa voldria destacar abans de tot, la valentia dels organitzadors, el treball dels voluntaris i els esforços de la gent de controls i avituallaments. Xapó! ola la! a l'igual que l'incombustible fotògraf  Ximo Barberà que a una mà el paraigües i a l'altra la càmara, tot per a què ningú es quedés sense record. Tu sí que estàs per emmarcar!

Bueno tenia clar que si anava a la Pobla era a remullar-me, però si em quedava a casa a lo millor no hagués sortit a córrer i ja menys a ritme de competició o sigue que amb el meu amic Lluís que debutava ens en anem a ...remullar-mos!
Tot curtet per a què no "s'apegués" el fang i l'aigua surto decidit a donar gasss i al km 3 quan ja comença el corriol de baixada em fico al capdavant de la cursa, preferint baixar a tope, ja que si baixo frenant el risc de caiguda és molt més alt (donar esta instrucció al cap en aquelles condicions .... bueno millor deixar-ho estar).
Anem tirant en Xavi Alquezar fins al km 11 (la cursa era de 17, ja que van suprimir els ultims km perquè el terreny ja era una pista americana). Allí al km 11 Xavi portava un ritme alt que jo no aguantava bé i després de varios sustos vaig soltar el peu de l'accelerador i vaig claudicar a la seva victòria ben merescuda! Va ser el millor sobre aquell terreny i distància.
Puc dir que vaig xalar i molt ja que l'esforç nostre (o meu) és minúscul en comparació de tot el que vaig vore de part de tot el poble de la POBLA DE MASSALUCA.
Fins l'any vinent que espero poder tornar com cada any a la serra de les fites i no faltar-hi .

ULTRA TRAIL DE LES FONTS

Avui serà una crònica un pèl llarga però 3 dies i, a més, l'ultra de les fonts dóna per molt.

Divendres la nit estava preparat a Xerta per afrontar un ultra especial per a mi, m'encanta el seu format, la gent que l'organitza, el tracte, el terreny, TOT!!!
Dies abans preparant "la tàctica" quan em preguntaven els hi deia: "jo divendres gasssss!"
Tots em tractaven de descelebrat però després d'argumentar-ho els deixava amb dubtes, però crec que seguien pensant el mateix. jeje
I quin era el meu argument? que havia de desgastar als rivals, ja que sé que recupero millor que altres.
Així que divendres donen la sortida i ja em poso a tirar del grup, tenia clar l'objectiu: córrer al màxim possible i així va ser. Vaig arribar en 1h39 min en bones sensacions i la gent vaig poder comprovar que va apretar. Objectiu de la primera etapa fet!
Marxem cap a casa (el meu germà i jo) a recuperar, ja que l'endemà venia un dels plats forts amb l'etapa de 70km i 4000+
Vaig sortir tranquilet en ganes d'anar a fer una bona etapa, vaig anar una bona estona amb Ivan Tiscar i després li anava donant gas a mesura que passaven els km. A l'arribar a Prat de Compte vaig decidir posar ja ritme creuer ( gasoil B ) per fer la pujada al tossal d'en grilló, allí vaig coincidir amb Juanjo Oliva i Joan Zaragoza que em va portar fins dalt com un avionet, però baixant van aparèixer calambres als bessons i havia de parar a estirar-los. Mal símptoma!
Vaig arribar a Sant Roc patint molt, els calambres als bessons em feien replantejar-ho tot, el cap inclús m'informava que allò no compensava, l'abandono es tastava... Faltaven 30 km per a meta i la tortura es veia com algo inevitable si continuava, però .....entre el radiosalil de la Thais (Gràcies!) estirar, parar el motor una estona, menjar, beure, vaig pensar també amb l'organització.....Sí amb ells, no es mereixien que abandonés quan ells fan tant d'esforç per tots natros etc i en això va arrivar el meu germà i em dic: "mira ves amb ell i un per l'altre anirem fent".
Així ho vam fer una estona, ja que pujant l'espina el fet d'anar "només" amb dolor de bessons va fer despedir-me del meu germà fins a meta. Vaig coronar l'espina adelantant corredors que m'havien passat mentre estava a Sant Roc, entre ells Jordi Pàmies que vam fer el descens fins Alfara junts, allí ja no vaig ni parar directe cap a Xerta on vaig arribar en 9h11 min adolorit de bessons però amb el motor intacte i les articulacions en bon estat.
Tenia clar que havia de fer alguna cosa amb els bessons, una petita descarga de Carlos ( Recusport ) era l'opció i així ho vaig fer a les 10 de la nit. Mil gràcies!
Al posar el peu a terra del llit el diumenge vaig tornar-me a dir: "mareeeee, avui gasssss!". Em trobava amb dolor de bessons però intacte, o sigue que la guerra estava servida.
Vaig sortir l'etapa de diumenge amb la certesa que ho donaria tot. Pete qui pete! El fet d'anar adelantant gent em motivava i cada cop em deia a mi mateix: "a per aquell altre!" i així fins a meta, vaig disfrutar corrent, ja que per fi torno a recuperar sensacions oblidades.

Voldria felicitar a tots i cadascú dels finishers de l'ultra, ja que només aquells que l'hem corregut i acabat sabem el que és.

No felicitaré només a l'organització, sinó.... felicitaré a tot un poble: XERTA, que serà petit en habitants però és majestuós. Han sigut capaços de crear, formar i difondre l'ut de les fonts per tot el país. Sou molt grans!
L'any vinent tindreu molts problemes per fer cabre tota la gent que voldrà vindre......Ho sabeu! Jo si demà obriu les inscripcions, m'apunto demà mateix.

Avui la millor foto que se m'acudeix publicar és aquesta, no en tinc d'altra!

Res més amics fins la propera parada que serà a .........................

Pujada a la Foradada ( La Rapita )

Ahir vam tornar a participar a la pujada a la Foradada, a l'igual que Miravet i Benifallet feia anys que no hi participava i vaig decidir que hi aniria tot i tenir l'ultra de les fonts en 5 dies.
Van canviar el circuit i l'han fet molt més corredor, estava nét, senyalitzat a gogo i ple d'avituallaments o sigue que si a més de passar el xip als controls et diuen que has de pagar un peatge.....a pagar-lo! jeje.

Vaig disfrutar moltíssim de la cursa, pujant no vaig notar-me cómodo, ja que per anar a la Rapita no vaig renunciar al volum que tocava fer i divendres i dissabte vaig entrenar amb normalitat. A mesura que passaven els km em trobava millor i al coronar a dalt vaig veure Juanma Oviedo que estava a vista de pájaro i vaig soltar-me a per ell...vaig atrapar-lo "prou ràpid" i llavors li vaig dir que aniríem junts fins a meta, ( faltaven 6 o 7 km ) ell em deia que tires a per més però no em compensava arriscar i arrivar destroçat a meta. Saber disfrutar i compartir el viatge a voltes és més gratificant que el fet de competir dia si dia també!

Vam arrivar a meta junts amb 3a posició, vam repartir felicitat, podi, premis i no et sabria dir qui dels dos estava més content.
Ara ja a pensar amb Xerta i dir-los als rapitencs que un plaer estar amb vatros, gràcies pel tracte i si déu vol fins l'any que ve!!

Cursa de la Cameta Coixa

Ahir diumenge vam assistir a Miravet per a córrer una cursa maravellosa, amb una organització entregada als corredors.Vam ser pocs groguets Fran, Sandra i jo però disposats a gaudir del tracte exquisit que Miravet i la seva gent ens van oferir

El circuit t'ofereix unes vistes increibles, que aquest cop les vaig veure..jeje ja que si una cosa tenia clar ahir es que volia disfrutar-la! i vaja si ho faig fer...

 Després de les fotos i salutacions obligatories donen la sortida del castell i.....deu meu senyor! van sortir com si d'un 10 mil es tractes a tot gas! jo vaig passar el primer km i segur que anava sobre el 100...i beeee amb un somriure que ningú ja em va treure amb tota la cursa. Vaig anar al meu ritmet caçant corredors fins que vaig arrivar a l'altura de Javier Heras i amb una veu ronca li dic;

-"aparta xaval que vas andando y me estas haciendo tapón"! es va girar y al veurem ens vam petar de riure una bona estona i ja amb ell fins a meta, bueno fins a 500mts de meta ja que ell encara volia esprintar-li al Mikel Besora......jo ja com a que no esprinto sino s'esborra el somriure jejejeje.

Resumint 13º classificat, bonissimes sensacions, llagat i més content que un gingol, objectiu complert.(no treure el somriure de la cara )

Com anecdota que vaig voler agafar el pernil i era el de 1ª dona ja que el dels homes ja l'havien agafat jejeje que tonto.

Seguim sumant fins haviat..................................................................................

CURSA DE LA MARCENCA

Ahir vam anar a Bitem a córrer aquesta bonica i molt millorada cursa de muntanya on el cim del Montaspre tenia que ser el punt referent de la cursa.

Molt bon dia per córrer, fred a l'arrencar però...donant gas això passa ràpid! jeje
Em vaig retrobar amb gent que feia temps que no veia com Roberto Prades, un gran corredor i una meravella de persona, d'aquells que t'agrada trobar al monte.
Vam sortir més lents de l'esperat però res no canvia quan s'ha d'accelerar les coses es posen al seu lloc i el meu era darrera de Kiko Marti que esta no un escaló per damunt sino varios...i Roberto Prades.
Vaig fer la meva cursa tranquil mentalment, sense obsessions i sense preocupacions, la meva preocupació ha de ser tenir motivació per millorar i això ho estic portant bé, cada dia que passa em trobo millor i el tenir més continuïtat fa que les sensacions no siguen tant dures com els primers dies.
El recorregut em va agradar molt, es nota quan hi ha gent treballadora detràs que vol més i millor, pos si ho esteu aconseguint!! la neu li va posar la guinda.
Al finalitzar un estofat bonísim ens incitava a tornar cosa que no dubtésseu, ja que qui sembra recull.....

CURSA DEL PASTISSET

Seguim sumant kilometres i hores, aquest diumenge i aprofitant que feien esta gran cursa a prop de casa vam aprofitar per seguir la posta a punt.
De la cursa diré que es de les més boniques del circuit ( tenen el terreny i el lloc ) i un punt majestuós, "la creu de santos".
Pel que fa a mi, em vaig trobant millor dia a dia, vaig anar cómodo tota la cursa i no vaig explotar-me fins a 700 mts de la meta.......intentava córrer tot el possible pujant i tranquilet baixant, ja que el turmell es va resentir de les xafades que vaig arrivar a fer dolentes. Vaig fer tota la cursa amb Xavi Alquezar al costat o...detràs! com diu ell, voliem arribar junts de la mà però Ahmed ho va impedir.
Xavi va tenir un detall que no li calia ja que va ser més ràpid que jo a l'esprint però em va deixar clicar a mi primer per que jo li vaig portar el ritme tota la cursa, un detall que diu molt d'ell com a persona i com a corredor, espero un dia poder-li tornar.
 L'organització de 10! Quan es reuneixen 450 corredors/es i una setmana abans es tanquen inscripcions alguna cosa vol dir.... perfecte tot! marcatge i tracte als corredors i el menjar......exquisit!
Felicitar als "veteranos" de dni que se'n surten Kiko Marti, Joan Farnós, J.L Rubio..etc

La llàstima va ser que tot i això no vaig anar-me'n content, no! I no es per l'organització ni molt menys, ni per les meves sensacions, ni pel resultat, ni res d'això, vos ho explico ja que algú ho ha de dir i jo un dels molts defectes que tinc és que no m'amago i no em callo res i dir-ho a les esquenes tampoc va en mi, tindria que callar-m'ho... però no puc!

Em fastidia tant l'anti esportivitat, la falta de respecte als organitzadors,corredors, a la muntanya! etc, que m'he dit que ja n'hi ha prou, a més com sols es una persona destaca molt per damunt de la resta i ja son massa els actes "feos" que li he vist fer i suposo que tots no els ha fet davant meu.....

- TIRAR UNA TAULA D'UN AVITUALLAMENT
-TIRAR EL XIP AL TERRA AL ARRIBADA
- NO PUJAR AL PODI QUAN EL RECLAMEN ESTAN PER ALLI...( no era de primer )
- NO PAGAR A UNA CURSA L'INSCRIPCIÓ NO ESTAN INVITAT.....
- NO RESPECTAR A LA GENT DEL CONTROL DE XIPS
- NO FER INSCRIPCIÓ DINS DELS TERMINIS
- INCREPAR A GENT DEL PUBLIC PER NO ANIMAR....
- ACUSAR ORGANITZADORS DE MAL MARCATGE QUAN SOLS ELL S'HA PERDUT
- ETC ETC ETC ETC

Suposo que no cal ficar el seu nom i el seu cognom però que si cal no tinc cap problema, jo a la muntanya vaig a gaudir-la, a disfrutar-la, vaig per alliberar-me, per sentir-me viu i aquesta setmana em va tocar a mi un acte "feo" i per això he dit prou. Ara em sento millor, al contar-ho i si m'he de trobar amb aquest impresentable (que es únic) per les curses prefereixo anar a entrenar i gaudir de la muntanya.

Cursa de les 2 Torres

Ahir vam començar l'any 2015 en lo que en curses es refereix, i....no crec que hi hague una millor manera! vaig poder gaudir corrent cosa que feia temps, molt de temps que no feia.
Les molesties van afluixant, encara no he fet net...però em deixen fer, la continuitat torna a ser la que es necessita per poder córrer amb alegria, i els "problemes mentals varis" també van millorant o sigue que tot apunta a que aquest any podré tornar a disfrutar de l'esport i del córrer.
Tinc que agraïr molt a molta gent, em venen tants de noms al cap... ells a lo millor ni ho saben, però els que en moments no tan bonics com el del diumenge estan o han estat al meu costat amb suport, palmadetes, ajuda, ja sigue mental com a nivell físic per jo estar a punt de córrer etc,etc els recordo molt després d'una alegria, després d'un TORNEM-HI!!!
No sóc cap superdotat en res i jo també tinc hi he passat per mals moments, molts diuen que tinc una ment de ferro... potser siii, però jo sóc un més igual que tots vosaltres i ja molts moments que estàs però com si no hi fossis.
He de dir també que als mals moments se´ls ha de vencer!!! només així podràs vencer en qualsevol altra faceta de la vida i ara a lo que anem. Passem pàgina!

Cursa de les II Torres

Amics de Campredo...i als amics, allarga'ls la ma! amb el meu cas fàcil, només calia que m'inscrigues per col.laborar i així ho vaig fer.
De la cursa dir que vaig sortir endarrerit com sempre i que vaig desconectar dels corredors fins a meta, anava adelantant gent i si,sabia que anava primer però no em preocupava gens, faig ficar un ritme que per mi era comodo i fins a meta. Content pel resultat per que abans de creuar la meta vaig poder mirar al cel i li vaig dir;
"si tornaré com voldries a donar guerra"
Veurem ara fins on arrivarem, dependrà també de la meva familia, em costa relativament poc estar competitiu, amb poc entrenament he rendit molt, això es una sort, un don, o lo que li vulguen dir, ara veurem on anaem a parar...........